Torre Sol de Riu

La Torre de Sol de Riu o Torre de Suñer és construcció militar que està situada a uns 300 metros de la desembocadura del Riu Sénia, en el municipi de Vinaròs (Província de Castelló, Comunitat Valenciana). En el passat tenia la funció de torre de vigilància costera. El nom fa referència a una torre primitiva —desapareguda per l'erosió marina— que després es va quedar l'actual Torre de Suñer, heretant les seues funcions i denominació oficial.

Tal com indica el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana (DOGV) la Torre de Suñer també rep el mateix nom de la ya desapareguda Torre Sol de Riu. Esta mateixa denominació per a abdós torres du en ocasions a la confusió.

Etimologia

El topònim Sol de Riu prové del català i significa «sol del riu», en referència al tram final del caixer, en contraposició a Cap de Riu («cap del riu»), usat per al naiximent. Encara que en castellà podria confondre's en l'astre «sol», el seu orige és la paraula catalana sòl («sol» o «terra»).

Ubicació

La torre es troba en una extensa finca agrícola privada coneguda com a «Sol de Riu», en àrees de cultiu —principalment tarongers— i jardins, delimitada al nort pel riu Sénia, a l'est pel mar Mediterrànea, a l'oest per la carretera N-340 i al sur per propietats confrontants.

Història

Torre Sol de Riu (desapareguda)

Erro al crear miniatura:

Simulacion de la desapareguda Torre de Sol de Riu

La torre primitiva de Sol de Riu era de planta quadrada i construïda sobre una punta rocosa que penetrava en el mar. Formava part del sistema de torres vigía del Regne de Valéncia contraatacs de pirates berberiscos i otomans. Pertanyia a la ret de torres vigía costeres del Regne de Valéncia i era l'última torre al nort del Regne, en el municipi de Vinaròs.

Es trobava en la desembocadura del riu Sénia i va ser destruïda per l'erosió marina a principis d'el XIX. Els seus restants varen desaparéixer per complet a finals d'el XX per l'acció d'el mar.

Esta ret de torres es va finançar per mig de tributs al comerç de la seda, discutits en les Corts de 1547 i 1552. A partir de llavors, estes estructures es varen denominar Torres de defensa i vigía de la costa, consolidant la seua funció estratègica en la defensa del llitoral.

En el XVI ya apareixia representada com a atalaya en la desembocadura del riu Sénia. En el mapa de 1612, imprés en Amberes per Abraham Ortelius, figura com "Torre del Sol". A partir de 1693 fins a mediats d'el XIX apareix com "Torre del Sol del Riu".

La seua activitat militar està documentada en les Ordenances del Duc de Maqueda i les de Vespasiano Gonzaga (1554-1557). El croniste Gaspar Escolano també la menciona com l'última torre de la costa, en dos soldats a peu i dos a cavall, a una llegua de Vinaròs en els següents térmens: "El riu Cenia té en la seua desembocadura una torre que és la postrera de la guarda de la nostra costa, en dos soldats de peu i dos de cavall, a una llegua de Binaroz. Llámase la torre del Sol del riu, per estar fundada al seu arremate".

Segons una inspecció de l'estat de les torres de vigía per Juan Falca en 1585:

"És quadrada i té dos hórdenes d'esclafidors,unes sobre unes atres, i sobre l porta en la part alta de la torre té una garita que la guarda, ai en ella una piecezuela d'artilleria que tira pilota com una llima, i té per a ella catarze o quinze pilotes, i tres arrovas de pólvora, i estan en ella dos guardes en arcabuzes, i un atajador de cavall que atalla fins a Vinaròs."

En 1607, Luis Carrillo de Toledo, Marqués de Caracena, va inspeccionar la torre com a part de les visites ordenades en les Corts de 1604. Es va ordenar reparar dos cobertes de fusta derrocades per a garantisar l'habitabilitat de la guarnició i es va confirmar la presència d'una peça d'artilleria de lliura i mija (Borrás, 1979, 108; Bover, 2000). També apareix citada pel croniste Gaspar Escolano en 1611. Diu aixina un document: “Vinaròs. Este dia (el 12) es va visitar esta Vila. No té Torre cap. Púsose en esta part un soldat de cavall que servixca d'atajador i de donar avís a la Vila de lo que huviere. / Torre de Sol de Riu en fi del Reyno per la part de Llevant. En trese del dit es va visitar esta torre. Hallóse en ella una pieça d'artilleria que tira lliura i mija de bala. Hanse d'entaular de nou dos cobertes que té de fusta, que estan cahidas, que sense elles no poden habitar els soldats ni viure en ella.”

En 1641, durant el conflicte en Catalunya, el Virrey de Valéncia, Duc de Medinaceli, va ordenar garantisar un salari just als soldats destinats allí.

Erro al crear miniatura:

Mapa de la ret de torres de vigía del Regne de Valéncia

L'Ordenació del 28 de juny de 1673 relativa a la vigilància del llitoral del Regne de Valéncia, establia comunicació diària en Vinaròs per mig d'un atajador: un soldat que, cada matí, partia de la vila per a dur el part a la guarnició i garantisar la seua seguritat, retornant despuix a la població. Ademés, s'establia que, en cas d'amenaça, Vinaròs devia enviar reforços a la torre per a reforçar la guàrdia. La torre es considerava de vital importància, en ser fronteriça en Catalunya.

El document del Archiu de Simancas de 1763 "Relació de l'Obres i Reparacions més urgents que es deuen eixecutar per a la recomposición de la torre del Sol del Riu. Any 1763", proponia la construcció d'una escollera de pedra davant de la torre per a protegir-la de l'erosió marina, pero no es va obtindre finançació. A lo llarc d'el XVIII, els informes de reparació varen ser constants.

Durant el regnat de Carlos IV (1788-1808), es va reforçar la vigilància del nort del Regne, encara que en la caiguda d'Argèlia en 1832, l'amenaça dels pirates va terminar i les torres varen perdre la seua importància estratègica, encara que varen seguir en us per a vigilància.

El 23 de decembre de 1850 es va entregar al Cos de Carabineros com a residència per a un soldat i la seua família, encarregat de vigilar la costa front al contrabando.

En un informe en 1870, s'advertix que la mar ha socavat la fonamentació en dos terços i la torre està en perill de solsida, per lo que no es recomana la seua conservació. Es va recomanar alçar un nou quarter per als Carabineros en els terrenys anexos de la torre capaç d'albergar a dit destacament i les seues famílies. Açò va ser impulsat pel comandant cap de la comandància don José de Porras en visitar la ciutat, acompanyat del mestre d'obres Sr. Pellicer (açò queda recollit en una nota del periòdic local El Mediterràneu, 15 de novembre de 1882)

Erro al crear miniatura:

Erosion de la costa de l'emplaçament

En 1929, l'escritor A. Valls va publicar una crònica en Heralt de Vinaròs sobre la vida en la casella dels Carabineros de Sol de Riu:

“Soc un enamorat de la mar, i la seua vista eixercix sobre mi una atracció estranya i plaentera. Davant la seua immensa soletat hi ha alguna cosa incomprensible que nos afecta directament; com si de la seua inquieta superfície naixqueren visions de fantàstica idealidad. En la meua passejada campestre quotidià, ple de panorames i efluvios saludables, aprofitant la calidea del sol i la frescura del dia, els meus passos em duen fins a la desembocadura del riu Cenia, a on anys arrere s'alçava la torre mudéjar, a punt de derrocar-se per l'onage que socavava els seus fondos fonaments. És un tros de costa en l'encant agrest de les roques i la suavitat dels espais arenencs. Una miqueta més allà, es destaca com un menut pabelló blanc la Casella de Carabineros, a on la veta donya Felipe Sanz té baix el seu mando a sis membres de tan simpàtic destacament. Aplegue fins a allí i rebut un grat acolliment. Aquells carabineros d'antany, adustos i mal vestits, han desaparegut. Tots ells són hòmens educats, correctes, i es mostren satisfets del seu ofici. Cada u cultiva la seua menuda parcela de terra, i en el seu temps lliure cuiden conills i gallines, que els proporcionen entreteniment i un ingrés extra. En les barraques, fòra del quarter, cuinen i mengen com si estigueren en campanya. Alguns els trobada llegint, i em saluden en tota correcció. La veta, a qui distinguixc en la meua amistat, insistix que em sent a la seua taula i, davant la seua oferta i l'invitació de la seua bona esposa, no tinc més remei que acceptar. Per a complaure'm, m'ensenyen tota la casella, d'antiga i deficient construcció, pero neta, ordenada i decorada en bon gust. Sobre la taula es veuen alguns llibres, i com tots ells senten afició per la llectura, els promet dur-els alguns eixemplars, la qual cosa celebren i m'agraïxen sincerament. El menjar me la servixen en una barraca, baix un sostre de canyes que em dona l'ilusió d'estar en l'interior d'un pailebote front a una plaja exòtica. Em quede allí un temps charrant en ells. Es mostren satisfets del Cos, i esperançats pel proyecte dels nous quarters, ya aprovat pel Govern, que tant ha de beneficiar-els. Ho esperen en viva ilusió, com si la seua casa-quarter anara per a ells l'honor de la pàtria. Em despedixc en la promesa de tornar un atre dia, i la veta Sanz, que m'acompanya fins al pont de la carretera, delectant-me en la seua conversació, em repetix en una forta premuda de mans: ¡Els llibres, els llibres; no s'oblide de manar-nos llibres amic Valls!”

Finalment, la torre va ser abandonada i va colapsar per l'efecte de la mar a finals d'el XIX. A inicis d'el XX encara quedaven restants visibles, hui completament desapareguts. L'erosió marina continua en l'actualitat.

Actual Torre Sol de Riu (Torre de Suñer)

Erro al crear miniatura:

Pla actual en antiga linea de costa

Possiblement l'orige de l'edifici es remonta a época romana, en una base rectangular i murs de càrrega d'una sola planta. Situat uns 300 metros terra adins, l'edifici va adoptar el nom i funcions de la torre primitiva de Sol de Riu, situada sobre una punta rocosa en la desembocadura del riu Sénia, despuix de la seua desaparició per l'erosió marina. Formava part del sistema de torres vigía del Regne de Valéncia.

El cos central del castell adjacent va ser construït pels àraps a finals d'el VIII sobre restants romans, apareixent en mapes d'el XIII com a fortalea. Segons la tradició oral, en l'any 777 l'emir Abderramán I va acampar allí en les seues tropes de camí de Saragossa per a enfrontar-se al governador Sulayman al-Arabi.

En 1532, Carlos I d'Espanya i V del Sacre Imperi donó el castell i les seues terres a Loduvicus Suñer, en reconeiximent als seus servicis prestats, armant-ho cavaller (i als seus descendents) i otorgant-li escut d'armes. El document original es conserva en poder dels actuals propietaris.

En 1585, Juan de Falca menciona la fortificació. el marqués de Caracena la cita en 1607 i Gaspar Escolano en 1610.

En 1608 es varen afegir dos els cossos laterals que té en l'actualitat.

En 1785, Carlos III d'Espanya es va hostajar en el castell per a supervisar les obres del port de Sant Carlos de la Rápita, dins del seu ambiciós pla de real població per a la zona. En eixe context, va ordenar la construcció del Palau Real de Sant Carlos de la Rápita, que serviria com a residència d'estiu i centre representatiu per a la cort. L'obra va quedar inacabada despuix de la mort del monarca en 1788, i hui solament es conserven ruïnes parcials conegudes com Els ruïnes del Palau Reial, protegides com Be d'interés cultural.

Despuix de la desaparició de la torre original, l'edifici actual —situat uns 300 metros terra adins— va adoptar el seu nom i funcions.

Durant la primera guerra carlista i la guerra civil espanyola, la torre de Suñer va sofrir saquejos i la destrucció de gran part de la seua documentació històrica i mobiliari.

En l'actualitat es conserva en bon estat, i seguix pertanyent a la família Suñer, emparentada en la llínea femenina en la branca canària Machado.

Arquitectura

Arquitectura de la torre desapareguda

Erro al crear miniatura:

Simulació estructural de Sol de Riu

Segons les descripcions històriques, tenia planta quadrada, murs de mampostería i almenas en la part superior. Disponia d'accés elevat i finestres de menut tamany per a la vigilància. En el seu interior existien estàncies senzilles destinades a la guarnició i almagasenament de pólvora.

La primera planimetria de la torre va ser realisada en 1763 per Pedro de Llaura i es conserva en l'Archiu General de Simancas. Segons dit pla:

• Planta: rectangular, tres altures.
• Primer nivell: sala abovedada en trampilla al segon pis.
• Segon i tercer nivell: cobertes planes o abovedades en aspilleras.
• En la teulada hi havia una coberta parcial.

Una inspecció de 1870, ordenada per l'Ingenier General, la descrivia aixina:

• Torre ubicada en una planura junt a la mar, prop de la desembocadura del riu Sénia.
• A 1,5 hores de Vinaròs i mija hora de la carretera Valéncia-Barcelona.
• Base quadrada de 8 m x 8 m, altura de 18 m i tres pisos.
• Plataforma superior per a artilleria i matacán sobre l'entrada.
• Porta de ferro reforçada, escala de caragol estretix, i accés al terrado per escala de mà.
• Construcció en mampostería i sellars, possible escut sobre l'entrada.
• Pot estajar fins a 18 hòmens.
• Dispon d'un terreny anexe de 10.200 m² de terra de baixa calitat.

Arquitectura de la torre actual

Erro al crear miniatura:

Vista de l'edifici des de l'est

L'edifici presenta una planta quadrada disposta en forma de «L», i està arrematat per almenas dentades que coronen l'estructura en la seua part superior, característic de fortalees i palaus en funció defensiva, que buscaven oferir protecció i vigilància front a possibles atacs. Consta de quatre nivells escalonats, articulats per finestres recercades en mampostería, que aporten ritme a la frontera. L'entrada principal s'obri per mig d'una porta d'accés en arc de mig punt, resaltant el caràcter defensiu de la construcció. En la segona planta destaca un garitón, testimoni de la funció vigilant original de l'immoble, mentres que en la zona superior es conserven restants de matacanes, indicant antigues solucions defensives. La quarta planta conta en un menut torreón en una campana en la seua part frontal.

Tota l'edificació es troba encalada de blanc, a excepció dels recercados de les finestres i l'arc d'entrada, que mantenen el color natural de la pedra.

En la seua frontera lateral es troba un escut heràldic de la família Anglés, colocat al voltant de 1810 per Mariano de Suñer Soler per a la seua esposa Antonia Anglés.

En l'interior es conserven arcs gòtics i una escala de pedra de caragol per a accedir a les plantes superiors.

La finca inclou jardins en zones amurallades en el seu recint central, tarongers, frutals i, en la seua part externa, plages d'arena i zones de vora rodada.

Protecció

La torre està protegida pel Decret de 22 d'abril de 1949 sobre la protecció dels castells espanyols (BOE núm. 125, de 5 de maig de 1949) i la Llei 16/1985, de 25 de juny, del Patrimoni Històric Espanyol (BOE núm. 155, de 29 de juny de 1985), figurant en la categoria de «monuments militars».