Acort de Taif
El Acort de Taif (àrap: اتفاق الطائف) va ser un acort negociat en la ciutat de Taif (Aràbia Saudita) pels membres supervivents del parlament del Líban de 1972 i presidit pel president del parlament Hussein el-Husseini. L'acort va tractar la reforma política en el Líban, la conclusió de la Guerra Civil, l'establiment de relacions entre el Líban i Síria, reafirmar el control del govern en el Líban, i el disseny d'un marc per a la retirada gradual síria del Líban. Va ser firmat el 22 d'octubre de 1989 i ratificat pel parlament libanés el 5 de novembre del mateix any.[1]
L'acort va incloure un Pacte Nacional per a restablir el sistema polític en el Líban, transferint part del poder que la comunitat cristiana maronita havia tingut com a privilegi baix el règim colónial francés. Abans de Taif, el primer ministre musulmà suní va ser nomenat per i responsable del president maronita. Despuix de Taif, el primer ministre va ser responsable de la llegislatura, com en un sistema parlamentari tradicional. En el temps de les negociacions, un primer ministre cristià maronita, Michel Aoun, va ser polémicamente designat pel president Amine Gemayel en l'últim moment, contrari al Pacte Nacional.
Encara que l'Acort de Taif va identificar l'abolició del sectarisme polític com una prioritat nacional, no va proporcionar un temps establit per a fer-ho. La Cámara va ser aumentada en tamany a 128 membres, compartits en parts iguals entre cristians i musulmans, en lloc d'elegits per sufragi universal que hauria donat una majoria musulmana (excloent la comunitat d'expatriats en la qual la majoria són cristians). Es va establir un gabinet similarmente dividit en parts iguals entre els cristians i musulmans.
L'acort va ser ratificat el 5 de novembre de 1989. El parlament es va reunir el dia següent en la Base Aérea Qleiat en el nort del Líban i varen elegir al president René Mouawad 409 dies en acabant de que Amine Gemayel deixara esta posició despuix de la finalisació del seu mandat en 1988. Mouawad no va poder ocupar el Palau Presidencial que encara estava en us pel general Michel Aoun. Mouawad va ser assessinat 17 dies despuix en un coche bomba en Beirut el 22 de novembre mentres el seu escolta tornava de les cerimònies del dia de l'independència libanesa. Va ser succeït per Elias Hrawi, que va estar en el càrrec fins a 1998.
L'11 de maig de 2004, el president dels Estats Units George W. Bush va firmar una Orde Eixecutiva implementant sancions a Síria segons la Llei de Responsabilitat Síria i de restauració de la Sobirania Libanesa de 2003. Les sancions d'EE. UU. contra Síria varen ser amenaçades, perque (en part) "Síria manté una presència militar en el Líban contradictòria en l'esperit dels Acorts de Taif de 1989".[2]
la Resolució 1559 del Consell de Seguritat de Nacions Unides va ser adoptada pel Consell de Seguritat de Nacions Unides el 2 de setembre de 2004, repetint molts elements de l'Acort de Taif.
Despuix de les multitudinàries manifestacions de la Revolució dels Cedres demanant la retirat de Síria del Líban en febrer de 2005, el diputat ministre d'exteriors siri Waleed Al-Mualem va dir "les importants retirades que han portat a terme fins ara i que es portaran a terme més vesprada es faran d'acort en Líban contra el teló de fondo de l'Acort de Taif i els mecanismes que comporta." Un portaveu de la Casa Blanca va fer recalcament en la Resolució 1559 del Consell de Seguritat de l'ONU en una conferència de prensa el 25 de febrer.[3]
L'acort també estipulava el desarmament de totes les milícies nacionals i no nacionals. Totes s'han desarmat llevat la chiíta Hezbolá i la no libanesa Fatah, Hamás i el Front Popular per a la Lliberació de Palestina.
Durant el conflicte del Líban-Israel de 2006 el consell de ministres libanés va acordar en una sessió extraordinària adherir-se a l'Acort de Taif tractant en negociadors internacionals. No obstant, el ministre d'Energia Mohammad Fneish, un membre d'Hezbolá va expondre que la crisis militar en curs havia superat l'Acort de Taif i la Resolució 1559 del Consell de Seguritat de l'ONU, de manera que l'acort ya no era un document d'acort nacional. L'important rol d'Iran en la regió no deu ser ignorat, va afegir.[4]
el conflicte del Líban-Israel de 2006 va aplegar a un final en l'alt al fòc baix la Resolució 1701 del Consell de Seguritat de les Nacions Unides. El paràgraf 3 d'esta resolució especifica que el Consell de Seguritat
- "Emfatisa l'importància de l'extensió del control del Govern del Líban sobretot el territori libanés d'acort en les precaucions de la resolució 1559 (2004) i la resolució 1680 (2006), i les precaucions rellevants dels Acorts de Taif, per a eixercitar la seua completa sobirania, de manera que no hi haurà armes sense el consentiment del Govern del Líban i cap atra autoritat que el Govern del Líban".
Desarmament de les milícies
[editar | editar còdic]El govern d'Elias Hrawi va impondre el 30 d'abril de 1991 com a data final per a la rendició i dissolució de totes les organisacions armades, el seu territori, artilleria i armes pesades.
Keserwan-Jbeil
[editar | editar còdic]Les Forces Libaneses, principal organisació cristiana, va acordar entregar els districtes de Keserwan i Jbeil a l'Eixèrcit del general Elie Hayek, en la condició de que la seua força de 10,000 hòmens permaneixquera intacta.
Metn, Baabda
[editar | editar còdic]Entre 1989 i 1990, les àrees de Metn i Baabda, cor de les Falanges Libaneses des dels anys 1950 i despuix de les Forces Libaneses, va vore combats feroços i varis bombardejos a causa de les ofensives fetes per Michel Aoun contra Samir Geagea (cap de les Forces Libaneses) en la Guerra de Lliberació. El 13 d'octubre de 1990, durant l'atac siri al palau de govern en Baabda en respal del PSNS i les tropes d'Elie Hobeika (antic líder de les Forces Libaneses, derrocat per Geagea), Michel Aoun va escapar a l'embaixada francesa. L'Eixèrcit d'Elie Hayek va començar a moure's des de Keserwan i Beirut Oriental cap a Metn i Baabda.[5][6]
Beirut
[editar | editar còdic]En el marc de la Guerra de Lliberació, Aoun havia iniciat la 'Guerra d'Eliminació' contra les Forces Libaneses. Despuix del seu final, el 13 d'octubre de 1990, membres de l'eixèrcit libanés varen començar a desmantellar posicions de l'organisació paramilitar cristiana, permetent que el tràfic es moguera lliurement entre Beirut Oriental (cristià) i Occidental (musulmà) per primera volta des de 1976. Ademés, l'eixèrcit es va desplaçar a la Plaça dels Màrtirs. El 3 de decembre, les Forces Libaneses es varen retirar en una desfilada de 2,000 hòmens, mostrant varis vehículs. També varen traure el seu equipament del Port de Beirut, incloent remolcadors i grues.[6]
Aley, Chouf
[editar | editar còdic]L'eixèrcit no hi havia estat present en Chouf ni en Aley des de l'inici de la guerra en 1975. L'àrea estava desprovista de cristians després de la neteja ètnica comesa pel Eixèrcit Popular de Lliberació (milícia del PSP) de Walid Jumblatt durant la Guerra de la Montanya de 1983. El 30 d'abril de 1991, data final per a l'entrega d'armes i dissolució de milícies, l'eixèrcit libanés baix el mando d'Hayek va ingressar als districtes d'Aley i Chouf, va prendre posicions en els antics llocs de control del EPL i es va apoderar de tot el material d'artilleria. Les montanyes del Chouf varen ser les últimes àrees del Mont Líban a les que va entrar l'Eixèrcit Libanés.
Bekaa
[editar | editar còdic]L'acort estipulava la retirada de totes les tropes síries al vall de Bekaa en un determini màxim de 2 anys, pero no proporcionava un determini per a la seua retirada total del país. Esta escapatoria va permetre al eixèrcit àrap siri ocupar la Bekaa durant els següents 15 anys i dominar la vida política durant el mateix periodo, fins a la seua retirada total en març de 2005 despuix de la Revolució dels Cedres i la Resolució 1559 de l'ONU.
Nort del Líban
[editar | editar còdic]En la part d'esta regió controlada per les Forces Libaneses, les posicions i aparats de dita milícia es varen integrar a l'eixèrcit. L'eixèrcit va entrar a Bcharre (bastió dels maronitas) per a prendre el mando de les posiciones restants. No va haver hostilitats, ya que dos presidents durant la guerra, Bashir i Amine Gemayel, havien segut falangistes (un d'ells, Bashir, sent fundador de les Forces Libaneses), per lo que la cooperació eixèrcit/Forces/Falanges Libaneses havia segut un assunt quotidià.
En el costat siri, la majoria de tropes s'havien retirat d'Akkar i Trípoli.
Sur del Líban
[editar | editar còdic]Des del 7 de febrer de 1991, l'eixèrcit es va desplegar en pobles propencs a la 'zona de seguritat' israelita. El 15 de febrer, un grup de Fatah va fer un tumult, ya que no desijaven una retirada, pero va ser esclafada ràpidament.[7]
El 4 de juliol, seguint el fracàs de les negociacions, l'eixèrcit va atacar posicions palestines en la regió. L'ofensiva, de 10,000 soldats contra 5,000 palestins, va acabar en l'eixèrcit prenent totes les posicions propenques a Sidón en 3 dies. Va haver 73 morts. Es va acordar que quedaren armes d'infanteria en els camps de refugiats de Mieh Mieh i Ain el Hilweh.
Al mateix temps, Israel ocupava la regió junt al seu aliat, l'organisació cristiana separatista del Eixèrcit del Sur del Líban. L'Acort de Taif va permetre que els grups de "resistència" permaneixqueren armats en el sur fins a la retirada israelita (principalment Hezbolá). L'Eixèrcit Libanés no es va desplegar fins al 2000, quan Israel es va retirar. A causa de la retirada israelita, l'Eixèrcit del Sur del Líban va colapsar caóticamente. A pesar de la retirada, Hezbolá no s'ha desarmat, ademés de seguir actiu fins al present.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Etheredge, Laura. Syria, Lebanon, and Jordan.
- ↑ Oficiana del Gabinet de prensa, La Casa Blanca Fact Sheet: Implementing the Syria Accountability and Lebanese Sovereignty Restoration Act of 2003 Consultat el 28 de juliol de 2006 (en anglés)
- ↑ Beirut Daily Star, com se cita el 21 de març de 2005 6,000 Syrian troops retreat to Lebanon-Syria border (en anglés)
- ↑ Lebanon Daily Star, 27 de juliol de 2006 Spotlight on Taif as key ingredient for cease-fire [1] archivat en Wayback Machine. Consultat el 26 de juliol de 2006 (en anglés)
- ↑ Middle East International No 386.
- ↑ 6,0 6,1 Middle East International No 390
- ↑ Middle East International No 396.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Acuerdo de Taif» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.