Anar al contingut

Tinto hipsométricas

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Tinto hipsométricas
Mapa en tinto hipsométricas.

La tècnica de les tinto hipsométricas consistix en l'aplicació de distints colors en cartografia per a senyalar l'elevació del terreny, tècnica que pot utilisar-se conjuntament en les curves de nivell. Les tinto hipsométricas es poden utilisar be en rancs d'elevació per mig de bandes de distints colors o en distintes tonalitats d'un mateix color associades directament a les curves de nivell. Un esquema de colors convencional va des del vert obscur per a les depressió i els terrenys a menor altitut, passant per grocs i marrons per a altituts miges fins a grises i blanc per a les zones altes i els cims. Les tinto hipsométricas de mapes i globos terráqueos s'acompanyen normalment d'una tècnica similar de coloreado batimétrico, denominades tinto batimétricas,[1] per a transmetre la sensació de profunditat en els oceans, aplicant tons de blau per a representar les aigües someras com les plataformes continentals i els tons més obscures les grans profunditats.

Història

[editar | editar còdic]

En el seu mapa d'Itàlia central realisat entorn a 1503, Leonardo dona Vinci va introduir en la cartografia l'us de color per a senyalar canvis d'elevació.

Difusió de les tinto hipsométricas

[editar | editar còdic]

S'atribuïx a la firma de mapes escocesa John Bartholomew i Fill l'haver popularisat esta tècnica, fent del seu esquema de color el convencional: vert obscur per a les baixes altituts, passant per grocs i ocres, a marrons, grisos i blanc per a les majors elevació.

Utilitat

[editar | editar còdic]

De manera anàloga a les imàgens en fals color, les tintes hipsométricas poden ajudar a fer més accessible l'informació geogràfica. No obstant alguns cartógrafos han sugerit que en ocasions s'ha recorregut a les tinto hipsométricas en fins purament decoratius, en lloc de tindre un propòsit informatiu.


Referències

[editar | editar còdic]
  1. Fernández Fernández (2010). «1», Geografia, Madrit: Centre d'Estudis Ramón Areces, p. 51. ISBN 978-84-8004-960-3.