Teoria dels afectes

La teoria o doctrina dels afectes (del terme alemà «Affektenlehre», molt en us en els sigles XVII i XVIII) és una teoria relativa als afectes característica del periodo Barroc.

Descartes

Des de l'Antiguetat clàssica es pensava que la música pot inspirar emocions i certes característiques musicals podien impulsar diferents passions. En 1649, René Descartes va publicar el seu tractat Les passions de l'ànima. Des d'este punt de vista filosòfic es pot aplegar a conclusions com que els afectes estan associats a l'activitat sicològica, són provocats per causes alienes a l'individu, pero actuen en ell. Una volta que açò pansa, la persona seguirà en eixe estat afectiu fins que algun factor ho modifique. Un atre dels punts destacables és que els afectes poden nomenar-se, classificar-se i inclús mesclar-se entre sí donant lloc a atres afectes que podrien denominar-se no principal

Segons Descartes, eixes passions primàries són l'alegria, la tristor, l'odi, l'amor, l'admiració i el desig. Les quatre primeres s'organisen com una série de combinacions d'activitat-inactivitat del cos i de plaure-sofriment. L'alegria es mostra com un afecte actiu, mentres que la tristor es mostra com a inactivitat. L'odi és un afecte actiu, de la mateixa manera que l'alegria pero dolorós i l'amor combina el plaure en l'inactivitat. L'interés que es té per identificar i poder donar corbeta a les emocions concretes es donen principalment en les arts visuals de el XVII.

Teoria dels afectes en la música

Ya en el XVI, personages com Zarlino, Vicentino o Galilei varen escriure sobre els afectes en la música, pero sense dubte varen prendre importància en el XVII en Mersenne i Kircher. Aixina i tot, l'idea de que un compositor pot obtindre certes emocions per mig de l'invenció musical procedix de l'òpera en els escrits vinculats a la mateixa poc despuix de 1700.

En el prefacio de Componimenti musicali de Keiser ya es diu que l'objectiu principal d'un ària és l'expressió intensa i clara de les emocions específiques expressades per paraules i sentides pels personages. cal destacar que les àries és la part en la que s'expressen els sentiments en les òperes, mentres que en els recitativos és a on té lloc l'acció de manera general. Açò que dia Keiser va causar que contemporàneus seus com libretistas o compositors escrigueren sobre el tema. Un atre autor com Mattheson nomena vintissís emocions i afectes que poden ser realisats en l'ària d'una òpera, i ademés oferix sugerències concretes per a la seua expressió musical. Estes característiques mencionades pels autors les usen els compositors per a moure a l'escoltant a un determinat afecte. Es podria aplegar a la conclusió de que les traces musicals promovien eixa activitat i eixa inactivitat en el cos.

Eixemples de l'activitat són el tempo ràpit, els patrons rítmics ascendents, intervals amplis, dinàmiques fortes... Mentres, els eixemples de sofriment són les tonalitatés menors, dissonàncias, cromatismes, un canvi abrupte en la tonalitat o contorns melòdics molt marcats entre uns atres. També es dona l'opció de que els efectes que es donen en el cos per la música i la poesia tenen que vore en la teoria dels quatre humor del cos (optimiste, colérico, flemático i melancòlic), segons el libretista Feind.

Més vesprada es varen donar modificacions en la teoria que tenia lloc cap a les característiques musicals que parlaven dels afectes. Estes modificacions són les següents:

1. Les característiques musicals que mouen els efectes creant activitat, inactivitat, plaure o sofriment són donades per una mescla d'atres característiques diferents, les quals produïxen un afecte diferent o l'opost a est.

2. Els músics de començos de el XVIII no pensaven que una determinada ària o passage musical solament aplegaria a despertar una emoció en l'espectador.

3. Els compositors tractaven d'identificar certes característiques en una emoció concreta i si esta emoció acabava sent compartida per la majoria es feya una associació de característica- afecte.

4. Molts eixemples musicals no es relacionen directament en certs efectes, sino en imàgens o conceptes que duguen a eixes emocions.

5. L'interpretació pren gran importància, ya que molts dels efectes que es mouen tenen que vore en ella. Per açò, molts dels consells que es donen en els tractats són escrits per als intérprets.

Moltes de les característiques musicals que s'associen a afectes es conten en els ritmes de dansa, determinats instruments, les tonalitats i un elevat número de temes musicals.

Els principis generals que són comuns a la major part dels escrits musicals que tracten sobre els afectes: l'expressió emocional d'un moviment musical és resultat de l'invenció musical i es caracterisa en la seua totalitat; distintes traces expressives de la música són els promotors d'activitat- inactivitat, plaure- sofriment; atres traces de la música són únicament signes convencionals que funcionen a partir de la memòria; una obra o fragment va a inspirar distints afectes i el compositor pot usar-los com el caràcter del personage o de la situació que es done; les traces que definixen el seu afecte en l'obra poden estar junt a uns atres que no contribuïxen a definir la mateixa; i la música es relaciona únicament en una part del contingut afectiu del text, no en la seua totalitat.