La Guaira
| Esta pàgina de desambiguació enumera artículs que tenen títuls similars. |
La Guaira és una ciutat i port marítim en Veneçola, capital del municipi Vargas i del estat La Guaira.[1][2][3][4][5][4][6] Està ubicada en la Regió Capital, a 30 km de la capital del país, Caracas.
Història
[editar | editar còdic]Varen ser els aborigen arauacos els qui primer varen marcar en la seua chafada el llitoral central veneçolà. No obstant, 500 anys abans de l'arribada de Cristóbal Colón, varen ser desplaçats en alguns llocs pels Caribes, assentats en estes costes. El territori es va convertir despuix en la gran nació Tarma, "estesa entre Port Maya i les Valls del Tuy", poblada per indis que parlaven llengua caribe.
Fundació
[editar | editar còdic]Molt de matí varen aplegar, a llom de mula, el governador i capità general de la província, Diego Osorio i el seu secretari, Simón Bolívar, ancestro de Simón Bolívar. Estaven també els dignatarios del Cabildo de Caracas i alguns indígenes. El primer sacerdot designat per al poble, Pare Franco, donaria una missa. Una campana improvisada tañó entre tirs d'arcabuz. Don Diego Osorio, senyalant l'hora i gavinet, com es estilaba, va declarar fundada, en nom de la Sacra, Real i Catòlica Majestad de Dò Felipe Segon, Rei d'Espanya, a la població de "Sant Pedro de la Guaira". Va ser el 29 de juny de 1589, el fundador repta en l'espasa en alt:
Atacs de pirates i uns atres
[editar | editar còdic]Recent fundada, és presa per pirates neerlandesos. Diego de Osorio, es retira a Caracas en busca de reforços i abans de tornar, el cacic Guaicamacuto ataca per sorpresa als pirates anglesos comandados per Amyas Preston, de la flota de Sir Walter Raleigh. Encara que Preston va deixar a un costat La Guaira i va aplegar a Caracas per una sendera indígena que començava en Macuto, els espanyols varen decidir fortificar el port, millorar i controlar un sol camí i per tant eliminar les piques secundàries.
- L'11 de juny de 1641 un sisme afecta a la Guaira, Caracas i les seues afores. Es varen estimar entre 300 i 500 persones víctimes del terremot. La seua magnitut va ser de Mb 7,5-8,0. Este sisme és conegut en el nom de terremot de Sant Bernabé.
- En 1642, William Jackson, en més de mil hòmens, bombardeja a la Guaira, pero és rebujat. Un atre bombardeig es produïx en juliol de 1651.
- En 1680, el pirata francés Michel de Grammont es va apoderar de la Guaira la nit del 26 de juny per dos dies i es va dur com a rehens a 150 hòmens de la guarnició. Este episodi va deure influir en la decisió d'aumentar la seguritat de les fortificacions del port i el camí cap a Caracas.
- En época colonial La Guaira es va convertir en un punt important per al comerç en les Antilles i Europa. Des de 1730 opera la Real Companyia Guipuscoana constituïda en virtut d'una Real cèdula del rei Felipe V per a controlar el contrabando dels neerlandesos i consolidar el monopoli comercial en particular de rubros agraris com el cacao, el tabac, el cotó i l'índigo.
- La Guaira va ser el primer escenari bèlic de la guerra de l'Assent el 22 d'octubre de 1739, en ser atacada per 3 navío de la flota anglesa de l'Almirant Edward Vernon. A les órdens del Capità Waterhouse varen bombardejar les defenses i varen tractar de prendre el port, pero la gent en terra estava sobre avís i varen llançar fòc tancat.
- En març de 1743, en la Batalla de la Guaira, el port és atacat sense èxit per una atra esquadra anglesa de 19 bucs al mando de l'Almirant Charles Knowles. Les bateries costeres, dirigides per Gabriel de Zuloaga, José de Iturriaga i Don Mateo Gual, contraatacaron i varen conseguir posar en fuga als anglesos.
En 1796 despuix del fracàs de la Conspiració de Sant Blas en Madrit, l'alcalde de Casa i Cort, Comte de Pinada va detindre ràpidament als autors que varen ser condenats a la horca, no obstant, Dò Francisco Pérez de Lerma, un advocat, lletrat, cristià, va salvar de la pena de mort a Juan Bautista Picornell, José Lax, Sebastián Andrés, Manuel Cortés Campomanes i uns atres, arriscant la seua posició política dins de govern. La pena de mort els va ser commutada per tancada perpètua en els castells d'Amèrica, de Port Cabell, La Guaira, Portobello i Panamà, per orde del Rei Carlos IV, del 17 d'agost de 1796.
- En decembre de 1796 i al començament de 1797, els conspiradores europeus varen ser aplegant al port de la Guaira, a on se'ls va tancar en les voltes del castell sant Carlos. Al poc temps Picornell i els seus companyers varen entrar en contacte en Manuel Gual i José María Espanya, reforçant les seues idees revolucionàries. El moviment que va tindre el seu foc en La Guaira des d'a on es va estendre ràpidament a Caracas; va contar en un conjunt de documents teòrics i instruccions de caràcter organisatiu pràctic.
- Entre els dies 13 i 14 de juliol de 1797 el govern colonial de la Capitania General de Veneçola devela en La Guaira la conspiració emancipadora liderada per José María Espanya i Manuel Gual. Els arrests que es produïxen obliguen a Espanya i a Gual a fugir cap a Curazao. Prèviament Picornell i Campomanes s'havia fugat cap a Curazao
- Amotinats del buc anglés HMS Hermione entreguen la nau a les autoritats espanyoles del port de la Guaira el 27 de setembre de 1797.
El 20 de novembre de 1799 aplega el baró Alexander von Humboldt i mamprén marcha cap a Caracas a través del camí dels espanyols. Allí es troba en Aimé Bonpland i són rebuts pel governador i capità general Manuel de Guevara Vasconcelos, qui s'ocupa d'atendre'ls.
Sigle XIX
[editar | editar còdic]En 1804 aplega a la Guaira la Real Expedició Filantrópica de la Vacuna a càrrec de Francisco Javier Balmis i José Salvany. L'expedició es va dividir en La Guaira: José Salvany, el segon cirugià, es va adinsar en l'actual Colòmbia i el Virreinato del Perú i Balmis per la seua banda va tornar a Caracas i més vesprada a la La Habana. El poeta veneçolà Andrés Bell inclús va escriure en 1804 una Oda a la Vacuna.
El 18 d'abril de 1810 apleguen a la Guaira els comissaris regio de la Junta Suprema de Càdis per a dirigir-se a Caracas, ciutat que varen trobar agitada per la revolució que va desembocar en la declaracación d'independència del 19 d'abril. Llavors li va tocar intervindre davant la Junta de Govern per a que no es produïra l'independència total d'Espanya. Mesos més tarde Francisco de Miranda en retornar a Veneçola va ser rebut en honors i manifestacions de goig en el Port de la Guaira.
En la caiguda de la Primera República en 1812 mentres el generalísimo Francisco de Miranda esperava en La Guaira per a embarcar-se a l'exterior, un grup d'oficials patriotes dirigits per Simón Bolívar, varen capturar a Miranda i ho varen entregar als espanyols al que fins a llavors havia segut líder del moviment independentiste. Miranda va ser encarcerat en el fort Sant Carlos abans d'enviar-ho a Port Cabell.
En 1815 aplega a la Guaira la flota espanyola de prop de 85 bucs del general Pablo Morillo per a abastir-se d'aliments i pertrechos destinats a la reconquista del virreinato de la Nova Granada seguint órdens expresses del rei Fernando VII.
En 1821 despuix de la derrota dels realistes en la batalla de Carabobo l'almirant Laborde va participar en l'evacuació cap a La Habana de civils espanyols des del port de la Guaira.
En 1822, aplega al port la missió científica que, por intermedio d'Antonio Zea, Bolívar havia encarregat dur des d'Europa. Esta missió -conformada en part per recomanacions d'Alexander von Humboldt- estava al mando del científic i anticuario peruà Mariano de Rivero. En ella, també participaven els francesos Jean Baptiste Boussingault i Jean François Roulin. El seu objectiu era realisar investigacions científiques en la Gran Colòmbia i fundar institucions com una escola de mineria i un museu d'història natural.
En 1856 una flota de tres bucs de guerra neerlandesos bloquegen el port de la Guaira enviant ademés un ultimàtum al governe veneçolà per a donar resposta a les seues peticions sobre la sobirania de l'illa d'Aus ademés de “negociar” els térmens de les supostes indemnisacions als judeus expulsats de Cor.
El 13 de març de 1858 durant la Revolució de Març, el general Just Briceño bloqueja el port de la Guaira en algunes naus preses en Port Cabell.
En 1867 es va iniciar l'alçament topogràfic per a la construcció de la llínea de ferrocarril La Guaira–Caracas. La capital veneçolana, situada a 11 km de la mar Carib i a una altitut de 914 metros, va ser objecte d'interés per part d'empreses britàniques i nortamericanes, que varen disputar durant 14 anys la ruta i la seua financiamiento.
En 1874 es va encomanar un proyecte de modernisació a l'ingenier Daniel Dibles, encara que este no va contemplar la construcció d'un nou tallamar per a contrarrestar les corrents marines que afectaven les aigües del port. Finalment, en 1881 un grup anglés va obtindre el contracte i va mamprendre la construcció de la llínea férrea de 37 km entre Caracas i La Guaira. El ferrocarril va iniciar operacions en juliol de 1883 i va prestar servici fins a 1951.
Les activitats del ferrocarril varen ser molt profitoses per a les cases comercials residenciadas en la zona. Per l'elevat volum d'importacions que requeria la capital de la República, la càrrega transportada pel ferrocarril des del port cap a Caracas era quatre voltes major que el del trayecte cap a la costa.
Per a l'atenció apropiada d'un comerç en constant creiximent, era indispensable modernisar l'infraestructura portuària de la Guaira, procés que va ser molt llent no solament per l'escassea de recursos monetaris sino també per les llimitacions tecnològiques per a impedir que el fort onage destruïra els molls.
El 21 de maig de 1885 el president Antonio Guzmán Blanco, subscriu en Anglaterra un contracte en l'empresa Punchard Mc Taggart Lowrther la modernisació del port de la Guaira que incloïa un rompeolas de 625 metros aproximadament de llongitut, 945 metros aproximadament de malecón, sistemes ferroviaris, almagasens, grues i un far entre atres instalacions. Aixina mateix, es va constituir la companyia La Guaira Harbour Corporation Limited, sent la nació propietària de 120 mil accions ordinàries.
Sigle XX
[editar | editar còdic]
Entre fins de 1902 i principis de 1903 bucs de guerra del Imperi britànic, l'Imperi Alemà i el Regne d'Itàlia varen bloquejar els ports de Veneçola exigint el pagament immediat dels deutes contrets pel govern a les empreses de les seues connacionales. En 1908 les travessies neerlandeses Gelderland i Friesland bloquegen el port de la Guaira en l'orde de capturar qualsevol buc de l'armada veneçolana. En 1908 despuix de l'ascensió al poder de Juan Vicente Gómez, varen atracar en La Guaira a petició del mateix Gómez, els acorazar nortamericans USS Maine, USS Dolphin i a la travessia pesada USS North Carolina, per a controlar qualsevol tumult intern despuix del colp d'Estat que va depondre al president Cipriano Castro; oportunitat que varen aprofitar els nortamericans per a dissuadir noves incursions navals europees en Veneçola i reafirmar la doctrina Monroe.
En 1939, 251 judeus europeus pròfucs, varen aplegar a la Guaira en els cridats "Barcos de l'Esperanza", el Königstein i el Caribia despuix d'haver segut rebujats en les colónies britàniques de Barbados, Trinitat i la Guayana Britànica. Una història commovedora que parla de la calitat humana i valor del president Eleazar López Contreras en otorgar-los asil en Veneçola.
En giner de 1950, la Junta Militar de Govern inicia la construcció de l'Autopista Caracas-La Guaira, una de les importants autopistes de Veneçola. Inaugurada el 2 de decembre de 1953 pel general Marcos Pérez Jiménez en un enorme cost va ser considerada per varis aspectes com l'obra d'ingenieria més important realisada en Amèrica despuix del Canal de Panamà. En els seus més de 16,1 quilómetros es pot aplegar de Caracas al Llitoral Central en tan sol 20 minuts.
El 21 de giner de 1961 varen embarcar en el transatlàntic portugués Santa María sortixc en este port un grup de 20 membres del DRIL. Un dia més vesprada, en Willemstad, Curaçao (Antilles Neerlandeses), va embarcar Henrique Galvão en atres tres elements de el DRIL i seqüestren el buc en fins polítics i propagandístics en la cridada Operació Dulcinea.
En esta ciutat han naixcut importants próceres de l'independència veneçolana, com José María Espanya i Manuel Gual; dos presidents de la república com el general Carlos Soublette i el doctor José María Vargas, ademés l'héroe veneçolà-curazoleño, Manuel Piar va passar bona part de la seua vida en La Guaira.
Sigle XXI
[editar | editar còdic]La Guaira ha sobrevixcut a varis terremots (1812, 1900 i 1967), aixina com a les inundacions dels deslaves de 1798, 1951, 1999 i 2005. No obstant, La Guaira va ser una de les zones més colpejades pels terremots del 24 de juny de 2026, es va vore sériament devastada,[7][8] en colapse de numerosos edificis, mils de famílies damnificades i una resposta inicial que molts veïns varen descriure com a insuficient front a la magnitut del desastre. Durant les primeres hores, residents i voluntaris varen treballar casi sols entre les enrunes, buscant sobreviviente en ferramentes improvisades, mentres es mantenien les rèpliques i persistia la sensació d'abandó en varis sectors de l'entitat.[9]
Habitants
[editar | editar còdic]
.jpg){kind=link}
El 30 de novembre de 1772, La Guaira va ser visitada pel bisbe Mariano Martí, qui va fer el seu acostumat inventari del número de cases, famílies i d'habitants residents en el lloc, proporcionant les següents senyes d'interés demogràfic: Es varen contar 532 cases a on residien 482 famílies, ateses per 8 sacerdots seculars; igualment el número de persones residint dins de l'àrea del port ascendia a 3.118 adults i 560 párvulos. En les afores del port, el senyor bisbe va contabilisar 65 cases i 61 famílies, conformades per 1.089 adults i 86 párvulos, per a un total general d'1.175 habitants. Sumats els residents dins del port en els que habitaven en les afores, s'obtenen 4.853 individus vivint en La Guaira per a l'any de 1772.
Per a l'any de 1800, és dir 28 anys despuix de la visita del bisbe Martí, la població guaireña pràcticament es va duplicar. Humboldt va estimar que el número d'habitants oscilava entre els 6000 i 8000 habitants; mentres que en 1802, Francisco Depons la va situar exactament en 6000 persones; dient:
Per a 1807, Dauxion Lavaisse li assignava unes 7000 ànimes, inclosa una guarnició de 800 hòmens.
D'acort en els diferents testimonis d'els qui varen conéixer este important port marítim al començament de el XIX, el seu aspecte no es presentava molt atractiu que es diga, davant els ulls dels viagers que recalaven la seua vida. Dia Humboldt respecte a la Guaira:
Mentres que Dauxion Lavaisse la percebia també en una miqueta de desgrat no molt ben dissimulat:
I el mateix autor en referir-se a la part administrativa de la ciutat agregava lo següent:
Per tot lo abans senyalat, pugues en conseqüència inferirse, que es tractava d'un lloc poc pròsper, poc atractiu i poc poblat. Igual a lo que ocorria en atres parts de la província de Veneçola en el port de la Guaira es feyen presents malalties endèmiques; epidémicas, que causaven estralls significatius entre la població.
Cap a finals de el XVIII, concretament en 1798, es varen produir en La Guaira diferents events en una incidència negativa en la salut de les seues moradores, com varen ser els casos de la febra groga i les febres atáxicas i biliosas que de manera recurrent atacaven les poblacions de Macuto i Caraballeda. Estes febres també anomenades "pútridas", varen fer la seua aparició despuix d'haver-se presentat una terrible inundació en febrer d'eixe any, que va causar greus estralls en el lloc. Les aigües estancades i represadas en els grans tolls formats com a conseqüència dels deficients sistemes de drenages, varen facilitar la reproducció de gran cantitat de larves dels mosquits transmissors de diferents malalties contagioses. En 1908, el bachiller Rafael Rangel va ser comissionat pel president Cipriano Castro per a controlar un brot de pesta bubónica en el port de la Guaira.
Geografia
[editar | editar còdic]
La parròquia La Guaira posseïx solament 14 quilómetros quadrats de superfície,[13] pero la ciutat ha format una conurbación en Maiquetía que s'ubica en el centre-nort del país a la vora del Mar Carib, en les faldes del cerro i parc nacional L'Àvila, en la Cordillera de la Costa, a on les montanyes apleguen fins a prop de la mar i la població s'assenta horisontalment per tota l'estreta franja costera i part de les montanyes. Açò resulta que estiga poc poblada, a pesar de la seua importància política, econòmica i cultural. La mar d'esta zona és brau no obstant existix una important cantitat de plages que servixen com paradores turístics prou freqüentats. Existixen importants centres de peixcadors.
Està separada de Caracas per tan sol 30 km i del principal aeroport del país (Aeroport Internacional de Maiquetía Simón Bolívar) per menys de 5 km. El clima és tropical àrit, en un promig anual de 28 °C i menys de 200 mm de precipitacions anuals, a pesar de que la ciutat va sofrir les inundacions de pluges torrencials a finals de 1999, que la anegaron parcialment.
L'altitut de la Guaira és de 4 m s. n. m., la seua latitut de 10°36′0″ N i la seua llongitut de 66°55′59″ O. La ciutat pose més de 400 mil habitants pero la parròquia La Guaira solament posseïx 25.724 habitants segons estimacions de 2023.[14]
Turisme
[editar | editar còdic]Camine dels Espanyols
[editar | editar còdic]El Camí dels Espanyols és una sendera fortificado en el parc nacional L'Àvila, que va des de la Guaira fins a la ciutat de Caracas. El camí va ser ordenat en maig de 1589, pel governador i fundador del port de la Guaira, don Diego de Osorio. Segons hi ha constància en un acta de data 4 de giner de 1603 per fi es complix l'orde de construcció seguint una sendera o pica indígena anomenada ‘’La Culebrilla’’.
Plaça Vargas
[editar | editar còdic]Quan es va arribar al primer centenari del naiximent del doctor José María Vargas, el 10 de març de 1886, es va inaugurar la Plaça Vargas en La Guaira.
La plaça Vargas va substituir a la plaça Major que existia des de l'época de la Colónia. L'estàtua del Dr. Vargas, obra de l'artiste Rafael de la Cova, es va inaugurar el 2 de febrer de 1890. En l'acte de develación del monument, la tela va ser descorrida per un grup de belles senyoretes guaireñas, abillades en trages que simbolisaven la medicina, la teologia, la filosofia, la república, la saber, la llibertat i la història. En eixe memorable acte, va dur la paraula el doctor Raimundo Andueza Palau, qui temps despuix aplegaria a ser President de la República. Va ser un mereixcut homenage al més ilustre dels guaireños, el doctor José María Vargas, en el centenari del seu naiximent.
La Casa Guipuscoana
[editar | editar còdic]L'antiga sèu de la Real Companyia Guipuscoana en La Guaira és un pintoresc edifici en sostre a dos aigües en un chicotet pati intern, típic eixemple arquitectònic del País Vasc. Afortunadament esta relíquia històrica de el XVIII no va resultar deteriorada durant les inundacions ocorregudes durant la Tragèdia de Vargas en decembre de 1999. Persones molt importants han estat en la Casa Guipuscoana, ubicada en l'actual avinguda Soublette de la Guaira.
- En 1823, l'administrador del port, Don José María de Rojás, pare de l'sabio Arístides Rojas.
- En febrer de 1827, el Libertador Simón Bolívar s'estaja en la casa, abans de pujar a Caracas. Els comerciants guaireños llavors li varen oferir un regio convit al Pare de la Pàtria.
- En 1844 es va estajar el prócer llicenciat Francisco Aranda.
- En 1847 residix el general José Antonio Páez.
- En 1878 el president de la República, Francisco Linares Alcántara, tria com a despaig a l'històric edifici i fallix en ell.
- En 1883 el general Juan Bautista Arismendi, Administrador de l'Aduana, coloca en la casa un rellonge per a servici públic i el primer teléfon de la Guaira, que comunicava la Casa Guipuscoana en l'Ampara Marítima.
La Casa Guipuscoana és actualment un museu que atesora valiosos recursos i històries.
Patrimoni
[editar | editar còdic]
En l'any 1999 es va incloure al centre històric de la Guaira en la llista indicativa per a optar a ser patrimoni de la humanitat per l'Unesco. [15]
- La Casa Guipuscoana
- Catedral de Sant Pedro Apòstol
- Ermita "El Carmen"
- Almagasén "La Pólvora"
- Fort "El Vigía"
- Fort "Sant Carlos"
- Casa Fleury
- Casa Boggio
- Casa Boulton
- Casa de Manuel Gual i José María Espanya
- Casa Societat Bolivariana de la Guayra
- Camí dels Espanyols
- Camí dels Indis.
- Cementeri dels Estrangers.
- Hotel L'Alemània.
Deports
[editar | editar còdic]Esta ciutat és sèu del tercer equip de béisbol en més fanaticada en el país, els Taburons de la Guaira. Els Taburons de la Guaira han tingut com a estadi local des de la seua fundació en 1962 a l'Estadi Universitari de Caracas, en la ciutat veïna de Caracas. Aun cuando en un principi el seu estadi original seria el César Nieves de Catia La Mar, este no va ser aprovat per la Lliga Veneçolana de Béisbol Professional per les seues reduïdes dimensions. Entre els beisbolistas veneçolans més importants natius de la Guaira es poden incloure a Cristóbal "Cris" Colón, Óscar Henríquez, Carlos "Café" Martínez, Kelvim Escobar, Alcides Escobar i Luis Rivas.
En la Lliga Professional de Bàsquet té l'equip Bucaneros de la Guaira, en un equip precursor en la Lliga Nacional de Bàsquet com lo varen ser els Delfins de Vargas. L'Organisació Deportiva Bucaneros també conta en equips en fútbol sala, bàsquet femení i voleibol tant femení com a masculí en les seues respectives lligues professionals o nacionals. Tots estos equips realisen els seus jocs en el polideportiu José María Vargas.
La Guaira conta en tres equips en el fútbol professional veneçolà: en la primera Divisió des de l'any 2013 conten en el Deportiu La Guaira (abans Real Esppor), Club Sport Marítim de la Guaira de la Segona Divisió i en l'equip Pellícano FC en Tercera Divisió. En les costes del llitoral central front a la Guaira es troba un dels millors llocs del món per a la peixca deportiva de marlines (agulla blava i agulla blanca) i peix vés-la. Gràcies a que durant tot l'any es poden peixcar estos eixemplars el plaure de la Guaira està calificat per a la celebració de campeonats de la categoria competitiva coneguda com Grand Eslam.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Universitat dels Vages - Veneçola.Consultat el 9 de setembre de 2020.
- ↑ «TSJ Regions - Jurisprudència». historico.tsj.gob.veu. Consultat el 9 de setembre de 2020.
- ↑ Institut Llatinoamericà d'Investigacions Socials.Consultat el 9 de setembre de 2020.
- ↑ 4,0 4,1 «Consell Llegislatiu de Vargas va aprovar canvi de nom a estat La Guaira» (en és). El Nacional. Consultat el 6 de juny de 2019.
- ↑ «de-este-dijous-vargas-pansa-a-cridar-se--estat-la-guaira-.html Des d'este dijous Vargas passa a cridar-se "estat La Guaira" | En l'Agenda | 2001.com.veu». www.2001.com.ve. Consultat el 6 de juny de 2019.
- ↑ «Vargas ara serà estat La Guaira» (en és). NOTIFALCON.COM. Consultat el 6 de juny de 2019.
- ↑ «El camp de gòlf en La Guaira que era un símbol de opulencia i ara és el refugi davant la devastación pels terremots en Veneçola». BBC News Món. Consultat el 29 de juny de 2026.
- ↑ «a-facilitar-el-ingrés-de-ajuda-humanitària/ Terremot en Veneçola: EEUU va iniciar una evaluació del Port de la Guaira per a facilitar l'ingrés d'ajuda humanitària» (en és). Infobae. Consultat el 29 de juny de 2026.
- ↑ «de-els-forts-terremots-estem-sols/ Les primeres hores en La Guaira despuix dels forts terremots: “Estem sols, desamparats"». Consultat el 2026-07-04.
- ↑ 10,0 10,1 (setembre de 2009) La població de la Província de Caracas, o Província de Veneçola en vespres de la Guerra d'Independència (1800-1812), primera edició, Caracas, Veneçola: Fundació Centre Nacional d'Història, p. 141. ISBN 978-980-7248-08-2.
- ↑ (setembre de 2009) La població de la Província de Caracas, o Província de Veneçola en vespres de la Guerra d'Independència (1800-1812), primera edició, Caracas, Veneçola: Fundació Centre Nacional d'Història, pp. 141-142. ISBN 978-980-7248-08-2.
- ↑ 12,0 12,1 (setembre de 2009) La població de la Província de Caracas, o Província de Veneçola en vespres de la Guerra d'Independència (1800-1812), primera edició, Caracas, Veneçola: Fundació Centre Nacional d'Història, p. 142. ISBN 978-980-7248-08-2.
- ↑ Institut nacional de Estadistica de Veneçola. Quadro P4. Estat Vargas. Densitat poblacional segons parròquia, 2011
- ↑ «Població General (INE) al 31/12/2018 CNE».
- ↑ «Ciutat de "La Guaira"». whc.unesco.org. Consultat el 2024-12-17.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre La Guaira.- Port de la Guaira
- Pàgina oficial del govern de l'Estat Vargas [1] archivat en Wayback Machine.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «La Guaira» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.