Vergonya (sentiment)

Archiu:Monasterio viejo de San Juan de la Peña (RPS 19-04-2019) capitel representando la vergüenza.png

Vergonya (sentiment)

La vergonya és una sensació humana, de coneiximent conscient de deshonor, desgràcia, o condenación. El terapeuta John Bradshaw flama a la vergonya «l'emoció que nos fa saber que som finitos».

El seu sinònim manu fontana (del llatí manus fontanis, que la seua etimologia remet a la «pèrdua del nom» —de in-nomen, «sense nom»—) dona a entendre l'efecte d'una acció deshonrosa o injusta, térmens dels que és sinònim. La XXI edició del diccionari de la RAER la definix com una afronta pública, en el sentit en que constituïx una ofensa personal que queda a la vista d'una comunitat que la condena unànimement. Per això, l'acció ignominiosa està relacionada en la desvergüenza i l'deshonor d'un individu a qui les consideracions morals li són indiferents i que és conseqüentment objecte del descrèdit general. Se sol amprar este terme per a denunciar una situació d'injustícia, generalment quan es tracta de l'obra d'un sol individu que reunix certa autoritat sobre una comunitat.

Descripció

En el XIX, el biòlec Charles Darwin va afirmar en el seu tractat sobre L'expressió de les emocions en l'home i els animals que la vergonya es manifestava per mig de rubor facial, confusió mental, vista caiguda, una postura descolocada i cap baix, i va observar síntomes similars en individus de diferents races i cultures. Igualment general li va semblar la sensació de calor (relacionada en la vasodilatación en la pell de la cara) que s'associa generalment a esta afecció emocional.

El «sentit de la vergonya» és la consciència o l'advertència de la mateixa en una situació o context. Esta cognició pot donar-se com a resultat d'una conducta personal o, més generalment, en ser objecte d'un insult al honor, víctima d'una desgràcia o una humiliació.

L'estat de turbación propi de la vergonya pot ser igualment adjudicat per uns atres, independentment de la pròpia percepció que el subjecte tinga de sí. «Avergonyir», per tant, és l'acció de comunicar un estat de vergonya a un atre, per mig de conductes destinades a descobrir o expondre les debilitats d'uns atres, que es manifesten en les imprecacions «deuria fer-te vergonya», (en anglés, shame on you!, lliteralment «vergonya en tu»).

Per últim, «tindre vergonya» significa mantindre cert comedimiento despuix de l'ofensa realisada a un atre, mentres que «no tindre vergonya» és procedir sense considerar el mal causat. En este segon sentit és en el que comunament s'entén el terme d'ignomínia.

Ignomínia, culpa i vergonya

La llínea divisòria entre els conceptes d'ignomínia, culpa i vergonya no està completament definida.

Segons l'antropòloga cultural Ruth Benedict, l'ignomínia supon la violació de valors culturals i socials, mentres que el sentiment de culpa obedix al desarreglo dels valors interiors personals. D'això es desprén que és possible sentir vergonya d'accions o pensaments dels que ningú sap, o tindre un sentiment de culpabilitat respecte a accions que els demés consideren com a nobles. La psicoanalista Helen B. Lewis va argumentar que «l'experiència de la vergonya afecta directament al yo, que és l'objecte d'evaluació. Quan parlem de "culpa", el yo no és l'objecte central de l'evaluació negativa, tant com la pròpia acció». En esta mateixa llínea, Fossum i Mason escriuen en «Facing shame» que «mentres la culpabilitat és un sentiment dolorós d'arrepenediment i responsabilitat sobre els propis actes, la vergonya és un sentiment dolorós sobre un mateixa com a persona».

El sicòlec clínic Gershen Kaufman integra la vergonya dins de la seua Teoria dels Afectes, com una de les reaccions sicològiques institivas de poca duració que se seguixen d'un estímul donat. Kaufman considera la culpa com una conducta depresa que consistix bàsicament en una acusació dirigida a un mateix o al despreci cap a una série d'accions (inclosa la vergonya) de la que un es fa responsable. L'autor parla de «autoacusación» i «autodesprecio» com l'aplicació cap a una part d'un mateixa de dinàmiques de l'ànim que uns atres realisen en el nostre lloc en el context de relacions interpersonals. Kaufman va observar que mecanismes com la autoinculpación o el despreci cap a un mateixa poden usar-se en ocasions com una estratègia defensiva davant l'experiència «pública» de la vergonya, i que una persona que responga a este patró de conducta pot estar en realitat representant davant sí mateix mecanismes de castic temuts per a evitar justament que es produïxquen. Este procés, no obstant, corre el risc de ser assimilat per la pròpia persona, creant una seqüència progressiva de culpa i incriminació que Kaufman va definir com la «espiral de vergonya».

Una de les diferències entre vergonya i incriminació és que la vergonya no depén d'un desenroll públic humiliació, mentres que l'incriminació provoca que la vergonya personal es veja agravada pel públic coneiximent dels nostres actes. En el camp de l'ètica, i especialment en la psicologia moral, encara està obert el debat sobre si la vergonya és una emoció heterónoma; que planteja si la vergonya implica per es un reconeiximent de la valoració negativa que uns atres poden tindre sobre nosatres o no. El filòsof Emmanuel Kant i els seus seguidors afirmen que la vergonya és heterónoma, mentres que Bernard Williams i uns atres sostenen que és una emoció autònoma. La vergonya implica una resposta d'índole moral, mentres que l'ignomínia definix la resposta a alguna cosa que pot ser moralment neutre pero socialment inacceptable. Un atre punt de vista sobre el tema argumenta que les dos emocions es solapan en un continuum, encara que diferixen en intensitat.

Subtipos

La verdadera vergonya s'associa en l'deshonor, la desgràcia o la reprovació. La falsa vergonya està associada en la falsa reprovació, en una estructura de doble cego o falsa condena. L'escritor John Bradsaw definix la vergonya com la «emoció que nos fa saber que som finitos». Les variants de vergonya que la terminologia anglosaxona definix com a «tòxiques» inclouen la falsa vergonya i la patològica. Bradshaw sosté que la «vergonya tòxica» s'induïx en chiquets despuix de situacions d'abús. l'incesto i atres formes d'abús sexual causen particularment este desorde, que pugues inclús convertir-se en un complex en la ment d'un chiquet que no sempre és capaç de distinguir entre la vergonya sentida en determinat moment en la que pot sentir-se despuix. En els 90, la psicologia anglosaxona va introduir el terme de «vergonya de vicari» (vicarious shame), que es referix a la pràctica de autoinculparse en benefici d'una atra persona. Esta tendència varia segons els individus, pero està relacionada en el caràcter neurótico i a l'experiència de la pròpia vergonya. Persones en una extremada tendència a la vergonya poden inclús dur-la fins a un nivell superior; açò és, avergonyint-se per uns atres de qui se sap que sofrix vergonya.

Història

La «pèrdua» del nom o algun atribut commemoratiu s'ha vist històricament manifestada com a senyal d'ignomínia. En Roma, la damnatio memoriae (lliteralment «maldicció de la memòria») es considerava la mida més extrema per a reprovar als tiràs, com Nerón o Calígula. El procediment incloïa el borrat dels seus noms dels edificis públics i el removiment de qualsevol efigie pública dedicada a la seua memòria, aixina com funerals de deshonra. La llegislació medieval de les ciutats-estat d'Itàlia prescrivia eixecucions «en efigie» dels criminals públics més notoris, aixina com la descripció dels seus delictes i el seu retrat en llocs establits, com les muralles d'una ciutat. De la mateixa manera, el «afeamiento» públic de la conducta ha segut tradicionalment identificat en un afeamiento físic, i aixina és com s'interpreten les mutilacions de braços, ulls i membres diversos, les marques en que es distinguia als diversos criminals o als acusats de colaboracionisme en l'enemic en temps de guerra. Les pràctiques de tortura usades durant els interrogatoris dels presoners retinguts pels EE. UU. en Guantánamo s'han considerat generalment com a formes d'humiliació basades en castics físics, pero també dirigits a causar vergonya, com les tristament célebres fotos d'Abu Ghraib.

Aspectes socials

La vergonya és un dels aspectes de la socialisació de qualsevol societat. Es caracterisa com un precedent llegal, en ser la conducta bàsica de castic i correcció de determinades conductes. La lliteratura psicoanalítica l'ha relacionat en el narcissisme, i com una de les emocions més intenses. L'experiència individual de la vergonya depén del propi subjecte, que té per tant la possibilitat de regular esta emoció en qualsevol sentit. Segons l'antropòloga Ruth Benedict, les cultures podrien classificar-se per l'émfasis en el que recorren a la culpabilización o la vergonya dels seus membres en el curs dels intercanvis socials. L'opinió comuna, aixina com les conductes esperades poden causar el sentiment de vergonya individual (aixina com la reprovació pública) especialment si es contravenen principis eficaçment establits pel total d'una comunitat o germandat.

La vergonya (o més be la por a ser avergonyit), pot dur a actituts prejuiciosas, com l'homofòbia.

Provocar vergonya és una tècnica comuna d'agressió relacional. Sol donar-se en l'entorn laboral, com una forma encoberta de control social o atac. En este context sol combinar-se en sancions, «ninguneo» o l'ostracisme. De la mateixa manera, la vergonya és comuna en víctimes d'entorns socialment desintegrats, com a chiquets abandonats o que han sofrit abusos.

Una «campanya de vergonya» és una estratègia per mig de la qual individus particulars són aïllats per la seua conducta o faltes imputades, que sol realisar-se de modo públic com a via de llegitimació. En Filipines, Alfredo Lim va popularisar estes tàctiques durant la seua etapa d'alcalde de Manila. L'1 de juliol de 1997 va començar una controvertida campanya en pintura en spray contra el consum de drogues: en l'ajuda d'un chicotet grup de colaboradors, va marcar en pintura roja lluenta les fronteres de 200 cases a on vivien persones acusades (encara que no sentenciades) de narcotràfic. Les autoritats d'atres municipis varen imitar esta pràctica, encara que l'antic senador Rene A. Saguisag va condenar la política de Lim.

A pesar de les crítiques, les «chambas» varen continuar. En giner de 2005, el president de la Plataforma per al Desenroll de Metro Manila va anunciar una campanya contra els peatons imprudents, que consistia en marcar-los en un drap humit en ser detectats creuant incorrectament. El senador Richard Gordon va denunciar esta pràctica, que Vincent Crisologo va definir com a «tàctiques de llei marcial». El representant Rozzano Rufino Biazon va declarar que els peatons imprudents eren tractats «com a ganado».

Atres usos

També se solen definir com a vergonya:

• La timidea. Eixemple: em fa vergonya parlar en públic
• La dignitat o manifestació d'autoestima. Eixemple: lo que succeïx en palestina deuria fer-nos vergonya.
• El sentiment de respecte als principis ètics o regles implícites de la societat. Eixemple: definitivament en este país fins a la vergonya s'ha perdut.
• Com a antònims d'este terme pot usar-se desvergüenza o sinvergüenzura (en Veneçola).

Vore també

• Mur de la Vergonya
• Psicologia

Referències

Bibliografia

• Bradshaw, J (1988). Healing the Shame That Binds You, HCI. ISBN 0-932194-86-9.
• Gilbert, P (2002) Body Shame: Conceptualisation, Research and Treatment. Brunner-Routledge. ISBN 1-58391-166-9.
• Gilbert, P (1998) Shame: Interpersonal Behavior, Psychopathology and Culture. ISBN 0-19-511480-9.
• Goldberg, Carl. (1991) Understanding Shame, Jason Aaronson, Inc., Northvale, NJ. ISBN 0-87668-541-6.
• Hutchinson, Phil (2008) Shame and Philosophy. London: Palgrave MacMillan. ISBN 0-230-54271-9.
• Lewis, Michael. (1992) Shame: The Exposed Self. NY: The Free Press. ISBN 0-02-918881-4.
• Middelton-Moz, J, (1990). Shame and Guilt: Masters of Disguise, HCI, ISBN 1-55874-072-4.
• Morrison, Andrew P. (1996) La cultura de la vergonya: Anatomia d'un sentiment ambigu. Paidós. 1997. ISBN 84-493-0458-X
• Morrison, Andrew P. (1989) Shame: The Underside of Narcissism. The Analytic Press. ISBN 0-88163-082-9.

• Nathanson, D., ed. (1987) The Many #Faç of Shame. NY: The Guilford Press. ISBN 0-89862-705-2.
• Nathanson, Donald. (1992) Shame and Pride: Affect, Sex, and the Birth of the Self. NY: W.W. Norton, ISBN 0-393-03097-0.
• Schneider, Carl D. (1977) Shame, Exposure, and Privacy. Boston: Beacon Press, ISBN 0-8070-1121-5.
• Vallelonga, Damian S. (1997). An empirical phenomenological investigation of being ashamed. In Valle, R. Phenomenological Inquiry in Psychology: Existential and Transpersonal Dimensions. New York: Plenum Press, 123-155.

Enllaços externs

Vergonya (sentiment) en Viquidites. Vergonya (sentiment) en el Viccionari.

• Sample chapter from Phil Hutchinson's book Shame and Philosophy.
• Understanding Shame and Humiliation in Torture.
• US Forces Make Iraqis Strip and Walk Naked in Public.
• Shame.
• Humiliation is Simply Wrong (USA Today Editorial/Opinion).
• Hiding from Humanity: Disgust, Shame, and the Law.
• Shame and Psychotherapy.
• Shame and Group Psychotherapy.
• Sexual Guilt and Shame.