Àfrica Equatorial Francesa

El Àfrica Equatorial Francesa (en francés: Afrique-Équatoriale française, AEF) va ser la federació de possessions colonials franceses en Àfrica Central, que s'estenia des del riu Congo fins al desert del Sahara.

Establida en 1910, la federació contenia quatre territoris: Gabon, Congo Mig (actual República del Congo), Ubangui-Chari (actual República Centroafricana) i Chad, encara que esta última es va mantindre com un territori separat fins a 1920. El govern general tenia sèu en Brazzaville, en delegacions en cada territori.

Durant la Segona Guerra Mundial la federació es va unir a les Forces Franceses Lliures en agost de 1940, i es va convertir en el centre de les seues activitats en Àfrica.

baix la Quarta República francesa, la federació va tindre representació en el parlament.

Finalment, l'Àfrica Equatorial Francesa es va dissoldre en setembre de 1958, quan els territoris varen votar a favor de tornar-se autònoms dins de la comunitat francesa. En 1959, les noves repúbliques varen formar una associació provisoria cridada Unió de Repúbliques Centrafricanes, abans de tornar-se totalment independents en agost de 1960.

Atrocitats

Les atrocitats en l'Àfrica equatorial francesa varen incloure treball forçós, eixecucions sumarias, malos tratos i pren de rehens en famílies per a sofocar la resistència a la colonisació francesa. Un sistema de concessions massives es va introduir en l'Àfrica equatorial francesa en 1899. Grans extensions de terra, principalment en les regions fèrtils del mig Congo i Ubangi, es varen vendre a unes 40 empreses privades. Un total de 665 000 km² (257 000 milles quadrades) de terres de cultiu i plantacions de caucho, inclosos els habitants indígenes, es varen convertir en àrees d'anarquia a on es varen establir imposts i treball forçós. Una enquesta realisada pel propi De Brazza va confirmar estes pràctiques, pero no es va prendre cap mida concreta.

El 15 de giner de 1910 va marcar el naiximent de l'Àfrica equatorial francesa. Eixe mateix any, un decret va garantisar teòricament una part del producte dels cultius de caucho per als treballadors aborigen, pero en la pràctica no es va aplicar en gran mida. Els drets hipotètics es varen conferir als treballadors, pero açò es va vore obstaculisat per les mides arbitràries de les grans empreses privades. De fet, durant un viage al Congo francés en 1925-1926, André Gide va testificar que es va aplicar un règim de terror als «natius» (assessinats, golpizas, encarceraments arbitraris) que va registrar en el seu llibre Viages al Congo. A pesar d'açò, mai va condenar el colonialisme com un tot en el llibre. Rudolph Rummel sosté que les atrocitats en les colónies africanes de França es varen cometre principalment en secret sense el coneiximent del públic francés en Europa.

Les atrocitats varen provocar innumerables morts. Rudolph Rummel va citar una estimació de menys de 200 000 per a totes les colónies franceses en Àfrica i Àsia, pero més vesprada es va retractar, afirmant que açò provablement va ser una subestimación. Rummel anteriorment solament havia enumerat els 22.000 treballadors forçats que varen morir construint un ferrocarril en el Congo com a part de la seua estimació per a l'Àfrica Equatorial Francesa. Adam Hoschild va estimar que la mitat de la població humana en les selves tropicals de les colónies franceses d'Àfrica varen perir. Les causes inclouen la malaltia, la fam i la violència. Tom Conner va tan llunt com per a afirmar una disminució de la població de millons, o essencialment que la majoria de la població de l'Àfrica equatorial francesa va perir durant el periodo colonial de 1900 a principis de la década de 1920, parcialment com a resultat del treball forçós.

Vore també

• Imperi colonial francés
• Àfrica Occidental Francesa