Anar al contingut

Anex:Faccions de la Guerra Civil Libanesa

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

El guerra civil libanesa va ser un conflicte armat ocorregut en el Líban, entre faccions cristianes, musulmanes i no religioses del país, en intervencions de Síria i Israel, que es va desenrollar entre 1975 i 1990. Este artícul és una llista de les distintes faccions polítiques i paramilitars involucrades en ell.

Faccions

[editar | editar còdic]

Grups cristians i aliats

[editar | editar còdic]

Coalició de partits cristians formada en 1976, els seus principals rivals eren els izquierdista del MNL i els palestins. Va ser precedit per l'expresident Camille Chamoun i líder del PNL, Pierre Gemayel de la Falange i el llavors president libanés Suleiman Frangieh i el seu AZL. En 1978 despuix de l'assessinat del fill de Suleiman, Tony Frangieh, per falangistes el AZL es va separar del front. En 1982 Bashir Gemayel, fill de Pierre, va ser elegit president, pero va ser assessinat per Habib Shartouni, membre libanés d'un partit siri a les tres semanes. La venjança duria als successos de Sabra i Chatila. Posteriorment els seus principals líders varen morir (Pierre Gemayel en 1984, Chamoun i Charles Malik en 1987) i varen ser reemplaçats per hòmens molt manco influents, George Saadeh i Karim Pakradouni. Dany Chamoun, fill de Camille, va reconstruir el front, esta volta enemic de les forces d'ocupació síries, pero despuix del seu assessinat en octubre de 1990 l'organisació va desaparéixer.

Milícia cristiana que va operar en el sur libanés, fundada en 1976 com ELL per ex-oficials de l'eixèrcit liderats per Saad Haddad. Varen recolzar l'invasió de l'eixèrcit israelita al sur del país en 1978, guanyant-se un important aliat, passant a ser el principal aliat dels israelitas en el país, podent a enfrontar-se als milicians palestins que operaven en la zona, especialment a Hezbolá, en 1984 en morir Hadad li succeïx en el mando Antoine Lahad, el conflicte continu fins que en ell 2000 Israel es va retirar i el SLA es va dissoldre.

Els constants atacs de les milícies palestines al seu territori varen motivar l'operació Litani de 1978 per a crear una zona de seguritat en el sur del Líban, als quatre anys davant la resistència de les milícies palestines els israelitas varen alvançar fins a Beirut, derrotant a les forces internacionals àraps, expulsant a la OLP a Tunis i duent al poder als seus aliats cristians. Pero en 1985 al no poder controlar a les guerrilles musulmans que varen quedar en dita ciutat va retrocedir de nou al sur del Litani, territori que va ocupar fins a 2000 enfrontant-se a vàries milícies, especialment a Hezbolá, en retirar-se esta pas a controlar el territori des d'a on va poder llançar atacs a Israel, lo que duria a la guerra del Líban de 2006.

Grups musulmans i d'esquerra

[editar | editar còdic]

Fundat en 1969 com FNPPF, en 1972 va adquirir el nom pel qual seria conegut. Va ser una coalició de partits d'esquerra que va contar en respal de grups islàmics sunitas libanesos i va ser el principal rival del Front Libanés. Va incloure al PSP (liderat per Kamal Jumblatt fins al seu assessinat en 1977, succeït pel seu fill Walid, contava en el respal drusos), el LCP (al mando de George Hawi) i els palestins del Front Rechacista als que se'ls sumaven un gran número de grups més menuts. En 1975 varen fundar el seu braç armat, conegut com a Forces Conjuntes o Forces Comunes, el MNL va ser derrotat i vençut en 1982 per tropes israelitas i va terminar per dissoldre's.

El Front Rechacista es va formar en 1974 com una aliança entre els grups palestins AFL (fundat en 1969 per Zeid Heidar, molt important en la minoria palestina d'Iraq), l'As-Saika (fundat en 1966 en respal siri, liderat entre 1971 i 1979 per Zuheir Mohsen), el Fatah-CR d'Abu Nidal, el DFLP (fundat en 1969 per Nayef Hawatmeh), el PPSF (fundat en 1967 per Samir Ghawshah), el FPLP (fundat en 1967 per George Habash) i el FPLP-CG (fundat en 1968 per Ahmed Jibril). En grup va escomençar a separar-se en terminar la guerra civil i ya durant els Acorts d'Oslo havia desaparegut pràcticament.

Fundat en 1982 en tongada del desaparegut MNL, va operar en contra de l'ocupació israelita en Beirut i posteriorment contra les forces cristianes. Cridat també LNSF. Va incloure al LCP de George Hawi, l'OACL de Muhsin Ibrahim, l'ASAP d'Hussein Hamdan, l'ADP d'Ali Eid i les LARF de Georges Ibrahim Abdallah en el respal de l'OLP, el PFLP i el DFLP. El seu braç armat estava al mando d'Elias Atallah. Despuix de la retirada israelita les debilitades forces del LNRF varen escomençar a separar-se o desmovilizar fins al seu fi oficial en el 2000.

Grup pro-siri separat del MNL en 1976, dirigit per Musa al-Sadr del Amal i Kamal Shatila del UWPF. Colapse en el MNL despuix de l'invasió israelita de 1982. Va ser rival del MNL i el Front Libanés. Va incloure al Moviment Amal, el SSNP, el UWPF, el partit Baaz del Líban i al Partit Razkari (facció separada en 1975 del Partit Democràtic Kurdo libanés).

Organisació que advoca per la creació d'un estat palestí, fundat gràcies a la Lliga Àrap com a coalició de grups polítics i paramilitars en 1964, el seu líder històric va ser fins a la seua mort en 2004 Yasir Arafat, despuix del Setembre Negre de 1970 en Jordània la OLP escape d'eixe país al Líban a on es va fer molt poderosa entre els refugiats palestins.

Organisació chiïta, fundat en 1975 va alcançar gran poder despuix dels bombardejos israelitas en el sur libanés. Va ser rival d'Hezbolá, en 1990 es va desmovilizar i va convertir en partit polític. Liderat per Musa al-Sadr, Hussein el-Husseini i Nabih Berri. És un grup armat de tipo islàmic moderat que desijava evitar la divisió del Líban, la seua ala més radical es va separar i va formar Hezbolá.[8]

Organisació política i paramilitar chiïta, formada entre 1982 i 1985 per a enfrontar a les forces d'ocupació israelitas, recolzada per Síria fins que despuix de retrocedir els israelitas al sur del Litani va exigir la reculada dels siris del Líban. En el 2000 en abandonar el territori meridional del Líban passe a controlar el sur del país, en 2006 despuix de la guerra en Israel les forces del govern libanés i de l'ONU varen ocupar dit territori. Els seus líders varen ser Ragheb Harb (1983 a 1989), Subhi al-Tufayli (1989 a 1991), Abbas al-Musawi (1991 a 1992) i Hasan Nasrallah (des de 1992).

País dominat pel partit partit Baaz, va ocupar en 1976 el Líban com a part de les forces de pau àraps recolzant al govern cristià pero quan este pas a recolzar a Israel en 1983 va canviar el seu respal als musulmans, a pesar de que eixe mateix any les forces de pau àraps es varen retirar la seua ocupació de zones del nort i oest del país va terminar en 2005. El seu cap d'Estat des de 1970, Hafez Al Assad, va ser succeït despuix de la seua mort en 2000 pel seu fill Bashar.

Forces internacionals de pau

[editar | editar còdic]

Des de l'inici del conflicte les forces internacionals àraps, síries i israelitas les varen desactivar, solament en 1983 es varen reactivar en el respal de la missió de l'ONU a fi de recolzar-li en la creació d'un govern d'unitat nacional capaç de conseguir el desarmament de les faccions en combat. Entre les principals raons per les que esta desmovilización es va produir va ser perque en els primers anys de la guerra civil 3.000 dels oficials i soldats varen desertar per a integrar-se al front i un número similar es va passar al MNL, en les seues forces molt disminuïdes l'eixèrcit es va declarar neutral en la lluita (encara que va seguir donant respal al front) lo que duria a la seua desmovilización.[9]

Força internacional de pau àrap formada en la seua àmplia majoria per tropes síries, creada per la Lliga Àrap a petició del govern libanés tractant de detindre el conflicte que ocorria en el país, en 1979 davant l'impossibilitat de terminar el conflicte les tropes de Sudan, Aràbia Saudita i Emirats Àraps Units varen deixar el país, despuix de la pren de Beirut per Israel les forces libias també varen partir deixant solament a les síries, en 1983 es va donar per terminada oficialment la missió de pau quedant els siris com a forces d'ocupació d'un país estranger.

Força de pau de l'ONU la missió de la qual és assegurar la retirada d'Israel del sur libanés, creada en 1978. En 2006 junt a les FAL pas a ocupar el sur de dit país a fi de detindre els combats entre Hezbolá i Israel.[11]

Coalició multinacional formada per EE. UU., França, Itàlia i Regne Unit que va operar com a força de pau en Beirut entre 1982 i 1984, comandada per Timothy J. Geraghty.[13] Fracàs en el seu intent d'impondre orde i impedir els enfrontaments, va iniciar el seu replec despuix del atentat contra els quarters en Beirut en 1983 en el que varen morir 241 americans i 58 francesos.

Forces en conflicte

[editar | editar còdic]
Grup armat Comandant Fundació Combatents Aliança
Intervencions estrangeres
Síria Hafez Al Assad
Bashar Al Assad 		1976-05 22.000-30.000 (1976)[14]
30.000[15] -35.000 (1982)[16]
25.000 (1985)[16]
22.000-30.000 (1987)[17]
40.000 (1989)[18]
35.000-40.000 (1997)[19] 		Cristians:
(1976-83)
Musulmans:
(1983-90)
Israel 1978-00 15.000 (1978)[20]
100.000 (1982)[15]
10.000-15.000 (1985)[21]
1.000 (1988)[22]
1.000-1.500 (1999)[23]
1.000 (2000)[24]
10.000 (2006)[25] 		Cristians
ONU (FPNUL) 1978-actual 6.000 (1978)[14]
4.000 (1989)[18]
Dretes i Maronitas
Front Libanés (FL)[26] 1976-90 10.000 (1975)[27]
10.000-40.000 (1976)
(provablement 15.000-30.000)[14][9]
PNL[28]
(braç armat: "Els Tigres") 		Camille Chamoun (1958-87)
Dany Chamoun (1987-90)
Dory Chamoun (1990-actual) 		PNL: 1958-actual
Tigres: 1968-80 		500 (1968)[9]
2.000 (1975)[27]
4.000 (1975-76)[29]
4.000 (1978)[30] 		FL
Falanges Libaneses
(braços armats: RF, LF) 		Pierre Gemayel (1936-84)
Bashir Gemayel (1976-82)
Amine Gemayel (1984-actual) 		Falange: 1936-actual
RF: 1961-77
LF: 1977-actual 		5.000-8.000 (1975)[31][32]
8.000 (1975-76)[29]
20.000 (1978)[9] 		FL
Moviment Marada(braç armat: "Eixèrcit de Lliberació de Zgharta") Suleiman Kabalan Frangieh (1967-90)
Suleiman Frangieh (1992-actual) 		AZL: 1967-90
Moviment: 1991-actual 		3.500 (1978)[9] FL (fins a 1978)
GoC[33] Etienne Sakr 1974-1990
2000-actual 		500 (1975)[9] FL
Al-Tanzim Obad Zouein 1969-1990 200 (1970)[9] FL
LYM[34] Bashir el-Khoury 1974-1977 FL
OMM 200 (1975)[9] FL
TTC[35] Al-Anid 1975-1985 FL
SLA
FLA[36] 		Antoine Barakat
Fouad Malek
Saad Hadad
Antoine Lahad 		FLA: 1976-78
SLA: 1978-00 		2.000[27]-3.500[37] (1976)
3.000 (1976)[38]
2.000-2.500 (1978)[14]
1.800-2.500 (1987)[17]
2.000 (1988)[22]
5.000 (1989)[18]
2.500 (1999)[23]
2.000-3.000 (2000)[24] 		Israel
Pro-FL
FAL Gral. Hanna Said[9]
(lleal al govern) 		1945-actual 17.000[39] -18.000[9] (1975)
19.000 (1976)[29]
10.000 (1978)[9]
25.000 (1980)[14]
12.000-18.500 (1989)[18]
65.000 (2005)[40]
56.000 (2006)[40] 		Pro-FL[9]
Esquerres, Musulmans i
Drusos
MNL[41]
(braç armat: JF) 		1969-1972 FNPPF
1972-1982 MNL 		20.000 (1975)[9]
LNRF/LNSF[42] 1982-2000
FPPN Musa al-Sadr
Kamal Shatila 		1976-1982 7.000 (1976)[14]
25.000[43]
Moviment Amal Musa al-Sadr
Hussein el-Husseini
Nabih Berri 		1975-90
1991-actual 		1.500 (1975)[9]
30.000 (1982)[44]
16.000 (1984)[45] 		MNL
FPPN
LNRF
PSP
(braç armat: PLA) 		Walid Jumblatt PSP: 1949-actual
PLA: 1976-1989 		3.000[46][47][27]-5.000[29][48] (1976)
2.500 (1977)[9]
8.000 (1978)[27]
17.000 (1983)[49]
3.500 (1986)[50] 		MNL
LCP
(braç armat: GP) 		George Hawi LCP: 1924-actual
GP: 1975-actual 		3.000 (1975)[9]
4.500-5.500 (1976)[51]
2.000-3.000 (1980s)[50] 		MNL
LNRF
CAO Muhsin Ibrahim[9] 1970-actual 2.000 (1975)[9] MNL
Najjadah Adnan Hakim 1933-1990 300 (1975)[9] MNL
LAA Ahmad al Khatib[9] 1975-76 2.000 (1975)[9] MNL
Partit Baaz Abd al Majid
Issam Qansuh 		1947-1987 1.500[52] -3.000 (1975)[9] MNL
FPPN
MF-6[53] 1975-1986 MNL
SSNP 1932-actual 3.000[9]-4.000[52] (1975)
4.000 (1976)[29] 		MNL
FPPN
DPLA[54] 12.500-15.500 (1989)[55]
Grups Nasseritas
MIN
(braç armat: Els Vigilants) 		Ibrahim Kulaylat 1957-1986
2001-actual 		150-200 (1975)[56]
2.000-3.000 (1980)[9][57] 		MNL
UN[58] Islam Arab 1986-1990s 5.000 (1980s)[59]
OPN
(braç armat: ALN) 		Maarouf Saad
Mustafa Saad
Osama Saad 		1973-1990
1991-actual 		500-1.000 (1985)[50][60] MNL
UWPF Kamal Shatila
Najah Wakim 		- 1.000[9]-5.000[57] (1980s) MNL
FPPN
Palestins 25.000 (1975)[9]
OLP
Braç armat: PLA[61] 		Yasir Arafat 1964-actual
1970-1982
(en les seues bases) 		En 1981:[22]
  • 15.000 actius
  • 18.000 reserves

15.000-18.000 (1982)[62]
2.000 (1985)[16]
En 1988:[22]

  • 3.000 actius
  • 7.000 reserves

14.000-18.000 (1989)[18]

Pro-MNL
Fatah Yasir Arafat (1957-05)
Mahmud Abbas (2005-actual) 		1957-actual 6.000[32][63] -7.000[64][65] (1975)
4.800 (1989)[66]
4.500 (1992)[67]
6.000-8.000 (2005)[68][69] 		OLP
Hezbolá 1982-actual 3.000 (1983)[50]
5.000 (1985)[50]
3.600-5.800 (1989)[18]
5.000-10.000 (1993)[70]
10.000 (2010)[71]
As-Saika Zuheir Mohsen (1971-79)
Isam al-Qadi (1979-06) 		1966-actual 4.000[32][63]-4.500 (1975)[64][65] FR (Front
Rechacista)
ALF Zeid Heidar 1969-actual 2.500 (1975)[63][65] FR
PPSF o PSF Samir Ghawshah (1967-09) 1967-actual 200 (1975)[63][65] FR
PFLP-GC Ahmed Jibril 1968-actual 2.000 (1975)[63][65]
500-1.000 (1988)[72] 		FR
DFLP Nayef Hawatmeh 1969-actual 2.500 (1975)[63][65]
500 (fins 1980s)[73] 		FR
PFLP George Habash (1967-2008) 1967-actual 2.000[63]-2.500[65] (1975)
1.000 (1989)[66]
1.000 (2003)[74]
800 (2005)[75] 		FR
PR[65] 2.200 (1975)[65]
24-ODSM Faruq al-Muqaddam 2.500 (1980s)[43]
PLF Muhammad Abbas Mediats 1970-actual 50 (2005)[76] PLO
PFLP-SC Abu Salim 1979-actual 50 (1985)[77]
PSF Samir Ghosheh 1980s-1991 300 (1980s)[78] PLO
15-MO Muhammad al-Umari 1979-1984 50-60 (inicis 1980s)[79]
Asbat al-Ansar Ahmad ‘Abd al-Karim al-Sa‘vaig donar 1991-actual 300 (2005)[80]
300 (2010)[81]
2.000 (2011)[82]
Fatah-RC Abu Nidal 1974-2002 500 (fins 1980s)[83]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Lebanese Front (Wikipedia en anglés)
  2. ↑ South Lebanon Army (Wikipedia en anglés)
  3. ↑ Lebanese National Movement (Wikipedia en anglés)
  4. ↑ Rejectionist Front (Wikipedia en anglés)
  5. ↑ Lebanese National Resistance Front (Wikipedia en anglés)
  6. ↑ Front of Patriotic and National Parties (Wikipedia en anglés)
  7. ↑ Amal Movement (Wikipedia en anglés)
  8. ↑ Líban conflicte - Mediterràneu Sur
  9. ↑ 9,00 9,01 9,02 9,03 9,04 9,05 9,06 9,07 9,08 9,09 9,10 9,11 9,12 9,13 9,14 9,15 9,16 9,17 9,18 9,19 9,20 9,21 9,22 9,23 9,24 9,25 Jurdeini, Paul A., McLaurin, R. D., & Price, James M. Military Operations in Built Up Areas 1975-78. Appendix B. O. S. Army Human Engineering Laboratory, Aberdeen Proving Ground, Technical Memorandum 11-79 (juny de 1979).
  10. ↑ Arab Deterrent Force
  11. ↑ L'Eixèrcit del Líban repren/reprén el control del sur del país per primera volta des de 1968 | elmundo. és 17 d'agost de 2006.
  12. ↑ Multinational Force in Lebanon (Wikipedia en anglés)
  13. ↑ Potomac Books - Col. Timothy J. Geraghty, USMC (Ret.)
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 14,3 14,4 14,5 Gordon, 1983: 105, sifres de fins de 1976
  15. ↑ 15,0 15,1 Osvaldo Cifuentes, ed. (2009). L'Història d'Israel i Palestina. Tom II. Santiago de Chile: Ercilla, pp. 43
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 The Middle East and North Africa, Volum 50, Europa Publications Limited, pp. 532, Routledge, 2003.
  17. ↑ 17,0 17,1 Schmid & Jongman, 2005: 610
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 18,3 18,4 18,5 Stedman, 2002: 166. Ademés d'1.500 a 3.000 soldats iranís ajudant als milicians shiítas en el sur.
  19. ↑ Winckler, 1998: 96
  20. ↑ Samuel M. Katz (1994). Eixèrcits i Batalles. Tropes d'Èlit: Forces de Defensa Israelies des de 1973. Tom III. Madrit: Edicions del Prat, pp. 12, ISBN 84-7838-175-8.
  21. ↑ The Israeli Experience In Lebanon, 1982-1985. Global Security.
  22. ↑ 22,0 22,1 22,2 22,3 Terrorist Attacks in Israel. Global Security.
  23. ↑ 23,0 23,1 Gal Luft. "Israel's Security Zone in Lebanon - A Tragedy?". Middle East Quarterly. Setembre de 2000, pp. 13-20.
  24. ↑ 24,0 24,1 Dralonge, 2008: 161
  25. ↑ Dralonge, 2008: 162
  26. ↑ Francés Front libanais
  27. ↑ 27,0 27,1 27,2 27,3 27,4 DeRouen & Heo, 2007: 480
  28. ↑ Francés Parti national libéral; anglés National Lliberal Party
  29. ↑ 29,0 29,1 29,2 29,3 29,4 El-Khazen, 2000: 299, sifres de fins de 1975 i 1976.
  30. ↑ El-Khazen, 2000: 302
  31. ↑ El-Kazen, 2000: 303
  32. ↑ 32,0 32,1 32,2 El-Khazen, 2000: 299 (sifres de juny-juliol de 1975).
  33. ↑ Inglés Guardians of the Cedars
  34. ↑ Inglés Lebanese Youth Movement
  35. ↑ Inglés Tyous Team of Commandos
  36. ↑ Inglés South Lebanon Army; South Lebanese Army; Free Lebanon Army
  37. ↑ Schmid & Jongman, 2005: 605 (500 regulars i mil milicians a temps complet i dos mil a mig temps).
  38. ↑ O'Ballance, 1998: 45-47; 54; 56-57; 63; 72-73
  39. ↑ Gordon, 1983: 106
  40. ↑ 40,0 40,1 Barak, 2009: 5
  41. ↑ Francés Mouvement National Libanais
  42. ↑ Inglés Lebanese National Resistance Front
  43. ↑ 43,0 43,1 Schmid & Jongman, 2005: 608
  44. ↑ Schmid & Jongman, 2005: 603
  45. ↑ O'Ballance, 1998: 137. Inclou 6.000 regulars i 10.000 irregulars.
  46. ↑ O'Ballance, 1998: 19
  47. ↑ Walid Khalidi (1984) [1979]. Conflict and Violence in Lebanon: Confrontation in the Middle East. Cambridge: Harvard Studies in International Affairs, pp. 77.
  48. ↑ El-Kazen, 2000: 302
  49. ↑ O'Ballance, 1998: 136. La sifra es compon de 5.000 regulars i 12.000 irregulars (1983).
  50. ↑ 50,0 50,1 50,2 50,3 50,4 Schmid & Jongman, 2005: 609
  51. ↑ Jean Dunord, "Liban: Els milices rendent leurs armes", RAIDS magazine n.º65, octubre de 1991, issue (francés), pp. 31. La sifra menciona 2.000 a 2.500 regulars i 2.500 a 3.000 irregulars (1976).
  52. ↑ 52,0 52,1 El-Khazen, 2000: 302 (sifres de 1975). El partit Baaz local es tenia 2.000 membres, 1.500 armats i cinc mil armes personals. El SSNP tenia onze mil membres, 4.000 armats, i cinc mil armes personals.
  53. ↑ Inglés Sixth of February Movement
  54. ↑ Inglés Druze Popular Liberation Army
  55. ↑ Stedman, 2002: 166. Es componia de 5.500-8.500 actius i 7.000 reservistas.
  56. ↑ El-Kazen, 2000: 303
  57. ↑ 57,0 57,1 Schmid & Jongman, 2005: 611. El MIN tenia mil eren tropes regulars i atres dos mil reservistas
  58. ↑ Inglés United Nasserite Organization
  59. ↑ Schmid & Jongman, 2005: 605
  60. ↑ Zaloga, 2003: 56
  61. ↑ Palestine Liberation Army (PLA). Global Security.
  62. ↑ The Lebanon War A estos se sumaven 5 a 6 mil mercenaris estrangers vinguts d'Àsia i Àfrica.
  63. ↑ 63,0 63,1 63,2 63,3 63,4 63,5 63,6 El-Khazen, 2000: 300. Taula 22.1: Sifres del 18 de juny de 1975.
  64. ↑ 64,0 64,1 El-Khazen, 2000: 299 (sifres d'octubre de 1975).
  65. ↑ 65,0 65,1 65,2 65,3 65,4 65,5 65,6 65,7 65,8 El-Khazen, 2000: 301. Taula 22.2: Sifres del 20 d'octubre de 1975.
  66. ↑ 66,0 66,1 Dupuy, 1993: 1472
  67. ↑ HAMAS (Islamic Resistance Movement). Global Security. El grup islàmic Hamas que opera en Gaza tenia en els 1990 uns 6.000 combatents.
  68. ↑ Al-Fatah Al-'Asifa. Global Security.
  69. ↑ Atkins, 2004: 315. El braç armat de Fatah, el Tanzim tenia uns 50.000 combatents.
  70. ↑ Hizballah (Party of God). Global Security.
  71. ↑ Aaron Karp (2010). "Elusive Arsenals: Gang and Group Firearms". Small Arms Survey 2010: Gangs, Groups, and Guns. Capítul IV (anex 2 Ruling groups). Ginebra: Cambridge University Press. ISBN 978-0-52114-684-5.
  72. ↑ Mannes, 2004: 328
  73. ↑ Democratic Front for the Liberation of Palestine (DFLP). Global security.
  74. ↑ Slann, 2007: 258
  75. ↑ Popular Front for the Liberation of Palestine (PFLP). Global security.
  76. ↑ Palestine Liberation Front (PLF). Global security.
  77. ↑ Popular Front for the Liberation of Palestine-Special Command (PFLP-SC). Global Security.
  78. ↑ Popular Struggle Front (PSF). Global Security.
  79. ↑ 15 May Organization. Global security.
  80. ↑ Asbat al-Ansar. Global Security.
  81. ↑ Aaron Karp (2010). "Elusive Arsenals: Gang and Group Firearms". Small Arms Survey 2010: Gangs, Groups, and Guns. Capítul IV (anex 1 Active insurgencies). Ginebra: Cambridge University Press. ISBN 978-0-52114-684-5.
  82. ↑ ‘Asbat al-Ansar - Terrorist Groups
  83. ↑ Abu Nidal Organization (ANO). Global Security.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Atkins, Stephen I. (2004). Encyclopedia of Modern Worldwide Extremists and Extremist Groups. Westport: Greenwood Publishing Group. ISBN 978-0-31332-485-7.
  • Barak, Oren (2009). The Lebanese Army: A National Institution in a Divided Society. SUNY Press. ISBN 978-0-79149-345-8.
  • DeRouen, Karl & O. K. Heo (2007). Civil Wars of the World: Major conflicts since World War II. Tom I. Santa Bàrbara: ABC-CLIO. ISBN 978-1-85109-919-1.
  • Dralonge, Richard N. (2008). Economics and Geopolitics of the Middle East. Nova York: Nova Publishers. ISBN 978-1-60456-076-3.
  • Dupuy, Trevor Nevitt (1993). International Military and Defense Encyclopedia: G-L. Washington DC: Brassey's. ISBN 978-0-02881-063-8.
  • El-Kazen, Farid (2000). The Breakdown of the State in Lebanon 1967-1976. Londres: I. B. Tauris. ISBN 0-674-08105-6.
  • Gordon, David C. (1983). The Republic of Lebanon: nation in jeopardy. Boulder/Beckenham: Taylor & Francis. ISBN 978-0-86531-450-4.
  • Mannes, Aaron (2004). Profiles In Terror: The Guide To Middle East Terrorist Organizations. Oxford: Rowman & Littlefield. ISBN 978-0-74253-525-1.
  • O'Ballance, Edgar (1998). Civil War in Lebanon, 1975-92. Londres: Palgrave Macmillan. ISBN 978-0-33372-975-7.
  • Schmid, Alex, & Jongman, Albert (2005) [1988]. Political Terrorism: A new guide to actors, authors, concepts, data bases, theories and literature. Ámsterdam; New York: North-Holland; New Brunswick: Transaction Books. ISBN 978-1-41280-469-1.
  • Slann, Martin W. & Cindy C. Combs (2007). Encyclopedia of Terrorism. Nova York: Infobase Publishing. ISBN 978-1-43811-019-6.
  • Stedman, Stephen John; Donald S. Rothchild & Elizabeth M. Cousens (2002). Ending civil wars: the implementation of peace agreements. Boulder: Lynne Rienner Publishers. ISBN 978-1-58826-083-3.
  • Winckler, Onn (1998). Demographic developments and population policies in Baʻathist Syria. Portland; Brighton: Sussex Academic Press. ISBN 978-1-90221-016-2.
  • Zaloga, Steven J. (2003). Tank battles of the Mid-East Wars: The wars of 1973 to the present. Tom II. Hong Kong: Concord Publications. ISBN 962-361-613-9.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Anex:Faccions_de_la_Guerra_Civil_Libanesa&oldid=1087034»