Guerra civil libanesa

Erro al crear miniatura:

Guerra civil libanesa

La guerra civil libanesa (àrap الحرب الأهلية اللبنانية – Al-Ḥarb al-Ahliyyah al-Libnāniyyah) va ser una guerra civil multifacética en el Líban, que va durar de 1975 a 1990 i va produir un número de morts estimat en 120 000. Segons senyes de 2012, aproximadament 76 000 persones seguixen desplaçades dins del Líban. També va haver un èxodo de casi un milló de persones del Líban com a resultat de la guerra.

Abans de la guerra, el Líban era una societat multiconfesional en musulmans suní i cristians com les majories en les ciutats costeres, els musulmans chiïtes es trobaven principalment en el sur i en el vall de Beqaa a l'est, i les poblacions de les montanyes eren en la seua majoria drusas i cristianes. El govern del Líban havia segut dirigit baix una influència significativa de les èlits entre els cristians maronitas. El víncul entre política i religió s'havia reforçat baix el mandat de les potències colonials franceses des de 1920 fins a 1943, i l'estructura parlamentària favoria una posició de liderage per a la seua població cristiana. No obstant, el país tenia una gran població musulmana i molts grups panárabes i d'esquerra es varen opondre al govern prooccidental. La creació del estat d'Israel i el desplaçament de cent mil refugiats palestins al Líban durant els èxodo de 1948 i 1967 varen contribuir a canviar l'equilibri demogràfic a favor de la població musulmana. La Guerra Freda va tindre un poderós efecte desintegrador en el Líban, que va estar estretament relacionat en la polarisació que va precedir a la crisis política de 1958, ya que els maronitas es varen posar del costat d'Occident, mentres que els grups izquierdista i panárabes es varen alinear en els països àraps alineats en els soviètics.

Els combats entre les forces maronitas i palestines (principalment de l'Organisació per a la Lliberació de Palestina) varen començar en 1975, més tarde els grups izquierdista, panárabes i libanesos musulmans varen formar aliança en els palestins; pero durant el curs de la lluita, les aliances canviarien ràpida i impredeciblemente. Ademés, potències estrangeres, com Israel i Síria, es varen involucrar en la guerra i varen lluitar junt a diferents faccions. Les forces de manteniment de la pau, com la Força Multinacional en el Líban i la FPNUL, també estaven estacionades en el Líban.

Els Acorts de Taif de 1989 varen marcar el començ del fi dels combats. En giner de 1989, un comité designat per la Lliga Àrap va començar a formular solucions al conflicte. En març de 1991, el parlament va aprovar una llei d'amnistia que va indultar tots els delictes polítics abans de la seua promulgació. En maig de 1991, les milícies es varen dissoldre, en l'excepció d'Hezbolá, mentres que les Forces Armades Libaneses varen començar a reconstruir-se llentament com l'única institució no sectària important del Líban. Les tensions religioses entre sunitas i chiítes es varen mantindre despuix de la guerra.

Antecedents

En 1860, va esclatar una guerra civil entre drusos i maronitas en el Mutasarrifato otomà del Mont Líban. La guerra va resultar en la massacre d'uns 10 000 cristians i a lo manco 6000 drusos.

La Primera Guerra Mundial va ser dura per als libanesos. La majoria dels àraps varen lluitar en l'eixèrcit otomà contra els invasores britànics i francesos.

En la derrota i dissolució de l'Imperi otomà (1908-1922), els invasores francesos varen prendre el control de la zona baix lo que varen denominar el Mandat Francés per a Síria i el Líban, baix la Lliga de Nacions. Els francesos varen crear l'estat del Gran Líban com a refugi per als maronitas, pero varen incloure una gran població musulmana dins de les seues fronteres.

En 1926, el Líban va ser declarat república i es va adoptar una constitució. No obstant, esta va ser suspesa en 1932. Diverses faccions buscaven l'unitat en Síria o l'independència de França.  En 1936, Pierre Gemayel va fundar el partit Falange Maronita.

La Segona Guerra Mundial i la década de 1940 varen dur grans canvis al Líban i Orient Mig. Es va prometre l'independència al Líban, que es va conseguir el 22 de novembre de 1943. Les tropes de la França Lliure, que havien invadit el Líban en 1941 per a lliberar a Beirut de les forces de la França de Vichy, varen abandonar el país en 1946. Els maronitas varen assumir el poder sobre el Líban i l'economia. Es va crear un parlament en el que tant musulmans com a cristians tenien un número determinat d'escans. En conseqüència, el president seria maronita, el primer ministre, un musulmà sunita, i el president del Parlament, un musulmà chií.

En 1947, el Pla de Partició de Palestina de les Nacions Unides va conduir a una guerra civil en Palestina, el fi del Mandat Britànic de Palestina i la Declaració d'Independència d'Israel el 14 de maig de 1948. La guerra civil en curs es va transformar en un conflicte estatal entre Israel i els estats àraps en la guerra àrap-israelita de 1948. Açò va provocar que refugiats palestins creuaren la frontera cap al Líban.

En juliol de 1958, el Líban es va vore amenaçat per una guerra civil entre cristians maronitas i musulmans

En la década de 1960, el Líban es va mantindre relativament tranquil, pero açò pronte va canviar. Fatah i atres faccions de l'Organisació per a la Lliberació de Palestina (OLP) duyen molt temps actives entre els 400.000 refugiats palestins en els campaments libanesos. A lo llarc de la década de 1960, el centre de les activitats armades palestines es trobava en Jordània. Es varen vore obligats a reubicar-se despuix de ser desestajats pel rei Hussein durant el Setembre Negre de 1970 en Jordània. Fatah i atres grups palestins varen intentar organisar un colp d'Estat en Jordània incentivant una divisió en l'eixèrcit jordà, alguna cosa que l'OLP havia intentat fer una década abans a instàncies de Nasser. Jordània va respondre i va expulsar a les forces palestines al Líban. Quan varen aplegar, varen crear "un Estat dins de l'Estat". Esta acció no va ser ben rebuda pel govern libanés i quebrantó el fràgil equilibri sectari del Líban.

Ya en l'época de la guerra dels Sis Dies vivien en Líban uns 400 000 refugiats palestins. El país ya tenia una història de conflictes entre els diversos grups de musulmans, cristians i drusos. Entre 1968 i 1975 l'OLP va començar a formar milícies armades entre els refugiats per a llançar atacs contra Israel, aplegant a controlar gran part del sur del país, lo que va conduir a enfrontaments en les forces de l'eixèrcit libanés. Davant esta amenaça al seu tradicional poder, els cristians libanesos varen escomençar a armar-se, fenomen al que va seguir la militarisació dels diversos grups polítics o religiosos. Cap a 1971 la situació estava descontrolada, donant-se lluites locals.

Començ de la guerra (1975-1977)

Davant els enfrontaments de les distintes faccions, el govern libanés, molt debilitat, no va poder mantindre l'orde, lo que va desembocar en feroços enfrontaments en Beirut entre cristians de l'orient de la ciutat i palestins dels diversos camps que hi havia en ella, i que es varen expandir pronte al restant del país (abril de 1975).

Davant els enfrontaments entre grups nacionalistes, dretans i cristians contra palestins i izquierdista, el govern nacional va demanar l'intervenció d'una força de la Lliga Àrap formada principalment per soldats siris, que va terminar per recolzar al govern controlat pels cristians. La capital, de la mateixa manera que el restant del país, va quedar dividida entre els distints bandos que combatien constantment entre sí.

El 22 de giner de 1976, el president siri Hafez al-Assad va negociar una treua entre abdós parts, al mateix temps que començava a movilisar encubiertamente tropes síries al Líban baix l'apariència de l'Eixèrcit de Lliberació de Palestina per a tornar a sometre a la OLP a l'influència síria i evitar la desintegració del Líban.

El 8 de maig de 1976, Elias Sarkis, qui contava en el respal de Síria, va derrotar a Frangieh en les eleccions presidencials celebrades pel Parlament libanés. No obstant, Frangieh es va negar a dimitir. L'1 de juny de 1976, 12.000 tropes regulars síries varen entrar en el Líban i varen començar a realisar operacions contra les milícies palestines i izquierdista.  Açò, tècnicament, va posar a Síria del mateix bando que Israel, ya que este últim havia començat a suministrar armes, tancs i assessors militars a les forces maronitas en maig de 1976.

Intervencions israelites (1978-1982)

Artícul principal → Guerra del Líban de 1982.

Erro al crear miniatura:

Una mare palestina plora despuix de la destrucció del campament de refugiats del Buss (prop de Tir) per part de l'eixèrcit israelita

Entre 1979 i 1983, els servicis secrets israelites varen portar a terme una campanya a gran escala d'atentats en coches bomba que varen causar la mort de centenars de palestins i libanesos, en la seua majoria civils. El general israelita David Agmon diu que l'objectiu era "crear caos entre palestins i siris en el Líban, sense deixar una chafada israelita, per a donar-els l'impressió de que estaven constantment baix atac i inculcar-els una sensació d'inseguritat". "el columnista militar israelita Ronen Bergman senyala que l'objectiu principal era "pressionar a l'Organisació per a la Lliberació de Palestina per a que utilise el terrorisme com a justificació per a una invasió del Líban".

El 16 de juliol de 1981, les eixides palestines varen matar a tres civils israelites. Al sendemà, avions israelites varen bombardejar massivament les oficines de la OLP en Beirut, matant entre 200 i 300 persones, principalment civils libanesos, i ferint a més de 800 persones. Davant els atacs dels milicians palestins del sur del Líban al seu territori, Israel va decidir llançar una ofensiva destruint les seues bases i forçant-els a retrocedir al nort i ocupar el territori junt a les milícies cristianes, deixant com a llímit el riu Litani.

En 1982, davant els atacs dels milicians palestins provinents del centre del Líban, les tropes israelites varen llançar una nova campanya cap al nort, derrotant tant als palestins com als seus aliats izquierdista i siris. La OLP és evacuada de Beirut en prendre l'eixèrcit israelita la ciutat. Davant l'intervenció israelita i l'aliança d'estos en els cristians, les tropes síries varen passar a recolzar als grups islàmics. El 26 de juny, el Consell de Seguritat de l'ONU va propondre una resolució que "exigix la retirada immediata de les forces israelites desplegades al voltant de Beirut, a una distància de 10 quilómetros de la perifèria d'eixa ciutat, com a primer pas cap a la retirada completa de les forces israelites del Líban, i la retirada simultànea de les forces armades palestines de Beirut, que es retiraran als campaments existents".

Ocupació israelita (1983-1985)

Artícul principal → Atentat contra els quarters en Beirut en 1983.

Despuix de l'ocupació israelita, els palestins i aliats inicien una campanya de guerrilles i atacs suïcides en els que forcen als israelites a retrocedir de nou al sur del Litani, deixant sols als seus aliats cristians. Front a la situació del país, tropes de l'ONU s'establixen en el Líban, principalment en el sur i tracten de reorganisar el govern i les forces armades libaneses, ademés d'una força de coalició formada per EE. UU., França, Itàlia i Regne Unit que intenta restablir la pau en la capital pero termina fracassant.

Final de la guerra (1986-1989)

En l'últim periodo de la guerra civil, diversos intents de pau i reconciliació fracassen, en part impedits per les milícies palestines, per lo que es forma una aliança entre les forces cristianes, izquierdista, síries i de musulmans libanesos per a enfrontar-els. S'inicia llentament la desmovilización dels combatents i la seua inclusió en la política formal.

Tractat de pau i amnistia

En 1990 les últimes zones de conflicte, especialment en Beirut, són pacificades i un any més vesprada es concedix una amnistia general als excombatientes, encara que l'ocupació síria de part del nort i este del país durarà fins a 2005 i l'israelita de la zona meridional fins al 2000. Esta llarga guerra va costar la vida d'entre 130 000 i 250 000 persones, un atre milló va resultar ferit, 100.000 en diversos graus de discapacitat permanent i un atre milló va fugir del país a l'exterior.

Vore també

• Massacre de Damour
• Massacre de Sabra i Chatila
• Operació Litani
• Operació Pau per a Galilea
• Chiisme
• Sunisme
• Guerrilla urbana
• Forces Armades del Líban
• Drusos
• Anex:Faccions de la Guerra Civil Libanesa

Bibliografia relacionada

• Jean-Marc Aractingi, La Politique à més trousses (Politics at my heels), Editions l'Harmattan, Paris, 2006, Lebanon Chapter (ISBN 978-2-296-00469-6).
• Al-Baath wa-Lubnân [Arabic only] ("The Baath and Lebanon"), NY Firzli, Beirut, Donar-al-Tali'a Books, 1973.
• The Iraq-Iran Conflict, NY Firzli, Paris, EMA, 1981. ISBN 2-86584-002-6
• Bregman, Ahron (2002). Israel's Wars: A History Since 1947. London: Routledge. ISBN 0-415-28716-2
• Bregman, Ahron and El-Tahri, Jihan (1998). The Fifty Years War: Israel and the Arabs. London: BBC Books. Penguin Books. ISBN 0-14-026827-8
• The Breakdown of the State in Lebanon, 1967–1976. Khazen, Farid El (2000) (ISBN 0-674-08105-6)
• The Bullet Collection, a book by Patricia Sarrafian Ward, is an excellent account of human experience during the Lebanese Civil War.
• Civil War in Lebanon, 1975–92. O'Ballance, Edgar (1998) (ISBN 0-312-21593-2)
• Crossroads to Civil War: Lebanon 1958–1976. Salibi, Kamal S. (1976) (ISBN 0-88206-010-4)
• Death of a country: The civil war in Lebanon. Bulloch, John (1977) (ISBN 0-297-77288-0)
• Faç of Lebanon: Sects, Wars, and Global Extensions (Princeton Séries on the Middle East) Harris, William W (1997) (ISBN 1-55876-115-2)
• The Fateful Triangle: The United States, Israel, and the Palestinians. Noam Chomsky (1983, 1999) (ISBN 0-89608-601-1)
• History of Syria Including Lebanon and Palestine, Vol. 2. Hitti Philip K. (2002) (ISBN 1-931956-61-8)
• Lebanon: A Shattered Country: Myths and Realities of the Wars in Lebanon, Revised Edition Picard, Elizabeth (2002) (ISBN 0-8419-1415-X)
• Lebanon in Crisis: Participants and Issues (Contemporary Issues in the Middle East). Haley P. Edward, Snider Lewis W. (1979) (ISBN 0-8156-2210-4)
• Lebanon: Fire and Embers: A History of the Lebanese Civil War by Hiro, Dilip (1993) (ISBN 0-312-09724-7)
• Pity the Nation: Lebanon at War. Fisk, Robert (2001) (ISBN 0-19-280130-9)
• Syria and the Lebanese Crisis. Dawisha, A. I. (1980) (ISBN 0-312-78203-9)
• Syria's Terrorist War on Lebanon and the Peace Process. Deeb, Marius (2003) (ISBN 1-4039-6248-0)
• The War for Lebanon, 1970–1985. Rabinovich, Itamar (1985) (ISBN 0-8014-9313-7)
• The Lebanese War 1975–1985, a bibliographical survey, Abdallah Naaman, Maison Naaman pour la culture, Jounieh, Lebanon, 1985
• Palestine and the Arab-Israeli Conflict, fourth edition, Charles D. Smith (2001) (ISBN 0-312-20828-6) (paperback)
• Els otages libanais dans els prisons syriennes, jusqu'à quand? by Lina Murr Nehme