Tarentola boettgeri

Archiu:Spiny gecko lanzarote.jpg

perenquén de Boettger (Tarentola boettgeri)

El perenquén de Boettger (Tarentola boettgeri) és una espècie de la família gekkonidae.

Distribució

L'àrea de distribució de l'espècie inclou per un costat les Illes Salvages, situades al nort de les Illes Canàries: viu en la Salvage Gran, Salvage Menuda i #Pitó Menuda. Per un atre costat, es distribuïx en les illes Canàries: en Gran Canària, El Ferro i els Roques de Salmor (Gran i Chic), situats junt al Ferro; en Gran Canària i El Ferro es troba sobretot en les parts baixes de cada illa.

Introduccions

Cap a la década de 1990 varen aparéixer poblacions de Tarentola en localitats de Galícia a on no existien (Orense, Santiago de Compostela, Vigo, La Corunya), sent identificats més tarde com a T. boettgeri. L'aparició d'eixemplars neonatos en 1993 va demostrar que podien reproduir-se en este ambient. Es creu que la seua arribada a estes ciutats es deu al seu transport accidental en carregaments de bananes des de Canàries. Esta suposició es veu reforçada per les senyes obtingudes en un almagasén de frutes de Zamora, al que apleguen una mija de huit eixemplars diaris d'esta espècie en carregaments de bananes procedents de Gáldar i la Vall d'Arucas (Gran Canària), encara que en este cas encara no hi ha constància de la seua reproducció. És possible que este fenomen també ocórrega en atres zones.

Subespecies

Existixen les següents subespecies:

• Tarentola boettgeri boettgeri, Steindachner, 1891 (Gran Canària).
• Tarentola boettgeri bischoffi Alguns autors consideren a la Osga de Selvagens una espècie diferenciada Tarentola bischoffi.
• Tarentola boettgeri hierrensis, Joger & Bischoff, 1983 (El Ferro).

Les subespecies del Ferro i les Salvages semblen més pròximes que les de Gran Canària, encara que encara no s'ha realisat un anàlisis filogenético concloent.

Descripció

Cos esvelt i cap triangular. Dits relativament estrets. En el centre del cos es conten 99 a 140 escamas contades en un anell. Posseïx 34 a 50 escamas gulares contades entre la mental i l'altura de l'extrem anterior de l'oït. Hi ha un renc de 13 a 18 escamas entre els ulls. Té 13 a 19 rencs de tubèrculs dorsals. Hi ha 24 a 33 tubèrculs entre els membres anteriors i els posteriors. Els tubèrculs són menuts, plans en l'esquena i débilmente aquillados en la regió sacra. Hi ha en els membres posteriors 9 a 12 laminillas baix el primer dit, 13 a 17 baix el quarto i 15 a 19 baix el quint. Hi ha 9 sublabiales i 9-10 supralabiales. Obertura nassal rodejada per la primera labial, rostral i tres nassals. Hi ha 4 escamas espinoses en la part posterior de la parpalla.

Disseny caracterisat per tindre una banda llongitudinal clara a lo llarc del centre de l'esquena. Té sis grosses bandes travesseres obscures sobre l'esquena grisa pardusco. Ulls de color gris azulado clar (Steindachner, 1891c; Joger, 1984a; Rykena et al., 1998; Salvador i Pleguezuelos, 2002).

En llibertat els machos alcancen 74,5 mm de llongitut de cap i cos i les femelles 68 mm, pero el tamany mig d'un adult està entre 58 i 55 mm en la major part de les zones de Gran Canària (R. P. Brown, senyes no publicades). En terrario els machos del Ferro alcancen 65 mm i les femelles 69 mm i en Gran Canària alcancen 76 mm (Rykena et al., 1998).

Reproducció

Hi ha escasses senyes de camp sobre la reproducció. En captivitat, T. b. hierrensis fa la posada des de maig a setembre i T. b. boettgeri des de març a agost. T. b. hierrensis fa quatre posades, en un total de 5 ous i T. b. boettgeri fa cinc posades d'un ou cada una (Nettmann i Rykena, 1985; Gelen, 1993). Els ous medixen 12,5–15,5 mm de llongitut (Mija = 14,4 mm; n = 22) i 10–12 mm d'esgambi (Mija = 11,3 mm; n = 22) (Nettmann i Rykena, 1985).

La duració del periodo d'incubació varia (a temperatura constant d'incubació) entre 90 dies a 27,3 °C, 80 dies a 28 °C, 65 dies a 30 °C i 50 dies a 32,3 °C (Gelen, 1993). Alcança 18 anys de vida en captivitat (Rykena et al., 1998).

Vejau també

• Anex:Reptils d'Espanya

Referències

• Gekkota.com
• Tarentola boettgeri en la "Enciclopèdia dels Vertebrats espanyols".
• Sá-Sousa, P., Mires, J.A.M. & Pérez-Mellado, V. 2005. Tarentola boettgeri. 2006 IUCN Ret List of Threatened Species. Downloaded on 28 July 2007.
• Steindachner,F. 1891. Über die Reptilien und Batrachier der westlichen und oestlichen Gruppe der Kanarischen Inseln. Ann. naturh. Mus. [k.k. Hofmuseums?] Wien 6: 287-306
• Rösler, H. 2000. Kommentierte Lliste der rezent, subrezent und fossil bekannten Geckotaxa (Reptilia: Gekkonomorpha). Gekkota 2: 28-153
• Nogales M., M. López, J. Jiménez-Asensio, J. M. Larruga, M. Hernández, i P. González. 1998. Evolution and biogeography of the genus Tarentola (Sauria: Gekkonidae) in the Canary Islands, inferred from mitochondrial DNA sequences. J. Evol. Biol. 11: 481-494
• Krefft, G. 1949. Beobachtungen an kanarischen Inseleidechsen. 4. Tarentola delalandei boettgeri Wochenschr. Aquar. Terr. 5 (43): 114-116
• Joger, O. 1984 Die Radiation der Gattung Tarentola in Makaronesien. Courier Forschungsinstitut Senckenberg 71: 91-111
• Joger, O; Bischoff, W. 1983. Zwei neue Taxa der Gattung Tarentola (Reptilia: Sauria: Gekkonidae) von donen Kanarischen Inseln. Bonner Zoologische Beiträge 34 (1-3) 1983: 459-468
• Carranza, S., Arnold, I. Nicholas; Mateo, J. A. i L. F. López-Jurat. 2000. Long-distance colonization and radiation in gekkonid lizards, Tarentola (Reptilia: Gekkonidae), revealed by mitochondrial DNA sequences. Proc. R. Soc. London B 267: 637-649
• Bonetti, Mathilde. 2002. 100 Sauri. Mondadori (Milano), 192 pp.
• Bischoff, W. 1985. Die Herpetofauna der Kanarischen Inseln. II. Die Geckos der Gattung Tarentola. Herpetofauna 7 (35): 27-34
• Atles de la terrariophile Vol.3: els lézards. Animalia Éditions, 2003. ISBN 2-9517895-2-1

Enllaços externs

• Wikispecies té un artícul sobre Tarentola boettgeri.

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Tarentola boettgeri.