Diferència entre les revisions de "Felip V"

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Llínea 61: Llínea 61:
  
 
== Vegeu també ==
 
== Vegeu també ==
* [[Vigatanisme]]
+
* [[Decret de Nova Planta]]
 +
* [[Batalla d'Almansa]]
 
* [[Guerra de Successió Espanyola]]
 
* [[Guerra de Successió Espanyola]]
 
* [[Tractat d'Utrecht]]
 
* [[Tractat d'Utrecht]]
* [[Decret de Nova Planta]]
+
 
  
 
{{Inicia taula}}
 
{{Inicia taula}}
Llínea 96: Llínea 97:
 
}}
 
}}
 
{{Finalitza taula}}
 
{{Finalitza taula}}
 
{{commonscat|Philip V of Spain}}
 
  
  
{{ORDENA:Felip V D'Espanya}} <!--ORDENA generat per bot-->
 
 
[[Categoria:Reis d'Espanya]]
 
[[Categoria:Reis d'Espanya]]
 
[[Categoria:Reis de Castella]]
 
[[Categoria:Reis de Castella]]

Revisió de 22:33 29 dec 2009

Quadro de Felip V colocat cap per avall, en la ciutat de Xàtiva.

Felip IV d'Aragó i V de Castella, o senzillament Felip d'Anjou, ( Versalles, França 1683 - Madrit, Espanya 1746 ) fon el Rei d'Espanya (1700-1746), rei de Nàpols (1700-1707), rei de Sicília (1700-1713) i duc de Milà (1700-1706).

En el seu nomenament com a rei d'Espanya a la mort de Carles II de Castella va vindre el primer rei de la Dinastia Borbón al tro del Regne d'Espanya i va instaurar el centralisme espanyol a l'estil de l'absolutisme borbònic instaurat en França.

Orígens familiars

Naixqué el 19 de decembre de 1683 en la cort francesa del Palau de Versalles, prop de Paris, sent el segon fill del príncip Lluís de França i la seua esposa Maria Ana de Baviera. Era net per llínea paterna del rei Lluís XIV de França i de la infanta Maria Teresa d'Espanya, i per llínea materna de Ferrando I Maria de Baviera i la princesa Adelaida Enriqueta de Saboya. Fon tio del futur rei Lluís XV de França.

Núpcies i descendents

Es casà en Figueres el 2 de novembre de 1701 en Maria Lluïsa de Saboya, filla del duc Víctor Amadeu II de Saboya i la princesa Ana Maria d'Orleans. D'esta unió tingueren quatre fills:

Es casà, en segones núpcies, el 24 de decembre de 1714 en Guadalajara en la princesa Isabel de Farnesio, filla del príncip Odoart II de Parma i Doreta Sofia de Neburc. D'esta unió naixqueren:

Hereu de la Corona

Carles II de Castella moria el 1700 sense descendents directes. Les principals potències europees van propondre un príncip elector de Baviera, en el conseqüent repartiment de possessions entre estes potències. Així la república de les Set Províncies Unides es quedava una part del comtat de Flandes; Anglaterra es quedava Orà, Gibraltar i Cuba; França la Guipúscoa, Nàpols, Sicília i la resta de Flandes; i el Sacre Imperi Romanogermànic es quedava el Ducat de Milà. La mort del príncip elector va provocar que Carles II designés hereu Felip d'Anjou, amb la condició que no podés ser designat hereu del tron francès.

La major part dels països europeus van acceptar el nou rei, fins i tot la pròpia Corona de Castella i el Regne d'Aragó. Però el Sacre Imperi es va negar a fer-ho, considerant que l'Arxiduc Carles d'Àustria, segon fill de l'emperador Leopold I d'Habsburg, tenia més drets al tron i invocant la renúncia de l'àvia de Felip d'Anjou i germana de Carles II, Maria Teresa d'Habsburg, als seus drets com a membre de la Dinastia Habsburg. Poc desprès, Lluís XIV de França, violant el testament del difunt rei castellà, va nomenar hereu de França a Felip V de Castella. Aquesta situació no agradà les potències d'Anglaterra, la república de les Set Províncies Unides i el Sacre Imperi, a la qual s'uní posteriorment Portugal, declarant la guerra a França i Espanya.

La coronació de Felip d'Anjou el 1700 va suposar l'adveniment de la dinastia Borbó al tron espanyol. En la seua primera etapa, el regnat de Felip V va estar tutelat pel seu avi, Lluís XIV de França.

Aquesta circumstància va indignar l'alta noblesa i l'oligarquia espanyoles i va crear un clima de malestar que es va complicar quan l'arxiduc Carles d'Àustria va començar a fer efectives les seues pretensions a la Corona espanyola, amb el suport dels regnes de la Corona d'Aragó, en particular, pels catalans, que mantenien el seu ressentiment envers els francesos arran de la pèrdua de la Catalunya Nord. Això desencadenà la Guerra de Successió Espanyola, que va adquirir caràcter internacional.

Després de la guerra

[[Fitxer:Castillo_cardona.JPG|thumb|left|220px|Castell de Cardona, darrer reducte de la resistència catalana a la invasió castellana de 1715]] [[Fitxer:DecretNovaPlanta.png|thumb|El Decret de Nova Planta, prohibí l'ús de la llengua catalana a l'Administració de justícia de Catalunya]] Finalitzada la guerra, el monarca va mamprendre llavors una profunda reforma administrativa de l'Estat de caràcter centralista, les línies més significatives de la qual van ser l'enfortiment del Consell de Castella i al 1716 el Decret de Nova Planta de la Corona d'Aragó, pel qual dissolia les seues principals institucions i reduïa al mínim la seua autonomia.

Entre les reformes de l'Estat Central, entre les qual cal destacar la creació dels virregnats, la divisió de l'estat en províncies (1833) i la instauració de les Audiències, el 1713 ja havia instaurat la Llei Sàlica.

La fase italiana

Després d'enviudar de la seua primera muller Maria Lluïsa Gabriela de Savoia, es va casar de seguida amb Isabel de Farnesi, que es va convertir en la seua principal consellera, al costat del primer ministre Julio Alberoni. En aquest període es va abandonar el model de política francès i es va iniciar el govern a mans de vàlids.

Amb l'objectiu de recuperar les possessions perdudes va refusar el Tractat d'Utrecht amb el propòsit d'assegurar el futur dels seus fills, Carles i Felip. Així el 1717 les tropes espanyoles van ocupar l'illa de Sardenya i van envair la de Sicília l'any següent. Per aquest motiu la Gran Bretanya, França, la república de les Set Províncies Unides i el Sacre Imperi Romano Germànic van firmar la Quàdruple Aliança contra el Regne d'Espanya. Una esquadra anglesa va aconseguir destruir l'armada espanyola al cap de Pessaro i els aliats van sol·licitar la dimissió del primer ministre Alberoni, promotor d'aquesta política bel·ligerant. Durant aquest temps d'agitació tropes franceses ocupen part del Pirineu central català abolint temporalment els Decret de Nova Planta.

Abdicació

El 10 de gener de 1724 Felip V va abdicar en favor del seu fill primogènit Lluís I d'Espanya, amb l'esperança de regnar finalment a França. Aquest va prendre possessió del tron d'Espanya el 15 de gener del mateix any per morir el 31 d'agost següent a causa de la pigota.

A la seva mort Felip V va haver de tornar a accedir al tron espanyol, una segona etapa assenyalada per l'avanç de la seua malaltia mental i el control que la seua esposa exercia sobre els assumptes del regne.

Segon regnat

thumb|left|180px|Felip V de Castella. Desprès de la mort del seu fill, la política de Felip V va encaminar-se a la reconciliació amb el Sacre Imperi. Així, per mediació de l'home de confiança del rei, el baró de Ripperda, el qual intentà aconseguir el matrimoni de dos fills del rei amb princeses austríaques, el que permeté realitzà una aliança contra un possible conflicte amb França. El fracàs de les negociacions del baró comportà la seva caiguda el 1726.

Posteriorment es posà José Patiño, partidari del rei des de la Guerra de Successió, al capdavant de l'Administració Central. El 1733, va firmar amb França el Primer Pacte de Família, que donà suport al rei francès en la seva lluita en la Guerra de Successió de Polònia. Mitjançant aquesta aliança, l'infant Carles de Borbó fou nomenat rei de Nàpols i Sicília.

El 1793 es produí un conflicte armat entre Espanya i la Gran Bretanya, suscitat per les extralimitacions d'aquesta última potència en el comerç colonial així com en la seva posició en la Successió a la corona austríaca a la mort de l'emperador Carles VI d'Àustria sense fills mascles. El 1743 va firmar el Segon Pacte de Família, gràcies al Marquès de la Ensenada, que va permetre reactivar el seu pacte amb França. El 1749 s'acabà la guerra amb la Pau d'Aquisgrà, firmada en aquells moments pel fill i successor de Felip V, per la qual s'establia a Felip de Borbó, segon fill mascle d'Isabel de Farnesi, com a sobirà del ducat de Parma, Plasència i Guastalla.

Felip V va morir a Madrid el 9 de juliol de 1746, sent enterrat a la La Granja de Sant Ildefons. Fou succeït pel seu fill Ferran VI d'Espanya, tingut del seu primer matrimoni.

Vegeu també


Plantilla:Inicia taula Plantilla:Filera de successions Plantilla:Filera de successions d'un a tres Plantilla:Filera de successions Plantilla:Finalitza taula