Toscano
El toscano és un dialecte del llatí vulgar i idioma italorromance que es va desenrollar en la regió itálica de la Toscana durant l'Edat Mija i va servir de base per al italià oficial actual.
Poc influïda per atres llengües romançades, es va impondre sobre les demés llengües i dialectes vulgars del llatí parlats en la península itálica gràcies al prestigi de grans escritors toscanos de el XIV: Dante Alighieri, Francesco Petrarca, Giovanni Boccaccio i de el XVI, com Maquiavelo, Francesco Guicciardini, aixina com dels veneciano Pietro Bembo i Gianbattista Ramusio, que varen conferir al toscano la dignitat de «llengua lliterària» d'Itàlia.
A partir de el XVI el toscano va deixar d'identificar-se en el parla regional de la Toscana, que va tindre la seua pròpia evolució, i va ser prenent la funció de llengua nacional que, per motius nacionalistes, va ser rebatejada com a italià.[1][2] En l'actualitat, el parla de la Toscana diferix de l'italià estàndar en la fonètica i, en menor mida, en el lèxic.
Toscano i italià estàndar
[editar | editar còdic]En el moment de l'unificació d'Itàlia, en 1861, el toscano ya tenia l'estatus d'idioma oficial en tots els Estats italians pre-unitaris, com lo eren, entre uns atres, el Regne Lombardo-Véneto (Milà i Venècia) dins del Imperi austrohúngaro; i fins a en el Cantón del Tesino i en part del Cantón dels Grisones, territoris que conformen la Suïssa italiana.
En els territoris del rei de Piemont, per eixemple, aixina com en els demés estats italians, l'idioma toscano va ser reconegut pel duc Manuel Filiberto de Saboya en 1562 com a llengua oficial de la major part dels seus territoris, inclús en el comtat de Niça (it. Nizza), que actualment forma part de França, en l'única excepció de Saboya i d'algunes valls dels Alps occidentals, a on l'idioma administratiu era el francés.
El toscano va gojar de gran difusió com a llengua lliterària en el XVI, no solament en tota l'actual Itàlia sino també en la península Ibèrica. Per això, les obres en toscano es traduïen al alemà, al francés i al llatí pero casi mai al castellà, català o portugués.[3]
No obstant, el toscano no era la llengua vehicular utilisada diàriament per la major part de la població, que seguia parlant les llengües regionals no estandardizadas (i per això cridades dialectes), llimitant l'us del toscano a l'administració, a la lliteratura i, per a qui podia permetre-li'ls, als estudis.[4]
No obstant el prestigi lliterari i el reconeiximent del toscano com a llengua administrativa i dels estudis, en el XIX escritors com el milanés Alessandro Manzoni, es varen donar conte, també a través de la comparació en l'evolució d'atres llengües romançades, com el francés, dominat per ell perfectament, de que el toscano escrit, en part per la seua fidelitat als models clàssics de l'época de Dante i en part per la seua cristalisació derivada de la seua utilisació exclusivament culta i no diària i informal, era una llengua molt arcaica i distant del món modern.
Les obres de Manzoni, entre les quals destaca la novela històrica I promessi sposi (Els nóvios), varen buscar modernisar la llengua oficial d'Itàlia, inspirant-se, en part, directament en el toscano parlat. A través d'este esforç el toscano, com a llengua nacional, es va enriquir de neologismes tornant-se més modern i menys estàtic i arcaic, de manera que poguera ser més fàcilment ensenyat a les masses, en les escoles del nou regne d'Itàlia (1861-1946).
En Manzoni va aplegar al seu fi una discussió centenària, la questione della lingua, en la qual havia participat també Dante (en la seua obra De Vulgari Eloquentia), que enfronta a dos faccions principals: una que defenia l'estandardizaació d'una única llengua italiana oficial sobre la base d'un únic dialecte, concretament el de Florencia, i una atra que es proponia normalisar la llengua lliterària comuna prenent lo millor dels varis dialectes parlats en la península.[5]
Els italians varen deprendre el toscano llegint texts i no de viva veu dels parlants toscanos natius. En açò, l'italià diferix del espanyol, ya que varen ser els natius de Castella en primera persona els qui varen difondre la seua llengua a través de la Reconquista en Espanya i la Conquista d'Amèrica.
Dialectes
[editar | editar còdic]El dialecte toscano conforma un conjunt compost de molts dialectes locals menors, en chicotetes diferències entre ells. La major subdivisió és entre els dialectes toscanos septentrionals i meridionals.
Els dialectes toscanos septentrionals (d'est a oest):
- el fiorentino, dialecte de la ciutat de Florencia, de Casentino i Mugello, també parlat en Prato i a lo llarc del riu Arno fins a la ciutat de Fucecchio.
- el pistoiese, parlat en la ciutat de Pistoia i zones aledaño (alguns llingüistes opinen que este dialecte no és independent del fiorentino)
- el pesciatino o valdinievolese, parlat en la vall de Valdinievole i en les ciutats de Pescia i Montecatini Terme (alguns llingüistes opinen que este dialecte no és independent del lucchese)
- el lucchese, parlat en Lucca i els tossals propencs (cridada Lucchesia)
- el versiliese-garfagnino parlat en l'àrea històrica de Versilia i de Garfagnana
- el pisano-livornese, parlat en Chafa i en Livorno, i en les zones propenques a lo llarc de la costa sur fins a la ciutat de Piombino.
Els dialectes toscanos meridionals són (est a oest):
- el senese, parlat en Siena i la seua província
- el grossetano, parlat en Grosseto i la seua província
El toscano i el cors
[editar | editar còdic]- ↑ Treccani, Enciclopèdia de l'Italià
- ↑ «Enciclopèdia Treccani: Storia della lingua italiana».
- ↑ «Introduzione», Navigazioni i viaggi, 1 edició (vol. 1), Torino: Einaudi, p. xxx.
- ↑ Castellani, A. (1982) Quanti erano gli Italofoni nel 1861, in “Studi linguistici italiani”, 8, pàgines 105-29, pàgina 112
- ↑ «Profilo vaig donar storia linguistica italiana: unificazione, normalizzazione ed espansione dell'italià».
Hui en dia en l'illa de Còrsega es troba la forma més fidel a l'antic dialecte parlat en els temps en que el fenomen de la "gorgia" no estava present. Per raons d'aïllament llingüístic des de la conquista per part de la República de Gènova i successivament per l'imposició del francés per part de França, el cors és el subdialecte toscano que més s'ha mantingut aïllat en els últims tres sigles i açò posa algunes consideracions que cal marcar:
1) El cors no és molt inteligible entre toscanohablantes pertanyents a la regió italiana política denominada Toscana i toscanohablantes cors. Entre els dos cal parlar molt despacio i buscar molts sinònims a el hora de dialogar, molt més que entre toscanos peninsulars actuals i els seus subdialectes, llevat alguns subdialectes del archipèlec Toscano com l'extint Capraiese de l'illa de Capraia.
2) La morfologia física del cors i la seua història comporta la diferenciació de dit subdialecte toscano en 3 variants (i zones) que també tenen algunes dificultats en ser enteses en fluïdea entre els habitants de la mateixa illa tenint ells que recórrer, molt a sovint, a l'italià estàndar (els majors) o al francés (els més jóvens).
3) Degut a que fins a mediats de 1800 Còrsega usava com a llengua escrita oficial l'italià estàndar el cors mai es va aplegar a uniformar gramaticalment i en el seu lèxic.
4) El llindar de corsohablantes en Còrsega sofrix de constant reducció i erosió per la contaminació llingüística francesa i als escassos recursos que l'estat posa a disposició per a la seua salvació.
5) La zona nort de l'illa és la que més paregut llingüístic, conexió comercial i cultural, té en la seua pàtria llingüística toscana i l'antiga República de Pisa.
6) Les zones del sur i la capital, Ajaccio, són el resultat de l'interacció entre toscano lliterari antic, siciliano i sardo, formant un híbrit llingüístic el dialecte del qual és reconegut com a melòdic i semblat també a molts dialectes del sur d'Itàlia prou lluntans del toscano actual.
7) França va posar en marcha una verdadera "Desitalianización" de l'illa en moltes mides com moure la capital de la regió des de Bastia cap a Ajaccio per a evitar que l'illa seguira comunicant culturalment en la seua pàtria llingüística.
8) El dialecte parlat en el nort de l'illa de Cerdenya es deriva dels dialectes cors del sur en contaminació del idioma sardo, per lo que els parlants del nort de l'illa no s'entenen en el restant dels sardohablantes tenint que usar sempre l'italià estàndar com es fa entre peninsulars i sardos.
9) Entre el toscano i l'italià hui en dia seguix una intensa activitat d'intercanvis llingüístics en reciprocitat per lo que cada dia s'influencien mútuament, evolucionant en el temps, pero açò ya no ocorre més entre cors i toscano, ni entre cors i italià.
Per totes estes raons, molts experts classifiquen lo que s'ha cridat 'idioma cors' com a dialecte i preferixen incloure-ho com a subdialecte toscano, obrint un debat llingüístic.
Referències
[editar | editar còdic]Vore també
[editar | editar còdic]
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Toscano» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.