Anar al contingut

USS Maine (ACR-1)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
USS Maine (ACR-1)

El USS Maine (ACR-1) va ser un acorazar pre-dreadnought de segona classe de l'Armada dels Estats Units, el segon en entrar en servici i el primer buc de l'Armada nortamericana en portar el nom de l'estat de Maine.[1][Nota 1] Junt al seu bessó, el Plantilla:USS, va ser construït en resposta a l'acorazar brasiler Plantilla:Barco i a l'increment de les forces navals d'Hispanoamèrica. La disposició del seu armament principal era similar al del Ironclad britànic Plantilla:HMS i comparable al dels bucs italians. Les seues dos torretes principals estaven dispostes en échelon, escalonades una a cada costat de la nau, a estribor la de proa i a babor la de popa, en corts en la superestructura, per a permetre el fòc a abdós costats, aixina com en caça o retirada. Caria de màstils complets, per la major fiabilitat de les màquines de vapor en el moment de la seua construcció.

A pesar d'estos alvanços, el Maine era un buc obsolet en el moment de la seua entrada en servici, per varis factors, entre els que estan el seu prolongat periodo de construcció, els canvis en els rols a eixercitar pels bucs del seu tipo en la tàctica naval i en la tecnologia. La generalisació de l'us del acer en la construcció de bucs de guerra va fer que l'us dels espolones resultara perillós per al buc atacant. El potencial dany que podia provocar al propi buc l'ona expansiva i el fogonazo en cas de disparar “en creu”, va fer que la disposició de l'artilleria principal en échelon fora ràpidament abandonada per les potències navals europees ans que el Maine aplegara a entrar en servici. El canvi del rol dels travessies acorazar, des d'un menut, fortament blindat i armat buc, que podia substituir a un acorazar en determinades circumstàncies, varen canviar cap a un buc ràpit i llaugerament blindat, en la missió d'atacar les rutes comercials, varen accelerar ràpidament la seua obsolescència. A pesar d'estes desventages, el Maine va ser vist com un alvanç en el disseny de bucs de guerra nortamericanes.

El Maine és conegut per la seua catastròfica pèrdua en el Port de La Habana en el matí del 15 de febrer de 1898. Va ser enviat per a protegir els interessos dels ciutadans nortamericans durant els tumults cubans contra Espanya. Va esclatar de sobte, sense previ avís, perdent la vida en l'explosió tres quartes parts de la seua tripulació. Les causes de l'explosió no varen quedar clares en una comissió d'investigació, pero l'opinió pública nortamericana, avivada per les proclames incendiàries de la prensa amarillista nortamericana realisades per William Randolph Hearst i Joseph Pulitzer, va culpar a Espanya. La frase «¡Recordeu el Maine, a l'infern en Espanya!» («Remember the Maine, to Hell with Spain!») es va convertir en un crit per a els qui clamaven per la guerra, que es va materialisar en la guerra hispà-nortamericana eixe mateix any. Encara que l'afonament del Maine no va ser la causa directa de la confrontació, va servir com a catalisador, accelerant el desenroll dels acontenyiments.

La causa de l'afonament del Maine encara continua sent objecte d'especulacions. Les sugerències han inclós des d'un incendi no detectat en un carbonera, imprudentment localisada junt als pañoles de munició, a una mina naval i al seu afonament delliberat per algunes de les faccions interessades; cubans pro-espanyols, marins espanyols, insurgents cubans o marins nortamericans interessats en provocar el desencadenamiento de la guerra per mig d'una operació de bandera falsa.

Trasfondo

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
L'acorazar brasiler Riera, que va provocar la construcció del Maine.

L'entrega de l'acorazar brasiler Plantilla:Barco en 1883, i l'adquisició poc despuix d'atres moderns bucs blindats en Europa per part de Brasil, Argentina i Chile, varen alarmar al govern dels Estats Units, ya que la marina brasilera, s'havia convertit en la força naval més poderosa de l'hemisferi occidental.[2] El president del comité d'assunts navals, Hilary A. Herbert va declarar en el congrés: «Si tota nostra vella armada fora desplegada en mitat de l'oceà per a enfrontar-se a la Riera és dubtós que algun buc conseguira retornar a port».[3]

Estos acontenyiments varen ajudar a donar actualitat a una série de debats que havien tingut lloc en el consell assessor naval des de 1881. El consell sabia que, en eixe moment, la flota dels Estats Units no era rival per a cap de les principals esquadres navals europees (Anglaterra, Espanya, França i Rússia) i que, en el millor dels casos, podria atacar el tràfic mercant, esperant realisar alvanços a costa de l'agotament del rival.

Per una atra part, la proyecció naval de forces per mig de l'us d'acorazar anava en contra de la política aislacionista del govern. Mentres que alguns en el consell recolzaven una estricta política de saqueig comercial en cas de conflicte, uns atres argumentaven que esta seria ineficaç en una flota d'acorazar enemics estacionats front a les costes nortamericanes. Les dos faccions es trobaven en un punt mort fins a l'aparició de la Riera.[4]

El comité, que es vea ara enfrontada la possibilitat concreta de bucs de guerra hostils operant front a les costes dels Estats Units, va començar a planejar bucs per a protegir dita costa en 1884. Els nous bucs devien ser capaços d'operar des dels ports existents, per lo que devien tindre poc calat per a poder utilisar les bases navals nortamericanes. La seua mànega màxima es va fixar de manera similar, i el comité va fixar una eslora d'entorn a 300 peus i un desplaçament màxim d'unes 7000 t. Un any despuix, el Bureau of Construction and Repair (C & R) va presentar dos dissenys al secretari de l'Armada William Collins Whitney, un per a un acorazar de 7500 t i un atre per a un travessia acorazar de 5000 t. Whitney va decidir instar al congrés per a que autorisara la construcció de dos bucs de 6000 t, que varen ser autorisats en agost de 1886. Es va portar a terme un concurs, al que devien presentar-se proyectes per a dos bucs: la travessia acorazar Maine i l'acorazar Plantilla:USS. En el plec de condicions s'especificava que el Maine devia desenrollar una velocitat màxima de 17 nucs, posseir espolón de proa, doble fondo, i ser capaç de transportar dos torpederos. El seu armament, devia compondre's de quatre canons de 254 , sis canons de 152 mm, varis de menor calibre i sis tubos lanzatorpedos. Es va senyalar específicament que l'armament principal devia ser capaç de disparar a proa i popa.[5] La gruixa del blindage i molts atres detalls també s'especificaven detalladament en el plec de condicions. Les especificacions per al Texas eren molt similars, pero es prevea una artilleria principal composta per dos peces de 305 mm i un blindage llaugerament més gros.[6]

El disseny guanyador del Maine era obra de Theodore D. Wilson, que havia servit com a cap de construccions per a C & R; i era membre del consell assessor naval en 1881. Ya havia dissenyat un cert número de bucs de guerra per a l'Armada.[7] El disseny guanyador del Texas era obra del dissenyador britànic, William John, que havia treballat per a Barrow Shipbuilding Company en eixa época. Abdós dissenys, eren semblants a l'acorazar brasilera Riera, en les torretes principals descentrades de la llínea de crujir cada una a una banda.[8] El disseny guanyador del Maine, encara que conservador i inferior a atres contendents, es va vore favorit pels requeriments de que a lo manco un dels dos bucs devia ser de disseny nortamericà.[9]

El congrés, va autorisar la construcció del Maine el 3 d'agost de 1886, i el seu quilla va ser posada en grada el 17 d'octubre de 1888, en el Drassana Naval de Brooklyn. En eixe moment, es va convertir en el major buc construït per una drassana de l'Armada dels Estats Units.[10]

Disseny

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
El Maine vist per popa.

La construcció del USS Maine va durar un inusual periodo de nou anys, per les llimitacions de l'indústria nortamericana en aquell moment.[Nota 2] En eixos nou anys, les estratègies i la tecnologia naval varen canviar totalment, la qual cosa va deixar al USS Maine un futur incert dins de la Marina. En el moment en el que es va proyectar la construcció d'acorazar com el Maine, es va pensar en destinar-els a servir com a menuts acorazar de blindage pesat en la seua totalitat per a servir en l'estranger. Gran Bretanya, França i Rússia havien construït naus per a servir a dit propòsit i varen vendre atres més antigues del mateix tipo, incloent les de classe Riera, a armada de menor categoria. En una década l'estratègia havia canviat pel comerç, ya que es demandaven naus més ràpides i llaugeres, evitant la colocació de protecció blindada a on fora prescindible. En l'arribada de blindages més llaugers, com l'acer Harvey, es va fer viable eixe tipo de construcció.[11]

Com a resultat d'este canvi en les prioritats, la construcció del USS Maine es va vore sorpresa mitat del canvi entre eixos dos estils oposts, per lo que no va tindre un acabament adequat, quedant a mig camí entre abdós. Aixina que, caria per una part d'armes i blindage per a servir en primera llínea de batalla contra acorazar enemics, i per una atra part, caria de la velocitat per a servir com a travessia. No obstant, es va pensar que encara podria servir per a alguna funció estratègica.[12] Ademés, per la possibilitat d'una nau de guerra de sofrir danys a sí mateixa en una explosió travessera en coberta, va fer que el seu armament principal quedara obsolet en el moment en el que va entrar en servici.[8]

Característiques generals

[editar | editar còdic]

El Maine tenia una eslora màxima de 98,9 m, en una mànega de 17,37 m i un calat màxim de 6,9 m, per a un desplaçament de 6789 t.[13] estava dividit en 214 compartimento estancs,[14] en um mamparo estanc llongitudinal separant les màquines i un doble que cobria des de trinquet fins a la part atrassera del reducte blindat, una distància de 59,7 m. El seu altura metacéntrica era d'1,1 m i estava equipat en un espolón.[15]

Erro al crear miniatura:
Diagrama en el que es mostra la distribució escalonada de les torretes del Maine.

El caixco del Maine era més allargat i estret que el del Texas, que tenia una mànega més àmplia, i per tant, més similar a una travessia. Normalment, açò deuria haver fet al Maine el buc més ràpit dels dos. No obstant, la distribució de pesos del Maine no estava ben equilibrada, lo que ho convertia en un buc considerablement més llent. La seua artilleria principal, erròneament situada en una coberta de canons tallada, s'inundava en mal temps. Degut a que els canons estaven montats massa cap als extrems, massa llunt del seu centre de gravetat, el Maine era propens a un major balancege en mar grossa. Encara que tant el Maine com el Texas eren considerats bucs oceànics, el caixco més alt, i els canons montats sobre la coberta de l'últim, ho convertien en un barco «més sec» que el Maine.[16]

Les dos torretes principals del Maine estaven despenjades cap a fòra del buc, i escalonades, una cap a cada costat dispostes en echelon. Esta disposició es devia al requeriment de disseny del Maine que feya referència a la possibilitat de disparar en totes les seues peces principals cap al front durant l'aproximació per a envestir en el espolón a un atre buc. En dita disposició, en teoria es podia infligir un dany major per mig de la seua artilleria mentres es realisava dita aproximació.[17] La disposició en echelon va començar en els bucs italians de la década de 1870 dissenyats per Benedetto Brin i va continuar en la Royal Navy en el Plantilla:HMS, que va ser posat en grada en 1874, botat dos anys despuix, pero que no va entrar en servici fins a octubre de 1881.[18]

La disposició de l'armament principal del Maine llimitava la seua capacitat per a efectuar andanades completes laterals, un factor clau quan s'utilisa la tàctica de llínea de combat. Per a permetre, a lo manco, de forma parcial la andanada lateral, la superestructura, va ser dividida en tres. Açò, tècnicament, podia permetre a abdós torretes disparar sobre la coberta del buc (fòc travesser sobre coberta), entre les seccions. No obstant, esta capacitat, era llimitada significativament, ya que les superestructures, restringien l'arc de fòc de les torretes.[5]

Propulsió

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Màquina vertical de triple expansió d'el Plantilla:USS, similar l'utilisada pel Maine.

El Maine va ser el primer buc capital de l'Armada dels Estats Units en el que es va dissenyar la seua planta motriu com a prioritària per a un combat.[19] La seua maquinària va ser construïda per N. F. Palmer Jr. & Company's Quintard Iron Works de Nova York,[20] i va ser la primera màquina dissenyada per l'explorador de l'Àrtic i poc despuix comodoro George Wallace Melville per a un buc principal.[21] Tenia dos màquines de vapor invertides de triple expansió, montades en compartimento estancs i separades per un mamparo de proa a popa, en una potència total de 9293 ihp. Els diàmetros dels cilindres eren de 900 mm per al d'alta pressió, 1400 mm per al de mija pressió i 2200 mm per al de baixa pressió. La carrera dels tres pistones era de 910 mm.[14]

El montage de les màquines del Maine, en els cilindres posats en vertical, va ser una ruptura en la forma tradicional de colocar-els. Els bucs anteriors de l'Armada dels Estats Units colocaven les seues màquines en horisontal, lo que feya que estigueren protegides baix la llínea de flotació. Melville creïa que les màquines d'un barco necessitaven un espai ampli i les parts expostes devien protegir-se per mig d'una coberta blindada, i va rebujar l'opció de les màquines horisontals en favor d'una major eficiència, menors costs de manteniment i una major velocitat.[22][23] Ademés, les màquines varen ser construïdes de tal forma que els cilindres d'alta pressió estaven situats a popa i els de baixa a proa. Açò, es va fer segons les instruccions de l'ingenier cap, A. W. Morley, per lo que el cilindre de baixa pressió podria ser desconectat quan el buc estava en baixa potència, lo que permetria als cilindres d'alta i mija potència per a funcionar junts com una màquina composta per en modo econòmic.

Erro al crear miniatura:
Caldera marítima Scotch de dos fumerals.

Huit calderes de final simple Scotch proporcionaven el vapor a les màquines, a una pressió de 9,5 kg/cm² a una temperatura de 184 °C. En els seus proves de mar, va desenrollar una velocitat de 16,45 nucs, no alcançant els 17 nucs estipulats en el seu contracte. Podia transportar un total de 910 t de carbó[24] en vint carboneras, dèu a cada banda, les quals, aumentaven la protecció de la coberta. Les torretes del Maine, que descollaven del caixco, feyen que el buc no poguera carbonear en alta mar, llevat en els moments en que esta permaneixquera en calma, davant el potencial dany tant a sí mateixa, com al buc carbonero que li suministrara.

El Maine també portava dos menuts dínamos, per a proporcionar energia als seus fars de busca i proporcionar allumenament interior.[25]

El Maine va ser dissenyat inicialment en un aparelle auxiliar de tres màstils de tipo barca, per a ser utilisat tant en el cas d'averia i com per a aforrar carbó en les travessies de llarga distància.[26] Est aparelle estava llimitat a dos terços de la força indicada per al seu tonellage i secció sumergida.[27] El màstil de mesana va ser retirat en 1892, en acabant de que el buc haguera segut botat, pero abans de ser completat.[26] El Maine va ser completat en dos màstils militars, pero mai va aplegar a issar-se cap aparelle.[28]

Armament

[editar | editar còdic]

Armament principal

[editar | editar còdic]

L'armament principal del Maine, estava compost per quatre canons Mark II de 254 mm/35 calibres,[Nota 3] els quals, tenien una elevació màxima de 15° i una depressió màxima de −3°. Disponia de noranta proyectils per a cada canó. Estos canons podien disparar proyectils de 194 kg en una velocitat inidial de 610 m/s en un alcanç màxim de 18 880 m en la seua màxima elevació.[29] Estos canons estaven montats en torretes dobles, accionades hidráulicamente, La torreta de proa estava situada sobre la banda d'estribor, i la de popa sobre la de babor.[2]

Erro al crear miniatura:
Battleship Maine, per Frederick Nelson Atwood. Notensé els canons de 254 mm de proa.

Els canons de 254 mm, estaven inicialment prevists en barbetas. Durant la construcció del Maine, l'extens desenroll dels canons de dispar ràpit de calibre intermig, que podien disparar proyectils d'alt poder explosiu, varen aplegar a supondre un sério perill, lo que va provocar el redissenye dels montages, evolucionant cap a torretes totalment tancades. Per l'aument del pes provocat per esta modificació, les torretes varen deure montar-se una coberta més avall de lo previst inicialment, per a no afectar a l'estabilitat del buc.[30] Inclús en esta modificació, els canons estaven lo prou elevats com per a disparar 180° al costat en el que es trobaven i 64° a l'opost.[31] També tenien capacitat per a carregar en qualsevol àngul en que es trobaren els canons sobre l'eix de buc. Inicialment l'artilleria principal del Texas, en comparació, solament podia carregar-se quan estaven alineats en l'eix del barco, o a banda, una característica prou comuna en els acorazar construïts abans de 1890,[8] encara que en 1897, les torretes del Texas varen ser modificades per a permetre una recarrega més ràpida.

La disposició en echelon va demostrar ser molt problemàtica. Per l'escora del buc quan apuntava tota la seua artilleria principal en una sola banda, es reduïa notablement l'alcanç màxim de dits canons. Ademés, l'ona expansiva, el buit provocat per la succió dels proyectils i el fogonazo dels dispars podien danyar les seues pròpies superestructures i coberta en cas de disparar en creu.[32] Per tot açò, i al potencial desgast estructural del caixco, la disposició en echelon no va ser tornada a utilisar en els bucs de l'Armada dels Estats Units despuix del Maine i el Texas.[8][32]

Armament secundari i peces menors

[editar | editar còdic]

Com a armament secundari estava dotat de sis canons de 152 mm, montats en casamatas en el caixco, tres en cada banda, en proa, popa i a mitat del buc.[20] Encara que es carixen de senyes exactes, per similitut en atres montages idèntics, es calcula que podien elevar-se des de −7° fins a +12°. Disparaven proyectils de 48 kg a una velocitat en la boca del canó de 590 m/s. El seu alcanç per a l'elevació màxima, era de 8200 m.[33]

Erro al crear miniatura:
Canons de 152 mm d'el Plantilla:USS, iguals als sis que montava el USS Maine.

El seu armament antitorpederos, consistia en sèt canons Driggs-Schroeder de 57 mm, montats sobre la superestructura.[20] Estos canons, disparaven proyectils de 2,7 kg en una velocitat en la boca del canó de 538 m/s, en un ràtio de vint dispars per minut en un alcanç màxim de 7955 m.[34] L'armament llauger, incloïa també quatre Hotchkiss de 37 mm i un canó Driggs-Schroeder d'una lliura. D'estes armes menors, quatre estaven montades en la coberta de la superestructura, dos en chicotetes casamatas en l'extrem de popa i un en cada cofa.[20] Estes armes, disparaven proyectils d'entorn a 0,5 kg en una velocitat d'eixida de 610 m/s, i una cadència de trenta dispars per minut, per a un alcanç de 3200 m.[35]

El Maine estava també dotat de quatre tubos lanzatorpedos de 457 mm, situats per damunt de la llínea de flotació, dos a cada banda. Adicionalment, el buc es va dissenyar per a transportar dos menuts torpederos a vapor de 15 t, cada u armat en un tubo lanzatorpedos de 356 mm i un canó d'una lliura. Pero solament un d'ells va aplegar a construir-se, ya que la seua velocitat es va considerar escassa, en desenrollar únicament 12 nucs, per lo que va ser transferit a la base naval de torpederos en Newport, Rhode Island com a buc d'entrenament.[Nota 4][36]

Blindage

[editar | editar còdic]

El cinturó sobre la llínea de flotació estava fet d'acer al níquel, en una gruixa màxima de 305 mm i que es reduïa paulatinament fins als 178 mm en la seua vora inferior. Media 54,86 m de llongitut i cobria els espais de les màquines i almagasens de munició en 254 mm. Tenia una altura de 2,13 m, dels quals 91 cm estaven per damunt de la llínea de flotació segons disseny. Estava inclinat 5,18 m en els extrems, aprimant fins als 203 mm per a protegir-se contra els dispars realisats als extrems del buc realisats en la direcció de la llínea de crujir del buc. Un mamparo de 152 mm separava la part davantera del reducte. La part davantera de la coberta protectora de 51 mm es trobava des del mamparo fins a la proa, i servia per a rigidizar el espolón. Els laterals de la coberta blindada estaven inclinats cap a avall, aumentant la seua gruixa fins als 76,2 mm. La part atrassera de la coberta blindada estava inclinada cap a avall segons s'acostava a la popa, passant per baix de la llínea de flotació, per a protegir els eixos de l'hèliç i de l'aparat de govern del buc. Els costats de les torretes circulares tenien una gruixa de 203 mm. Els barbetas tenien una gruixa de 305 mm, que es reduïa en la part inferior a 254 mm. La torre de mando tenia una gruixa de 254 mm. Els tubos acústics i els cables estaven protegits per tubos blindats de 114 mm.[37]

Dos fallos varen aparéixer en el blindage del Maine, sent abdós deguts a l'evolució tecnològica entre la posada de la quilla en grada i la seua terminació. El primer va ser la falta de blindage adequat en la part superior per a contrarrestar els efectes de fòc ràpit dels canons de calibre mig en proyectils d'alt poder explosiu. Est va ser un error que compartia en el Texas.[32] El segon va ser l'us d'un blindage d'acer al níquel. Introduït en 1889, l'acer al níquel va ser el primer blindage d'aleació d'acer modern, en un factor de calitat de 0,67. Va ser una millora sobre la calificació de 0,6 del acer al carbono utilisat fins a llavors. Els blindages Harvey i Krupp apareguts en 1893, tenien un factor de calitat d'entre 0,9 i 1,2, donant-els aproximadament el doble de la resistència a la tracció que als acers al níquel. Encara que els tres blindages compartien la mateixa densitat (entorn a 640 kg/m³), 152 mm de Krupp o d'acer Harvey proporcionaven la mateixa protecció que els 254 mm de níquel. El pes aixina aforrat podria ser destinat a la millora de l'estructura del caixco, a maquinària adicional o per a conseguir una major velocitat del buc. L'Armada dels Estats Units va incorporar el blindage Harvey en els acorazar de la classe Indiana, dissenyats despuix que el Maine, pero daus d'alta en la mateixa época.[38][39]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Reilly , 1980, p. 35.
  2. ↑ 2,0 2,1 Miller, 2001, p. 158.
  3. ↑ Reilly, 1980, p. 21.
  4. ↑ Friedman, 1985, pp. 17, 20.
  5. ↑ 5,0 5,1 Reilly, 1980, p. 24.
  6. ↑ Friedman, 1985, pp. 20–21.
  7. ↑ "Theodore Delevan Wilson," Encyclopedia Americana.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 Friedman, 1985, p. 21.
  9. ↑ Cowan, 2011, p. 19.
  10. ↑ United States Navy. «Annual Report of the Secretary of the Navy» (PDF). Consultat el 4 d'abril de 2012.
  11. ↑ Friedman, 1985, pp. 17, 20–21, 23.
  12. ↑ Love, 1992, p. 357.
  13. ↑ Reilly, 1980, p. 32.
  14. ↑ 14,0 14,1 Morley,.
  15. ↑ Reilly, 1980, pp. 28, 33.
  16. ↑ Cowan, 1989, p. 134.
  17. ↑ Friedman, 1958, p. 21.
  18. ↑ Parkinson, 2008, p. 125, 127.
  19. ↑ Putnam, 2000, p. 266.
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 20,3 Reilly, 1980, p. 26.
  21. ↑ Putnam, 2000, pp. 266, 271.
  22. ↑ Putnam, 2000, p. 271.
  23. ↑ (1920).Consultat el 17 d'abril de 2012.
  24. ↑ Reilly, 1980, pp. 32–33.
  25. ↑ Reilly, 1980, p. 28.
  26. ↑ 26,0 26,1 Paine, 2000, p. 100.
  27. ↑ Friedman, 1985, p. 20.
  28. ↑ «O. S. S. Maine, 1895 - 1898». www. cityofart. net.
  29. ↑ NavWeaps. com (ed.): «United States of America 10"/31 (25 mm) Mark 1 Mod 0 and Mod 1 10"/35 (254 mm) Mark 1 Mod 2 10"/30 (254 mm) Mark 2». Consultat el 9 de març de 2010.
  30. ↑ Friedman, 1985, p. 22.
  31. ↑ Morley, 1985.
  32. ↑ 32,0 32,1 32,2 (Morrison, 2003, p. 17)
  33. ↑ NavWeaps. com (ed.): «United States of America 6"/30, 6"/35 and 6"/40 (15,2 cm) Marks 1, 2, 3, 4 and 7». Consultat el 9 de març de 2010.
  34. ↑ NavWeaps. com (ed.): «United States of America 6-pdr (2,72 kg) [2,244" (57{{esd}}mm)] Marks 1 through 13». Consultat el 22 de decembre de 2009.
  35. ↑ NavWeaps. com (ed.): «United States of America 1-pdr (0,45 kg) [1,46" (37{{esd}}mm)] Marks 1 through 15». Consultat el 22 de decembre de 2009.
  36. ↑ Reilly, 1980 Reilly & Scheina, pp. 28, 30.
  37. ↑ Reilly, 1980, pp. 26–28.
  38. ↑ Friedman, 1985, pp. 13, 27.
  39. ↑ Friedman, 1984, p. 16.

Notes aclaratorias

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Originalment, va ser classificat com a travessia acorazar, i, encara que va anar el primer en ser posat en grada, la seua cuasi-bessó, el Texas, va entrar abans en servici
  2. ↑ La forja del cinturó blindat va prendre tres anys i un incendi en una sala d'obres de la drassana, a on s'almagasenaven un conjunt dels treballs realisats en el Maine, va causar més retarts
  3. ↑ La notació /35, indica que el canó, tenia una llongitut de 35 voltes el calibre de l'arma, en este cas 35 × 254 = 8,89 m
  4. ↑ Les fonts sobre els tubos lanzatorpedos del Maine són contradictòries. Plantilla:Cita harvard i (Reilly, 1980) indiquen torpedos Whitehead de de 457 mm mentres que el registre d'el (DANFS,) i (Gardiner, 1979, p. 139) indiquen que eren de 356 mm.

Notes al peu

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Alden, John D. (1989). Naval Institute Press (ed.). American Steel Navy: A Photographic History of the O. S. Navy from the Introduction of the Steel Hull in 1883 to the Cruise of the Great White Fleet, Annapolis, Mariland. ISBN 978-0-87021-248-2.
  • Cowan, Mark D.; Sumrall, {{{nom2}}} (2011). "Old Hoodoo": The Battleship Texas: America's First Battleship, 1895–1911, Charleston, Carolina del sur: CreateSpace. ISBN 978-1-4662-4894-6.
  • Friedman (1984). O. S. Cruisers, An Illustrated Design History, Annapolis, Mariland: Naval Institute Press. ISBN 978-0-87021-718-0.
  • Friedman (1985). O. S. Battleships, An Illustrated Design History, Annapolis, Mariland: Naval Institute Press. ISBN 978-0-87021-715-9.
  • (1979) Conway's All the World's Fighting Ships 1860–1905, Nova York: Mayflower Books. ISBN 978-0-312-24023-3.
  • (1996) El desastre colonial, Els Berrocals del Jarama, Torrejón d'Ardoz, Madrit: Akal. ISBN 84-460-458-5.
  • Jackson (2004). Fighting Ships of The World.", Londres: Amber Books Ltd. ISBN 978-1-84013-647-0.
  • (1992) The Battle for Homestead, 1880–1892: politics, culture, and steel, Pitsburgh: University of Pitsburgh Press. ISBN 978-0-8229-5466-8.
  • (1992) History of the O. S. Navy, Volume One: 1775–1941, Harriburg, Pennsilvània: Stackpole Books. ISBN 978-0-8117-1862-2.
  • (2001) Theodore Roosevelt, the O. S. Navy and the Spanish-American War, Londres: Palgrave Macmillan. ISBN 978-0-8317-0302-8.
  • (2001) Illustrated Directory of Warships of the World, Osceloa, WI: Zenith Press. ISBN 978-0-7603-1127-1.
  • (1999) A Nation of Steel: The Making of Modern America, 1865–1925, Baltimore, Mariland: The Johns Hopkins University Press. ISBN 978-0-8018-6052-2.
  • (2003) The American Battleship, Osceloa, WI: Zenith Press. ISBN 978-0-7603-0989-6.
  • Musicant, Ivan (1998). Empire by Default: The Spanish-American War and the Dawn of the American Century, Nova York: Henry Holt and Company. ISBN 978-0-8050-3500-1.
  • O'Toole (1984). The Spanish War: An American Epic 1898, Nova York: W. W. Norton.
  • Paine, Lincoln P. (2000). Warships of the World to 1900, Nova York: Houghton Mifflin Harcourt. ISBN 978-0-395-98414-7.
  • Parkinson, Roger (2008). The Clapix Victorian Navy: The Pre-Dreadnought Era and the Origins of the First World War, Rochester, Nova York: Boydell Press. ISBN 978-1-84383-372-7.
  • (1968) United States Battleships: The History of America's Greatest Fighting Ships, Beverly Hills, Califòrnia: Monitor Book Company.
  • Putnam, William Lowell (2000). Arctic Superstars, Nova York: Amer Alpine Club. ISBN 978-0-930410-82-7.
  • (1980) American Battleships 1886–1923: Predreadnought Design and Construction, Annapolis, Mariland: Naval Institute Press. ISBN 978-0-87021-524-7.
  • (1995) How the Battleship Maine was Destroyed, Second Revised Edition., Annapolis, Mariland: Naval Institute Press. ISBN 978-1-55750-717-4.
  • (1997) «7 "L'explosió del Maine"», Memòria del 98.
  • Wegner (2001). Theodore Roosevelt, the O. S. Navy and the Spanish–American War.
  • Wisan, Joseph Ezra (citat en Rickover). The Cuban crisis as reflected in the New York press, Octagon Books. OCLC 435153688.
  • DANFS. Maine.

Llectures adicionals

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=USS_Maine_(ACR-1)&oldid=1127780»