Anar al contingut

Tricloruro de nitrogen

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Nitrogen trichloride.JPG
Tricloruro de nitrogen

El Tricloruro de nitrogen, també conegut com tricloroamina, és un compost químic en la fòrmula NCl3. És un líquit groc grasiento d'olor penetrant, que generalment apareix com a subproducte de reaccions químiques entre el clor i derivats d'amoníac (per eixemple, en les piscines).

Preparació i estructura

[editar | editar còdic]
Archiu:Nitrogen trichloride. caps block 0
Tricloruro de nitrogen

El compost es prepara per mig del tractament de sals d'amoni (com nitrat d'amoni) en clor.

Els productes intermijos en esta conversió inclouen cloramina i dicloramina, NH2Cl i NHCl2 respectivament.

Com l'amoníac, el NCl3 és una molècula piramidal. Les distàncies entre el nitrogen i els àtoms de clor és d'1.76 Å, i entre Cl-N-Cl els ànguls són de 107°.[1]

El tricloruro de nitrogen pot formar-se en chicotetes cantitats quàn els suministraments d'aigua públics són desinfectats en monocloramina, i en piscines desinfectades en clor en les que est reacciona en l'urea continguda en l'orina dels banyistes. El tricloruro de nitrogen, comercialisat en el nom de Agene, se solia utilisar per a blanquejar i conservar farina artificialment, pero va ser prohibit en 1949, despuix de comprovar-se que causava desórdens neurològics estesos i severs en humans en 1947. Gossos que varen menjar pa fet en farina tractada en ''Agene'' varen patir accessos epilèptics; l'agent tòxic era la metionina sulfoximina.[2]

Reactivitat

[editar | editar còdic]

A pesar de les semblances de les electronegatividad de Pauling del nitrogen i del clor, esta molècula té polaridad moderada en els càrregues negatives associades al nitrogen. El nitrogen de la molècula de NCl3 se sol considerar que té l'estat d'oxidació −3 i els àtoms de clor es considera que tenen l'estat d'oxidació +1.

És hidrolizado per l'aigua calenta per a lliberar amoníac i àcit hipocloroso.

NCl3 + 3 H2O → NH3 + 3 HOCl


Referències

[editar | editar còdic]
  1. Holleman, A. F.; Wiberg, E. (2001). Inorganic Chemistry, Sant Diego: Academic Press. ISBN 0-12-352651-5.
  2. (1998).Medical hypotheses.51(6)
    477–81.doi:10.1016/S0306-9877(98)90067-6.