Abadia de Sant Gal

Archiu:StGallen asv2022-10 Fürstabtei img1.jpg

Abadia de Sant Gal

La abadia de Sant Gal (en alemán: Fürstabtei Sankt Gallen) va ser durant molts sigles una de les principals abadies de l'Orde benedictina en Europa. Està situada en la ciutat de Sant Gal (en alemà: Sankt Gallen), en Suïssa. Va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco en 1983.

Història

El monasteri va ser fundat en l'any 612 i va adoptar el nom per Sant Gal, el seu fundador, un monge irlandés, companyer de sant Columbano de Luxeuil. Gal va morir allí en 646. Durant el regnat de Pipino el Breu es va fundar la famosa escola de Sant Gal, en la qual varen florir les arts, les lletres i les ciències. Baixe el govern de l'abad Waldo de Reichenau (740-814) es varen copiar numerosíssims manuscrits, formant-se aixina una nutrida biblioteca. Molts monges irlandesos i sajones es varen establir en l'abadia per a dedicar-se a la còpia de manuscrits. A petició de Carlomagno, el Papa Adriano I va enviar gran cantitat de cantorés des de Roma, que varen propagar el Vora gregoriano. En el XIII, l'abadia i la ciutat, com a principat independent, estaven regides pels abad, que varen adoptar el títul de príncips del Sacre Imperi. Baixe els auspicis de l'abad Pío (1630-1674) varen començar a imprimir-se llibres en l'abadia. En 1712, l'abadia va sofrir el saqueig i l'espoli de gran part dels seus tesors, sent dutes moltes obres a Zuric i Berna.

En l'actualitat queda poc del monasteri original medieval. La major part de les edificacions, inclosa l'iglésia abacial, es reedificaron en un estil tardobarroco.

L'abadia

Artícul principal → Abacial de Sant Gal.

El complex abacial en l'época carolingia queda reflectit en un pla elaborat de l'abadia suïssa de Sant Gal, edificada al voltant de 820, en el qual pot observar-se la disposició general d'un monasteri important de l'época. L'aspecte general del complex és el d'una ciutat de cases aïllades en carrers entre elles. Està edificat clarament d'acort a la regla benedictina, que establia que, si era possible, el monasteri continguera tot lo necessari per a la vida, aixina com els edificis conectats més íntimament en la vida religiosa i social dels seus internats. Devia comprendre un molí, una forn, estables, aixina com acomodació per a portar a terme totes les artesania dins dels murs, de modo que no anara necessari per als monges eixir dels llímits del monasteri.

La distribució general dels edificis queda aixina:

L'iglésia en el seu claustre està situada al sur, ocupa el centre d'un àrea quadrangular de prop de 430 peus quadrats. Els edificis, com en els monasteris grans, estan distribuïts en grups. L'iglésia forma el núcleu, com a centre de la vida religiosa de la comunitat. En relació més estreta en l'iglésia està el grup d'edificis apropiats per a la llínea monástica i les seues exigències diàries: el refectorio per a menjar, el dormitori per a descansar, la sala comuna per a relacionar-se, la casa del capítul per a les conferències religioses i disciplinàries. Estos elements essencials de la vida monástica estaven colocats al voltant d'un claustre, el qual contenia una arcada coberta que permetia la comunicació protegida dels elements entre els edificis. L'enfermeria per a monges malalts, en la casa del mege, i el jardí del herbolario queden a l'est. En el mateix grup que l'enfermeria està el jardí dels novicios. L'escola exterior, en la casa del mestre principal contra la paret oposta de l'iglésia, es troba fòra del recint del convent, en proximitat a la casa de l'abad, que devia mantindre constantment vigilància sobre ells.

Pla de Sant Gal

Archiu:St gall plan.jpg

Els edificis destinats a la hospitalitat es dividixen en tres grups: un per a la recepció dels hostes distinguits, un atre per als monges que visiten el monasteri i un atre per als viagers peregrins. El primer i el tercer estan situats a la dreta i a l'esquerra de l'entrada comuna del monasteri. L'hospici per a hostes distinguits es troba en el costat septentrional de l'iglésia, no llunt de la casa de l'abad; el dels hostes pobres es troba en el costat sur, prop del grup d'edificis de la granja, el qual està clarament separat dels edificis monásticos. A la cuina, mantequería i oficines s'aplega a través d'un passage des del costat oriental del refectorio i estan conectades en el forn i la cerveseria, les quals estan colocades una miqueta més llunt. La totalitat dels costats sur i est estan destinats a tallers, estables i granges.

Els edificis, en algunes excepcions, provablement estaven tots fets de fusta, llevat l'iglésia. En total són 33 blocs separats.

L'iglésia és cruciforme, en una nau de 9 arcades i un àbsit semicircular en cada extrem. L'extrem occidental està rodejat per una columnata semicircular, deixant un «paraís obert» entre ell i la paret de l'iglésia. La totalitat de l'àrea està dividida per panels en vàries capelles. L'altar major se situa immediatament a l'est del transepto, o cor ritual, l'altar de Sant Pablo, en l'est, i el de San Pedro en l'àbsit occidental. Hi ha un campanar cilíndric separat de l'iglésia a cada costat de l'àbsit occidental.

L'innovació més important és la clausura monástica, espai abacial a on solament pot haver monges, no permetent-se l'entrada als estranys (clausura passiva) i els monges no poden abandonar-la sense permís (clausura activa).

Este pla seria el que serviria de model per a la construcció d'atres monasteris en tot el Sacre Imperi Romà Germànic, adaptant-se a les circumstàncies locals.

Vore també

• Notació sangalense
• Notkero Bálbulo
• Anex:Abadies carolingias

Enllaços externs

Commons

• Archiu:Commons-logo.svg Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Abadia de Sant Gal.
• Abadia de Gal (en anglés)
• Biblioteca de Sant Gal [1] archivat en Wayback Machine.
• Codices Electronici Sangallenses [2] archivat en Wayback Machine.