Argilaga

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Argilaga

Ulex parviflorus 1.jpg

Classificació científica
Regne Plantae
Divisió Magnoliophyta
Classe Magnoliopsida
Orde Fabales
Família Fabaceae
Gènero Ulex
Espècie Ulex parviflorus
Autoritat Pourr.
Estat de conservació
Estat LC
Distribució geogràfica


L’argilaga (Ulex parviflorus) és un abruixell perennifoli molt espinós de la família de les Fabaceae, que forma part habitual dels matolls mediterràneus, especialment en terres àrides i calcarees.

Descripció[editar | editar còdic]

Espècie fortament ramificada, punchosa, molt característica pels seus branquillons espinosos i flors grogues brillants.

  • Fulla: molt reduïda, a sovint substituïda per espines foliars trifurcades.
  • Brot: ramificada densament, recoberta d'espines filades, verdosa o bruna segons l'edat del brot.
  • Fruit: llegum pelut, chicoteta (6–10 mm), que conté 1-3 llavors.
  • Altura: entre 0,5 i 1,5 metros, depenent del sol i condicions ambientals.

Hàbitat[editar | editar còdic]

Ulex parviflorus preferix zones seques, assolejades i calcarees. És abundant en màrgens, cudols, serres i matolls degradats, especialment en el Sistema Ibèric oriental i el litoral mediterràneu peninsular.

Present en quasi totes les comarques valencianes.

Taxonomia[editar | editar còdic]

Descrita per Pierre André Pourret en el sigle XVIII. És una de les espècies més representatives del gènero Ulex en la Península Ibèrica.

Etimologia[editar | editar còdic]

  • Ulex: nom llatí antic per a diverses argilagues.
  • parviflorus: significa ‘de flors chicotetess’ en llatí, fent referència a la seua flor chicoteta en comparança a atres espècies del gènero.

Usos[editar | editar còdic]

S'ha usat històricament com a font de combustible, com a barrera natural o per delimitar camins. També jugava un paper en l'alimentació de ganado, especialment en zones a on no hi havia atra vegetació hivernal.

És una planta molt útil en la regeneració de sòls degradats i com a refugi per a la fauna.

Conservació[editar | editar còdic]

No presenta risc conegut. És molt resistent a la sequera, la insolació i els incendis. Regenera bé per rebrot i per llavor.

Referències[editar | editar còdic]

Bibliografia[editar | editar còdic]

  • Castroviejo, S. (coord.) (1999). Flora iberica. Vol. VII: Fabaceae

Enllaços externs[editar | editar còdic]

Commons