Xaloc

Archiu:Sirocco from Libya.jpg

Xaloc en Líbia dirigint-se cap al Mediterràneu, Malta, Itàlia i Grècia.

El xaloc, apeliotes o jaloque és un vent del surest propi del mediterrànea. Ve des del Sàhara i aplega a velocitatés d'huracà en el nort d'Àfrica i el sur d'Europa.

Atres noms

És conegut en el nort d'Àfrica per la paraula àrap qibli (قبلی és dir, "procedents de la Qibla"). En italià se li crida Scirocco [ʃiˈrɔkko] i Sirocco. En grec, σιρόκος ("sirókos"), mentres que en Croàcia, Montenegro i Eslovènia es diu Suc, i Ghibli en Líbia. El xaloc quan aplega al sur de França, conté més humitat i és conegut com el marin. En les Illes Canàries este opresivo, calent, pols en el vent es diu calima. El nom del xaloc en el surest d'Espanya és jaloque, Xaloc en català. En Malta, es coneix com xlokk. En àrap llevantí (Líban, Síria) hi ha un vent similar que se li crida شلوق shlūq.

Xaloc pot tindre relació en l'estrela Siri. Siri és l'estrela més lluenta del firmament. Siri, del Ca Major, seguix a la constelació Orión, el caçador, en el seu viage diari per l'univers. Pertany a l'hemisferi Sur, pero com la seua declinació és aproximadament -17°, és visible des de les latitut de l'hemisferi Nort menors de 73°, encara que no totes les nits de l'any. A finals del periodo estival, en les latitut de la mar Mediterràneu comencem a vore a Orión i el seu fidel gos creuar de nit el firmament. Pero el seu orto helíaco (primer orto d'una estrela que ha permaneixcut invisible uns mesos) es produïa, en la Grècia Clàssica, prop del solstici d'estiu, en el periodo de màxima calor. La Canícula coincidia en l'eixida del Ca major (d'ahí el seu nom) i la seua estrela Sírio (Σείριος: l'ardent, la abrasadora, en grec clàssic) (Herrmann, 1990: 148). Ya els egipcíacs varen relacionar l'época d'inundacions del ric Nilo en l'observació nocturna de Siri a finals d'estiu. Varen adorar a l'estrela com a un deu benefactor de les collites. I justament Siri ix pel surest. [1]a-navegar-el-xaloc/

Desenroll

Sorgix d'una massa d'aire tropical, seca i càlida que és atreta cap al nort per cèlules de baixes pressions que es mouen cap a l'est creuant el mar Mediterrànea, en el vent originant-se en els deserts d'Aràbia o del Sàhara. L'aire continental més sec i càlit es mescla en l'aire més fresc i humit del cicló marítim, i la circulació de les baixes pressions en sentit contrari a les agulles del rellonge propulsa l'aire mesclat cap a les costes del sur d'Europa.