Regnat de Carlos IV d'Espanya

Retrat de Carlos IV per Francisco de Goya (1789).

El regnat de Carlos IV d'Espanya (1788-1808) va estar marcat per l'impacte que va tindre en Espanya la Revolució Francesa de juliol de 1789 i el seu desenroll posterior, especialment en acabant de que en 1799 Napoleón Bonaparte es fera en el poder.

La resposta inicial de la cort de Madrit va ser el cridat ___protected_title_4___ i la confrontació en el nou poder revolucionari despuix de la destitució, encarcerament i eixecució de Luis XVI, el cap de la casa de Borbón que també regnava en la Monarquia d'Espanya, lo que va conduir a la guerra de la Convenció (1793-1795) que va ser un desastre per a les forces espanyoles.

En 1796 Carlos IV i el seu totpoderós primer ministre Manuel Godoy varen donar un gir complet a la seua política respecte de la República Francesa i es varen aliar en ella, lo que va provocar la primera guerra en Gran Bretanya (1796-1802), que es va desenrollar en el marc de la guerra de la Segona Coalició i que va supondre un atre dur revés per a la Monarquia de Carlos IV, ademés de provocar una severa crisis de la Facenda Real que es va intentar solucionar en la cridada «desamortisació de Godoy» —el favorit va quedar apartat del poder durant dos anys (1798-1800)—.

Despuix de l'efímera Pau d'Amiens de 1802 es va iniciar la segona guerra en Gran Bretanya, en el marc de la guerra de la Tercera Coalició, en la que la flota franc-espanyola va ser derrotada per la flota britànica al mando del almirant Nelson en la batalla de Trafalgar (1805), lo que va obrir la crisis definitiva de la Monarquia de Carlos IV, que culminaria en la conspiració de l'Escorial de novembre de 1807 i en el gresca d'Aranjuez de març de 1808, en el que Godoy va perdre definitivament el poder i Carlos IV es va vore forçat a abdicar en el seu fill Fernando VII. No obstant, dos mesos despuix abdós acabarien firmant les abdicació de Bayona per les que cedien a Napoleón Bonaparte els seus drets a la Corona, qui a la seua volta els cediria al seu germà José I Bonaparte.

La majoria d'espanyols, denominats «patriotes», no varen reconéixer les abdicació i varen seguir considerant a Fernando VII com el seu rei en el nom del qual es va iniciar la guerra de l'Independència espanyola, pero una minoria, formada pels cridats despectivament «afrancesados», varen recolzar a la Monarquia de José I, per lo que aquell conflicte va ser la primera guerra civil de la Història contemporànea d'Espanya.

El historiador Pedro Rújula ha destacat que durant el regnat de Carlos IV, lo que pot resultar paradòxic per tractar-se de «un rei tan poc carismàtic», va tindre lloc «un procés de consolidació simbòlica de la monarquia com a referència política en la que els vassalls se sentien progressivament identificats». És lo que s'ha denominat «patriotisme monàrquic», o «contrarrevolucionario», per oposició al «patriotisme» de la Revolució francesa, basat en el principi de la sobirania nacional. «El resultat va ser un reforçament del poder absolut del monarca recolzat en les excepcionals circumstàncies que va viure Espanya en el trànsit de el XVIII a el XIX. El despotisme ministerial, entés com a concentració de poder en mans de la monarquia, va ser més cert que mai. No obstant, açò es produïa en una etapa crepuscular de les monarquies absolutes».

L'impacte de la Revolució Francesa (1789-1792)

El «pànic de Floridablanca»

Artícul principal → Pànic de Floridablanca.

Les mides que va prendre José Moñino, comte de Floridablanca, com a primer Secretari d'Estat i del Despaig, en quant va tindre coneiximent de l'esclat de la Revolució francesa en juliol de 1789 varen respondre al temor de que en Espanya poguera ocórrer lo mateix, puix en aquell moment la Monarquia caria d'un dispositiu de seguritat i orde públic que poguera contrarrestar les possibles algaradas revolucionàries. Immediatament, puix, Floridablanca va prendre una série de mides per a evitar el «contagi», impedint que es coneguera lo que estava succeint en França i posant tot tipo de traves a la propagació de les «idees pernicioses» dels revolucionaris francesos. Aixina, per eixemple, va ordenar, segons les seues pròpies paraules, «formar una cordonera de tropes en tota la frontera de mar a mar al modo que es fa quan hi ha pesta per a que no se nos comunique el contagi». Aixina mateix, va tancar precipitadament les Corts de Madrit de 1789 que des del 19 de setembre estaven reunides per a jurar a el hereu al tro, pels últims acontenyiments de França, puix el 6 d'octubre s'havia produït l'assalt al palau de Versalles pels «patriotas» i Luis XVI s'hi havia vist obligat a traslladar-se a París junt a l'Assamblea Nacional Constituent —que des del 14 de juliol, despuix de la pren de la Bastilla, s'havia convertit en el nou poder sobirà de França—.

Retrat del comte de Floridablanca per Pompeo Batoni.

Ademés, Floridablanca va decidir suspendre tots els periòdics, llevat els oficials (Gazeta de Madrit, Mercurio, Diari de Madrit), els quals tenien prohibit mencionar els acontenyiments francesos; reforçar el control ideològic de l'Inquisició, retornant a la seua primitiva funció d'aparat repressiu al servici de la Monarquia; crear en 1791 l'anomenada Comissió Reservada per a perseguir a aquelles persones que defengueren les «idees revolucionàries» —els membres de la Comissió devien introduir-se en les tertúlies de personages influents i informar dels temes de conversació i de quí intervenien—; confeccionar un cens d'estrangers per a controlar els seus moviments, especialment dels francesos, i als que només es permetria l'estància en Espanya als que juraren fidelitat a la religió catòlica i al rei; ordenar als corregidorés que retiraren tota la propaganda que estimaren subversiva; etc.

Els acontenyiments francesos també varen tindre el seu impacte en l'Imperi de les Índies perque Espanya ya no va poder contar en l'ajuda de la Monarquia francesa vinculada a l'espanyola pels «pactes de família» —aixina cridats en ser els Borbones la casa reinante en abdós monarquies—, com va ocórrer en la disputa mantinguda en Gran Bretanya pel territori de Nutca. El conflicte va sorgir en 1789 quan uns exploradors i militars espanyols anant cap al nort des de Califòrnia, que llavors formava part del Virreinato de Nova Espanya, varen aplegar a l'illa de Nutca, en l'actual Columbia britànica de Canadà, i allí es varen trobar en militars i exploradors britànics que procedien de l'Est. Finalment la monarquia espanyola va tindre que renunciar a aquells territoris en les Convencions de Nutca firmades en els anys següents. I també varen afectar a la política mediterrànea perque quan les places del nort d'Àfrica d'Orà i Mazalquivir varen ser atacades pels pirates berberiscos el govern de Madrit va optar per abandonar-les, a pesar de que havien resistit els atacs, per a centrar-se per complet en lo que estava succeint en França.

Els acontenyiments en França varen obligar finalment a la Monarquia espanyola a deixar en suspens els «pactes de família» en la Monarquia de França. La detenció de Luis XVI en Varennes, despuix del seu intent de fuga de París, en juny de 1791, varen inclinar a Floridablanca a intervindre en defensa del rei francés i a l'enviament d'una nota diplomàtica a l'Assamblea Nacional francesa en la que exhortava als francesos a respectar «la dignitat eminent de la seua persona sagrada [Luis XVI], la seua llibertat, les seues immunitats i les de la família real». La nota va ser considerada com una ingerència inadmissible en els assunts interns de França i va empijorar les relacions entre els dos estats —un diputat de l'Assamblea va afirmar que «les potències d'Europa sabran que morirem, si és necessari; pero que no permetrem que intervinguen en els nostres assunts»—. Poc despuix Floridablanca es va negar a acceptar la Constitució francesa de 1791, «per ser contrària a la Sobirania», ni a reconéixer el jurament que d'ella va fer Luis XVI el 14 de setembre de 1791.

En un informe titulat Exposició que el senyor Floridablanca va fer i va llegir a S.M, en el Consell, donant una idea sucinta de l'Estat de la França, de l'Europa i de l'Espanya, en data 19 de febrer de 1792, el primer secretari resumia aixina lo que havia succeït en França despuix del triumfo de la Revolució: «L'Estat de la França és el de haver reduït al Rei al d'un simple ciutadà» convertit en «el primer empleat en el servici de la Nació»; haver destruït «la jerarquia eclesiàstica» i «la noblea, els blasones i armes, els títuls i totes les distincions de honor»; haver proclamat «que tots els hòmens són iguals, i que aixina el més infeliç artesà o jornalero és igual al propi Rei» i que la «Assamblea llegislativa... podrà dictar lleis i decrets al seu mateix sobirà i a tota la nació i finalment, que tindrà una absoluta llibertat de parlar, escriure i obrar com li semble». El seu informe concloïa en la frase: «En França es va acabar tot».

La caiguda de Floridablanca i l'ascens i caiguda d'Aranda (febrer/novembre de 1792)

Comte d'Aranda.

El 28 de febrer de 1792, pocs dies despuix de presentar el seu informe, Carlos IV destituïa al comte de Floridablanca i nomenava en el seu lloc al comte d'Aranda, partidari de dur avant una política menys inflexible en la nova «Monarquia Constitucional» francesa. La persona que va convéncer al rei per a que cessara a Floridablanca va ser el nou embaixador francés, Jean-François de Bourgoing, que en una entrevista mantinguda en Carlos IV just el dia anterior a la destitució del comte, hauria amenaçat en la ruptura en Espanya si es mantenia la política intransigent d'este —que continuava negant-se a reconéixer el jurament de Luis XVI de la Constitució de 1791—. En la caiguda de Floridablanca, un manteísta i per tant d'orige modest, també va intervindre el «partit aristocràtic» encapçalat pel propi Aranda, que segons Floridablanca es movia «ya per resentiment de no ser atesos en totes les seues pretensions, ya per captar-se l'oreig popular de que resistixen a l'autoritat, dels que se seguixen gravíssims danys per a l'autoritat real i per a la quietud i felicitat pública». Un dels arguments que varen utilisar els «arandistas» en contra seua va ser la decisió de Floridablanca d'abandonar les places d'Orà i Mazalquivir que varen passar a sobirania de la Regència d'Alger a canvi de la concessió de certs privilegis comercials.

En França el nomenament d'Aranda va ser rebut en entusiasme i inclús Condorcet li va enviar una carta de felicitació en el que li cridava «defensor de la llibertat contra la superstició i el despotisme». Immediatament Aranda va desmontar l'entramat administratiu creat per Floridablanca i va suprimir la Junta Suprema d'Estat que va ser substituïda pel Consell d'Estat que va ser restablit en Aranda com a decà, càrrec que acumulava al de Secretari d'Estat i del Despaig, lo que li convertia en una espècie de «primer ministre» puix el restant de Secretaris del Despaig varen passar automàticament a formar part del remozado Consell d'Estat. Per a facilitar l'assistència del rei, la seua sèu es va fixar en el Palau real. Per un atre costat, el comte d'Aranda es ensañó en «qui havia segut el seu contrincant polític durant els últims quinze anys» i despuix de desterrar a Floridablanca a Múrcia ho va manar detindre l'11 de juliol quan es trobava en el seu poble natal, Hellín, permaneixent encarcerat dos anys en la ciutadella de Pamplona acusat d'abús d'autoritat i de corrupció, fins que en 1794 va ser lliberat per orde de Manuel Godoy i rehabilitat a l'any següent.

El comte d'Aranda va posar en marcha el seu programa d'acostament a França per a influir positivament en la situació del rei i contar en el respal francés front a Gran Bretanya. Aixina, per eixemple, es varen suavisar els controls sobre la prensa i en les fronteres. No obstant, Aranda va acabar sent desbordat per la radicalisació de la revolució francesa —en agost de 1792 Luis XVI va ser destituït i encarcerat junt en la seua família acusat de traïció i al més següent es proclamava la República—. El comte d'Aranda va retirar a l'embaixador en París, el comte de Fernán Núñez, i va reunir al Consell d'Estat que va acordar iniciar els preparatius per a una intervenció armada contra la «nació francesa i reduir-la a la raó». No obstant, quan es varen començar a desplegar els dos eixèrcits que invadirien França pels dos extrems dels Pirineus es varen posar en evidència els problemes llogístics que plantejava l'operació i les greus deficiències que presentaven les unitats militars que anaven a intervindre.

Aranda confiava que els eixèrcits prusiano i austríac que anaven a invadir França pel nort conquistaren ràpidament París i no fora necessària l'intervenció espanyola, pero quan estos varen ser derrotats en la batalla de Valmy del 21 de setembre de 1792 i els eixèrcits revolucionaris francesos varen passar a l'ofensiva tota la seua estratègia es va vindre avall. Aranda va optar llavors per defendre la neutralitat, donada la falta de preparació de l'eixèrcit espanyol, per lo que en novembre va ser destituït per Carlos IV partidari de l'intervenció —com lo eren també els vaig emigrars residents en la cort de Madrit o el nuncio del Papa, declarat antiarandista «pel be de la religió i de l'Estat»—. El comte d'Aranda, que només va estar huit mesos en el poder, va ser substituït per Manuel Godoy, un jove oficial de la Guàrdia de Corps provinent d'una família hidalga extremenya, que s'havia guanyat la confiança dels reis per la llealtat que els professava. De fet va ser Godoy l'encarregat per Carlos IV d'oferir el càrrec a Aranda i ademés «entre març i novembre, el jove favorit de vinticinc anys va gojar d'un entrenament privilegiat en assistir en Aranda a les discussions sobre política celebrades en el quarto de la reina».

L'ascens de Godoy i la guerra de la Convenció (1793-1795)

L'ascens de Manuel Godoy

Godoy en 1792, per Francisco Bayeu.

Encara hui seguixen sent objecte de debat les raons per les que Manuel Godoy, un membre de la chicoteta noblea extremenya que caria d'experiència de govern, va ser nomenat per al càrrec de primer Secretari d'Estat i del Despaig. El historiador Emilio La Parra, en la seua biografia de Godoy, ho explica aixina:

El rei, en suma, caria del personal polític adequat per a eixir airós del conflicte i, a la seua volta, pel seu encabotament casi malaltiç per salvar a Luis XVI, havia resolt en el decidit respal de la seua esposa [la reina María Luisa de Parma]- prendre personalment les decisions fonamentals en lo concerniente a els acontenyiments francesos... En contra de la difosa image de indolencia en els assunts de govern, es constata que en este cas Carlos IV els va assumir en tota decisió i va intentar impondre el seu criteri, encara que la resistència del seu primer ministre [el comte d'Aranda}, per experiència i potser també parell excés de prudència, no sempre va facilitar tal cosa, com es va vore en les sessions del Consell d'Estat. Manuel Godoy, no obstant, podia ser alguna cosa molt distint i, sobretot, seria la persona manejable desijada per Carlos IV, un 'instrument' seu, puix només a ell i a la seua esposa devia la seua elevació i riquees [feya poc que Godoy havia rebut el títul de duc de l'Alcudia, en les rendes corresponents]. (... ) La "solució Godoy" va ser l'eixida desijada pels reis a l'intensa crisis política de 1792. En esta conjuntura Carlos IV precisava d'una llealtat sense fissures del seu govern i del país

.

Este punt de vista és en gran part compartit pel també historiador Enrique Giménez quan subralla que la joventut de Godoy i la celeritat de la seua progressió en la cort no és un cas estrany en l'Europa de l'época —William Pitt (el Jove) va ser nomenat primer ministre als vintiquatre anys; Godoy als vinticinc— i que, per un atre costat, si lo que buscava Carlos IV era una persona «independent», Godoy lo era puix «no pertanyia a cap dels dos grups —manteístas o golillas i aristócrates o ___protected_title_0___— que havien pugnat pel poder» durant el regnat de Carlos III. Pedro Rújula compartix també el punt de vista d'Emilio La Parra:

En ell [el comte d'Aranda], figura emblemàtica del partit aristocràtic, podia pensar-se que davant l'amenaça revolucionària es tornava la mirada cap a la noblea com a cos intermig indispensable per a sostindre el poder real sobre el territori, encara que fòra a canvi, està clar, de proporcionar un nou protagonisme a l'alta aristocràcia. No obstant, la ràpida destitució del comte d'Aranda i l'elevació de Manuel Godoy a la primera Secretaria d'Estat va imprimir un gir a la situació. Godoy, per damunt de la seua identificació en algun dels partits cortesanos, era un home del rei, un instrument del poder real. Per això la seua acció... va desenrollar una llínea política orientada a enfortir la posició de la monarquia. La guerra li va proporcionar les condicions adequades per a portar a terme el seu proyecte. [...] L'acció de Godoy en esta conjuntura va consistir en concentrar la major cantitat de poder possible en mans del rei i, per això, de les seues pròpies.

La reina María Luisa en 1789.

Antonio Elorza recupera l'explicació tradicional, ya exposta en el seu temps entre uns atres pel clerc afrancesado Andrés Muriel —a qui Elorza cita—, de que l'ascens de Godoy es va deure a la seua relació —«verosímilmente» sexual— en la reina , qui «tenia somés a la seua voluntat al indolente Carlos IV»:

Els nous monarques no abrigaven el mateix sentit de responsabilitat que va presidir el llarc regnat d'el seu predecessor. Eren una parella d'incompetents, desequilibrada ademés pel predomini de la reina. En un moment en el que el règim depenia en excés de les persones, Carlos IV i María Luisa eren els menys indicats per a afrontar la crisis econòmica i política en l'Espanya de 1790. [...] Eixe buit de poder és l'estructura d'oportunitat en que va a irrompre el jove fidalc extremeny. [...] La desaparició de documents sobre el tema en l'Archiu Històric Nacional impedix seguir en precisió cóm el cos de guàrdies de corps es constituïx en viver per a les diversions de la llavors princesa María Luisa de Parma... El restant de l'història és fàcil de contar, encara en absència de respal documental. Entre els qui varen alcançar el favor de la princesa va haver un que tal volta es va guanyar un grau d'atenció especial i, des de després, va vore oberta la possibilitat de transformar les atencions rebudes en una via de promoció política i econòmica a la mida de la seua ambició. Aixina comença el història de Manuel Godoy. En la seua gestació es trobava la versatilitat d'una reina que tenia somés a la seua voluntat al indolente Carlos IV. Una versatilitat que depenia exclusivament dels seus inclinaments pasionales, tingueren o no estes un contingut sexual —que verosímilment ho tenien—... I gràcies a això, la carrera de Manuel Godoy va ser meteòrica.

L'objectiu prioritari encomanat pels reis a Godoy va ser salvar la vida del cap de la casa de Borbón i este va amprar tots els mijos que va tindre al seu alcanç —inclós el soborn a membres destacats de la Convenció, que era l'institució que estava jujant a Luis XVI—, pero no va tindre èxit perque el rei va ser declarat culpable i guillotinado el 21 de giner de 1793. A conseqüència d'este fet, les principals potències europees, inclosa la Monarquia espanyola i també Gran Bretanya —que varen firmar el Tractat d'Aranjuez—, varen entrar en guerra contra la República francesa. El comte d'Aranda, que encara era membre del Consell d'Estat i del Consell de Castella, va desaconsellar al rei en un informe confidencial la declaració de guerra alegant que l'eixèrcit espanyol no estava en condicions de combatre, ademés de que les males comunicacions en el nort d'Espanya dificultaria el moviment de les tropes i el seu aprovisionament.

Un any despuix, tindria lloc un violent enfrontament entre el comte d'Aranda i Godoy en la reunió que va mantindre el Consell d'Estat el 14 de març de 1794 en haver-se opost el primer a la continuïtat de la guerra en un informe que li havia entregat al propi Godoy dèu dies abans —en este es dia: «Espanya està exhausta de hòmens i diners, i no és possible aplegar a tindre aquells ni est sense vexar a tots els vassalls»—. Est va respondre: «El nostre Eixèrcit, molt reduït quan vaig parlar d'ell en el Consell, es troba ara en bon estat i cada dia s'aumenta i millora». Ademés Godoy va acusar a Aranda d'estar «contagiat de les màximes de la Revolució francesa» per lo que «mereix castic». Per orde de Carlos IV, que es va alinear en Godoy, el comte Aranda va ser desterrat a Jaén i finalment a l'Alhambra de Granada a on va quedar confinat.

La campanya patriòtica reaccionària per a recolzar la guerra

Per a que la que seria coneguda com la guerra de la Convenció contara en el respal popular, Manuel Godoy va iniciar una campanya «patriòtica» sense precedents en la que els membres del clero, en la seua immensa majoria contraris a les idees i els valors de l'Ilustració, varen participar de forma entusiasta convertint la lluita en una «creuada» en defensa de la Religió i de la Monarquia i en contra del «impío francés» i de la «perverso França», encarnació del Mal Absolut, i identificant l'Ilustració en la Revolució. Fra Fernando de Ceballos va escriure a Godoy en 1794 que «els francesos, en doscents mil sans-culottes podran fer una devastación horrible, ¿pero quànt millor serà la que faran quatre o cinc millons de sansculottes, que estan per a nàixer en Espanya de llauros, artesans, menics, vagos i canalles, si prenen el gust als principis seductors dels Filòsofs?». En el Manifest fet públic pel duc de Alburquerque en Saragossa el 16 d'agost de 1794 es dia: «Tot lo que hi ha de més amat entre els hòmens és lo que perilla: la seua Religió, el seu Rei, el seu Pàtria, les seues Famílies, i els seus bens». Un atre eixemple d'esta publicística contrarrevolucionaria és el següent text:

El poble convençut de la veritat de la seua religió l'amarà i obedirà els seus preceptes, i ells li ensenyaran que, encara que siga a costa de la seua vida, no deu tolerar que s'altere la seua purea, que es corrompa l'integritat i candor de la seua mare l'Iglésia; d'esta Santa Mare que ho va rebre en el seu sen, a qui va jurar fidelitat i obediència, i que en la seua fe i esperança ho conduïx a les dites de l'eternitat. També deprendrà a defendre al seu rei, image de Deu sobre la terra, i a qui ha jurat també fidelitat; i perdrà mil voltes la seua fortuna i la seua vida abans de consentir en la menor desobediència.

Els que varen llançar la campanya es varen basar en el «mit reaccionari» que explicaria la Revolució com el resultat d'una «conspiració universal» de «tres sectas» atentatorias contra «la purea del catolicisme i el bon govern» (la filosòfica, la jansenista i la masónica). Una teoria conspirativa elaborada per l'abat francés Augustin Barruel i que en Espanya difondran fra Diego José de Càdis, autor de El soldat catòlic en guerra de religió, i uns atres.

Bisbe Francisco Fabián i Fur.

No obstant, va haver algun membre de la jerarquia eclesiàstica que no va secundar la campanya, com l'arquebisbe de Valéncia Francisco Fabián i Fur que es va opondre a considerar el conflicte en França una «guerra de religió» lo que li va enfrontar al Capità General duc de la Roca, qui va ordenar la seua detenció el 23 de giner de 1794 en el pretext de garantisar la seua seguritat, pero l'arquebisbe va conseguir escapar de la ciutat i es va refugiar en Olba (Terol). L'intervenció del Consell de Castella va ser la que va posar fi al conflicte. Va reconéixer que el capità general s'havia excedit «notòriament de les seues facultats» i a canvi Fabián i Fur va acceptar renunciar al arzobispado el 23 de novembre de 1794, sent designat en el seu lloc un fervent partidari de la «creuada».

La Convenció per la seua banda va intentar contrarrestar la campanya antifrancesa i contrarrevolucionaria en varis manifests com el Avís al poble espanyol o com el cridat Als catalans en els que es destacava que s'havia format una «coalició monstruosa» en tots els tirans d'Europa, pero no va tindre cap efecte front als relats difosos pels periòdics sobre la forma d'actuar dels francesos —de la pren de Besalú varen informar de que «en els temples varen derribar les imàgens, les arcabucearon i despuix es varen embrutar en tot; en alguns pobles han forçat a les dònes i mort a unes atres»— i sobre les idees que propagaven, com la «destructora i absurda» idea de l'igualtat que «borrava la natural distinció entre amos i esclaus, próceres i ínfima plebe».

Com a conseqüència de la campanya «patriòtica» a favor de la guerra contra la Convenció, en molts llocs es varen produir atacs contra residents francesos que res tenien que vore en lo que estava succeint en el seu país, en el «argument» de que «tots» els francesos eren «infels, judeus, herejes i protestants», com va afirmar un fabricant de llanternes de Requena que va propondre exterminar-los utilisant unes pols elaborades per ell per a escampar «pesta, mals grans, carbunclos i landres». Especial gravetat va revestir la gresca antifrancés que va esclatar en Valéncia en març de 1793 durant el qual varen ser assaltades i incendiades moltes cases de comerciants que vivien en la ciutat i, paradòxicament, també varen ser objecte de la violència popular els sacerdots refractarios que estaven allí refugiats per haver-se negat a fer el jurament establit en la Constitució Civil del Clero. A voltes les gresques esclataven per la difusió de rumors, com el que es va expandir en Madrit de que les aigües de la capital havien segut enverinades per francesos. I també es produïen com a resultat de la competència que li feyen els comerciants francesos als comerciants locals, com en Màlaga, a on varen ser calificats com a «malaïts jacobinos capaces de contaminar als més be complexionados».

A la campanya reaccionària es varen sumar també alguns ilustrats als que la Revolució Francesa els havia agudisat els seus sentiments absolutistas i, inclús, el seu fervor religiós. És el cas, per eixemple, de Pablo de Olavide, que de perseguit per l'Inquisició, pansa a publicar El Evangelio en triumfo, en el que defén la més completa sumissió al Tro i a l'Altar.

El desenroll de la guerra i l'aparició de sentiments "catalanistes" i "vasquistas"

La guerra contra la República Francesa —cridada guerra de la Convenció o guerra dels Pirineus i en Catalunya Guerra Gran, 'Guerra Gran'— va resultar un desastre perque l'eixèrcit no estava preparat i l'estat de les comunicacions va dificultar el desplaçament i abastiment de tropes, lo que venia a donar la raó al comte d'Aranda. L'eixèrcit espanyol compost per uns 55 000 soldats es va desplegar en el centre i en els dos extrems dels Pirineus. L'iniciativa la va prendre l'eixèrcit estacionat en Catalunya que estava al mando del general Antonio Ricardos que va ocupar ràpidament el Rosselló pero sense aplegar a ocupar la capital, Perpinyà —les tropes es varen dedicar més be a realisar actes simbòlics com substituir la bandera tricolor de la República per la blanca dels Borbones o talar els arbres de la llibertat—.

La contraofensiva republicana francesa es va produir a finals de 1793 ocupant el Valle de Arán i Puigcerdà, a on varen imprimir la Declaració de Drets del Home i del Ciutadà en català, i a l'any següent Sèu de Urgel, Camprodón, Sant Joan de les Abad i Ripoll. En març de 1794 moria el general Ricardos que era substituït pel comte de l'Unió que es replegava cap al Empordà. A fins de 1794 caïa l'estratègic fort de Sant Fernando de Figueres que es creïa inexpugnable —en realitat va ser entregat pels oficials de forma «vergonyosa»—, lo que desmoralizó a les tropes que combatien en Catalunya. En l'extrem occidental dels Pirineus l'alvanç francés casi no va trobar oposició i varen ser caent Fuenterrabía —a on segons els rumors els soldats republicans francesos varen cometre profanació en edificis religiosos com vestir «a un sant de guàrdia nacional»— i Sant Sebastià, Tolosa, Bilbao i Vitòria, quedant lliure el camí cap a Madrit. Mentres, en Catalunya caïa Roses en febrer de 1795 lo que deixava expedito l'alvanç cap a Barcelona.

L'Armada espanyola també va tindre un paper en la guerra. Una esquadra al mando de Juan de Lángara junt en una esquadra britànica al mando de l'almirant Hood varen intentar alçar el lloc de Tolón en apoyo de els realistes franceses tancades pels revolucionaris que bombardejaven la ciutat i el port, i entre els que es trobava un jove oficial d'artilleria cridat Napoleón Bonaparte. L'operació va fracassar i la flota hispà-britànica va tindre que abandonar Tolón en decembre de 1793.>

Durant l'ocupació del País Vasc i del nort de Catalunya els revolucionaris francesos varen encorajar el particularisme en abdós territoris. En Catalunya varen prometre la lliberació del «jou castellà» per mig de la formació d'una república catalana independent en el propòsit final d'assimilar-la a la República Francesa per mig de la ruptura de «els llaços comercials d'este país [Catalunya] en el restant d'Espanya [i] multiplicar-los en nosatres a través de fàcils camins» i l'introducció de «la llengua francesa». En l'atre costat els militars castellans que manaven les tropes de Carlos IV varen intentar guanyar-se la confiança dels habitants de l'antic Principat, que havien mostrat el seu rebuig als reclutament i hi havia hagut conats d'indisciplina i desercions, redactant en català les proclames i manifests, lo que no succeïa des del Decret de Nova Planta de Catalunya de 1716. Aixina mateix varen restablir el somatén que també havia segut abolit per la «Nova Planta» borbònica, i es va permetre la creació de Juntes de Defensa i Armament que devien culminar en la formació d'una hipotètica Junta del Principat que mai va aplegar a ser realitat. Solament varen funcionar les Juntes a nivell de corregimiento en l'única finalitat de «contindre a l'enemic» i baixe el control estricte del Capità General.

En el País Vasc l'iniciativa la va prendre la Junta General de Guipúscoa que despuix de la reunió celebrada en Guetaria en juny de 1794 va plantejar a les autoritats franceses la possible independència de la «província», encara que lo que a esta li varen oferir va ser integrar-se en la República francesa, alternativa «impossible, puix els valors i els conceptes revolucionaris eren absolutament aliens al món tradicional i corporatiu de la societat vasca», afirma Enrique Giménez —encara que despuix de la guerra alguns «colaboracionistes» guipuscoans que varen ser jujats varen mostrar el seu adheriment als valors republicans: «miraven cap a França i exclamaven: ¡Vixca la República!». En l'atre costat, de la mateixa manera que en Catalunya, les autoritats militars espanyoles varen estimular el «foralismo» vasc i navarrés per a que els seus habitants es comprometeren en la lluita contra el invasor, encara que precisament els furs varen plantejar problemes de reclutament de soldats.

Els inicis del lliberalisme espanyol

Varen ser molts els ilustrats que no varen secundar la campanya reaccionària desplegada en motiu de la guerra de la Convenció i inclús va haver un sector al que els successos revolucionaris francesos els varen induir a reglotar els postulats moderats de l'Ilustració, lo que va donar naiximent a un moviment obertament lliberal. Juan Pablo Forner en una carta li comentava a un amic de Sevilla l'ambient que es vivia en Madrit:

En el café no se sent més que batalles, revolució, Convenció, representació nacional, llibertat, igualtat; fins a les putes et pregunten per Robespierre i Barrére, i cal dur una bona dosis de patranyes gassetaels per a complaure a la mossa que es corteja

Aixina, en els anys 90 de el XVIII també es va produir una important agitació "lliberal" —proliferació de pasquines sediciosos, ostentació de símbols revolucionaris, circulació de panflets subversivos—, impulsada des de Bayona per una série d'ilustrats espanyols exiliats que varen adoptar els principis i els ideals de la Revolució francesa. El membre més destacat i animador principal d'este grup era José Marchena, editor de la Gasseta de la Llibertat i de l'Igualtat, que estava redactada en espanyol i en francés, i la finalitat declarada del qual era «___protected_title_0___». Ademés va ser el redactor de la proclama A la Nació espanyola, publicada en Bayona en 1792 en una tirada de 5.000 eixemplars, i en la que entre atres coses demanava la supressió de l'Inquisició, el restabliment de les Corts estamentals o la llimitació dels privilegis del clero —un programa certament prou moderat, donada la rodalia de Marchena als girondinos—. Junt a Marchena es trobaven Miguel Rubín de Celis, José Manuel Hevia i Vicente María Santibáñez —este últim tal volta el més radical, propenc als jacobinos, defenia la formació d'una Corts que representaren a la «nació»—.

En l'interior d'Espanya també va haver agitació lliberal, la realisació de la qual de major impacte va ser la "conspiració de Sant Blas", aixina cridada perque va ser descoberta el 3 de febrer de 1795, dia de Sant Blas. Estava encapçalada per l'ilustrat mallorquí Juan Picornell —les preocupacions del qual fins a llavors s'havien centrat en la renovació pedagògica i en el foment de l'educació pública— i els conjurats tractaven de donar un colp d'Estat recolzat per les classes populars madrilenyes per a «salvar a la Pàtria de la sancera ruïna que l'amenaça». Despuix del triumfo del colp s'hauria format una Junta Suprema, que actuaria com a govern provisional en representació del poble, i despuix de l'elaboració d'una Constitució s'haurien celebrat eleccions, sense que estiguera clar si els conjurats es decantaven per la Monarquia constitucional o per la República, encara que sí sabien que la divisa del nou règim seria llibertat, igualtat i abundància. Picornell i els atres tres detinguts varen ser condenats a morir en l'horca, pero la pena va ser commutada per la de cadena perpètua que devien complir en la presó de La Guaira en Veneçola, pero varen conseguir escapar d'allí el 3 de juny de 1797, colaborant a partir de llavors en els criollos partidaris de l'independència de les colónies espanyoles d'Amèrica. En els anys següents no va haver cap atre intent d'acabar en l'Antic Règim, encara que el govern va mantindre el seu temor al contagi revolucionari.

El lliberalisme contava en el precedent d'alguns pensadors austracistas i ilustrats que en els anys i décades anteriors a la Revolució Francesa havien defés el règim parlamentari britànic front a les Monarquies absolutes del continent i que inclús havien assimilat alguns dels postulats de la revolució americana que va donar naiximent als Estats Units. Juan Amor de Soria, pertanyent a el "austracisme persistent", José Agustín de la Rentería, Valentí de Foronda i León de Arroyal, són considerats com els fundadors de la tradició lliberal espanyola. Aixina s'expressava en una carta León de Arroyal:

La pau de Basilea de 1795

Artícul principal → Tractat de Basilea (22 de juliol de 1795).

El desastre militar i la lastimosa situació en la que va quedar la Facenda real —les despeses de la guerra havien provocat un «endeutament asfixiant»— junt en l'aparició de sentiments «catalaniste» i «vasquista» en les «províncies» a on s'estava combatent varen obligar a Godoy a iniciar negociacions de pau. Del costat francés també hi havia cansanci per la guerra i la caiguda de Robespierre en juliol de 1794 i l'arribada al poder dels republicans moderats o thermidorianos va obrir una nova etapa en la República. Despuix d'uns primers contactes infructuosos, les negociacions varen tindre lloc en Basilea a on residia F. Barthélemy, representant de la República francesa davant la Confederació Helvètica, a a on va acodir Dumenge de Iriarte, embaixador de la Monarquia de Carlos IV en la cort de Varsòvia, qui coneixia a Barthélemy des de la seua estància en l'embaixada París en 1791, amistat que va facilitar molt aplegar a un acort —que també es va vore favorit per la mort en presó del Delfí Luis XVII el 8 de juny de 1795, ya que Carlos IV exigia la seua lliberació com a condició per a conseguir la pau—. Aixina finalment els dos plenipotenciarios varen firmar el 22 de juliol de 1795 el Tractat de Basilea que va posar fi a la guerra de la Convenció.

En el Tractat de Basilea la Monarquia d'Espanya va conseguir la devolució de tot el territori ocupat pels francesos al sur dels Pirineus pero va tindre que cedir a França, a canvi, la seua part de l'illa de Sant Dumenge en el mar Carib, encara que va conservar la Luisiana reclamada pels francesos. En una clàusula secreta es va resoldre un atre tema controvertit: la lliberació de la germana del delfí fallit i filla de Luis XVI, que seria entregada al emperador d'Àustria. Ademés el Tractat obria la porta a millorar les relacions entre la Monarquia d'Espanya i la República Francesa perque en el seu artícul 1 no només es parlava de pau, sino de «amistat i bona inteligència entre el Rei d'Espanya i la República francesa», i inclús en un atre artícul es parlava de la firma d'un «nou tractat de comerç», encara que este mai va vore la llum. Segons el historiador Enrique Giménez, «la modèstia de les reivindicacions franceses» es va deure a que «la República pretenia la reconciliació en Espanya i reeditar l'aliança que havia unit a les dos potències veïnes durant el sigle XVIII front al comú enemic britànic».

Com recompensa per l'èxit de tractat, Godoy va rebre dels reis el títul de "Príncip de la Pau", alguna cosa que anava en contra de la tradició de la Monarquia Hispànica que només reconeixia el títul de príncip a el hereu al tro —en este cas al varó primogènit dels reis, Fernando, Príncip d'Astúries—.

En octubre es va firmar el Tractat de Sant Lorenzo pel que es fixaven les fronteres entre Estats Units i la colónia espanyola de Florida.

Vore també

• Reformisme borbònic
• Lloc de Ceuta (1790-1791)

Bibliografia

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFCapel Martínez2006">Capel Martínez (2006). El Sigle de les Llums: Política i societat, Madrit: Editorial Síntesis. ISBN 84-9756-414-6.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFElorza2023">Elorza (2023). Un joc de trons castiç. Godoy i Napoleón: una agònica lluita pel poder, Madrit: Aliança Editorial. ISBN 978-84-1148-241-7.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFontana1979">Fontana (1979). La crisis de l'Antic Règim, 1808-1833, Barcelona: Crítica. ISBN 84-7423-084-5.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGiménez López1996">Giménez López (1996). El fi de l'Antic Règim. El regnat de Carlos IV, Madrit: Història 16-Temes de Hui. ISBN 84-7679-298-0.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFLa Parra López2002">La Parra López (2002). Manuel Godoy. L'aventura del poder, Barcelona: Tusquets Editors. ISBN 84-8310-805-4.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFMartínez Shaw1996">Martínez Shaw (1996). El Sigle de les Llums. Les bases intelectuals del reformisme, Madrit: Història 16-Temes de Hui. ISBN 84-7679-297-1.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFRuiz Torres2008">Ruiz Torres (2008). Reformisme i Ilustració, Barcelona-Madrit: Crítica-Marcial Pons. ISBN 978-84-8432-297-9.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFRújula2023">Rújula (2023). Religió, Rei i Pàtria. Els orígens contrarrevolucionarios de l'Espanya contemporànea, 1793-1840, Madrit: Marcial Pons. ISBN 978-84-18752-76-6.