Guerra de l'Assent

   

La guerra de l'Assent va ser un conflicte bèlic que va durar de 1739 a 1748, en el que es varen enfrontar les flotes i tropes del Regne de Gran Bretanya i del Imperi espanyol principalment en l'àrea del Carib. Pel volum dels mijos utilisats per abdós parts, per l'enormitat de l'escenari geogràfic en el que es va desenrollar i per la magnitut dels plans estratègics d'Espanya i Gran Bretanya, la guerra de l'Assent pot considerar-se com una verdadera guerra moderna.

A partir de 1742, la lluita es va transformar en un episodi de la guerra de Successió Austríaca, el resultat de la qual en el teatre americà finalisaria en la derrota britànica i la tornada al statu quo previ a la guerra. L'acció més significativa de la guerra va ser el lloc de Cartagena d'Índies en 1741, en el que va ser derrotada una flota britànica de 186 naus i casi 27 000 hòmens a mans d'una guarnició espanyola composta per uns 4000 hòmens i sis navío de llínea.^{cita requerida}

Donada l'enorme superioritat numèrica i de mijos que va utilisar Gran Bretanya contra Espanya durant la lluita, va resultar decisiva l'extraordinària eficàcia dels servicis d'inteligència espanyols, que varen conseguir infiltrar agents en la Cort londinenca i en el quarter general de l'almirant Edward Vernon. El pla general britànic, aixina com el proyecte tàctic de la pren de Cartagena d'Índies, varen ser coneguts de bestreta per la Cort espanyola i pels mandos imperials en temps suficient per a reaccionar i alvançar-se als britànics.

Es coneix també com a guerra de l'Orella de Jenkins per influència britànica. La denominació amprada per el historiografia anglesa (War of Jenkins' Ear) es deu a l'episodi considerat casus belli: el apresamiento front a les costes de Florida pel guardacostas espanyol L'Isabela del navío britànic Rebecca, capitaneado per Robert Jenkins, en 1731. Segons el testimoni de Jenkins, que va comparéixer davant la Cámara en 1738, com a part d'una campanya belicista per part de l'oposició parlamentària en contra del primer ministre Walpole, el capità espanyol Juan León Fandiño, que va capturar la nau, va nugar a Jenkins al màstil del seu propi barco i d'un certer tajo en la seua espasa li va tallar una orella a el hora que li dia —segons el testimoni de l'anglés—: «Veu i vaig donar el teu rei que lo mateix li faré si a lo mateixa s'atrevix». Després ho va deixar marchar, despuix de desarmar i saquejar el seu barco. En la seua compareixença, Jenkins va denunciar el cas en l'orella en un flasco i, en considerar la frase de Fandiño com un insult al monarca britànic, l'oposició va forçar al Govern a demanar una indemnisació de 95 000 lliures, a lo que Espanya es va negar. Walpole es va vore obligat, a regañadientes, a declarar la guerra a Espanya el 23 d'octubre de 1739.

En el Carib es va conéixer el conflicte com la guerra d'Itàlia. Este nom es deu a que, per a Espanya, esta guerra entroncó en la de la Successió Austríaca i va anar en Itàlia a on es varen desenrollar les principals accions espanyoles.

Causes

La conclusió de la guerra de successió espanyola, en el Tractat de Utrecht (1713-1714) no havia supost únicament el desmembramiento del patrimoni de la monarquia hispànica en Europa. Anglaterra, ya Gran Bretanya, a banda de haver evitat la creació d'una potència hegemònica en el continent europeu (en la combinació de les monarquies borbòniques de França i Espanya, junt en les possessions de l'última en el continent), havia conseguit algunes concessions comercials en l'Imperi espanyol en Amèrica, com el Tractat d'Assents de Negres firmat en Madrit (26 de març de 1713). Aixina, a banda de la possessió de Gibraltar i Menorca (territoris reclamats repetidament per Espanya durant el sigle Plantilla:SIGLO), Gran Bretanya havia obtingut el denominat «assent de negres» (llicència per a vendre esclaus negres en Hispanoamèrica) durant trenta anys i la concessió del «navío de permís» (que permetia el comerç directe de Gran Bretanya en l'Amèrica espanyola pel volum de mercaderies que poguera transportar un barco de cinccentes tonellades de capacitat, cantitat ampliada a mil tonellades en 1716), trencant aixina el monopoli per al comerç en l'Amèrica espanyola, restringit en anterioritat per la Corona a comerciants provinents de l'Espanya metropolitana. Abdós acorts comercials estaven en mans de la Companyia de les Mars del Sur.

Felipe V d'Espanya.

No obstant, el comerç directe de Gran Bretanya en l'Amèrica espanyola seria una font constant de contactes entre abdós monarquies. Aparte d'això, existien atres motius de conflicte: els problemes fronteriços en Amèrica del Nort entre Florida (espanyola) i Geòrgia (britànica), les queixes espanyoles per l'establiment illegal de talladors de pal de tenyida en les costes de la península de Yucatán, en la regió que correspon actualment a Belize, la reclamació constant de retrocessió de Gibraltar i Menorca per part d'Espanya, el desig britànic de dominar les mars, alguna cosa difícil de conseguir davant la recuperació de la marina espanyola i la rivalitat consegüent entre Gran Bretanya i Espanya, lo que ya havia ocasionat prèviament una curta guerra entre abdós països en 1719, en la que va aplegar a donar-se un fallanc intent espanyol d'invadir Anglaterra.

En el terreny comercial era a on els contactes varen produir un incessant creiximent de la tensió. Espanya mantenia el monopoli comercial en les seues províncies en Amèrica, en l'única salvetat de les concessions fetes a Gran Bretanya, relatives a el navío de permís i el comerç d'esclaus.

Baixe les condicions del Tractat de Sevilla (1729), els britànics havien acordat no comerciar en l'Amèrica espanyola (aparte del navío de permís), per ad açò varen acordar permetre, a fi de verificar el compliment del tractat, que navío espanyols interceptaren als navío britànics en aigües espanyoles per a comprovar la seua càrrega, lo que es va conéixer com a «dret de visita».

No obstant, les dificultats d'abastiment de l'Amèrica espanyola varen propiciar el sorgiment d'un intens comerç de contrabando en mans de neerlandesos i, fonamentalment, britànics. Davant tals fets, la vigilància espanyola es va incrementar, a el hora que es fortificaban els ports i es millorava el sistema de combois que servia de protecció a la valiosa flota del tesor que aplegava d'Amèrica. D'acort en el «dret de visita», els navío espanyols podien interceptar qualsevol barco britànic i confiscar les seues mercaderies, ya que, a excepció del «navío de permís», totes les mercaderies en destí a l'Amèrica espanyola eren, per definició, contrabando.^{cita requerida} D'esta forma, no sol navío reals, sino atres navío espanyols en mans privades, en concessió de la Corona i coneguts com guardacostas, podien abordar els navío britànics i confiscar les seues mercaderies. Pero eixes activitats particulars eren calificades de pirateria pel Govern de Londres.^{cita requerida}

Robert Walpole, primer ministre britànic quan es va declarar la guerra.

Aparte del contrabando, seguia havent barcos britànics dedicats a la pirateria. Bona part del continu hostigamiento de la Flota d'Índies recaïa sobre la tradicional acció de corsarios anglesos en el mar Carib, que es remontava als temps de John Hawkins i Francis Drake. Les sifres de barcos capturats per abdós bandos diferixen enormement i són per tant molt difícils de determinar: fins a setembre de 1741, els anglesos parlen de 231 bucs espanyols capturats front a 331 barcos britànics abordats pels espanyols;^{cita requerida} segons estos, les sifres respectives serien de sol 25 front a 186.^{cita requerida} En qualsevol cas, és de notar que para llavors els abordages espanyols en èxit seguien sent més freqüents que els britànics.^{cita requerida}

Entre 1727 i 1732 va transcórrer un periodo especialment tens en les relacions bilaterals, al que va seguir un periodo de distensió entre 1732 i 1737, gràcies als esforços en tal sentit del primer ministre britànic —whig—, sir Robert Walpole i del Ministeri de Marina espanyol, a lo que es va unir la colaboració entre abdós països en la guerra de Successió de Polònia. No obstant, els problemes varen seguir sense resoldre's, en el consegüent increment de l'irritament en l'opinió pública britànica (en la primera mitat de el XVIII escomença a consolidar-se el sistema parlamentari britànic, en l'aparició dels primers periòdics). L'oposició a Walpole (no solament tories, sino també un número significatiu de whigs descontents) va aprofitar este fet per a acossar a Walpole (coneixedor de l'equilibri de forces i, per lo tant, contrari a la guerra en Espanya), començant una campanya a favor de la guerra. En esta situació es va produir la compareixença de Robert Jenkins davant la Cámara en 1738, un contrabandista britànic el barco del qual, el Rebecca, havia segut capturat en abril de 1731 per un guardacostas espanyol, confiscant-se la seua càrrega. Segons el testimoni de Jenkins, el capità espanyol, Juan León Fandiño, que va capturar la nau, li va tallar una orella a el hora que li dia: «Veu i digues-li el teu rei que lo mateix li faré si a lo mateixa s'atrevix». En la seua compareixença davant la cambra, Jenkins va recolzar el seu testimoni mostrant l'orella amputada.

Jorge II de Gran Bretanya.

L'oposició parlamentària i posteriorment l'opinió pública varen sancionar els incidents com una ofensa a el honor nacional i clar casus belli. Incapaç de fer front a la pressió general, Walpole va cedir, aprovant l'enviament de tropes a Amèrica i d'una esquadra a Gibraltar al mando de l'almirant Haddock, lo que va causar una reacció immediata per part espanyola. Walpole va tractar llavors d'aplegar a un enteniment en Espanya en l'últim moment, alguna cosa que es va conseguir momentàneament en la firma del Conveni del Pardo (14 de giner de 1739), pel que abdós nacions es comprometien a evitar la guerra i a pagar-se compensació mútues, ademés d'acordar-se un nou tractat futur que ajudara a resoldre atres diferències sobre els llímits territorials en Amèrica i els drets comercials d'abdós països.

No obstant, el Conveni va ser rebujat poc despuix en el Parlament britànic, contant també en la decidida oposició de la Companyia de les Mars del Sur. Estant aixina les coses, el rei Felipe V va exigir el pagament de les compensació acordades per part britànica abans de fer-ho Espanya.

Les posicions es varen endurir en abdós costats, incrementant-se els preparatius per a la guerra. Finalment, Walpole va cedir a les pressions parlamentàries i del carrer, aprovant l'inici de la guerra. Al mateix temps, l'embaixador britànic en Espanya va solicitar l'anulació del «dret de visita». Llunt de plegar-se a la pressió britànica, Felipe V va suprimir el «dret d'assent» i el «navío de permís», i va retindre tots els barcos britànics que es trobaven en ports espanyols, tant en la metròpoli com en les pronvicias americanes. Davant tals fets, el Govern britànic va retirar al seu embaixador de Madrit (14 d'agost) i va declarar formalment la guerra a Espanya (19 d'octubre de 1739).

La guerra

Sàtira britànica de 1738 en la que apareix el lleó anglés atacant un llaurat tirat per esclaus que representa el sistema imperial espanyol. Al fondo es pot vore a Fandiño tallant-li l'orella a Jenkins i un barco britànic en ple combat en un espanyol.

Primer atac a la Guaira (22 d'octubre de 1739)

Artícul principal → Batalla de la Guaira.

Despuix d'arribar Vernon a l'illa d'Antiga a principis d'octubre de 1739, va enviar tres navío baix mando del capità Thomas Waterhouse a interceptar les naus mercants espanyoles que feyen la ruta entre La Guaira i Portobelo. Despuix de divisar Waterhouse varis bucs de chicotet porte en el port de la Guaira, va decidir atacar posant en pràctica un pla molt rudimentari. Est consistia simplement en arriar la bandera britànica dels seus barcos i issar la bandera espanyola, per a entrar tranquilament en el port i, una volta en ell, apoderar-se de les naus i assaltar el fort. El governador de la província de Veneçola, el brigadier Gabriel José de Zuloaga havia preparat les defenses del port de forma molt diligent, i les tropes espanyoles estaven ben manades pel capità Francisco Saucedo. Aixina, el 22 d'octubre, Waterhouse va entrar en el port de la Guaira arborant en els seus navío la bandera espanyola. Els artilleros del port varen esperar a que la flota britànica estiguera a tir i, aplegat el moment, varen obrir fòc simultàneament contra els britànics. Despuix de tres hores d'intens cañoneo, Waterhouse va ordenar la retirada de les seues maltrechos barcos, que varen haver de recalar en la Jamaica anglesa per a efectuar reparacions d'urgència. Com a justificació de la seua derrota, Waterhouse va alegar davant Vernon que la captura d'unes chicotetes embarcacions no hagueren justificat la pèrdua dels seus hòmens.

Primer atac a Portobelo (20-21 de novembre de 1739)

Artícul principal → Destrucció de Portobelo.

La segona acció va ser protagonisada per l'almirant Edward Vernon, que al mando de sis naus va capturar i va destruir Port Bell (actual Portobelo, en Panamà), un centre d'exportació d'argent en el Virreinato de Nova Granada en novembre de 1739. En esta ocasió, el descuidat governador de la plaça, Francisco Javier de la Vega Retez no havia actuat conforme a la situació de guerra imminent, sent la defensa molt deficient. Vernon va ordenar respectar les facendes dels civils, en previsió d'una bona relació en la població quan Anglaterra substituïra a Espanya com a poder regional. A pesar de que el botí conseguit tan sol ascendia a uns dèu mil pesos destinats a la paga de la guarnició espanyola, l'èxit va ser exagerat enormement per la naixent prensa anglesa, la qual va publicar tota classe de sàtira sobre les forces espanyoles a el hora que llançava vítores a Vernon. Durant un sopar en honor a est a la que va assistir el rei Jorge II de Gran Bretanya, en 1740, es va presentar un nou himne creat per a commemorar la victòria, «Rule, Britannia!». Un vestigi d'estes celebracions pot encara trobar-se en el mapa de la ciutat de Londres: el conegut carrer de Portobello Road, encara que urbanisada en la segona mitat de el XIX, deriva el seu nom d'una granja situada anteriorment en el lloc i denominada Portobello Farm en commemoració d'esta batalla.

Primer atac a Cartagena d'Índies (13-20 de març de 1740)

Panflet britànic publicat en 1740 per a fomentar el respal popular a la guerra contra Espanya i demanar la conquista de L'Habana.

Despuix de l'èxit de Portobelo, Vernon va decidir provar sòrt en Cartagena d'Índies, considerada tant per ell com pel governador de Jamaica, Edward Trelawny, un objectiu prioritari. Des de la seua arribada al Carib, els anglesos havien intentat per tots els mijos conéixer l'estat de les defenses de Cartagena, sense conseguir-ho. Inclús en octubre de 1739 Vernon havia enviat al seu primer tinent Percival junt en dos espanyols a bordo del buc Fraternity, en l'excusa de fer entregar una carta a Blas de Lezo i una atra al que en aquell moment era el governador de Cartagena, Pedro Hidalgo. Percival aprofitaria per a fer un estudi permenorisat de les defenses espanyoles, pero açò no va ser possible perque, com era previsible, Hidalgo va prohibir l'entrada del Fraternity en el port. Aixina que, de nou en l'objectiu de tantejar les defenses espanyoles d'aquella plaça, el 7 de març de 1740 Vernon va partir de Port Royal al mando de dos brulotes, tres bombardas i un paquebote, aplegant a aigües de Cartagena el 13 de març. Immediatament varen desembarcar varis hòmens en l'objectiu d'estudiar des de terra la disposició dels forts, i el gros de la flota va fondejar en Plaja Gran, a l'oest de Cartagena. Despuix de no observar-se cap reacció per part dels espanyols, el dia 18 Vernon va ordenar als seus tres bombardas que obriren fòc contra la ciutat, en l'intenció de provocar una resposta que li permetera fer-se una idea de la capacitat defensiva dels espanyols. Pero Lezo coneixia les motivacions de Vernon, i dita resposta no va aplegar a produir-se. El veterà marí espanyol va ordenar simplement desmontar algunes bateries dels seus barcos per a formar bateries en terra en les que cobrir-los. Els britànics varen fer un intent de desembarcar uns quatrecents soldats, que va ser rebujat sense problemes per la guarnició espanyola. A la veta de tres dies de bombardeig britànic, en els que trescentes cinquanta bombes varen danyar la catedral, el colege dels jesuïtas i varis edificis civils, Vernon va assumir la situació de punt mort en la que es trobava i va ordenar la retirada el dia 21, deixant als navío Windsor Castle i Greenwich en les proximitats en la missió d'interceptar qualsevol nau espanyola que s'aproximara. En opinió de Vernon, la missió havia segut un èxit.

Destrucció de la fortalea de Sant Lorenzo el Real del Chagres (22-24 de març de 1740)

Despuix de la destrucció de Portobelo en novembre de l'any anterior, Vernon es va dispondre a eliminar l'últim bastió espanyol en la zona, atacant la fortalea de San Lorenzo el Real del Chagres, situada a la vora del riu Chagres i en les proximitats de Portobelo. Esta fortalea era la base de barcos guardacostas espanyols i estava defesa per tan sol onze canons i una trentena de soldats al mando del capità d'infanteria Juan Carlos Gutiérrez Cevallos.

A les 3 de la vesprada del 22 de març de 1740, una esquadra britànica composta pels navío per Strafford, Norwich, Falmouth i Princess Louisa, la fragata Diamond, les bombardas Alderney, Terrible i Cumberland, els brulotes Success i Eleanor, i els transports Goodly i Pompey, baix mando del propi Vernon, començava a cañonear la fortalea espanyola. Davant la marejant superioritat de les forces britàniques, el capità Cevallos va rendir el castell el 24 de març, despuix de resistir dos dies.

Seguint l'estratègia aplicada en Portobelo, els britànics varen destruir llavors el castell i es varen apoderar de la seua artilleria i de dos balandras guardacostas espanyoles, per a partir despuix cap al punt de reunió de les forces angleses en el propi Portobelo.

Mentres els britànics mantenien les seues forces repartides en el Carib entre Portobelo i Cartagena, es produïa en Espanya un fet que tindria un valor determinant en posterioritat: partien del port gallec de Ferrol els navío Galícia i Sant Carlos transportant al tinent general dels Reals Eixèrcits Sebastián d'Eslava i Lazaga, que anava a substituir a Pedro Hidalgo com a governador de Cartagena d'Índies. Despuix de tindre Vernon notícia d'açò, va enviar immediatament a quatre navío de la seua flota a interceptar els bucs espanyols, pero estos varen conseguir finalment burlar la vigilància britànica, entrar en el port de Cartagena el 21 d'abril de 1740 i desembarcar allí al nou governador i a vàries centenes de valiosíssims soldats veterans.

Segon atac a Cartagena d'Índies (3 de maig de 1740)

Despuix del tanteig al que havien segut someses les defenses de Cartagena per part de les forces britàniques en el més de març, Vernon va decidir retornar al mando de tretze bucs de guerra i una bombarda en intenció de prendre la plaça. Per a sorpresa de l'almirant anglés, esta volta Lezo va desplegar els sis navío de llínea en els que contava de modo tal que la flota britànica va quedar atrapada entre un camp de tirs curts i tirs llarcs. Davant la posició enormement desventajosa en la que es varen vore els britànics, Vernon va ordenar la retirada no sense abans haver tirat unes trescentes bombes sobre la ciutat. Vernon, una volta més, va sostindre que l'atac britànic no era més que una maniobra de tanteig, si be la conseqüència principal de la seua acció va ser posar sobre avís als espanyols.

Tercer atac a Cartagena d'Índies (13 de març-20 de maig de 1741)

Artícul principal → Lloc de Cartagena d'Índies (1741).

L'extrema facilitat en que els britànics varen destruir Portobelo (que no recuperaria la seua importància portuària fins a la construcció del Canal de Panamà) va conduir a un canvi en els plans britànics. En lloc de concentrar el següent atac contra L'Habana en l'intenció de conquistar Cuba, com s'hi havia previst, Vernon partiria una atra volta cap a Nova Granada per a atacar Cartagena d'Índies, port principal del Virreinato i punt de partida principal de la Flota d'Índies cap a la península ibèrica. Els britànics varen reunir llavors en Jamaica la major sura vista fins a llavors, composta per 186 naus (60 més que la famosa Gran Armada de Felipe II) a bordo de les quals anaven 2620 peces d'artilleria i més de 27 000 hòmens, entre els que s'incloïen 10 000 soldats britànics encarregats de llançar l'assalt, 12 600 mariners, 1000 machetros esclaus de Jamaica i 4000 reclutes de Virginia al mando de Lawrence Washington, germanastre del que seria pare de l'independència d'Estats Units.

La difícil tasca de defendre la plaça va córrer a càrrec del veterà marí Blas de Lezo, curtido en numeroses batalles navals de la guerra de Successió Espanyola en Europa i varis enfrontaments en els pirates en el Mar Carib i Argèlia. A penes contava en l'ajuda de Melchor de Navarrete i Carlos Desnaux, una floteta de sis naus (la nao capitana Galícia més els bucs Sant Felipe, Sant Carlos, Àfrica, Dragó i Conquistador) i una força de tres mil hòmens entre soldats i milícia urbana a la que es varen unir siscents arqueros indis de l'interior.

Gravat publicat en la prensa britànica en 1738, en el que es diu a la guerra contra Espanya. Els presoners representats són britànics i els carcelers espanyols. Al fondo, la flota britànica alvança seguint als fantasmas de Thomas Cavendish, Walter Raleigh i Robert Blake en la finalitat de consumar la venjança.

Vernon va ordenar bloquejar el port el 13 de març de 1741, a el hora que desembarcava un contingent de tropes i artilleria destinat a prendre el Fort de Sant Luis de Bocachica a pocs metros d'a on hui es troba el Fort de Sant Fernando de Bocachica, contra el que varen obrir fòc de forma simultànea les naus britàniques a raó de 62 cañonazos per hora. Lezo va dirigir quatre de les naus en ajuda dels 500 soldats que defenien la posició en Desnaux al cap, pero els espanyols varen haver de retirar-se finalment cap a la ciutat, que ya estava començant a ser evacuada per la població civil. Despuix d'abandonar també el castell de Bocagrande, els espanyols es varen reunir en el castell Sant Felipe de Barajas mentres els virginianos de Washington es desplegaven en el propenc tossal de la Popa per a prendre posicions. Va ser llavors quan Edward Vernon va cometre l'error de donar la victòria per conseguida i va manar un correu a Jamaica comunicant que havia conseguit prendre la ciutat. L'informe es va reenviar més vesprada a Londres, a on les celebracions varen alcançar cotes encara majors que les realisades per Portobelo, aplegant a falcar-se medalles commemoratives en les que apareixia Blas de Lezo agenollant-se davant Vernon ([1]). Llavors Lezo era tòrt, agarre i tenia una mà impedida per diferents ferides sofrides anys arrere (era conegut com Mediohombre), pero cap d'estes tares es reflectia en les medalles en la finalitat de que no es tinguera l'idea de haver derrotat a un enemic dèbil.

Pero per a desgràcia de Vernon, lo que estava per aplegar no era la tan esperada victòria britànica. La nit del 19 d'abril es va produir un assalt a Sant Felipe que es jujava definitiu, dut a càrrec per tres columnes de granaders recolzats pels jamaicans i vàries companyies britàniques, convenientment ajudats per l'obscuritat i el constant bombardeig procedent dels bucs. En aplegar es varen trobar en que Blas de Lezo havia fet excavar fossos al peu de les muralles, per lo que les escales eren massa curtes, de tal manera que no podien atacar ni fugir pel pes de l'equip. Aprofitant açò, els espanyols varen obrir fòc contra els britànics, produint-se una carniceria sense precedents. En amanecer, els defensors varen abandonar les seues posicions i varen carregar contra els assaltants a la bayoneta, massacrant a la majoria i fent fugir als que quedaven cap als barcos. A pesar dels constants bombardejos i l'afonament de la chicoteta flota espanyola (la majoria pel propi Lezo per a bloquejar la bocana del port), els defensors li les varen ingeniar per a impedir que desembarcara el restant de les tropes britàniques, que es varen vore obligades a permanéixer en els barcos durant un més més sense recaptes suficients. El 9 de maig, en l'infanteria pràcticament aniquilada per la fam, les malalties i els combats, Vernon es va vore obligat a alçar el sege i tornar a Jamaica. Sis mil britànics varen morir front a menys de mil morts espanyols, deixant alguns barcos anglesos tan buits que va caldre afonar-los per falta de marinería.

Erro al crear miniatura:

L'almirant Blas de Lezo.

Vernon va tractar de paliar este gran fracàs atacant als espanyols en la baïa de Guantánamo en Cuba i després, el 5 de març de 1742 i en l'ajuda de reforços aplegats des d'Europa, en Panamà. Allí esperava repetir l'èxit de Portobelo i va anar precisament a este lloc a on es va dirigir. No obstant, els espanyols varen abandonar la plaça (que seguia destruïda) i es varen replegar cap a la ciutat de Panamà, desbaratant el posterior intent britànic de desembarcar i plantar batalla en terra. Vernon va ser substituït en el mando de la flota per Chaloner Ogle i es va vore obligat a tornar a Anglaterra en 1742, a on va comunicar que el triumfo del que havia informat prèviament no existia. Açò va causar tal vergonya a Jorge II que el propi rei va prohibir escriure sobre l'assunt als seus historiadors.

Cuba

Com ya es va dir anteriorment, els britànics havien elegit Cuba (la major i més important de les Antilles en diferència) com una de les seues metes inicials, pero el pla de conquistar-l'es va deixar de costat despuix de l'èxit de Portobelo. Quan la flota de Vernon va fracassar en intentar prendre Cartagena d'Índies i els britànics es varen donar conte de que Nova Granada no estava tan mal defesa com inicialment creïen, varen decidir reprendre l'empresa de Cuba. El pla inicial incloïa la pren de Santiago, a on s'establiria una base des de la que poder bloquejar el Pas dels Vents situat entre Cuba i L'Espanyola. L'1 de juliol de 1741 la flota de Vernon va deixar Jamaica i es va dirigir contra Santiago de Cuba, si ben el pla de defensa de campanya ideat sol mesos abans va impedir que Vernon la prenguera, ya fòra per atac directe forçant l'entrada de la baïa o per mig de desembarc previ en algunes de les plages propenques. En el seu lloc, les naus es varen dirigir cap a l'est i el dia 18 varen desembarcar en la Baïa de Guantánamo 3400 soldats dirigits pel general Thomas Wentworth. Entre ells es trobaven els supervivents del regiment virginiano de Lawrence Washington.

El nou pla establia esta volta la construcció d'una base al nort de la baïa, des de la que invadir Guantánamo i atacar més tarde Santiago. Si ben Wentworth va aplegar fins a les proximitats de Guantánamo en escassa resistència, l'empresa va fracassar degut a que el seu eixèrcit va resultar greument afectat per les malalties tropicals. El 23 de juliol Wentworth ya donava per fracassada l'iniciativa, fet que li va valdre una reprimenda per part de Vernon. Les tropes es varen retirar de l'illa en novembre, encara que la flota britànica va continuar bloquejant el port de Santiago fins al més següent. Posteriorment, el gros de les naus va retornar a la base jamaicana de Port Royal, mentres que uns pocs barcos es varen dirigir al Pas dels Vents per a realisar activitats de cors, i uns atres varen ser enviats a vigilar a la flota espanyola de L'Habana.

Cuba no tornaria a tindre un paper rellevant en la guerra fins a 1748, any en que el contralmirante britànic Charles Knowles va deixar Jamaica en l'intenció d'interceptar la Flota d'Índies en el seu viage des de Veracruz a L'Habana. Despuix de rondar durant varis mesos les costes de l'illa, l'esquadra de Knowles es va enfrontar finalment en la flota de L'Habana manada pel general Andrés Reggio l'1 d'octubre en el canal de les Bahames. Este enfrontament va terminar sense un clar vencedor. Posteriorment, Knowles va posar rumbo a L'Habana, a on el 12 d'octubre es va topar casi per casualitat en una chicoteta esquadra espanyola de 6 barcos dirigida per Reggio i el també general Benito Spínola. A pesar de la seua superioritat, la flota britànica solament va poder afonar un barco i danyar lo suficient atre com per a obligar a la seua pròpia tripulació a incendiar-ho. Les atres quatre naus espanyoles varen retornar a L'Habana. Knowles, no obstant, va considerar que no ho havia fet mal i va manar un informe a Londres dient que es disponia a capturar la Flota d'Índies. Per a la seua sorpresa, lo que va rebre va ser una reprimenda, ya que els governs britànic i espanyol havien firmat la pau pocs dies abans.

Archiu:A new and correct map of the trading part of the West Indies.png

Mapa britànic de 1741 en el que es representen Amèrica del Nort i les illes del Carib, ademés de reflectir-se l'estat de guerra entre Espanya i Gran Bretanya.

Norteamérica

Els combats en el front nortamericà varen tindre com a centre Geòrgia, una jove colónia fundada per expresidiarios en 1733 que ya havia conegut la guerra contra els espanyols en 1735, i que es vea en l'ull de l'huracà per la seua proximitat a les possessions espanyoles en Florida i les franceses en Luisiana. En l'idea de que un atac preventiu seria la millor defensa front a una previsible invasió espanyola, el governador James Edward Oglethorpe va acordar la pau en els indis seminola en la finalitat de mantindre'ls neutrals en el conflicte i va ordenar l'invasió de Florida en giner de 1740. El 31 de maig els britànics varen sitiar la fortalea de Sant Agustín, pero esta va resistir be i els assaltants es varen vore obligats a alçar el lloc en juliol per l'arribada de reforços espanyols procedents de L'Habana i retrocedir fins a l'atre costat de la frontera. Atres intents britànics de penetrar en Florida varen ser igualment infructuosos.

El contraatac espanyol, d'escassa entitat degut a que la majoria de les tropes estaven ocupades en atres fronts, es va produir finalment en juliol de 1742. En la finalitat de bloquejar el pas entre la base britànica de Savannah i Florida, el governador Manuel de Montiano va dirigir una chicoteta operació en l'illa de Saint Simons, defesa pels forts Saint Simons i Frederica. Les tropes atacants estaven formades per soldats de Sant Agustín, granaders de L'Habana i milicians negres del Fort Mosé, antics esclaus fugitius dels britànics que havien segut acollits i armats pels espanyols per a formar una peculiar força fronteriça. En primer lloc, els espanyols varen ocupar el fort St. Simons en la finalitat de convertir-ho en la seua base d'operacions, i després varen alvançar cap al Frederica. No obstant, varen ser sorpresos en una emboscada per un conjunt de soldats anglesos, colon escocesos de les Terres Altes i indis yamacraw i varen deure retrocedir despuix de sofrir una dotzena de baixes. Durant el viage de regrés Montiano es va donar conte de que alguns soldats havien quedat separats despuix de les llínees angleses i va planejar una expedició de rescat a través d'un pantà. En mig d'est varen ser emboscats de nou per una patrulla anglesa, pero despuix d'uns pocs combats la varen posar en fuga cap a Frederica. Açò encolerizó a Oglethorpe, qui va ordenar als fugits que retornaren junt en part de la guarnició del fort per a atacar als espanyols. No obstant, quan varen aplegar a la marisma es varen trobar en que els escocesos havien mantingut una nova batalla contra els espanyols, matant a sèt d'ells i obligant-los a retirar-se en acabar-se'ls la munició. No obstant, la presència espanyola en Saint Simons representava un perill constant, aixina que Oglethorpe va decidir eliminar-ho per mig de l'engany: va comunicar a un presoner espanyol que estaven a punt d'aplegar grans reforços des de Charlestown (la qual cosa era fals, puix solament s'havien pogut enviar algunes naus menors) i acte seguit ho va lliberar. Est va retornar a Saint Simons i va comunicar la falsa notícia a Montiano, qui va optar per destruir el fort i tornar a Florida.

Archiu:Philippine Sea location.jpg

Mar de Filipines i zones circumdants.

Oceà Atlàntic

Si be l'immensa majoria de les accions de la guerra de l'Assent varen tindre lloc en Amèrica i la mar Carib, també en l'oceà Atlàntic es varen donar enfrontaments entre bucs anglesos i espanyols que es creuaven en les seues respectives travessies entre el Vell Continent i Amèrica. El cas més conegut va ser la cridada carrera del Gloriós, una successió de quatre batalles navals en les que un únic navío de llínea de l'Armada Espanyola, el Gloriós, de setanta canons, i que transportava quatre millons de pesos d'argent, va fer front successivament a quatre esquadres angleses conseguint desembarcar el seu carregament en Espanya abans de ser finalment capturat, despuix de haver agotat la seua munició.

També és reseñable en els atacs anglesos a l'illa canària de Fuerteventura, a on milícies locals varen derrotar en l'us de camellos als atacants, i que són anualment commemorades en el municipi de Tuineje.

L'expedició de Anson al Pacífic

Artícul principal → Viage de Anson al voltant del món.

Archiu:Samuel Scott 1.jpg

El HMS Centurion de George Anson capturant el galeón de Manila Nostra Senyora de Covadonga en 1743.

El 16 de setembre de 1740, una atra esquadra britànica formada per sèt bucs i dirigida pel comodoro George Anson, es va dirigir cap a Sudamérica en l'intenció de vorejar el con sur i aplegar al istme de Panamà, a on atacarien per sorpresa les posicions espanyoles partint en dos el territori controlat per Espanya i enllaçant en les forces de Vernon despuix de prendre estes Cartagena.

Espanya havia conseguit infiltrar agents d'inteligència en la Cort londinenca, per lo que conegudes les intencions de Anson, immediatament es va enviar una flota de cinc bucs a les órdens de José Alfonso Pizarro en la missió de guanyar-los la latitut als anglesos, impedir-los creuar l'estret de Magallanes i combatre'ls en el Pacífic en cas de no conseguir tallar-los el pas. Finalment, Pizarro va conseguir alvançar-se a Anson, forçant-ho en el veta de Forns a enfrontar-se a les feroces borrascas australs pegat a la costa, circumstància que va carrejar la pèrdua o inutilitat de 4 dels 7 barcos de la flota anglesa, quedant esta totalment incapacitada per a la missió assignada.

En juny de 1741 les tres naus restants varen alcançar l'archipèlec Juan Fernández; per a llavors la tripulació s'hi havia vist reduïda un terç de l'original, degut principalment a l'acció de les malalties. Entre el 13 i el 14 de novembre els britànics varen saquejar el chicotet port de Paita, en la costa de Perú.

Finalment, varen conseguir aplegar a Panamà pero Vernon ya havia segut derrotat en Cartagena. Despuix d'abandonar dos dels seus bucs i introduir a tots els marins supervivents en la nau insígnia, el HMS Centurion, Anson va posar rumbo a l'illa de Tinian i després a Macau en l'intenció d'interceptar el galeón de Manila, encarregat de dur els ingressos procedents del comerç en China a Mèxic. No obstant, en aplegar al mar de China Meridional Anson es va trobar en atacs inesperats per part dels chinencs. Per a estos, tot aquell barco que no aplegara a la zona en interessos comercials era considerat pirata i com a tal devia ser capturat i afonat.

Anson no es va donar per vençut i despuix de sortejar les naus chinenques durant un any va conseguir capturar el galeón Nostra Senyora de Covadonga el 20 de juny de 1743, mentres navegava en les rodalies de Filipines. Les mercaderies capturades varen ser revenudes als chinencs en Macau i Anson va retornar llavors a Gran Bretanya despuix de vorejar el veta de Bona Esperança en 1744. Despuix de tantes calamitats sofrides, el comodoro es va convertir en un home ric gràcies als guanys obtinguts per la captura del Covadonga.

Participació francesa

Per lo acordat en el Primer Pacte de Família (1733), França es va vore immersa en la guerra en apoyo de Espanya, per lo que el propi moradura Fleury, valgut de Luis XV, va enviar al Carib una flota composta per vintidós navío de guerra baix el mando de l'almirant Antoine-François d'Antin.

No obstant, la participació francesa no va ser destacable degut a que es va desnugar una epidèmia sobre la flota mentres permaneixia ancorada en la colónia de Saint Domingue (Haití), a l'espera d'unir-se a les naus espanyoles. A açò es varen unir dificultats per a abastir a les tropes franceses des de la metròpoli, ya que al contrari que els virreinatos espanyols, les possessions franceses en Amèrica no podien garantisar un bon suministrament d'aliments. Despuix d'unes poques accions menors, França i Gran Bretanya varen acordar una treua entre 1741 i 1744, mantenint aixina a França fòra de la guerra de l'Assent.

En recomençar-se les hostilitats, els francesos varen lluitar contra els britànics en l'Índia i Canadà com a part de la guerra de Successió Austríaca, pero no va haver operacions conjuntes en els espanyols fòra d'Europa. En general, la campanya americana va ser mala per als francesos, que varen perdre la fortalea de Louisbourg, situada en l'illa de Cape Breton (actual Nova Escòcia).

Negociacions de Lisboa

A partir d'agost de 1746, varen començar les negociacions en la ciutat de Lisboa, en el neutral país de Portugal, per a tractar d'organisar un acort de pau. La mort de Felipe V d'Espanya havia dut al seu fill Fernando VI al tro, i ell estava més dispost a ser conciliador sobre els assunts de comerç. No obstant, pels seus compromisos en els seus aliats austríacs, els britànics no varen poder acceptar les demandes espanyoles de territori en Itàlia i les conversacions es varen trencar.

Vore també

• Assent de negres
• Atacs corsarios a Fuerteventura en 1740

Bibliografia

• (2017) Warfare and Armed Conflicts: A Statistical Encyclopedia of Casualty and Other Figures, 1492-2015 (en anglés), Jefferson, North Carolina: McFarland. ISBN 978-0786474707.
• Albi de la Costa (1987). La Defensa de les Índies, Cultura Hispànica.
• Batista González, Juan (2007). Espanya Estratègica. Guerra i Diplomàcia en el Història d'Espanya, Sílex. ISBN 978-84-7737-183-0.
• Casat Rabanal, David (2009). La Marina Ilustrada. Somi i Ambició de l'Espanya de el XVIII, Edicions Antigona - Ministeri de Defensa. ISBN 978-84-92531-06-6.
• Enciclopèdia Espasa.
• Encyclopædia Britannica.
• Harding, Richard (1991). Amphibious warfare in the eighteenth century. The British Expedition to the West Indies, 1740–1742, Woodbridge. ISBN 0-86193-218-8
• Ivers, Larry E. (1974). British Drums on the Southern Frontier. The Military Colonization of Geòrgia, 1733–1749, Chapel Hill. ISBN 080781211
• Richmond, Herbert William (1920). The Navy in the War of 1739–48, Cambridge.
• Rodríguez, José Manuel (2008). El Vasc que Va salvar a l'Imperi Espanyol: l'Almirant Blas de Lezo, Áltera.
• Sáez Abad, Rubén (2010). La Guerra de l'Assent o de l'Orella de Jenkins (1739-1748), Almena. ISBN 978-84-9271-409-4.
• Victoria (2014). El dia que Espanya va derrotar a Anglaterra: Blas de Lezo, tòrt, manco i agarre va destrossar a la major armada anglesa (en espanyol), Edaf. ISBN 978-84-414-3511-7.
• Woodfine, Philip (1998). Britannia's Glories. The Walpole ministry and the 1739 War with Spain, Woodbridge. ISBN 0-86193-230-7
• López Hernández, Ignacio J., "a_la_guerra_en_el_Carib_Anuari_de_Estudis_Americans_Vol_76_1_2019_pp._177-207._ISSN_0210-5810 La defensa de Santiago de Cuba a l'atac de Vernon de 1741: Principis de fortificació per a la guerra en el Carib", Anuari d'Estudis Americans, Vol 76, 1, 2019, pp. 177–207. ISSN: 0210-5810.