Tumult dels Basmachí

Tumult dels Basmachí

El tumult dels Basmachí (en rus восстание басмачей) o basmáchestvo (басмачество) va ser un alçament ocorregut en la regió del Turquestán contra el control del Imperi rus que va continuar contra el domini de la Rússia soviètica i va afectar a àmplies zones en Àsia Central. L'oposició al Govern soviètic va durar de 1918 a 1924 i va persistir en centres aïllats fins a 1926. Va contar en el concurs de totes les classes socials de la regió, que s'oponien a la reforma de la societat islàmica i l'implantació del model soviètic. L'apogeu del moviment es va donar en 1921-1922 gràcies a l'intervenció d'Enver Pachá, que va tractar d'unir als distints grups.

El moviment va escomençar en 1916 durant la Primera Guerra Mundial com un tumult contra els funcionaris militars russos que reclutaven tropes, i va desembocar en una llarga guerra contra el control de les autoritats soviètiques, aprofitant el desorde causat per la Revolució d'Octubre i després per la guerra civil russa.

El moviment Basmachí

Les fonts soviètiques varen retratar als sublevats com un moviment de tradicionalistes islàmics, mesclats en delinqüents comuns i agitadors de masses, tant com de radicals islàmics. Li'ls va cridar als primers rebels “Basmachí” o “bandolers”, en un delliberat sentit pijoratiu; els mateixos sublevats denominaven el seu moviment Beklar Hareketi (Moviment dels Hòmens Lliures).

Atres historiadors afirmen que molts basmachí eren simples llauradors i nómades típics del Turquestán que s'oponien al imperialisme cultural de la Rússia zarista, i que després varen seguir el seu tumult contra la dura política antirreligiosa de les autoritats soviètiques i les expropiacions de menjar i víveres exigides pel nou règim. Això seria un important component de la base rebel, tenint en conte que les autoritats soviètiques varen continuar la política del règim zarista sobre mantindre l'Àsia Central baix ferm control polític de Moscou, pese a que la korenización patrocinada per les autoritats soviètiques buscava eliminar la desconfiança nativa i mostrar-se com contraparte de la temuda rusificación. No obstant, el govern bolchevique va combatre el tumult advertint que l'islamisme tradicional i el panturquismo eren dos importants components del moviment, encara que delinqüents comuns estigueren presents.

El Turquestán rus a principis de el Plantilla:SIGLO.

Circumstàncies i situació

L'Àsia central russa es va incorporar a l'imperi entre 1863 i 1885 i va quedar dividit en quatre territoris: les províncies de la Estepa (Kazakhstan) i Turquestán i els kanatos de Jiva i Bujará, somesos a una espècie de protectorat. El Turquestán va incloure en 1868 les óblasts de Sir Daria, Samarcanda i Ferganá; en 1898, se li varen unir la regió de Semirechye i la Transcaspia. La població turquestana es dividia en: uzbecos (41 %, majoritaris en Bujará i especialment en Jiva), tayikos (7 %, pero molt numerosos [40 %] en Bujará), kazakhs (19 %), kirguises (10 %) i turcomanos (concentrats en Jiva, a on suponien un 26 % de la població). Tots els grups era musulmans i —llevat els tayikos— de llengua turca.

Al començament de el Plantilla:SIGLO, en el Turquestán rus convivien dos cultures: la russa, que havia anat penetrant la zona a lo llarc de les llínees férrees, i la aborigen musulmana. La capital del territori, Taskent, es trobava en una àmplia zona semidesértica i es comunicava en l'exterior per mig de dos ferrocarrils: el septentrional que l'unia en Moscou a través d'Oremburgo i el meridional, que aplegava fins a Krasnovodsk —a la vora del mar Caspio—, Asjabad, Bujará i Samarcanda. La comarca d'esta última estava poblada per nómades i la regió més fèrtil, el vall de Ferganá en capital en Kokand, tenia una influència russa més dèbil, puix no aplegava a ella el ferrocarril.

Els russos havien impost el cultiu del cotó, que havia reduït la producció de cereal i transformat l'economia turquestana en dependent de la del restant del Imperi rus. El cultiu es va expandir des de la década de 1880 i en 1913 acaparava un quint dels regadius turquestanos: la mitat de la demanda russa de cotó provenia del Turquestán. No solament el Govern fomentava el cultiu, també ho impulsava el mercat, que pagava tres o quatre voltes més pel cotó que pel cereal. El canvi de cultius va dur un risc: la dependència de l'exterior, tant per a l'exportació del cotó, de la que depenia ya l'economia regional, com per a l'importació de gra, necessària per a evitar la hambruna.

Al començament del sigle, la població russa, majoritàriament urbana, alcançava les quatrecentes mil persones, mentres que els grups natius sumaven uns huit millons, dos d'ells en els kanatos de Jiva i Bujará, semiindependientes. La colonisació es va accelerar en la terminació del ferrocarril del nort en 1906. L'educació occidental es llimitava casi totalment a la població russa. Els alvanços tècnics (el ferrocarril, el telégraf, els hospitals, el servici postal, la prensa) no varen alcançar al gros de la població, els turquestanos, que varen seguir immersos en la seua cultura tradicional, tribal o comunal, i la seua llegislació religiosa.

El Govern rus va excloure a la població aborigen dels assunts militars: no se'ls admetia en les milícies ni rebien instrucció militar. Inclús quan va esclatar la Primera Guerra Mundial, el Govern no va fer levas de reclutes turquestanos. L'Administració russa es va impondre a la tradicional del territori: mentres que els caps militars russos tenien potestat per a destituir als càrrecs locals i gestionaven la política local, el sistema llegislatiu i administratiu antic a penes va variar per als turquestanos.