Anar al contingut

Tractat de París de 1900

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Per a atres usos d'este terme vore Tractat de París.


El Tractat de París, publicat en la Gasseta espanyola el 30 de març de 1901 en el títul de Conveni entre Espanya i França per a la delimitació de les possessions d'abdós països en la costa del Sahara i en la del Golf de Guinea, va ser firmat el 27 de juny de 1900 entre el Regne d'Espanya (baix el govern de la regente Reina María Cristina de Habsburgo-Lorena) i la Tercera República Francesa (presidida per Émile Loubet), actuant com a representants dels respectius governs Fernando León i Castell, embaixador espanyol en França i Théophile Delcassé, Diputat i Ministre de Negocis Estrangers francés.

El tractat va delimitar les fronteres dels territoris espanyols en el desert del Sàhara (Sahara Espanyol) i l'Àfrica equatorial (Guinea Espanyola) respecte de les colónies franceses confrontants.[1]

Antecedents

[editar | editar còdic]

Riu d'Or (Sahara Espanyol)

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Sahara Espanyol.


L'interés espanyol pel Sahara Occidental va ser frut de les activitats peixqueres portades a terme des de les propenques illes Canàries. En 1881 un pontón va ser fondejat en la costa de la península de Riu d'Or per a recolzar les tasques de la flota peixquera canària.[2]

No obstant, no va ser fins a 1884 quan es va fundar Vila Cisneros. Eixe any, en una operació promoguda per la Societat Espanyola de Africanistas i finançada pel govern de Cánovas del Castell, el militar i arabista espanyol Emilio Bonelli va reconéixer la costa entre veta Bojador i veta Blanco, fundant tres establiments en la costa saharaui: un en Vila Cisneros, en honor al moradura Cisneros; un atre en veta Blanco, al que va donar el nom de Medina Gatell; i un atre en Angra de Cintra, en el nom de Port Badía[3][4] (en honor del arabista i aventurer Dumenge Badía).

En l'inici de la presència espanyola en la zona del Sàhara naixerà la colónia espanyola coneguda com Sahara Espanyol (1884-1976), que tindrà dos subdivisions: el nort es denominarà Saguía el Hamra i el sur Riu d'Or.


Bonelli va conseguir que els habitants natius de la península de Riu d'Or firmaren un acort per mig del qual es posaven baix la protecció d'Espanya.[2] Gràcies a la presència dels tres llocs, en decembre d'eixe any, el govern espanyol posava en comunicació de les potències reunides en la conferència de Berlín (1884-1885), que s'adjudicava la possessió del territori situat entre les vetes Bojador i Blanco.[2] No obstant, tant Medina Gatell com a Port Badia varen ser abandonats poc temps despuix,[5] permaneixent solament Vila Cisneros com a establiment permanent.

Durant molt temps, Vila Cisneros va constituir l'única presència espanyola en el territori saharaui. No va ser fins a la segona década de el XX que la presència espanyola es va ampliar. Posteriorment fins a 1958 es coneixeria com Àfrica Occidental Espanyola i fins a 1975 com la província del Sahara.

Riu Muni (Guinea Espanyola)

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Guinea Espanyola.


l'explorador portugués Fernando Poo és considerat el primer europeu en chafar l'illa de Bioko en 1472 i, encara que la va cridar Formosa, va acabar sent coneguda pel seu nom. Portugal va mantindre el seu control fins a 1777 quan les illes i els drets de comerç varen ser cedits a Espanya pel tractat de Sant Ildefons de 1777, i pel tractat del Pardo de 1778 entre la reina María I de Portugal i el rei Carlos III d'Espanya.

Espanya tenia l'intenció d'iniciar operacions de comerç d'esclaus en el continent. Entre 1778 i 1810, el territori de Guinea Equatorial va ser administrat pel Virreinato del Riu de l'Argent, en sèu en Buenos Aires per mig de la Governació de Fernando Poo i Annobón.[6]

De 1827 a 1843, el Regne Unit va tindre una base en Bioko per a suprimir la tracta transatlàntica d'esclaus, que després es va traslladar a Sierra Leona despuix d'un acort en Espanya en 1843.[7] En 1843, en restaurar-se la sobirania espanyola despuix de l'arribada de Juan José Lerena, li la va conéixer com els "Territoris Espanyols del Golf de Guinea". Encara que va haver expedicions aïllades com la de Manuel Iradier, el govern espanyol no havia ocupat permanentment la gran àrea en la Baïa de Biafra a la que tenia drets de tractat, i els francesos havien estat expandint la seua ocupació a costa de l'àrea reclamada per Espanya.

Des de l'any 1885 les viles de la costa continental ecuatoguineana entorn al Veta Sant Joan i la desembocadura del riu Muni varen firmar tractats en exploradors espanyols i varen passar a estar baix protectorat del govern espanyol.[8] El Tractat de París de 1900 va deixar a Espanya en l'enclavament continental de Riu Muni, a penes 26 000 km² dels 300 000 que s'estenen cap a l'est fins al riu Ubangi, que els espanyols havien reclamat inicialment.[9] Entre 1959 i 1968 la zona continental es va convertir en la província de Riu Muni.

Térmens del tractat

[editar | editar còdic]
Archiu:África Ecuatorial Española.svg
Evolució de les possessions i reclamacions espanyoles en el Golf de Guinea (1778-1968).


Archiu:Muni - Guinea Continental Espańola LOC 2012590213.jpg
Mapa de Muni: Guinea Continental Espanyola, any 1903.
Archiu:Mapa del África colonial (1914).svg
Mapa de 1914 a on es mostra el repartiment d'Àfrica, realisat per les potències europees colonizadoras, accelerat despuix de la Conferència de Berlín de 1885. En este mapa Rio Muni es troba totalment rodejada per la colónia alemana de Kamerun perque els francesos varen cedir part del territori de la seua colónia d'Àfrica Equatorial Francesa en 1911 com a solució a la crisis d'Agadir, lo que es va cridar Neukamerun.

Les negociacions no varen anar especialment dures i es va aplegar a un acort pocs mesos despuix de haver-se iniciat. Açò va succeir perque que abdós països es trobaven en situacions diferents: França estava establint l'Imperi colonial francés principalment per Àfrica expandint-se en múltiples zones i rearmant-se despuix de la derrota de 1871 contra l'Imperi Alemà per si esclatava una nova guerra (que finalment va succeir en 1914). Per contra, Espanya acabava de ser derrotada en 1898 pels Estats Units, va acabar venent als alemans algunes possessions restants en 1899 (abdós fets havien significat el fi del Imperi Espanyol en Amèrica i el Pacífic) i a penes tenia recursos per a intentar noves aventures colonials en Àfrica, un repartiment ademés al que aplegava tart en comparació a atres potències colonizadoras europees.[10]

En 1891 es va firmar un conveni entre França i Espanya en les zones en litigi per a mantindre el statu quo que els francesos varen infringir constantment durant els anys 1890 degut a que Espanya tenia molt poca presència allí (per estar centrada en els seus problemes en Cuba i Filipines), i no obstant la presència francesa no parava d'incrementar-se i expandir-se.[11] Quan es varen recomençar les conversacions entre els dos països a principis de l'any 1900 la posició espanyola s'havia debilitat encara més i la francesa enfortit respecte a la década anterior.[12][13]


El negociador per part francesa va ser Théophile Delcassé[13] i per part espanyola Fernando León i Castell.[14] Delcassé i els seus assessors sabien que la posició espanyola era molt vulnerable.[13][15] Les negociacions dels llímits de Riu d'Or (sur del Sahara espanyol) respecte a les colónies franceses veïnes no varen supondre problemes ya que França reconeixia a Espanya un ampli sector de la costa.[16] Aixina i tot, per errors espanyols comesos els anys anteriors per desídia i oblit els francesos varen adquirir Iyil, baïa del Llebrer i Adrar T'mar (hui en dia són part de Mauritània).[17] El llímit sur del Sahara espanyol seria el paralel 21°20′.[17] El llímit en l'est quedava delimitat en l'artícul 1 del conveni.[18]


Distint va ser el cas de Guinea, a on les negociacions territorials varen ser més difícils.[19] El 18 de maig de 1900 es va elaborar un acort provisional pel qual la part continental espanyola del Golf de Guinea comprendria les costes entre el sur de la desembocadura del ric Camp i la del nort dels rius Muni i Utamboni[19] i profundisant pel continent africà cap a l'est fins al llímit del meridiano 11°20′ (meridiano 9° Est de París).[19][20] L'artícul 4 del conveni fixava els llímits acordats.[21] Ademés França renunciava a qualsevol indemnisació pels fars, instalacions militars i civils que posseïa en les zones que passaven a estar baix domini espanyol, un extrem que va agradar molt al govern espanyol per la penúria econòmica que travessava en eixos moments.[19][22] Es reservava un dret de preferència a França per a ocupar els territoris espanyols si Espanya decidira abandonar les seues possessions en el Sahara o Guinea.[23]


El tractat es va acabar firmant en el Moll de Orsay (París) el 27 de juny de l'any 1900.[24] El tractat tenia 10 artículs, 3 anexos i una declaració final.[25][24] En general el govern espanyol va acollir l'acort en satisfacció[26] –a pesar de solament rebia un exigu territori de 26 000 km² dels 300 000 que havia reclamat històricament–[9] i lo mateix en la ciutadania, que estava cansada d'aventures colonials i fracassos diplomàtics.[8][13][27] Els periòdics espanyols de l'época no varen tractar molt el tema.[28] En els círculs colonialista espanyols el tractat va ser rebut en diferents opinions.[29]

Per a França, este tractat junt en atres acorts diplomàtics i atres conquistes realisades havien convertit a eixe país en "amo" de casi tota Àfrica Occidental i en una presència important en Àfrica Central.[30] Part del govern francés i dels círculs colonialista francesos considerava que s'havia donat molt a Espanya donada la disparitat de forces existents entre abdós països.[30][31][15] Consideraven directament que a Espanya no li la devia entregar res de territori continental guineano o com molt deixar-la confinada en les afores de Veta Sant Joan.[13][15] França no vea en mals ulls que una Espanya "dèbil" ocupara territoris en Àfrica si això evitava que els ocupara l'Imperi Britànic o l'Imperi Alemà, verdaders rivals de l'imperi francés.[30] Ademés França esperava un hipotètic repartiment de Marroc –que va acabar succeint pocs anys despuix–[32] i no volia tindre d'adversari afegit a Espanya tenint en conte que atres països –Alemània, Regne Unit i Itàlia– en principi no anaven a ser favorables a les demandes franceses (vore també Conveni hispà-francés de 1904 sobre Marroc, precursor del Tractat de Fez de 1912).[33]

Théophile Delcassé va ser condecorat pel govern espanyol en l'Orde de Carlos III el 9 de juliol de 1900,[34] mentres que Fernando León i Castell havia segut condecorat pel govern francés en la Legió de Honor en 1890.


En 1901 el govern espanyol va enviar una missió a la Guinea continental per a cartografiar el territori i conéixer els llímits exactes en les colónies franceses confrontants.[35] La presidència d'eixa comissió va ser encarregada a Pedro Jover i Tovar,[35] qui va considerar una humiliació l'escàs territori rebut i, en mig d'una depressió provocada per neurastènia diagnosticada, sentint-se mal per haver cooperat en este acort es va suïcidar en el viage de regrés a Espanya el 21 d'octubre de 1901.[36][37]

Durant el XIX la colonisació espanyola va ser precària i va estar en règim de interinitat.[38] Despuix de la firma d'este acort la colonisació espanyola va canviar, el motor de la colonisació espanyola ya no seria el govern sino que seria l'iniciativa privada.[39]

Finalment, el Real Decret de 12 de juliol de 1904 va establir:

Artícul 1.° Les illes de Fernando Poo, Annobón, Corisco, Elobey Gran i Elobey Chic i el territori continental de Guinea, la sobirania de la qual va quedar reconeguda a Espanya pel Tractat en França de 27 de Juny de 1900, constituiran, per als efectes del seu govern i administració, una sola entitat llegal, denominada oficialment «Territoris espanyols del Golf de Guinea», i dividida en quatre districtes, á saber: Fernando Poo, Bata, Elobey i Annobón.[40][41]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ La Gasseta de Madrit, número 89 Bolletí Ordinari Publicat el dissabte, 30 de març del 1901.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 (Blat, 2008, pp. 534)
  3. ↑ «vore-el-final-del-coneiximent-delmundo-sigle-xix/bonelli-1882-5/pagina-6.html El Sahara. Un Món Desconegut Bonelli (1882-5)». Societat Geogràfica Espanyola. Archivat des d'el vore-el-final-del-coneiximent-delmundo-sigle-xix/bonelli-1882-5/pagina-6.html original, el 3 de febrer de 2012. Consultat el 19 de febrer de 2011.
  4. ↑ Segura (1994). El Magreb: del colonialisme a l'islamisme, Barcelona: Edicions Universitat de Barcelona. ISBN 8447506363.
  5. ↑ Madrit:(246)
    15., depòsit llegal: M. 1633-1958
  6. ↑ Fegley, Randall (1989). Equatorial Guinea: An African Tragedy, p. 5. Peter Lang, New York. ISBN 0820409774
  7. ↑ "The Hell-Born Traffic", artícul de Jordan Goodman, Geographical, setembre de 2007.
  8. ↑ 8,0 8,1 La Guinea Espanyola: Història de la Perla d'un Imperi caigut Archius de Història (10 de decembre de 2020)
  9. ↑ 9,0 9,1 William Gervase Clarence-Smith, 1986 "Spanish Equatorial Guinea, 1898-1940", en The Cambridge History of Africa: From 1905 to 1940 Ed. J. D. Fage, A. D. Roberts, & Roland Anthony Oliver. Cambridge: Cambridge University Press. «Archived copy». Archivat des d'el original, el 20 de febrer de 2014. Consultat el 23 de setembre de 2013.
  10. ↑ Vilar, 1971, p. 70.
  11. ↑ Vilar, 1971, p. 45.
  12. ↑ Vilar, 1971, p. 47.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 Vilar, 1971, p. 50.
  14. ↑ Vilar, 1971, p. 48.
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 Vilar, 1971, p. 85.
  16. ↑ Vilar, 1971, p. 53,54.
  17. ↑ 17,0 17,1 Vilar, 1971, p. 53-59.
  18. ↑ En la costa del Sahara el llímit entre les possessions espanyoles i franceses seguirà una llínea [...] La frontera continuarà a l'Est pel 21° 20’ de latitut Nort fins a l'intersecció d'este paralel en el meridiano 15º 20’ Oest de París (13° Oest de Greenwich). Des d'este punt la llínea de demarcació seguirà en la direcció del Noroest, descrivint entre els meridianos 15° 20’ i 16° 20’ Oest de París (13° i 14° Oest de Greenwich), una curva traçada de modo que deixe a França les salines de la regió de Idjil, en les seues dependències, mantenint-se la frontera, per lo manco, a una distància de 20 quilómetros del llímit exterior de dites salines. Des del punt de trobada d'esta curva en el meridiano 15° 20’ Oest de París (13° Oest de Greenwich), la frontera es dirigirà lo més directament possible fins a l'intersecció del Tròpic de Càncer en el meridiano 14° 20’ Oest de París (12° Oest de Greenwich), i es prolongarà per este últim meridiano en la direcció del Nort. [...] (Vilar, 1971, pág.63).
  19. ↑ 19,0 19,1 19,2 19,3 Vilar, 1971, p. 60.
  20. ↑ Vilar, 1971, p. 66.
  21. ↑ El llímit entre les possessions espanyoles i franceses del Golf de Guinea partirà del punt d'intersecció del «thalweg» del riu Muni en una llínea recta traçada des de la punta Cocobeach fins a la punta Dieké. Despuix seguirà pel «thalweg» del riu Muni i el del riu Utamboni fins al punt en que este últim riu és tallat per primera volta pel primer grau de latitut Nort, i es confondrà en este paralel fins a la seua intersecció en el grau 9° de llongitut Este de París (11° 20’ Est de Greenwich). A partir d'este punt, la llínea de demarcació estarà formada per dit meridiano 9° Est de París, fins a la seua trobada en la frontera meridional de la colónia alemana de Camarones. (Vilar, 1971, pág.63-64).
  22. ↑ La situació econòmica era tan mala que el representant espanyol tenia órdens, si era necessari, de cedir més territori en tal de no tindre que pagar alguna suma de diners (Vilar, 1971, pág.68).
  23. ↑ Artícul 7: "En el cas de que el Govern espanyol volguera cedir en qualsevol concepte, en tot o en part, les possessions que li són reconegudes pels artículs 1.º (Sahara) i 4.º (Guinea) del present Conveni, aixina com les illes Elobey i l'illa de Corisco, veïnes al llitoral del Congo francés, el Govern francés tindrà dret de preferència en les mateixes condicions que es proponguen al Govern espanyol." Els francesos estaven convençuts de que els espanyols evacuarien les colónies fins a tal punt que França va renunciar a favor d'Alemània d'eixe dret de preferència en 1911 com a part de l'acort en l'imperi alemà que incloïa l'aument territorial de la colónia alemana de Kamerun (el Neukamerun) despuix de la Crisis d'Agadir de 1911. (Vilar, pág.68).
  24. ↑ 24,0 24,1 Vilar, 1971, p. 62.
  25. ↑ Conveni entre Espanya i França per a la delimitació de les possessions d'abdós països en la costa del Sahara i en la del Golf de Guinea (Gasseta de 30 de març de 1901), en Wikisource.
  26. ↑ Vilar, 1971, p. 67.
  27. ↑ Vilar, 1971, p. 68.
  28. ↑ Vilar, 1971, p. 73-80.
  29. ↑ Vilar, 1971, p. 81-86.
  30. ↑ 30,0 30,1 30,2 Vilar, 1971, p. 72.
  31. ↑ Vilar, 1971, p. 80.
  32. ↑ vore Primera Crisis Marroquina (1905-1906), Conferència d'Algecires (1906), Crisis d'Agadir (1911) i Tractat de Fez (1912)
  33. ↑ Vilar, 1971, p. 86.
  34. ↑ "Real i distinguida orde de Carlos III"
  35. ↑ 35,0 35,1 Vilar, 1971, p. 87.
  36. ↑ Vilar, 1971, p. 89.
  37. ↑ Fegley, Randall (1989). «The Plunge into the Dark», Peter Lang (ed.). Equatorial Guinea: An African Tragedy (en Anglés), Nova York: American University Studies, p. 19. ISBN 0820409774.
  38. ↑ Vilar, 1971, p. 91.
  39. ↑ Vilar, 1971, p. 93-94.
  40. ↑ [1] La Gasseta de Madrit, número 194 Bolletí Ordinari, publicat el dimarts, 12 de juliol de 1904.
  41. ↑ Possessions espanyoles en l'Àfrica Occidental per Antonio García Pérez, any 1907.

Bibliografia

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Tractat_de_París_de_1900&oldid=978220»