Vasc roncalés

El vasc roncalés (en roncalés, erronkariko uskara; en batúa, erronkariko euskara o erronkariera) és un dialecte del vasc que es va parlar en el vall de Roncal (Navarra) fins a la seua desaparició a finals de el XX. Se sap que s'usava de manera habitual a finals de el XIX, i que la seua desaparició es va accelerar a partir de 1876 per les restriccions en l'us del vasc.^[1] La seua última parlant nativa va ser Fidela Bernat, naixcuda en 1898 en Uztárroz i fallida en 1991 en Pamplona.

Un atre parlant que va tindre gran importància per a este dialecte va ser Ubaldo Hualde, fallit el 31 de juliol de 1967, l'última persona que ademés de parlar el dialecte roncalés sabia escriure-ho. José i Bernardo Estornés, Koldo Mitxelena o Juan San Martín varen ser alguns dels llingüistes que varen visitar a Ubaldo abans de la seua mort, per a deixar constància de totes les senyes que es poguera sobre este dialecte. Ubaldo Hualde també coneixia les variants d'atres zones del Roncal com Uztárroz, Vidángoz o Garde.

Classificació llingüística

El llingüiste francés Louis Lucien Bonaparte ho va catalogar en el XIX com un subdialecte del suletino, mentres que Resurrecció María de Azkue va comprendre que conforma un dialecte per es del vasc. Segons la distribució moderna dels dialectes vascs realisada per Koldo Zuazo en 1998, el dialecte navarrés oriental ha estat format per dos subdialectes: el hui molt dèbil salacenco i el desaparegut roncalés, sent el vasc aezcoano un parla de transició entre el navarrés oriental i el vasc alt-navarrés.

Història

Entre les persones que han cultivat el vasc roncalés es pot citar a Prudencio Hualde (Vidangoz, 1823-1879), traductor del evangelio segons Sant Mateo per encàrrec de Bonaparte i autor d'una Doctrina Cristiana. Mariano Mendigatxa (Vidangoz, 1832-1916) també colaborador de Bonaparte i posteriorment de Resurrecció María de Azkue, autor de numeroses cartes en les que relata aspectes de la vida del seu poble, contes, cançons, etc.

El prolífic Bernardo Estornés Lasa (Isaba, 1907 - Sant Sebastià, 1999) també va escriure alguna narració en vasca roncalés; de la mateixa manera que els seus germans Jose Estornés Lasa, autor d'un método per a ensenyar l'idioma en les escoles molt conegut en la vall. I Mariano Estornés Lasa, que va publicar un Diccionari espanyol-uskara roncalés.^[2] En la Fonoteca de Navarra existixen gravacions d'entrevistes a disposició de qualsevol persona realisades en esta varietat dialectal.

La desaparició del vasc roncalés va ser un procés ràpit i profunt a lo llarc de el XX, resultat de factors demogràfics, socials i polítics acumulats. Segons Estornés, el dialecte es va extinguir “vertical i violentament”, de modo que inclús els yayos plenament euskaldunes es varen vore obligats a comunicar-se en castellà en els seus descendents. L'escola va eixercitar un paper decisiu en este procés, ya que durant décades es va perseguir activament l'us del vasc per mig de castics i ridiculizaació pública, substituint la transmissió intergeneracional natural per una escolarisació exclusivament castellanizadora.^[3]

A estos factors es varen sumar l'emigració jovenil i els canvis en l'estructura social de la vall. Les guerres carlistas, especialment la segona, varen provocar la fugida i l'exili de bona part de la joventut, mentres que la tradicional trashumancia i l'emigració cap al sur de Navarra, Aragó, França i Amèrica varen favorir l'abandó llingüístic en la vall de Roncal. L'arribada de població forànea vinculada a l'administració fronteriça i la millora de les comunicacions varen reforçar encara més el desplaçament. Com a conseqüència, en les últimes décades del sigle el roncalés va quedar reduït a un coneiximent passiu en alguns habitants, fins a quedar finalment representat per una sola persona euskaldún nativa en els anys huitanta.^[4]

Vore també

Referències

↑ «El vasc en l'Edat Contemporànea (1789–1936)». Govern Vasc. «Precisament, en l'última part del sigle, el règim espanyol de Cánovas, aixina com la III República Francesa, no varen tindre en conte, en llínees generals, la llengua de la comunitat vasca. Els poders centrals varen dur alvance les seues polítiques de desvasquizaació, i dins de les institucions depenents d'aquells, la llengua vasca no va trobar refugi algun: al contrari, varen anar precisament eixes institucions públiques les que varen permanéixer més tancades per al vasc.»
↑ «Cóm es va gestar el Diccionari espanyol-uskara roncalés».
↑ «El dialecte roncalés en la muga d'Aragó i Bearne».
↑ «la-vall-de-roncal/ Uskara | Junta General del Valle de Roncal - Erronkariko Ahaide Nagusiak». vallederoncal-erronkaribar.com. Consultat el 2025-12-18.

Referències

Este artícul conté una traducció derivada de «Euskera roncalés» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] «El vasc en l'Edat Contemporànea (1789–1936)». Govern Vasc. «Precisament, en l'última part del sigle, el règim espanyol de Cánovas, aixina com la III República Francesa, no varen tindre en conte, en llínees generals, la llengua de la comunitat vasca. Els poders centrals varen dur alvance les seues polítiques de desvasquizaació, i dins de les institucions depenents d'aquells, la llengua vasca no va trobar refugi algun: al contrari, varen anar precisament eixes institucions públiques les que varen permanéixer més tancades per al vasc.»

[2] «Cóm es va gestar el Diccionari espanyol-uskara roncalés».

[:0-3] «El dialecte roncalés en la muga d'Aragó i Bearne».

[4] «la-vall-de-roncal/ Uskara | Junta General del Valle de Roncal - Erronkariko Ahaide Nagusiak». vallederoncal-erronkaribar.com. Consultat el 2025-12-18.

[1]

[2]

[3]

[4]