Tàctiques militars d'Alejandro Magne

Les tàctiques militars utilisades per Alejandro Magne (356-323 a. C.) Demostren que ha segut un dels més grans generals de l'història. Durant la Batalla de Queronea (338 a. C.), guanyada contra els eixèrcits ateniense i tebano, i les batalles del Gránico (334 a. C.) i d'Issos (333 a. C.), guanyades contra l'eixèrcit persa de Darío III, Alejandro va amprar la tàctica cridada del «martell i l'enclusa». No obstant, en la batalla de Gaugamela (331 a. C.), els perses posseïen un eixèrcit àmpliament superior en efectius al eixèrcit macedonio. Esta tàctica de sege per les unitats de choc ràpides no era molt factible. Alejandro va tindre que compondre i decidir una formació de combat innovadora per a l'época: va dispondre les seues unitats en nivells; va fingir voler rodejar a l'enemic per a poder dividir-ho millor i aixina va obrir una brecha en les seues llínees defensives.

Composició i armes de les tropes

L'orige d'una infanteria de llínea, hoplítica, ha de remontar-se al regnat d'Arquelao

... quan va ser rei Arquelao... va organisar les seues forces per a la guerra en major número de cavalls, armes i recursos que el que varen tindre junts els atres huit reis que li havien precedit.

Abans d'ell, l'única infanteria pesada de la que disponia el Regne de Macedònia li era suministrada per les ciutats gregues aliades.

Falange macedonia. El caixco corintio no estava tan generalisat com es mostra en l'image.

No obstant el seu verdader creador va ser Filipo II, considerat l'inventor de la falange macedonia: una infanteria pesada particularment eficaç, lliberada d'una part del seu armament defensiu —l'escut va ser reduït en un terç, la coraza abandonada—, en profit d'una pica més llarga (5,5 m), la sarissa, i d'una velocitat de càrrega incrementada.

La llongitut de les sarissas permetia aumentar el número de files d'hoplitas que podien combatre. La sarissa constava d'una punta en cada extremitat i pesava molt (5,6 kg). En la seua base, una curta punta de ferro li permetia ser plantada en terra per a parar la càrrega dels soldats enemics. Esta estratègia era particularment eficaç per a trencar les carregues de cavalleria o de les falanges adversàries. Pero, la falange macedonia era també temible en l'utilisació ofensiva: el principi era acumular el màxim d'energia cinètica per a que l'impacte de les llanças fora lo més devastador possible. Per a això, els hoplitas carregaven en grup compacte de 16 files tan apretades que les seues masses s'acumulaven. El aligeramiento de l'equip va aumentar la velocitat de la falange, de tal forma que l'energia cinètica era proporcional al quadrat de la velocitat (I=1/2Mv²).

Les falanges macedonias varen ser des de llavors molt més poderoses que les seues homòlogues clàssiques i l'impacte era susceptible de derribar moltes files de soldats d'infanteria enemigues. Per a aumentar este efecte les sarissas eren alçades fins a la vertical durant la càrrega (formaven una ret molt apretada que parava els proyectils) i posades en horisontal en l'últim moment, l'asta impelía cap a avant el muscle del soldat d'infanteria creant una ona de choc que es propagava fins a la primera fila i que lliberava un impacte destructor sobre l'infanteria enemiga, acumulant l'energia de la massa impulsada dels hoplitas en la de la baixada de les sarissas. Fòra de la formació apretada de la falange, la sarissa causava molèsties durant les marches, i per lo tant, va ser dividida en dos parts que eren unides abans de la batalla.

Una atra ventaja d'este armament és que era menys costós, per lo que permetia equipar a un gran número de soldats. Esta reforma militar va tindre també conseqüències polítiques considerables: permetia integrar una cantitat prou major de macedonios en la defensa del regne, i en la seua vida política. Al final del regnat de Filipo, el número de macedonios movilizables en l'infanteria pesada reclutada sobre una base territorial estava estimat en 30 000.

Batalla de Issos representada en un mosaic de la Casa del Faune en Pompeya, actualment exposta en el Museu Arqueològic de Nàpols.

L'eixèrcit de Filipo constava d'un núcleu d'infants professionals, els pezhetairoi (companyers de peu), que constituïen la guàrdia real, i una leva territorial.

L'eixèrcit d'Alejandro constava de 24 000 infants repartits en 12 taxeis de falangitas d'al voltant de 1500 hòmens i tres quiliarquías de 1000 hipaspistas. Cal afegir un número indeterminat de arqueros i d'atres falangitas llaugers. Alejandro va estendre la denominació de pezhetairoi al conjunt de falangitas, lo que explica la llealtat que estos últims varen dedicar a la seua persona, i despuix de la seua mort, als seus descendents directes.

La segona peça mestra de l'eixèrcit macedonio va ser la cavalleria pesada reclutada entre la noblea de Macedònia, cridada cavalleria dels Companyers (hetairoi). Constava de 3000 cavallers al principi de les campanyes d'Alejandro, dels quals 1500 li varen acompanyar en Àsia. Estava dividida en 12 esquadrons, sent el primer el 'Esquadró real (basilikè ilè), que constituïa la vanguarda (grec antic tο άγεμα, agêma) de l'unitat. Este esquadró tenia un efectiu de 300 cavallers, mentres que els atres constaven de 250 llances. Va ser Alejandro qui hauria estés el nom de Companyers al conjunt de la cavalleria pesada macedonia.

L'unitat bàsica de la cavalleria era una ila, esquadró de 250 cavallers manats per un ilarca, i estava dividit en dos lochoi, dividits a la seua volta en dos tetraquías de 60 cavallers, manats per un tetrarca.

La formació tàctica de la tetrarquia era la falca, inventada per Filipo II: el tetrarca estava en el vèrtiç d'esta formació triangular, mentres que els cavallers experimentats ocupaven el centre i les extremitats de les llínees de tretze cavallers. El ilarca estava acompanyat d'un heralt que transmetia les seues órdens, i era auxiliat per hiparetas (sirvientes). Les quatre falques de la ila es colocaven en una sola llínea d'interval, respectant un interval suficient entre elles per a permetre'ls maniobrar. Esta formació permetia una major flexibilitat en les maniobres en un canvi ràpit de la direcció d'atac. Es podien reunir de dos a quatre ilai per a formar una hiparquía o brigada, baixe el mando d'un hiparco.

Cada cavaller disponia d'un sirviente encarregat de cuidar el seu cavall i el seu equipament. Els cavallers eren propietaris del seu ensellament, i quan s'allistaven rebien els diners necessaris per a comprar un de calitat.

Anava cobert en un caixco, al principi era del model frigio, pintat en els colors de l'esquadró, fins que Alejandro va impondre el model beocio més simple. El caixco mostrava les marques del ranc del seu portador. Duya una coraza i botes, pero no escut. Estava armat en una llarga llança (xyston) feta de fusta de cornejo, proveïda d'una doble punta per a poder ser utilisada si es trencava. Com a arma secundària, el cavaller duya en el costat esquerre una espasa curva (kopis, makhaira). Solament els cavallers de les unitats pesades duyen armadura.

L'utilisació tàctica d'esta cavalleria estava basada en el taló de Aquiles de les falanges: la seua vulnerabilitat en els flancs i en la retaguàrdia (era pràcticament impossible pivotar per a parar un atac pel flanc i per la retaguàrdia per la nosa de les sarissas). L'efecte destructor de la falange es devia a la cohesió dels hoplitas durant l'impacte, un atac de cavalleria pels flancs o per la retaguàrdia era susceptible de desorganisar la formació i tornar-la vulnerable durant l'impacte contra una atra falange. Era la combinació de la falange i de la cavalleria en la tàctica del martell i l'enclusa la que va proporcionar la ventaja tàctica decisiva als eixèrcits d'Alejandro Magne i que va ser la base de la conquista el seu immens imperi.

Alejandro, en el seu periple fins al Indo, va integrar en el seu eixèrcit el dels països vençuts i es va inspirar en ells per a modificar l'equipament de les seues pròpies forces.

Tàctica del martell i l'enclusa

Principi

Esta tàctica no podia realisar-se a menos que els dos eixèrcits tingueren més o menys el mateix número d'efectius, ya que consistia en tancar al contrari pels costats.

• El "enclusa" corresponia a la falange i als hipaspistas (l'infanteria d'èlit) que pressionava a l'adversari i ho contenia en un espai tancat.
• El "martell" corresponia a la cavalleria pesada dels hetairoi que intervenien just despuix.

Fase 1: "El martell"

Per a dur a les forces enemigues llunt del seu centre, la cavalleria macedonia rodejava els flancs de l'eixèrcit contrari, sistemàticament pel flanc dret que estava comandado per Alejandro en persona, per a després intentar fer un buit i colocar-se en les llínees enemigues, per lo que obligaven als seus enemics a reagrupar-se.

Fase 2: "L'enclusa"

Atacant pels flancs, la cavalleria macedonia sorprenia a les tropes enemigues per la rapidea i força del seu impacte; en el centre, la falange i els hipaspistas alvançaven per a obrir el segon front. Una volta se li tancava el pas a l'enemic, est quedava en una trampa. Generalment, açò causava una gran confusió perque no podia distinguir-se si les unitats estaven disperses o solament mal coordinades.

Vore també

• Eixèrcit macedonio
• Eixèrcit persa de Darío III
• Batalla del Gránico
• Batalla de Issos
• Batalla de Gaugamela
• Batalla del Hydaspes

Bibliografia

• Antonis i Pavlo Georgakis, Arbèles, Socomer, coll. «Els grans batailles del histoire», 1989.
• Sekunda, Nicholas i Warry, J., Alexander the Great: His Armies and Campaigns 334-323 BC, London, 1998.
• Sekunda, Nicholas, The army of Alexander the Great, London, 1984.
• Sekunda, Nicholas, The Persian army 560-330 BC, London, 1992.
• Ashley, J. R., The Macedonian empire. The era of warfare under Philip II and Alexander the Great 359-323BC, London, 1998.

• Brunt, P. A., «Alexander's Macedonian cavalry» en JHS 83, 1963.
• Burn, A. R., The generalship of Alexander the Great en Greece and Rome 12, 1965.
• Cassin-Scott, J., The Greek and Persian wars 500-323 BC, London, 1977.
• Vaig devindre, A. M., «Grand tactics at Gaugamela» en Phoenix 29, 1975.
• Ellis, J. R., «Alexander's hypaspists again» en Història 24, 1975.
• Engels, D. W., Alexander the Great and the logistics of the Macedonian army, Berkeley, 1978.
• Engels, D., Alexander's intelligence system en CQ 30, 1980.
• Fuller, J. F. C., The generalship of Alexander the Great, London, 1958.
• Griffith, G. T., «Alexander's generalship at Gaugamela» en JHS 67, 1947.
• Griffith,G. T., «A note on the hipparchies of Alexander» en JHS 83, 1963.
• Hamilton, J. R., «The cavalry battle at the Hydaspes» en JHS 76, 1956.
• Hammond, N. G. L., «The battle of the Granicus river» en JHS 100, 1980.
• Hammond, N. G. L., «The various guards of Philip II and Alexander III» en: Història 40, 1991.
• Hammond, N. G. L., «Alexander's charge at the battle of Issus in 333 BC» en Història 41, 1992.
• Hanson, V.D. (ed.), Hoplites: the classical Greek battle experience, London, 1991.
• Hanson, V. D., «Genesis of the infantry 600-350BC» en G. Parker (ed.), The Cambridge illustrated history of warfare. The triumph of the West, Cambridge, 1995.
• Head, D., The Achaemenid Persian army, Stockworth, 1992.
• Heckel, W., The somatophylakes of Alexander the Great: some notes en Història 27, 1978.
• Lock, R.A., The origins of the argyraspids en Història 26, 1977.
• Markle III, M.M., The Macedonian sarissa, spear and related armor en AJA 81, 1977.
• Markle III, M.M., Use of the sarissa by Philip and Alexander of Macedon en AJA 82, 1978.
• Markle III, M.M., Macedonian arms and tactics under Alexander the Great en B. Barr-Sharrar (ed.), Macedònia and Greece in clapix classical and early Hellenistic claves, Washington, 1982.
• Marsden, E.W., The campaign of Gaugamela, Liverpool, 1964.
• Milns, R.D., Alexander's Macedonian cavalry and Diodorus XVII 17.4 en JHS 86
• Milns, R.D., Alexander's seventh phalanx battalion en GRBS 7, 1966.
• Milns, R.D., Alexander's seventh phalanx battalion en GRBS 7, 1966.
• Milns, R.D., The hypaspists of Alexander III - some problems en Història 20, 1971.
• Milns, R.D., The army of Alexander the Great en Fondations Hardt 22, 1976.
• Neumann, C., A note on Alexander's march-rates en Història 20, 1971.
• Parke, H.W., Greek mercenary soldiers from the earliest claves to the battle of Ipsus , Chicago, 1981.
• Warry, J., Alexander 334-323 BC: conquest of the Persian empire, London, 1991.
• Worley, L.J., Hippeis. The cavalry of Ancient Greece Oxford, 1994.