Anar al contingut

ZX Microdrive

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Sinclair ZX Microdrive White BG.jpg
Unitat ZX Microdrive creada per Sinclair Research.

El ZX Microdrive és una unitat llectora/gravadora de cartuchos de cinta sense fi. Està composta d'un cabezal llector/gravador similar al dels cassets d'àudio. Esta unitat es conecta al ZX Spectrum per mig de la ZX Interface 1, mentres que el Sinclair QL inclou 2 unitats instalades de fàbrica. Esta va ser una forma de dotar a les màquines de Sinclair d'almagasenament massiu a un baix cost.

Va ser llançat per a el ZX Spectrum en el mercat britànic en juny de 1983 a un cost de £49,95 o £79,95, si era comprada en conjunt en la ZX Interface 1. Posteriorment va ser incorporat en atres ordenadors personals com el Sinclair QL i en l'One Per Desk d'ICL.

Els Microdrives utilisaven un chicotet cartuig de 44 mm x 34 mm x 8 mm, incloent el estuche protector, i en el seu interior es trobaven 5 metros de cinta magnètica d'1,9mm d'ample en bucle continu, permetent gravar només en l'exterior de la mateixa. La cinta era manejada a 76 cm/s, lo que permetia recórrer el circuit complet en 8 segons.

Archiu:ZX Microdrive, opened, compared to compact cassette.png
Cartuig Microdrive obert, en comparació a un casset de cinta.
Archiu:Microdrive cart.png
Cartuig de Microdrive.

Els cartuchos mantenien un mínim de 85 KB quan eren formateados per el ZX Microdrive (la capacitat exacta variava depenent del número de sectors defectuosos trobats quan eren formateados) i la velocitat de transferència era de 15 KB/s.

El sistema va adquirir fama de poc fiable. Les cintes s'estiraven durant l'us (lo que els donava una vida curta), lo que acabava per fer illegibles les senyes almagasenades. La "protecció contra escritura" també es basava en software, per lo que un fallo de l'ordenador podia borrar les senyes d'una cinta sancera en 8 segons. Els cartuchos eren relativament cars (al principi es venien a 4,95 lliures cada u, pero més vesprada es varen reduir a 1,99 lliures).

Era possible "ampliar" la capacitat d'un cartuig nou formateándolo vàries voltes, per a "estirar" llaugerament la cinta, allargant-la i permetent escriure més sectors. Este procediment va ser àmpliament documentat en les revistes de la comunitat Sinclair dels anys huitanta.


A nivell físic, les senyes s'almagasenaven en cada casset de forma serial dividits en blocs. Cada casset podia contindre un màxim de 256 sectors de 512 bytes, un llímit impossible d'alcançar per la llongitut llimitada de la cinta i a l'unió entre el seu final i el seu principi. Els microdrives estaven controlats per la targeta de gestió "Interface 1". Esta es conectava a les unitats a través d'un conector pla de 14 patilles terminat en pentine de doble cara, en 7 pols en cada costat. Cada unitat duya esta conexió en el seu costat per a poder conectar en cascada atres unitats fins a un màxim de 8 en total. L'Interfaç 1 utilisava els cassets com "FIFO", és dir, escrivia i tornava a analisar el seu contingut. Les senyals de comunicació entre l'interfaç i les unitats es basaven en la pròpia naturalea dels soports de cinta magnètica en els que estaven equipades i, per tant, només podien referir-se a senyals elèctriques destinades a accionar cabezales magnètics. Dites caps eren caps estéreo molt normals que també eren utilisades en aquells anys per walkmans molt comuns. Tals cartuchos permetien accionar dos pistes en la mateixa cinta. Cada pista contenia una part de les senyes que devien llegir-se/almagasenar-se. Els archius de senyes que es gravaven en dits soports procedien generalment dels que hi havia en la memòria de l'ordenador. Cada byte es transmetia a través d'una direcció llògica d'ordenador i, per mig d'un registre de desplaçament, es convertien de 8 bits paralels a 8 bits serie. En les dos pistes de cinta, per tant, els bytes dels archius es gravaven alternativament: el primer byte en la pista 1 i a una distància de 4 bits, en la pista 2, el segon byte. En les pistes, per tant, es podien llegir al mateix temps els bits 4-7 del primer byte i 0-3 del segon. Despuix del primer byte, la situació continuava en poder llegir-se en la pista 1 els bits 0-3 del tercer byte i els bits 4-7 del segon, i aixina successivament. La codificació física de bits utilisada és bifásica, en la que un "0" escomença i termina en una transició de senyal, mentres que un "1" té una transició al principi, en mig i al final, duplicant de fet la freqüència de el "0".

Vore també

[editar | editar còdic]