Diferència entre les revisions de "Història de la llengua valenciana"

Gràcies als furs concedits per [[Jaume I]], el [[Regne de Valéncia]] fon totalment independent de la [[Corona d'Aragó]].

Molts dels que aplegaren en les tropes de Jaume I i els seus prohoms, foren "mossaraps" valencians que fugits temps arrere de l'invasio musulmana cap a territoris més al nort peninsular, ara, reclutats com soldats, retornaven als seus llocs d'orige, reintroduint la mateixa llengua romanç que ells o els seus antepassats parlaven quan vivien alli; i per consegüent sumant-la a la dels "mossaraps de llengua" (cristians o no) que havien permaneixcut en la zona.

El desinterés català per la reconquista de Valéncia s'evidencia pels resultats dels clamaments del rei per a les successives expedicions, pero té una justificacio: els catalans no podien vore a Valéncia com una  prolongació del seu propi territori perque fins el [[sigle XIV]] les terres al sur de l'Ebre (des de Gandesa a Amposta) formaren part del regne d'Aragó, no del comtat de Barcelona ni de ningú atre comtat catala. Per atre costat foren els discols nobles aragonesos, tals com Pere d'Azagra o Blasco d'Arago, quins en les seues iniciatives  personals escomençaren a senyorejar part del territori valencià i el rei, inquiet per esta tendencia particularista, assumiria el proyecte molt tardanament.

En la primera aplegada dels conquistadors, el professor Ubieto considera que un 51% serien aragonesos, un 12% catalans i els atres 37% navarresos, provençals, castellans, etc... El total de repoblaments durant l'[[edat mija]], apenes aumentaren el 5% (segons [[Ampar Cabanes]]) de la poblacio total del Regne de Valéncia.

En el llibre d'[[Antonio Ubieto|Antoni Ubieto]], que estudia el "[[llibre del Repartiment]]" i el "llibre dela Avehinaments", demostra que els repobladors vinguts de la "Marca Hispanica Catalana" són escasos (1'2% en 1387, 4'2% en 1401 i 2'5% en 1475) , per lo que la seua influencia en el parlar romanç fon minima. Pero ademés molts d'estos repobladors eren mossaraps valencians que temps arrere, havien fugit cap al nort i noroest peninsular buscant refugi en terres cristianes i que baix la pressió demografica, el desarrelament i l'escassea de mijos de subsistencia en aquelles terres nortenyes, retornaven ara com repobladors cristians, parlant el seu [[romanç valencià]].

Això aclariria per que l'[[idioma Valencià]] actualment posseix forts caracteristiques diferenciadoras en el "catala oriental" parlat en la "Catalunya Vella". Existixen evidencies que apunten a que l'idioma valencia i "catala oriental" ya se trobaven clarament diferenciats en els temps de la "reconquista".

En concret l'assunt se clarifica a l'estudiar el cas de la [[llengua Balear]], la qual posseix certes caracteristiques similars a les del "Catala oriental", al mateix temps que presenta l'esqueixe particular de "parlar salat" de manera generalisada en totes les illes de l'històric Regne de Mallorca.

No se pot negar cert paregut de l'idioma Valencià en el Català (al ser dos [[llengües romàniques]], derivades del [[llatí]]), pero el Català no ha segut mai la llengua del Regne de Valéncia. Ademés, a l'hora d'explicar els pareguts entre l'idioma Valencià i el Català s'ha de tindre be present que el Regne de Valéncia fon el primer regne de la península en desenrollar i tindre (en els sigles XIV-XV), un [[Sigle d'Or valencià|Segle d'Or lliterari]] (en idioma Valencià i anterior al Castella). L'esplendor, prestigi i influencia de la lliteratura Valenciana d'estos sigles sobre les atres llengües peninsulars fon considerable, i més encara sobre la llengua Catalana, que adoptà i feu seues formes de l'idioma Valencià, alguna cosa que propicià que el Català fora cada volta més paregut a la Llengua Valenciana.

Despuix de l'abolicio dels furs del Regne de Valéncia en mediant el Decret de Nova Planta (1707), el regne de Valéncia patí una llaugera castellanisació i l'idioma pergué algunes de les seues paraules en favor d'atres castellanes. No obstant, la llengua Valenciana, ha mantingut caracter i personalitat propia, com a vehicul d'expressi´p natural del poble valencià i ha de reclamar i obtindre per tot això, el ranc, la protecció, l'us i el nom que com idioma unic i independent se mereix.