Violència miliciana en Líbia (2011-2014)

Erro al crear miniatura:

Violència miliciana en Líbia (2011-2014)

La violència miliciana en Líbia designa al conjunt d'enfrontaments que es donen en Líbia despuix de la guerra civil libia de 2011, per la negació dels principals grups que varen derrocar a Muamar el-Gadafi de desarmar-se i donar pas a un Eixèrcit unificat.

El Govern d'Alí Zeidan va ser incapaç de fer front al problema de les milícies que havien lluitat contra Gadafi en la guerra. Cada una d'elles tenia la seua pròpia ideologia i cada grup armat va utilisar el seu poder per a conseguir impondre les seues demandes. Estaven al control de la seguritat de les ciutats, el control de les fronteres, la gestió dels centres de detenció i la protecció de les instalacions estratègiques del país.

En algunes ocasions el Govern va tindre inclús que pagar a les milícies per a que desbloquejaren ciutats i enclavaments petrolers, i inclús es rumoreó la creació d'una força d'èlit per a protegir al primer ministre. Totes estes mides varen fracassar i el 10 d'octubre de 2013 una milícia semioficial, la Sala d'Operacions dels Revolucionaris Libios, va intentar fer-se en el país i va seqüestrar breument a Zeidan.

Paralelament, en 2014, una insurrecció en Cirenaica, a l'est del país, va arrebatar temporalment el control dels ports de petròleu al govern central i va forçar la dimissió de Zeidan i la formació d'un nou govern de transició en mans d'Abdullah al-Thani. Durant este segon periodo, els polítics islamistes del Congrés varen conseguir el control de la cambra i legislaron, en el beneplàcit del seu president, Nuri Abu Sahmain, a favor de la creació de brigades i grups armats d'ideologia islamista.

Al problema de la violència i del fracàs polític, se li va sumar una nova ona de manifestacions, moltes d'elles de caràcter lliberal, que volien resultats immediats i el fi del Congrés Nacional, per a donar lloc a un nou Govern que fora capaç de posar fi a les milícies. En este context es va donar un segon intent de Colp d'Estat, esta volta organisat per militars i coordinat per Khalifa Belqasim Haftar, en l'objectiu de crear este nou eixecutiu i "tornar el país al camí de la revolució", a el hora que s'enfrontava a les milícies islamistes, inclosa la filial d'Al Qaeda Ansar al Sharia.

Antecedents

Artícul principal → Guerra civil libia (2011).

En 2011, mils de persones es varen alçar en Líbia contra el govern autoritari de Muamar el-Gadafi. No obstant, les manifestacions pacífiques varen ser reprimides, lo que va desembocar en una guerra. Vàries persones, entre elles civils i desertors de l'Eixèrcit, varen formar les denominades kateebas (brigades) per a "lliberar" el país.

Despuix de llarcs mesos de guerra, finalment el 20 d'octubre de 2011, Muamar el Gadafi va ser capturat i assessinat en la seua ciutat natal, Sirte.

El Consell Nacional de Transició va prendre les regnes del país i va instaurar un govern provisional en l'objectiu de preparar el país per a unes eleccions democràtiques. Estes milícies varen iniciar de forma voluntària llabors de patrullaje en les principals ciutats libias ademés d'actuar en moltes ocasions com a juges impartint justícia en les seues pròpies mans. No obstant, la dispersió de centenars de milícies rebels armada a lo llarc de tot el país varen desembocar problemes interns i una gran falta d'autoritat, per lo que diferents processos per a rearmar-les i reintegrar-les en un Eixèrcit unificat i dependent d'un Ministeri s'han portat a terme.

En març del 2012 les autoritats varen sifrar en 50.000 els civils armats, encara que podrien ser més del doble.

Pla de dissolució de les milícies (2011)

El govern interí de Líbia va assegurar en 2011 haver començat a administrar les milícies irregulars rebels per mig de la seua dissolució o incorporació a la policia regular i les forces militars.

A principis de novembre, el consell militar de cada ciutat va elegir als seus representants per a que acodiren a Bengasi per a establir lanueva jerarquia militar i elegir als seus caps. Aixina, un numerós grup de brigades es va incorporar definitivament al nou Eixèrcit Libio. De la mateixa manera, es va prohibir dur armes en llocs públics.

Les Forces de Protecció de la Revolució varen ser creades a inicis de 2012 pel Ministeri de l'Interior per a organisar la seguritat i frenar el caos generat per les múltiples milícies armades. El Govern provisional ademés va escomençar a organisar l'incorporació dels milicians a les futures forces de seguritat. Uns 1.500 voluntaris es preparen en Jordània per a formar part de la nova policia. Mentres, les patrulles mixtes varen rebre cursillos accelerats de drets humans.

Principals acontenyiments

Febrer - juliol de 2012: Enfrontaments en Kufra

Durant els mesos de febrer a juliol varis combatents de l'ètnia africana tubu es varen enfrontar en tribus àraps pel control de Kufra, obligant a l'eixèrcit a intervindre en la zona. Més de 100 persones varen morir en els combats.

Març de 2012: Enfrontaments en Sabha

En març de 2012 varis combatents tubus es varen enfrontar de nou contra milicians àraps en Sabha. L'eixèrcit va prendre el control de Sabha el 28 de març i els combats varen cessar el 31. Els chocs es varen cobrar la vida de 147 persones.

Juny de 2012

Enfrontaments en Zintan

Entre l'11 i el 18 de juny de 2012 es varen enfrontar en Zintan milicians de la tribu Guntrara i la tribu Mashashya, lo que va dur a l'intervenció de l'eixèrcit en la zona. El conflicte es va saldar en 16 morts

Combats en l'aeroport de Trípoli

El 30 de juny de 2012, milicians de la Brigada Al-Awfea varen atacar l'Aeroport Internacional de Trípoli per a exigir la lliberació del seu líder, detingut despuix de negar-se a entregar 2 tancs a l'Eixèrcit libio. Les forces armades varen recuperar el control de l'aeroport i varen arrestar a varis dels milicians. Dies més vesprada es varen reprendre els vols internacionals a Trípoli.

Setembre de 2012: Enfrontaments en Bengasi

L'11 de setembre, varis salafista varen assaltar el consulat nortamericà en Bengasi, matant a l'embaixador Christopher Stevens i a varis hòmens més. L'atentant es va relacionar directament en la brigada Ansar al-Sharia.

Per això, el 21 de setembre decenes de mils de libios es varen manifestar de forma pacífica en Bengasi contra les milícies armades. En caure la nit, decenes de manifestants varen assaltar el quarter d'esta brigada en Bengasi, obligant-los a abandonar les seues instalacions i forçant la seua dissolució. Al crit de "la sanc dels màrtirs no ha segut derramada en va", els manifestants varen entrar en el seu quarter, que va ser saquejat i incendiat despuix.

A continuació es varen dirigir al quarter general de la brigada Raf Allah al-Sahati, grup islamiste que depén del Ministeri de Defensa, a on varen combatre al voltant de dos hores. Durant els enfrontaments, vàries persones varen fallir. Finalment, els assaltants entaron en eixa instalació militar, situada a 15 quilómetros de Bengasi en la regió de Hawari, a on es varen apropiar d'armes, municions i material informàtic.

Ademés, els manifestants es varen fer en la comissaria en la que tenia el seu centre operatiu la milícia Zalz i en el lloc de control que hòmens armats de Ansar al Sharia mantenien en el Hospital Al Yalaa.

Les autoritats libias varen advertir contra el "caos" i varen demanar als manifestants a diferenciar entre les brigades illegítimes i les que estan baix l'autoritat de l'Estat. El president de l'Assamblea Nacional, Mohamed Yousef al-Magariaf, va felicitar la reacció de la població contra les "brigades sense llegitimitat", pero va cridar als manifestants a retirar-se dels llocs ocupats per brigades del Ministeri de Defensa, citant expressament a Raf Allah al-Sahati.

Al final del dia, a lo manco onze persones havien mort i al voltant de 70 varen resultar ferides quan els milicians varen obrir fòc contra els assaltants.

Paralelament, vàries persones varen assaltar el quarter dels Màrtirs d'Abu Salim en la ciutat oriental de Derna. Salim Derby, líder de la brigada, va acceptar les demandes de la població i va anunciar que "retornarien a les seues vides i ocupacions”. Finalment, atres 5 milícies yihadistas més varen abandonar la ciutat.

El 23 de setembre, Magariaf va donar un ultimàtum de 48 hores a totes les milícies "illegítimes" per a que abandonaren els quarters, edificis estatals i propietats de l'antic règim i es dissolgueren.

"Hem decidit dissoldre totes les brigades i grups armats que no estan baix l'autoritat de l'Estat i crear un centre d'operacions en Bengasi per a reagrupar a les forces armades, les forces del ministeri d'Interior i les brigades que depenguen del ministeri de Defensa"

Aixina mateix, va senyalar que la nova directiva també prohibia "l'us de la violència i el porte d'armes en espais públics".

Paralelament, el cap de l'Estat Major de l'Eixèrcit libio, general Yusef al Menguch, va precisar que els qui estigueren disposts a allistar-se deuran fer-ho "a títul personal, i no com a grup". Ademés, va advertir que l'Eixèrcit estava preparat per a usar la força contra qui no acatara la nova normativa.

La mida va ser efectiva, i les autoritats libias varen poder prendre el control dels centres abandonats per Ansar al-Sharia (inclós el hospital de Jalaa). No obstant, la milícia Raf Allah al-Sahati es va negar a abandonar les seues posicions, assegurant estar llegalisada pel govern central de Trípoli, i seqüestrant a varis manifestants.

Abril i maig de 2013: Sege als Ministeri d'Exterior i de Justícia

Entre finals d'abril i principis de maig de 2013, varis milicians varen cercar en armes els Ministeris d'Exterior i de Justícia en Trípoli, per a exigir l'aprovació d'una llei que marginara de qualsevol activitat política a les persones que tingueren algun càrrec públic durant el règim de Gadafi. El Congrés va accedir a aprovar la cridada Llei d'Aïllament Polític i l'11 de maig es va alçar el bloqueig.

Juny de 2013: Enfrontaments en Bengasi

En 2013 la situació no havia millorat i les milícies seguien sent el principal problema per a la normalisació de la situació en Líbia. L'opinió de la major part de la societat era que estes milícies islàmiques estaven en contra de la democràcia i que eren recolzades per països islamistes com Tastar, provocant-se altercats en Bengasi en els quals es cremaven banderes catarís i a lo manco una estàtua de l'emir del país. A pesar de que les milícies eren un problema nacional, el Congrés General s'enfrontava a moltes dificultats polítiques, i les noves forces castrenses encara no eren capaces de protegir els aeroports i les fronteres del país. Per això les milícies seguien eixercint la seua influència militar i política, lo que va aplegar a alçar inclús rumors (desmentits pel Govern) sobre la creació d'una força d'èlit per a protegir al president Alí Zeidan.

Esta tensió es va materialisar en juny, quan centenars de manifestants anti-milícies es varen congregar en Bengasi per a intentar desestajar la sèu de la Brigada d'Escut de Líbia i que en el seu lloc l'Eixèrcit nacional prenguera el quarter. La milícia, llunt d'abandonar la seua posició, va permanéixer atrincherada i va obrir fòc contra els civils deixant 31 morts.

Davant esta situació el cap de l'estat major va dimitir i va ser substituït per Salem al-Gnaidy, que va cridar a les milícies a deixar les armes i unir-se a l'Eixèrcit nacional, a el hora que va avisar que la paciència de les forces de seguritat s'estava agotant. Més vesprada, la Policia Nacional va portar a terme un bol i va prendre el poder del quarter, a on varen trobar una potent bomba i vàries celes buides.

El 15 de juny varis manifestants varen eixir als carrers, pero en esta ocasió no varen protestar front al quarter de cap milícia sino davant un del propi eixèrcit. Encara que originalment es va pensar que la manifestació era una queixa per l'inactivitat de l'Eixèrcit front a les milícies, alguns dels manifestants eren violents i varen disparar i varen llançar una granada a l'edifici, provocant la mort de varis soldats. L'Eixèrcit va tindre que retirar-se de l'edifici, mentres que la classe política es va movilisar per a frenar el "bany de sanc".

Octubre de 2013: Intent de colp d'Estat

El 10 d'octubre de 2013, el primer ministre libio Alí Zeidan va ser seqüestrat i breument retingut per membres del grup Sala d'Operacions dels Revolucionaris Libios, baix instruccions del Servici d'Investigació Criminal, en la seua residència del Hotel Corintia (de Trípoli).

Abdós grups, que estaven indirectament relacionats en els Ministeris d'Interior i de Defensa, varen assegurar que l'operació era una resposta a la captura per part de SEALs nortamericanes d'Abu Anas al Libi en Trípoli, un terroriste d'Al Qaeda pròxim a Osama Bin Laden, la qual cosa varen vore com una violació de la seua sobirania. No obstant, per a Zeidan es va tractar d'un «intent de Colp d'Estat» i va dir que el responsable de la complexa operació, que havia movilisat a centenars d'efectius, només podia ser una força política.

Despuix d'una investigació, Zeidan va anunciar que els planificadores de l'operació varen ser dos congressistes de Zauiya independents i d'ideologia islamiste: Mustafa Treiki i Mohamed Al-Kilani. l'immunitat parlamentària, aixina com la falta d'autoritat i rivalitat dins del Congrés, va permetre que abdós permaneixqueren impunes.

Novembre de 2013: Manifestacions en Trípoli

El 15 de novembre de 2013, mils de libios varen marchar cap a la base de la milícia de Misrata en el districte Gharghur per a exigir que es varen unir a l'Eixèrcit o es dissolgueren, pero varen ser disparats pel grup armat. Varen morir 31 civils i 235 varen resultar ferits.

Març de 2014: Incident de el MV Morning Glory

Artícul principal → Incident de el MV Morning Glory.

l'incident de el MV Morning Glory va ocórrer en Líbia en març de 2014, quan el barco MV Morning Glory, en bandera nortcoreana, va intentar extraure de manera clandestina petròleu del port del Golf de Sidra, que estava en mans dels rebels d'Ibrahim Jadran. L'operació va ser descoberta per les autoritats libias i el barco va ser interceptat en l'ajuda dels Estats Units, pero va desembocar en una crisis política que va fer caure al primer ministre Alí Zeidan, el qual va ser substituït de manera interina per Abdullah al-Thani.

Per a juliol de 2014 al-Thani va conseguir negociar en els rebels cirenaicos, que varen entregar el control dels ports de Ras Lanuf i Sidra, posant aixina fi a les crisis petrolera de Líbia.

Conflicte en Líbia de 2014

Artícul principal → Conflicte en Líbia (2014).

El Conflicte en Líbia (2014) s'emmarca dins de la violència ocorreguda en Líbia entre les milícies que varen derrocar i varen eixecutar al dictador Muamar Gadafi en la guerra de Líbia de 2011 i que des de llavors s'enfronten pel control del país. Els combats, els de major intensitat registrats des de la seua mort, varen començar quan el general libio Jalifa Haftar va llançar la cridada "Operació Dignitat" contra els grups yihadistas de Bengasi i l'est del país, entre ells Ansar al-Sharia, pròxim a Al Qaeda.

Paralelament les milícies islamistes de Misrata, agrupades en la coalició Amanecer Libio, varen atacar a les brigades de Zintan, d'ideologia més lliberal i llaugerament alineades en Haftar, per a arrebatar-les el control de Trípoli, en un conflicte que va prendre ademés matisos regionals, econòmics i socials entre les dos ciutats.

En mig dels combats es varen celebrar unes eleccions per al parlament libio (juny de 2014), la Cambra de Representants de Líbia, els membres electes de les quals es varen posicionar a favor de l'Operació Dignitat i les brigades de Zintan. No obstant, els diputats de l'anterior mandat (elegit en 2012), que eren en la seua majoria d'ideologia islamista, es varen negar a cedir els seus càrrecs i es autoproclamaron com el govern llegítim, el Congrés General Nacional, a el hora que es varen posicionar a favor de les milícies islamistes de Misrata i Bengasi.

El conflicte va alcançar dimensions internacionals quan els Emirats Àraps Units varen decidir bombardejar, en el beneplàcit d'Egipte, les posicions islamistes de Trípoli, mentres que Tastar va elegir armar i finançar a dits grups.