Tractat del Riu de l'Argent

El Tractat del Riu de l'Argent i el seu Front Marítim és un tractat internacional firmat en Montevideo el 19 de novembre de 1973 entre Argentina i Uruguay i que va posar fi a la disputa de llímits en les aigües del Riu de l'Argent.

El tractat va ser ratificat pel Congrés de la Nació Argentina per la llei N.º 20645 sancionada el 31 de giner de 1974, (llei DJA O-1006 del Digesto Jurídic Argentí) pel govern militar d'Uruguay per decret llei N° 14145 del 25 de giner de 1974 i va entrar en vigència en el bescanvi de ratificació el 12 de febrer de 1974.

Història

Després de que l'independència d'Uruguay va ser declarada en la Convenció Preliminar de Pau de 1828, Argentina i Uruguai varen quedar com a estats limítrofs en el Riu de l'Argent, pero abdós països no varen fixar els llímits del estuari. La situació de llímits indefinida es va tensar al màxim sent canceller argentí Estanislao Sever Zeballos (1854-1923), qui sostenia que Uruguai no tenia dret a usar el Riu de l'Argent, llevat en la seua marea alta, d'un atre modo, els uruguayans s'estarien banyant en aigües argentines. Esta teoria va ser denominada “Doctrina Zeballos”, tesis compartida també pel ministre de Marina, el contralmirante Betbeder. Es va començar a parlar aixina de la “teoria de la costa seca” que es basava en l'interpretació de que en la Convenció Preliminar de Pau Argentina no havia cedit ni renunciat a part alguna del Riu de l'Argent.

La tensió va aplegar al seu màxim durant la presidència de José Figueroa Alcorta (1860-1931). Es varen presentar tres casos litigiosos: el de la peixca industrial argentina en costes uruguayanes, el naufragi del buc argentí Constitució front a Colónia –oportunitat en que no li va ser permés al govern uruguayà assistir-ho, i eixercicis de guerra realisats per l'Armada Argentina entre l'illa de Flores i el banc Inglés, prop de la costa uruguayana. En tots els casos, es negava a Uruguai jurisdicció sobre l'aigües del Riu de l'Argent.

Va ser recent en 1908, no obstant, que Uruguai va prendre consciència de la posició de Zeballos en divulgar Eduardo Acevedo Díaz el text d'un discurs pronunciat per aquell, en 1906, davant una Junta de Notables convocada pel president José Figueroa Alcorta per l'estat negatiu de les relacions en Brasil. En el sí d'eixa junta de notables Zeballos va expondre les seues idees de domini exclusiu de l'Argentina sobretot el Riu de l'Argent. De colp i repent, en la pròpia Argentina, el diari La Nació, en concordancia en lo sostingut pel seu fundador i per Rufino d'Elizalde, qui anara canceller durant la presidència de Bartolomé Mitre, es va opondre a l'interpretació zeballista.

En Montevideo l'impacte generat va donar lloc a diverses accions i a una indignació del govern i l'opinió pública. En Uruguai era president Claudio Williman (1863-1934), sent el seu ministre de Relacions Exteriors, Jacobo Varela Acevedo, qui va renunciar al càrrec per entendre que es devia trencar relacions en el govern argentí. Va succeir a Varela Acevedo en el Ministeri Antonio Bachini (1860-1932), qui havia segut director i redactor de publicacions argentines, sostenint en el seu moment diverses polèmiques periodístiques en el propi Zeballos. Davant els fets, Williman va desenrollar una important i intensa ofensiva diplomàtica fortificando el relacionamiento en Brasil i intentant separar la posició del canceller argentí de la del govern del veí país. Zeballos va terminar separat del càrrec.

Les característiques geogràfiques del Riu de l'Argent varen dificultar la seua classificació, important per a determinar qué drets podien eixercir tercers Estats sobre l'estuari. Si l'estuari "de l'Argent" anara considerat com una mar, llavors cada Estat tindria sobirania sobre una franja del mateix; en canvi, de tractar-se d'un riu, els Estats tindrien sobirania sobretot l'espill d'aigües del mateix. A la seua volta, en el cas de tractar-se d'un riu, es consideraria part del domini fluvial d'un Estat, per lo que la sobirania no podia ser llimitada pel dret, ni tan sols per al pas inocent.

El dilema va deixar d'existir en 1961 en la declaració conjunta argentí-uruguayana, a on es va establir que “el llímit exterior del Riu de l'Argent”, divisori de les aigües en l'oceà Atlàntic, era la llínea imaginària que unix Punta de l'Est (Uruguay) en punta Rasa del veta Santa Antonio (Argentina). Açò va determinar que qualsevol barco que creuara dita llínea imaginària quedaria somés a la jurisdicció d'algun dels dos països.

L'acort definitiu es va conseguir en 1973 en la celebració del Tractat del Riu de l'Argent i el seu Front Marítim.

Jurisdicció del riu

Es va establir una franja de jurisdicció exclusiva adjacent a les costes de cada part en el riu. Esta franja costera té un ample de sèt milles marines entre el llímit exterior del Riu i la llínea recta imaginària que unix Colónia (Uruguay) en punta Lara (Argentina). Des d'esta última llínea fins al paralel de Punta Grossa, la franja costera de cada país té un esgambi de dos milles marines.

Estes franges fan algunes inflexions de modo que tots els canals d'accés als ports d'abdós països queden inclosos dins d'elles i que els canals de navegació es troben en aigües d'us comú. Este esgambi va ser elegit especialment per a evitar tota coincidència en les mides 3 i 6 o 12 milles usades per al mar territorial. Tot això per a deixar be en clar a les potències marítimes que el Riu de l'Argent és un riu i, per lo tant, no són d'aplicació les normes sobre mar territorial.

El volum i espill d'aigua que es troba en l'àrea intermija entre les franges de jurisdicció exclusiva, són “aigües d'us comú”, lo que representa l'acceptació de la pretensió uruguayana d'establir la “equidistància o llínea mija”, a diferència del “talweg” propost i reclamat per Argentina.

Vore també

• Estatut del Riu Uruguay
• Tractat de la Conca de l'Argent