Constantí Llombart

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Saltar a: navegació, buscar
Constantí Llombart
Constanti.jpg
Naiximent 8 de setembre de 1848
Valéncia
Mort 30 de març de 1893 (als 44 anys)
Activitat
Obres principals Los fills de la morta viva


Carmel Navarro i Llombart, més conegut pel seu seudònim de Constantí Llombart (Valéncia, 1848 - 1893), fon un escritor valencià i activiste valencianiste.

Fon un dels escritors més representatius en llengua valenciana del sigle XIX en Valéncia impulsor de la Renaixença valenciana. Destacà per la seua activitat política republicana, pel seu valencianisme i per la varietat dels seus escrits, de caràcter filològic com la reedició del Diccionari Escrig en un ensaig nou d'ortografia, un compendi biobibliogràfic d'autors valencians: Los fills de la morta viva; texts de caràcter polític, epigrames i publicacions periòdiques que destaquen per l'humorisme i la sàtira, ademés d'obres de creació com poesia o teatre.

Llombart fon un personage molt actiu en la Valéncia de finals del sigle XIX, en una dimensió social que cap atre escritor ha pogut conseguir. Políticament fon republicà i amic personal de Vicent Blasco Ibáñez, a qui va convéncer per a que escriguera en valencià les primeres noveles. Ad ell se deu la creació de l'associació Lo Rat Penat, el primer intent d'aplegar a valencianistes de totes les classes interessats per la cultura valenciana, en un cert deix reivindicatiu.

Home bo, pla, modest i treballador, a pesar de la falta de mijos econòmics no deixà de lluitar mai per la defensa i el conreu de la Cultura Valenciana en tots els seus aspectes, especialment en el de la llengua a la qual ajudà a eixir de la letàrgia i la postració que patia en aquells moments. La frase que identifica a Constantí Llombart es:

"Tot s'ho mereix Valéncia, per a Valéncia tot."

Biografia[editar]

Constantí Llombart, seudònim de Carmel Navarro Llombart, naixqué el 8 de setembre de 1848 en una família humil d'artesans, en el carrer de la Bosseria de la ciutat de Valéncia. Per unes raons o per unes atres la seua formació primària està plena de vicissituts, perque pareix que no professava una gran inclinació pels estudis. Despuix, en créixer, superaria esta fase, i com a conseqüència, possiblement, del seu primer ofici d'enquadernador de llibres, al qual se dedicà en deixar l’escola, prengué contacte en les lletres i es despertà en ell, gràcies a la llectura de tot lo que quea en les seues mans, un interés pel coneiximent i per l’escritura. La falta de formació acadèmica no seria un obstàcul per a que arribara a ser un destacat home de lletres. La seua amistat en l’impressor Agustí Laborda i en el mestre Andreu Codonyer influí notablement en la seua decisió de dedicar-se a escriure i també en unes atres que marcarien sa vida.

Fon un esperit desinquet i un home compromés, inclús políticament, de manera que arribà a ser notòria la seua militància republicana i molt activa la seua participació en la Revolució de 1868. En este marc polític escrigué per a la publicació satírica El Diablo Cojuelo i per a La Propaganda Republicana, les dos fundades per ell. De la mateixa manera, escrigué alguns treballs relatius ad este periodo i moviment, també referits al cantonalisme i al federalisme i, fins i tot, de denúncia de l’injustícia social i de l’esclavitut. Estos temes quedaren explicitats en obres com ara Trece días de sitio, Justicia contra justicia, La esclavitud de los blancos o Lo darrer agermanat, tractats i drames en els quals expongué les seues idees lliberals. Prèviament havia compost també uns Cants republicans per al Centre Popular Instructiu, lo que li valdrà el nomenament de Soci d'Honor de la Joventut Republicana i la conexió en les classes més populars.

Alguns acontenyiments, en especial diversos enfrontaments en les autoritats governatives de la Restauració monàrquica, reconduïren la seua activitat, la qual es concentrarà en la producció lliterària. És justament en este moment quan, imbuït per l’esperit de la Renaixença, de la qual ell serà peça clau, concep el Calendari Llemosi Lo Rat-Penat (1875), publicació que traurà avant en colaboracions lliteràries d'uns atres escritors, tant valencians com balears i catalans –no es pot oblidar l’esperit de germanor pro-llemosina que avivarà este moviment en una primera fase, i que despuix divergirà i es farà particular en cada territori-.

El seu caràcter mamprenedor i la seua ànsia per revitalisar la llengua valenciana li faran impulsor de moltes iniciatives, com la de la creació d'una “Biblioteca valenciana” (colecció en la qual pretenia reeditar els escritors clàssics valencians i en la que a soles arribaria a publicar "Lo procés de les Olives" de Fenollar i "Las alabanzas de las lenguas…" de Martí de Viciana) o la concepció d'una entitat que aglutinara els esforços del valencianisme cultural, idea que cristalisaria en la fundació de Lo Rat Penat en 1878, societat concebuda per a treballar encaridament per la cultura i la llengua valenciana.

En eixa llínea d'enaltiment de la llengua valenciana s'ha d'enquadrar la que és possiblement la seua obra escrita més ambiciosa i representativa, Los Fills de la Morta Viva (1879), un estudi biogràfic i bibliografic d'autors i obres lliteràries dels sigles XVIII i XIX.[1]

Fundador de Lo Rat Penat[editar]

L'implicació política de Llombart, també la seua producció lliterària i una gran capacitat creadora motivaren a que es convertira en un dels més importants referents de la Renaixença valenciana. Un treball, el de la restauració de la llengua valenciana, el seu conreu i l’enaltiment cultural i lliterari que ocuparan tota sa breu vida. Aixina, començà en el proyecte de crear una societat que amparara i consolidara aquell moviment de recuperació, que treballara de manera intensa i constant per l’enaltiment, la defensa i el conreu de les diferents àrees que constituïxen la cultura valenciana, d'una manera especial la llengua valenciana, màxim exponent de la particularitat del poble valencià.

Pero per a desgràcia de Llombart, pronte seria copada l’associació pels elements més conservadors, pels nomenats poetes de guant, l’exponent màxim dels quals fon Teodor Llorente. Estos imprimiren un caràcter més lliterari a la nova associació, evitant qualsevol reivindicació política i social front al centralisme de l'Estat Espanyol. En posterioritat, nova llacor entraria en Lo Rat Penat que recuperaria part dels principis del fundador. La societat ratpenatista seguix treballant actualment per les tradicions, per la llengua i per la cultura valencianes, sent la década de les associacions valencianistes front al pancatalanisme.

Llombart i la llengua valenciana[editar]

No ha faltat qui ha vist en Llombart un símbol de l’unitarisme entre les llengües valenciana, catalana i balear. Se podria dir que és millor dit al contrari. El seu pensament gira entorn de que els tres idiomes formen, o son tres branques, d'una llengua mare comú, la que nomenaria llemosina. Es per això que, involucrat en eixe moviment de Renaixença, que efectivament desplegarà, encara que un moviment paralel ho farà en més força en Catalunya. D'este modo Llombart buscà una sana colaboració entre escritors, ademés de Valéncia, de Balears, de Catalunya i inclús del Rosselló (la nomenada Catalunya Nort). Este serà el cas de la publicació del Periódich Lliterari Quincenal Lo Rat-Penat, convertit en orgue oficial de la Societat d'Amadors de les Glories Valencianes.

Ricard Blasco ha fet un ampli estudi al respecte d'esta publicació, de la qual s’editaren huit números, del quinze de decembre de 1884 al quinze d'abril de 1885, autor que afirma que Llombart no identifica català i llemosí. En el mateix discurs fundacional de Lo Rat Penat se pot pensar en una identificació del terme [llemosí]], que és el que més usa Llombart a l’hora de referir-se a la llengua, en la llengua antiga, en l’usada pels reis de la Corona d'Aragó, que en definitiva és la que té el propòsit de recuperar per considerar-la més culta. Sent aixina i tot que, en les més de trentauna referències que fa a la llengua, la nomena normalment llemosina, barrejant-la en les expressions “nostre idioma”, “nostra materna llengua”, “nostre matern idioma”, “nostra nativa llengua” i, com no podia ser d'una atra manera, “aquella mateixa noble llengua llemosina apellada valenciana” o “llengua llemosina-valenciana”. D’esta manera busca la coneixó en els escritors clàssics valencians que substantivaren la llengua en que escrivien nomenant-la valenciana. No escapa, a pesar de tot lo indicat, a la terminologia de llengua d'Oc, en referir-se a l’orige de la llengua, i al llemosinisme.

També en el pròlec de Los Fills de la Morta-Viva fa menció a eixa filiació llemosina de la llengua; idea que sense dubte s’arreplega d'una manera mes estructurada en l’introducció que precedix al Ensayo de Ortografía Lemosino-Valenciana i que s’inclou en la tercera edició del Diccionario Valenciano-Castellano de José Escrig i Martínez, actualisada i ampliada per Llombart. De la llectura d'eixa introducció a l’ortografia composta per Llombart se'n poden deduir diverses qüestions. En primer lloc està la necessitat de recuperar, conéixer i valorar lo propi.

Despuix explana quins són els principis en els que fonamenta la seua Ortografia:

"[...] ¿cuál, en conciencia, podrá ser el mejor sistema ortográfico adaptable en el día á nuestro idioma? ¿Nos atenderemos á la pronunciación, al uso constante, ó á la etimología? […] adoptaremos de todos ellos lo más aceptable, siempre y cuando los principios de nuestras aseveraciones encuentren su apoyo en el uso, la etimología ó la buena pronunciación de las palabras [...]"

En quant a la relació entre la llengua llemosina i la valenciana, aixina com entre estes i les llengües catalana i balear, fa una dissertació en la que el lloc de naiximent de la llengua serà Limoges (França):

“La primera de ellas, es decir, la que al punto donde se habla se refiere, reducida está a la aplicación indistinta del calificativo lemosí á las tres diversas ramas del árbol de nuestra lengua, que son el catalán, el mallorquín y el valenciano, denominándose respectivamente lemosino-catalán, lemosino-mallorquín y lemosino-valenciano, según la región á que corresponda;” […] “De este modo obtendríanse las consiguientes ventajas de facilitar en mucho la unificación de nuestra lengua, pudiendo, por otra parte, desarrollarse autonómicamente cada una de por sí, evitándose quizás mezquinos recelos ó antagonismos que entre sus cultivadores pudieran algún día suscitarse”.

Això és, que Constantí Llombart concebia les llengües valenciana, balear i catalana com a dialectes fills de sa mare: el llemosí. Uns fills "corromputs" que calia netejar i unificar en una sola; l'antiga llengua llemosina:

“Respecto a la división del tiempo…, y establecer tres diferentes géneros de lenguaje: uno correspondiente al pasado, ó sea el lemosín arcaico; otro al presente, que podría llamarse lemosín literario, y ha de ser el que con el actual renacimiento se forme; y, por último, el dialecto valenciano, especie de caló, corruptela de nuestra antigua lengua valenciana, y que hoy ordinariamente usamos. [...] Este es, á nuestra manera de entender, el más factible medio de llegar, en no lejano día, á poder sistematizarse nuestro lenguaje, y establecer, como se pretende, exactas reglas, por las cuales puedan los valencianos aprender con prontitud á leer y escribir bien nuestra materna lengua”.

Aprofitant-se d'açò es promou l'ortografia de les Normes de Castelló de 1932, usades inclús per l'associació de Lo Rat Penat. Estes normes se vengueren com a solució ad eixe esperit unificador d'una suposta nova llengua llemosina, pero eren en realitat un Cavall de Troya per a introduïr la normativa catalana de l'Institut d'Estudis Catalans en Valéncia. Cosa que, en vore cóm seria amprat pel pancatalanisme posteriorment, seria rebujat pel valencianisme i alguns dels mateixos signants d'eixa ortorafia, puix des de la burgesia catalana s'usà açò per a impondre a la llengua valenciana la normativa fabriana de l'IEC i subjugar la llengua valenciana al català, deixant-la com a simple dialecte d'esta, traïcionant la voluntat del propi Llombart.[2]

Cites[editar]

La frase que l'identifica no pot expressar millor quin era el sentiment que inspirava l'obra de Constanti Llombart per la seua terra, el Regne de Valéncia, i per tot lo que comporta ser valencià.

Tot s'ho mereix Valéncia. Per a Valéncia tot.

Obres[editar]

  • Niu d'abelles
  • Abelles y Abellerols
  • Tabal y donsayna
  • Tipos d'auca
  • Cabotes y calaveres
  • El Pare Mulet, (periódich satirich)
  • Obres festives del P. Mulet
  • Alabanzas de las lenguas, per Viciana
  • Lo procés de les olives per Fenollar y altres
  • Trece dias de sitio ó los sucesos de Valencia
  • Excel.lencies de la llengua llemosina
  • Lo darrer agermanat
  • La Perla de Carcajente
  • ¡La Sombra de Carracuca!
  • L’Agüela Püala
  • Ensaig d'ortografia llemosina-valenciana
  • La Suiza valenciana
  • Valencia antigua y moderna
  • Lo Rat-Penat

Referències[editar]

  1. [1] "Constanti Llombart (Valencia, 1848-1893)" http://www.rogleconstantillombart.com/principal.html
  2. [2] "Constanti Llombart i els fonaments del valencianisme" http://www.rogleconstantillombart.com/DOCUMENTS/MONOGRAFICS/Constanti%20Llombart.htm

Bibliografia[editar]

  • Andrés Cabreres, Ramón (2006) Constantí Llombart, Biografia íntima, Valencia: L’Oronella, Servicis Editorials Valencians S.L.* Blasco, Ricard (1985) Constanti Llombart i “Lo Rat-Penat”. Periódich Lliterari Quincenal, Valencia: Diputacio de Valencia
  • Roca, Leon (1995) Constanti Llombart, Valencia: Lo Rat Penat
  • Lloris i Valdes, Manuel (1982) Constantí Llombart, Valencia: Institucio Alfons El Magnanim.