Gramàtica del valencià

Revisió de 01:04 6 jul 2022 per Valencian (Discussió | contribucions) (Text reemplaça - 'estàndar ' a 'estàndart ')

La gramàtica del valencià és la ciència que estudia i descriu l'estructura de la llengua valenciana.

Fonologia

Vocals

Vocals tòniques

En valencià hi ha sèt vocals tòniques[1]:

  • a (mà);
  • e (fe);
  • e oberta (mel);
  • i (fill);
  • o (tot);
  • o oberta (por);
  • u (fum).

Vocals àtones

Hi ha cinc vocals àtones en valencià: a, e, i, o, u.

Els diftoncs

Artícul principal → Diftonc.

Se poden classificar en tres grups, segons el grau d’obertura de les vocals que els formen [2]:

  • creixents: formats per la semiconsonant u + vocal.
  • decreixents: formats per una vocal + semiconsonant.
  • neutres: formats per la combinació de les vocals àtones i, u.

Els triftoncs

Estén formats per tres vocals en una sola sílaba: la semiconsonant u + vocal + semivocal i o u, sent sempre la tònica la vocal central[3].

Consonants

Alfabet consonàntic valencià

Les lletres de l'alfabet consonàntic valencià són les següents[4]:

b, be
c, ce
ch, che
ç, ce trencada
d, de
f , ef
g, ge
gu, ge-u
h, hac
j, jota
ig, i ge
k, ca
l, el
ll, ell
m, em
n, en
ny, eny
p, pe
q, cu
r, er
rr, doble er
s, es
ss, doble es
t, te
ts, te es
tz, te zeta
v, ve
w, ve doble
x, xe o eix
y, i grega
z, zeta

Dígrafs i pronunciació especial valenciana

  • La terminació -ig es pronuncia com a una "ch" o com "ich" per tant, "Despaig" s'ha de de pronunciar com a /despat∫/.
  • El dígraf "ny" se pronuncia com a /ɲ/, es dir, com la Ñ espanyola, la GN francesa i la NH portuguesa.
  • Les terminacions -ADA i -ADES s'han de pronunciar com a -À i -AES.
  • Els diminutius -ADET i derivats com -ADETA, -ADETS, -ADETES s'han de pronunciar sense "D", que es suprimix.
  • Els començaments de paraula en "ps" s'ha de pronunciar i escriure com a /s/, aixina "sicològic" s'ha de pronunciar com a /si-ko-'lɔ-dʒik/.

Morfologia

Determinants

Artículs

Artícul principal → Artículs en valencià.

L'artícul determinat en valencià és: en singular, el per al masculí, la per al femení i lo per al neutre i en plural, els per al masculí i les per al femení. En algunes comarques septentrionals encara s'usa l'artícul masculí clàssic lo i el seu plural los, també s'usa en el restant del valencià en certes expressions com en lo carrer o tot lo món i alguns noms propis com Canet lo Roig, Tirant lo Blanch o Lo Rat Penat.

Demostratuis

Els determinants demostratius tenen la funció de senyalar la possició de l'objecte respecte al parlant. Presenten la següent forma:

Demostratius Prop Distancia mija LLunt
Masculí singular este, est eixe, eix aquell
Femení singular esta eixa aquella
Masculí plural estos eixos aquells
Femení plural estes eixes aquelles
Neutre açò això allò

Les variacions est i eix són vàlides quan la paraula següent comença per vocal o h i recomanades si la paraula comença per una e o una vocal tònica: est estui, eix home, est atre chic, eix enterro.[5]

Possessius

Els determinants possessius indiquen la relació de pertenència del l'objecte designat.

Persona Masculí singular Femení singular Masculí plural Femení plural
1º singular meu meua meus meues
2º singular teu teua teus teues
3º singular seu seua seus seues
1º plural nostre nostra nostres nostres
2º plural vostre vostra vostres vostres
3º plural seu seua seus seues

Els possessius poden anar davant o darrere del substantiu: el meu veí, un veí meu. Si se situa davant sempre porta l'artícul que li corresponga: les meues carchofes, el seu got, les nostres accions, les vostres tendes.

També existixen els possessius àtons que tenen esta forma:

Persona Masculí singular Femení singular Masculí plural Femení plural
1º singular mon ma mos mes
2º singular ton ta tos tes
3º singular son sa sos ses
1º plural nostre nostra nostres nostres
2º plural vostre vostra vostres vostres
3º plural son sa sos ses

S'utilisen davant de paraules que indiquen parentesc: ma mare, mon yayo, sos tios. També s'utilisen davant de les paraules casa i vida, en alguns refrans i davant d'alguns títuls: ta casa, vostra vida, Sa Santitat, Sa Majestat, nostra Senyera.[5]

Numerals

Els numerals expresen un càlcul numèric i poden ser ordinals, cardinals:

Cardinal Ordinal
0 zero
1 u, una (femenino) primer, primera
2 dos (invariable) segon, femenino segon/segona
3 tres tercer, tercera
4 quatre quart, quarta
5 cinc quint, quinta
6 sis sext, sexta
7 sèt sèptim, sèptima
8 huit octau, octava
9 nou nové, novena
10 dèu dècim, dècima
11 onze undècim, undècima
12 dotze duodècim, duodècima
13 tretze dècim tercer, dècima tercera
14 catorze dècim quart, dècima quarta
15 quinze dècim quint, dècima quinta
16 setze dècim sext, dècima sexta
17 dèsset dècim sèptim, dècima sèptima
18 díhuit dècim octau, dècima octava
19 dèneu dècim nové, dècima novena
20 vint vigèsim

Tambén existixen els partitius: ½ un mig, una mija, 1/3 un terç, una terça, 1/8 un octau, 2/7 dos sèptims. Els multiplicatius sónn : simple, doble, triple, quàdruple, etc.[6]

Pronoms

Pronoms personals

En valencià hi ha dos tipos de pronoms personals els pronoms personals forts que poden actuar com a subjecte i els pronoms personals dèbils que sempre acompanyen al verp.

Els pronoms personals forts tenen la següent forma:

Pronoms personals forts
PERSONA SUBJETE DARRERE DE PREPOSICIÓ
1.º pers. yo mi
2.º pers. tu, vosté tu, vosté
3.º pers. ell/ella ell/ella
1.º pers. pl. nosatros nosatros
2.º pers. pl. vosatros, vostés vosatros, vostés
3.º pers. pl. ells/elles ells/elles


Per a la primera persona del plural se reconeixen tres posibilitats: nosatres per al context formal i lliterari, nosatros com forma estàndart i mosatros como forma coloquial. Lo mateix s'aplica als pronoms dèbils nos i mos. Igualment, en la segona persona del plural, vosatros es la forma general i vosatres també servix per a un context cult.

Quan els pronoms tenen una funció reflexiva se solen acompanyar per l'indefinit mateixa que presenta una forma invariable en femení: S’ho comprà per ad ell mateixa. Elles pensaven en elles mateixa. Tornà en sí.[7]

Els pronoms personals dèbils tenen la forma següent:

Forma Forma apostrofada
Forma principal Forma inversa Davant Darrere
1º pers. sing me em m' 'm
2º pers. sing te et t' 't
reflex. se es s' 's
CD (masc) lo el l' 'l
CD (fem) la l'
CI li
CD indefinit ne en n' 'n
CD neutre/Atribut ho
Partitiu ne en n' 'n
Comp. en de ne en n' 'n
1º pers. pl. nos
2º pers. pl. vos
3º pl. reflex. se es s' 's
CD (masc) los els 'ls
CD (fem) les
CI (masc i fem) los els 'ls
CD indefinit ne en n' 'n
CD neutre/Atribut ho
Partitiu ne en n' 'n
Comp. en de ne en n' 'n

El verp

Artícul principal → Conjugació verbal de la llengua valenciana.

El verp en valencià constituix el núcleu de l'oració. Se dividixen en tres conjugacions, la primera conjugació acabada en -ar: parlar, donar; la segon conjugació acabada en -er, -re, -r: témer, vore; i la tercera conjugació acabada en -ir: fugir, dormir.[8]

Primera conjugació

Formes no personals (masc. sing., fem. sing., masc. pl., fem pl.).
Infinitiu donar
Gerundi donant
Participi donat, donada, donats, donades
Indicatiu yo tu ell nosatros vosatros ells
Present done dones dona donem doneu donen
Pretèrit imperfecte donava donaves donava donàvem donàveu donaven
Pretèrit perfecte doní donares donà donàrem donàreu donaren
Pretèrit perfecte perifràstic vaig donar vares donar va donar vàrem donar vàreu donar varen donar
Futur imperfecte donaré donaràs donarà donarem donareu donaran
Condicional yo tu ell nosatros vosatros ells
  donaria donaries donaria donaríem donaríeu donarien
Subjuntiu yo tu ell nosatros vosatros ells
Present done dones done donem doneu donen
Pretèrit imperfecte donara donares donara donàrem donàreu donaren
Imperatiu yo tu ell nosatros vosatros ells
Afirmatiu   dona done donem doneu donen
Negatiu   no dones no done no donem no doneu no donen

Segon conjugació

Formes no personals (masc. sing., fem. sing., masc. pl., fem pl.).
Infinitiu témer
Gerundi tement
Participi temut, temuda, temuts, temudes
Indicatiu yo tu ell nosatros vosatros ells
Present tem tems tem temem temeu temen
Pretèrit imperfecte temia temies temia temíem temíeu temien
Pretèrit perfecte temí temires temé temírem temíreu temiren
Pretèrit perifràstic vaig témer vares témer va témer vàrem témer vàreu témer varen témer
Futur imperfecte temeré temeràs temerà temerem temereu temeran
Condicional yo tu ell nosatros vosatros ells
  temeria temeries temeria temeríem temeríeu temerien
Subjuntiu yo tu ell nosatros vosatros ells
Present tema temes tema temam temau temen
Pasat imperfecte temera temeres temera temérem teméreu temeren
Imperatiu yo tu ell nosatros vosatros ells
Afirmatiu   tem tema temam temau temen
Negatiu   no temes no tema no temam no temau no temen

Tercera conjugació

Formes no personals (masc. sing., fem. sing., masc. pl., fem pl.).
Infinitiu sentir
Gerundi sentint
Participi sentit, sentida, sentits, sentides
Indicatiu yo tu ell nosatros vosatros ells
Present senc/sent sents sent sentim sentiu senten
Pretèrit imperfecte sentia senties sentia sentíem sentíeu sentien
Pretèrit perfecte simple sentí sentires sentí sentírem sentíreu sentiren
Pretèrit perfecte perifràstic vaig sentir vares sentir va sentir vàrem sentir vàreu sentir varen sentir
Futur imperfecte sentiré sentiràs sentirà sentirem sentireu sentiran
Condicional yo tu ell nosatros vosatros ells
  sentiria sentiries sentiria sentiríem sentiríeu sentirien
Subjuntivo yo tu ell nosatros vosatros ells
Present senta sentes senta sentam/sentim sentau/sentiu senten
Pretèrit imperfecte sentira sentires sentira sentírem sentíreu sentiren
Imperatiu yo tu ell nosatros vosatros ells
Afirmatiu   sent senta sentam/sentim sentau/sentiu senten
Negatiu   no sentes no senta no sentam/sentiu no sentau/sentiu no senten

L'adverbi

L'adverbi és una categoria gramatical heterogènea que sol actuar en l'acció verbal. Estos poden indicar lloc: davant, darrerre, avant, arrere, dins, fòra, etc. Poden indicar temporalitat: ans/adés, en acabant, pronte, tart, mentres, etc. Igualment, poden expresar modalitat: sicerament, honestament, aproximament, etc. També expresen negació: no, res/gens, tampoc, etc. Ademés, poden expresar manera: aixina, be, etc. Els adverbis poden presentar-se en locucions adverbials, per eixemple: aixina aixina, de veres, en pèls i senyals.[9]

Les preposicions i les conjuncions

Les preposicions tenen la funció de fer de nexe entre els elements de l'oració i són invariables. Les preposicions àtones són: a/ad, en, de, en, per, com, fins/asda, cap, i també per a, des de (desde), fins a, cap a, com a. La preposició a se transforma en ad davant d'un pronom personal o demostratiu: Ad ell li funciona, ad este no li ho digues. Les preposicions tòniques són: baix, barat a, cara, contra, entre, sense, segons, sobre, vora.[10]

Les conjuncions també actuen com conectors d'elements equivalents. Eixemples de conjuncions són: i, ni, o, pero, puix, encara que.[11]

Sintaxis

Artícul principal → Sintaxis del valencià.

Vore també

Referències

Bibliografia

  • GUINOT I GALAN, Josep M. (1991) Morfologia Historica de la Llengua Valenciana, Valéncia: RACV.
  • FONTELLES, Antoni; LANUZA, Joaquim; GARCIA, Laura. Gramàtica de la Llengua Valenciana. 2ª edició corregida. Valéncia: Lo Rat Penat, 1996. ISBN: 84-89069-20-4

Enllaços externs