Anar al contingut

Declaració d'independència d'Israel

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Declaració d'independència d'Israel
Erro al crear miniatura:
David Ben-Gurión (primer ministre d'Israel) llig la Declaració de l'Independència d'Israel, el 14 de maig de 1948, en Tel Aviv, Israel, baix un gran retrat de Theodor Herzl, fundador del modern sionisme.
Erro al crear miniatura:
Text de la Declaració d'Independència.

La Declaració d'independència d'Israel, oficialment la Declaració de l'Establiment de l'Estat d'Israel (en hebreu: הכרזה על הקמת מדינת ישראל), va tindre lloc el 14 de maig de 1948 (5 Iyar 5708) en el Museu d'Art de Tel Aviv, coincidint en la finalisació llegal del Mandat britànic de Palestina sobre la cridada «Terra d'Israel» (Eretz Israel) pels judeus. La declaració es va portar a terme despuix d'haver-se aprovat, en novembre de l'any anterior en l'Assamblea General de les Nacions Unides, el Pla de partició de Palestina en dos Estats, un d'àrap i un atre judeu, acceptat per la comunitat judeua i rebujat per la comunitat àrap.

La data programada pels britànics per a l'expiració del seu mandat, el dia 15 a les zero hores, coincidia en el sabbat, de modo que les autoritats judeues varen decidir alvançar la cerimònia oficial a les quatre de la vesprada del divendres 14, huit hores ans que l'alt comissari Alan Cunningham abandonara el port d'Haifa junt en les últimes autoritats britàniques.

S'afirmava que l'Estat es basaria en els principis de llibertat, justícia i pau, obert a l'immigració de tots els judeus del món (reclama la solidaritat de la Diàspora), i garantisant l'igualtat de drets i llibertats per a tots els seus ciutadans, sense distinció. Solicitava també ser admés en l'ONU i invitava als veïns àraps a conviure en pau i bo veïnat, en ajuda i cooperació mútua.

En l'excepció del món araboislámico, la declaració va trobar una resposta immediata i universalment favorable: aixina, eixa mateixa nit, onze minuts en acabant de que expirara el Mandat Britànic, Estats Units va reconéixer a l'Estat d'Israel. l'Unió Soviètica ho va fer tres dies despuix.

Context històric

[editar | editar còdic]

La possibilitat d'una pàtria judeua en Palestina havia segut un objectiu de les organisacions sionistes des de finals d'el XIX. En 1917, el Secretari de Relacions Exteriors britànic Arthur Balfour va declarar en una carta al líder de la comunitat judeua britànica Lord Lionel Walter Rothschild que:

El Govern del seu Majestad contempla en beneplàcit l'establiment en Palestina d'una llar nacional per al poble judeu i farà us dels seus millors esforços per a facilitar la realisació d'este objectiu, entenent-se clarament que no es farà res que puga perjudicar els drets civils i religiosos de les comunitats no judeues existents en Palestina, o els drets i l'estatus polític dels judeus en qualsevol atre país.

A través d'esta carta, que es va conéixer com la Declaració Balfour, la política del govern britànic va respalar oficialment el sionisme. Despuix de la Primera Guerra Mundial, el Regne Unit va rebre un mandat per a Palestina, que havia conquistat dels otomans durant la guerra. En 1937, la Comissió Peel va sugerir dividir el Mandat de Palestina en un estat àrap i un estat judeu, encara que la proposta va ser rebujada com a inviable pel govern i va anar a lo manco parcialment culpable de la renovació de les tumults àraps de 1936-39.

Davant l'aument de la violència despuix de la Segona Guerra Mundial, els britànics varen entregar el tema a les recentment establides Nacions Unides. El resultat va ser la Resolució 181 (II), un pla per a dividir Palestina en Estats Àraps i Judeus Independents i el Règim Internacional Especial per a la Ciutat de Jerusalem. L'estat judeu rebria al voltant del 56% de la superfície terrestre del Mandat de Palestina, comprenent el 82% de la població judeua, encara que estaria separat de Jerusalem. El pla va ser acceptat per la majoria de la població judeua, pero rebujat per gran part de la població àrap. El 29 de novembre de 1947, la resolució de recomanar al Regne Unit, com Potencia mandatària de Palestina, i a tots els demés Membres de les Nacions Unides l'adopció i aplicació, sobre el futur govern de Palestina, del Pla de Partició en Unió Econòmica es va sometre a votació en l'Assamblea General de les Nacions Unides.[1]

El resultat va ser de 33 vots a favor, 13 en contra de la resolució i 10 abstencions. Resolució 181(II): PARTIX I: FUTURA CONSTITUCIÓ I GOVERN DE PALESTINA: A. TERMINACIÓ DEL MANDAT, PARTICIÓ I INDEPENDÈNCIA: La clàusula 3 establix:

Estats àraps i judeus independents i el Règim Internacional Especial per a la Ciutat de Jerusalem, ... entrarà en vigor en Palestina dos mesos en acabant de que haja conclós l'evacuació de les forces armades de la Potencia mandatària, pero en qualsevol cas a més tardar el 1° d'octubre de 1948.

Els països àraps (tots els quals s'havien opost al pla) varen propondre consultar a la Cort Internacional de Justícia sobre la competència de l'Assamblea General per a dividir un país, pero la resolució va ser rebujada.

Fòra d'Israel i del món àrap, el naiximent de l'Estat judeu va trobar un respal universalment favorable, tant en Occident com en el bloc de l'Est. En la nit del 15 de maig de 1948, els eixèrcits d'Egipte, Transjordania, Síria, Líban i Iraq varen creuar les fronteres i començarien l'invasió de l'Estat d'Israel.

Redacció del text

[editar | editar còdic]

El primer borrador de la declaració va ser fet per Zvi Berenson, assessor llegal de l'Histadrut i més tarde juge de la Talle Suprema, a petició de Punches Rosen. Un segon borrador revisat va ser fet per tres advocats, A. Beham, A. Hintzheimer i Z. I. Baker, i va ser elaborat per un comité que incloïa a David Remez, Punches Rosen, Haim-Moshe Shapira, Moshé Sharet i Aharon Zisling. Una segona reunió del comité, que va incloure a David Ben-Gurión, Yehuda Leib Maimon, Sharet i Zisling va produir el text final.[2]

Vot del Minhelet HaAm

[editar | editar còdic]

El 12 de maig de 1948, el Minhelet HaAm (Govern provisional d'Israel) va ser convocat per a votar sobre la declaració d'independència. Tres dels tretze membres estaven desapareguts, en Yehuda Leib Maimon i Yitzhak Gruenbaum bloquejats en la sitiada Jerusalem, mentres que Yitzhak-Meir Levin estava en els Estats Units.

La reunió va començar a les 13:45 i va terminar despuix de la mijanit. La decisió va ser entre acceptar la proposta nortamericana d'una treua o declarar l'independència. Esta última opció va ser somesa a votació, en el respal de sis dels dèu membres presents:

Jaim Weizmann, el president de l'Organisació Sionista Mundial, i pronte serà el primer President d'Israel, va respalar la decisió, despuix de preguntar "¿Qué estan esperant els idiotes?"[3]

Redacció final

[editar | editar còdic]

El proyecte de text es va presentar per a la seua aprovació en una reunió del Moetzet HaAm (Consell d'Estat Provisional) en l'edifici del FNJ en Tel Aviv el 14 de maig. La reunió va començar a les 13:50 i va terminar a les 15:00, una hora ans que es fera la declaració. A pesar dels desacorts del moment, els membres del Consell varen votar unànimement a favor del text final. Durant el procés, va haver dos debats principals, centrats en les qüestions de les fronteres i la religió.

Fronteres

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
El dia de la seua proclamació, Eliahu Epstein va escriure a Harry S. Truman que l'Estat havia segut proclamat "dins de les fronteres aprovades per l'Assamblea General de les Nacions Unides en la seua Resolució del 29 de novembre de 1947".

Les fronteres no es varen especificar en la Declaració, encara que el seu paràgraf 14 indicava la voluntat de cooperar en l'implementació del Pla de Partició de l'ONU. El borrador original havia declarat que les fronteres serien decidides pel pla de partició de l'ONU. Si ben açò va ser recolzat per Rosen i Bechor-Shalom Sheetrit, Ben-Gurion i Zisling es varen opondre, en Ben-Gurion declarant:

"Acceptem la Resolució de l'ONU, pero els àraps no. S'estan preparant per a fer-nos la guerra. Si els derrotem i capturem Galilea occidental o territori a abdós costats del camí a Jerusalem, estes àrees es convertiran en part de l'Estat. ¿Per qué deuríem obligar-nos a acceptar llímits que en qualsevol cas els àraps no accepten?"[3]

L'inclusió de la designació de fronteres en el text es va eliminar en acabant de que el govern provisional d'Israel, el Minhelet HaAm, votara 5-4 en contra.[2] Els revisionista, compromesos en un Estat Judeu a abdós costats del riu Jordán (és dir, incloent Transjordania), volien que s'incloguera la frase "dins de les seues fronteres històriques", pero no varen tindre èxit.

Religió

[editar | editar còdic]

El segon problema important va ser sobre l'inclusió de Deu en l'última secció del document, en el borrador usant la frase "i posant la nostra confiança en el Totpoderós". Els dos rabinos, Shapira i Yehuda Leib Maimon, varen argumentar a favor de la seua inclusió, dient que no podia ometre's, en Shapira recolzant la frase "Deu d'Israel" o "el Totpoderós i Redentor d'Israel".[3] Va ser fortament opost per Zisling, un membre del secularista Mapam. Al final es va usar la frase "Roca d'Israel", que podria interpretar-se com una referència a Deu o a la Terra d'Eretz Israel, Ben-Gurion va dir: "Cada u de nosatres, a la seua manera, creu en la 'Roca d'Israel' com ell la concep. M'agradaria fer una petició: No em deixen sometre esta frase a votació". Encara que Zisling encara es va opondre al seu us, la frase va ser acceptada sense votació.

Nom

[editar | editar còdic]

Els redactors també varen tindre que decidir sobre el nom del nou estat. Eretz Israel, Ever (del nom Eber), Judea i Sión varen ser tots sugerits, de la mateixa manera que Ziona, Ivriya i Herzliya.[4] Judea i Sión varen ser rebujades perque, d'acort en el pla de partició, Jerusalem (Sión) i la majoria de les montanyes de Judea estarien fòra del nou estat.[5] Ben-Gurion va propondre "Israel" i va ser aprovat per una votació de 6-3.[6] Documents oficials publicats en abril de 2013 per l'Archiu Estatal d'Israel mostren que dies abans de l'establiment de l'Estat d'Israel en maig de 1948, els funcionaris encara estaven debatent sobre cóm es cridaria el nou país en àrap: Palestina (فلسطين Filastin), Zion (صهيون Sayoun) o Israel (إسرائيل Eesra'il). Es varen fer dos suposicions: "Que un estat àrap estava a punt d'establir-se junt en el judeu d'acort en la resolució de partició de l'ONU l'any anterior, i que l'estat judeu inclouria una gran minoria àrap els sentiments de la qual devien tindre's en conte". Al final, els funcionaris varen rebujar el nom Palestina perque varen pensar que eixe seria el nom del nou estat àrap i podria causar confusió, per lo que varen optar per l'opció més genuïna: Israel.[7]

Atres artículs

[editar | editar còdic]

En la reunió del 14 de maig, varis atres membres de Moetzet HaAm varen sugerir adició al document. Meir Vilner volia que denunciara el Mandat Britànic i l'eixèrcit, pero Sharet va dir que estava fòra de lloc. Meir Argov va pressionar per a mencionar els camps de desplaçats en Europa i per a garantisar la llibertat d'idioma. Ben-Gurion va estar d'acort en este últim, pero va senyalar que l'hebreu deuria ser l'idioma principal de l'estat.

El debat sobre la redacció no terminaria per complet ni tan sols en acabant de que s'haguera fet la Declaració. El firmant de la declaració, Meir David Loewenstein, va afirmar més vesprada: "Va ignorar el nostre dret exclusiu a Eretz Israel, que es basa en el pacte del Senyor en Abraham, el nostre pare, i les repetides promeses en el Tanaj. Va ignorar l'aliá de Rambam i els estudiants de Gaón de Vilna i el Baal Shem Tov, i els [drets de] els judeus que vivien en el 'Vell Yishuv'".[8]

Cerimònia de declaració

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Una multitut celebrant fora del Museu de Tel Aviv, ubicat en 16 Boulevard Rothschild, per a escoltar la Declaració.
Erro al crear miniatura:
Invitació a la cerimònia, datada el 13 de maig de 1948.
Erro al crear miniatura:
David Ben-Gurión declarant l'independència baix un gran retrat de Theodor Herzl, fundador del sionisme modern

La cerimònia es va celebrar en el Museu de Tel Aviv (hui conegut com a Saló de l'Independència), pero no va anar àmpliament promocionat, ya que es temia que les autoritats britàniques intentaren d'impedir-ho o que els eixèrcits àraps pogueren invadir abans de lo esperat. Una invitació va ser enviada per mensager en el matí del 14 de maig dient als destinataris que aplegaren a les 15:30 i que mantingueren l'event en secret. L'event va començar a les 16:00 (hora elegida per a no violar el shabat) i va ser transmés en viu com la primera transmissió de la nova estació de ràdio Kol Yisrael.[9]

El borrador final de la declaració va ser mecanografiado en l'edifici del Fondo Nacional Judeu despuix de la seua aprovació a principis del dia. Ze'ev Sherf, que es va quedar en l'edifici per a entregar el text, s'havia oblidat d'organisar el seu propi trasllat. En última instància, va tindre que marcar un automòvil que passava i demanar-li al conductor (que conduïa un automòvil prestat sense llicència) que ho duguera a la cerimònia. La solicitut de Sherf va ser inicialment rebujada, pero va conseguir persuadir al conductor per a que ho duguera.[3] L'automòvil va ser detingut per un policia per excés de velocitat mentres conduïa per la ciutat, encara que no es va emetre cap multa en acabant de que s'explicara que estava retardant la declaració d'independència.[6] Sherf va aplegar al museu a les 15:59.[10]

A les 16:00, Ben-Gurion va obrir la cerimònia colpejant el seu martell sobre la taula, lo que va provocar una interpretació espontànea del Hatikva, que pronte seria l'Himne Nacional d'Israel, pels 250 invitats.[6] Entre els participants es trobaven autoritats judeues, alcaldes, líders polítics i religiosos, intelectuals i periodistes que varen poder aplegar a Tel Aviv, ya que Jerusalem es trobava en eixos moments cercada per tropes ben equipades de la Legió Àrap transjordana, ya a les portes de la Ciutat Vella, en el marc de la guerra civil.

En la paret darrere del podi penjava un retrat de Theodor Herzl, el fundador del sionisme modern, i dos banderes, que més vesprada es convertirien en la bandera oficial d'Israel.

Despuix de dir-li a l'audiència "Ara els llegiré el pergamí de l'Establiment de l'Estat, que ha passat la seua primera llectura pel Consell Nacional", Ben-Gurion va procedir a llegir l'històrica declaració, de caràcter estrictament llaic pero que establia un víncul en la cultura i l'història dels antepassats judeus, i començava aixina:

Eretz Israel ha segut el breçol del poble judeu. Ací s'ha forjat la seua personalitat espiritual, religiosa i nacional. Ací ha vixcut com a poble lliure i sobirà; ací ha creat una cultura en valors nacionals i universals.

A continuació va ser mencionant en rapidea les fites que havia travessat el poble judeu en la seua història recent, recordant el llarc exilie i el modern Yishuv, sense oblidar-se d'evocar a Herzl i a la Declaració Balfour, l'Holocaust i el vot favorable de l'ONU.

Acabava proclamant, «en virtut del dret natural i històric del poble judeu, aixina com la resolució de les Nacions Unides», un Estat judeu en Palestina, que durà el nom de «Estat d'Israel».

Per mig de la paraula bíblica «Roca d'Israel» (Tsur Israel) per a evitar mencionar a Deu en un text polític, la declaració concloïa en estes paraules:

Depositant la confiança en la «Roca d'Israel», subscrivim esta declaració en la sessió del Consell provisional de Poble sobre el sol de la pàtria, en la ciutat de Tel Aviv, la vespra del shabat, 5 del més iyar de 5708 (14 de maig de 1948).

Despuix de la llectura de la Declaració, que va prendre 16 minuts, va haver encara temps per a derogar les lleis repressives i antiinmigratorias del Govern britànic (vejau Llibre Blanco). Terminant en les paraules "Acceptem el Pergamí de la Fundació de l'Estat judeu alçant-se" i demanant al rabino Fishman que recitara la bendició Shehecheyanu.[6]

Signatarios del pergamí

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Moshe Sharet firma la Declaració d'Independència.

Com a líder del Yishuv, David Ben-Gurión va ser la primera persona en firmar. La declaració devia ser firmada pels 37 membres de Moetzet HaAm. No obstant, dotze membres no varen poder assistir, en onze d'ells atrapats en la sitiada Jerusalem i un en l'estranger. Els 25 firmants restants presentes varen ser convocats per orde alfabètic per a firmar, deixant espais per als absents. Encara que se li va deixar un espai entre les firmes d'Eliyahu Dobkin i Meir Vilner, Zerach Warhaftig va firmar en la part superior de la següent columna, lo que va dur a l'especulació de que el nom de Vilner s'havia deixat solament per a aïllar-ho, o per a emfatisar que inclús un comuniste havia estat d'acort en la declaració.[6] No obstant, Warhaftig més vesprada va negar açò, afirmant que se li havia deixat un espai (ya que era un dels firmants atrapats en Jerusalem) a on una forma hebraizada del seu nom hauria encaixat alfabéticamente, pero va insistir en firmar baix el seu nom real per a honrar la memòria del seu pare i aixina es va moure cap a avall dos espais. Ell i Vilner serien els últims signatarios supervivents, i varen permanéixer prop pel restant de les seues vides. Dels firmants, dos eren dònes (Golda Meir i Rachel Cohen-Kagan).[11]

Quan Herzl Rosenblum, un periodiste, va ser cridat per a firmar, Ben-Gurión li va solicitar que firmara baix el nom d'Herzl Vardi, el seu pseudónimo, ya que volia més noms hebreus en el document. Encara que Rosenblum va accedir a la solicitut de Ben-Gurión i va canviar llegalment el seu nom a Vardi, més vesprada va admetre que llamentava no firmar com Rosenblum.[6] Varis atres signatarios més vesprada varen alçar els seus noms, inclosos Meir Argov (Grabovsky), Peretz Bernstein (llavors Fritz Bernstein), Avraham Granot (Granovsky), Avraham Nissan (Katznelson), Moshe Kol (Kolodny), Yehuda Leib Maimon (Fishman), Golda Meir (Meyerson / Myerson), Punches Rosen (Felix Rosenblueth) i Moshe Sharet (Shertok). Atres signatarios varen agregar els seus propis tocs, inclós Saadia Kobashi, qui va agregar la frase "HaLevy", referint-se a la tribu de Levi.[11]

En acabant de que Sharet, l'últim dels firmants, posara el seu nom en el paper, l'audiència va tornar a posar-se de peu i l'Orquesta Filharmònica d'Israel va tocar "Hatikvah". Ben-Gurión va concloure l'event en les paraules "¡L'Estat d'Israel està establit! ¡S'alça esta sessió!"[6]

Conseqüències

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Guerra d'independència d'Israel.

La declaració va ser firmada en el context de la guerra civil entre les poblacions àrap i judeua del Mandat que havia començat el dia despuix de la votació de partició en l'ONU sis mesos abans. Els estats àraps veïns i la Lliga Àrap es varen opondre a la votació i varen declarar que intervindrien per a evitar la seua implementació. En un cablegrama del 15 de maig de 1948 dirigit al Secretari General de les Nacions Unides, el Secretari General de la Lliga dels Estats Àraps va afirmar que "els Estats àraps es veuen obligats a intervindre per a restablir l'orde públic i posar vedat un major derramamiento de sanc".[12]

Durant els següents dies, els eixèrcits d'Egipte, Transjordania, Iraq i Síria es varen enfrontar a les tropes israelites dins de l'àrea de lo que acabava de deixar de ser el Mandat Palestí, començant aixina la guerra d'independència d'Israel. Una treua va començar l'11 de juny, pero els combats varen recomençar el 8 de juliol i es va detindre novament el 18 de juliol, abans de reiniciar-se a mitan d'octubre i finalment terminar el 24 de juliol de 1949 en la firma dels acorts d'armistici. Per a llavors, Israel havia conservat la seua independència i aumentat la seua superfície terrestre en casi un 50% en comparació al Pla de Partició de l'ONU de 1947.[13]

Despuix de la declaració, Moetzet HaAm es va convertir en el Consell d'Estat Provisional, que va actuar com l'orgue llegislatiu per al flamant Estat fins a les primeres eleccions en giner de 1949.

Molts dels signatarios eixercitarien un paper destacat en la política israelita despuix de l'independència; Moshe Sharet i Golda Meir varen servir com a primer ministre, Yitzhak Ben Zvi es va convertir en el segon president del país en 1952, i varis atres varen servir com a ministres. David Remez va ser el primer firmant en fallir, morint en maig de 1951, mentres que Meir Vilner, el signatario més jove en sol 29 anys, va anar el més longeu, servint en la Knesset fins a 1990 i morint en juny de 2003. Eliyahu Berligne, el signatario de major edat als 82 anys, va morir en 1959.

Onze minuts despuix de la mijanit, Estats Units va reconéixer de facto a l'Estat d'Israel.[14] Açò va ser seguit per Iran (que havia votat en contra del pla de partició de l'ONU), Guatemala, Islàndia, Nicaragua, Romania i Uruguay. L'Unió Soviètica va ser la primera nació en reconéixer plenament a Israel de jure el 17 de maig de 1948,[15] seguida per Polònia, Checoslovàquia, Yugoslàvia, Irlanda i Suràfrica. Estats Units va estendre el reconeiximent oficial despuix de les primeres eleccions israelites, com Truman havia promés el 31 de giner de 1949.[16] En virtut de la Resolució 273 (III) de l'Assamblea General, Israel va ser admés com a Membre de les Nacions Unides l'11 de maig de 1949.[17]

En els tres anys posteriors a la guerra de l'Independència d'Israel, uns 700.000 judeus varen emigrar a Israel, residint principalment a lo llarc de les fronteres. Al voltant de 136.000 eren alguns dels 250.000 judeus desplaçats de la Segona Guerra Mundial.[18] Des de la guerra àrap-israelita de 1948 fins a principis de la década de 1970, entre 800.000-1.000.000 de judeus varen abandonar, varen fugir o varen ser expulsats de les seues llars en països àraps; 260.000 d'ells varen aplegar a Israel entre 1948 i 1951; i 600.000 en 1972.[19][20][21]

El pergamí

[editar | editar còdic]

Encara que Ben-Gurion li havia dit a l'audiència que estava llegint del pergamí de l'Independència, en realitat estava llegint d'un full mimeografiada perque solament la part inferior del mateix havia segut terminada per l'artiste i calígrafo Otte Wallish en el moment de la declaració (no va completar tot el document sino fins a juny). Com no hi havia temps que perdre, despuix de la declaració els 37 signatarios varen firmar els seus noms en un full de pergamí en blanc. El pergamí va ser preparat en tres seccions unides entre sí. L'original de la Declaració es troba en els Archius Nacionals d'Israel.[22] Va basar l'estil de caligrafia en un Sefer Torá d'el XVI.[23]

Ademés, Walisch es va encarregar de la preparació de la sala d'exposicions en la que es va anunciar l'independència de l'Estat. baix la direcció de Ben Gurion i la guia immediata de Ze'ev Sharef, Secretari de l'Administració Nacional, Wallish va fer que la sala fora rebujada d'art no relacionat en els judeus i Israel. Va fer canviar les obres de la sala per obres com "Jew Holding a Scroll" de Marc Chagall.

La responsabilitat per a crear un estuche d'almagasenament adequat es va confiar a l'Acadèmia Bezalel, considerada com l'escola d'art més important del país. L'administració de Bezalel li va confiar el treball a un dels instructors de l'acadèmia, el mestre platero David Heinz Gumbel. En maig de 1949, Gumbel va presentar un esbós del disseny per a una estuche d'argent, i la proposta va ser aprovada pel primer ministre. El estuche d'almagasenament va tardar sis semanes en produir-se. A principis de decembre de 1949, va ser presentat a la secretaria del govern, que ho va confiar als Archius de l'Estat. Junt en la Declaració d'Independència, la caixa d'argent es va exhibir per primera volta al públic en general en una exposició dels Archius Estatals en el Yom Ha'atzmaut de 1950.[24]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «ODS HOME PAGE». documents-dds-ny. un. org. Consultat el 2023-04-23.
  2. ↑ 2,0 2,1 «The Israeli Declaration of Independence: “A Camel Is a Horse Produced by a Committee” | Journal of Textual Reasoning» (en en). Consultat el 2023-04-23.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 The State of Israel Declares Independence Israeli Ministry of Foreign Affairs
  4. ↑ Gilbert, M. (1998) Israel: A History, London: Doubleday. p. 187. ISBN 0-385-40401-8
  5. ↑ «[1]». Consultat el 2023-04-23 (en en).
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 6,6 «A Nation born in "A Day" - "One Day that shook the World"» (en en-us). Kol HaTor. Consultat el 2023-04-23.
  7. ↑ «Why Israel’s first leaders chose not to call the country ‘Palestine’ in Arabic» (en en-us). www. timesofisrael. com. Consultat el 2023-04-23.
  8. ↑ «Wallish and the Declaration of Independence». www. eretzisraelforever. net. Archivat des d'el original, el 23 de juliol de 2011. Consultat el 2023-04-23.
  9. ↑ Shelley Kleiman-The State of Israel Declares Independence Israel Ministry of Foreign Affairs
  10. ↑ "The throwback museum that echoes independence" [2] archivat en Wayback Machine. St. Louis Jewish Light, 5 December 2012
  11. ↑ 11,0 11,1 For this reason we congregated [3] archivat en Wayback Machine. Iton Tel Aviv, 23 April 2004
  12. ↑ Consultat el 2023-04-24.
  13. ↑ Cragg, Kenneth (1997). Palestine. The Prize and Price of Zion, Cassel, pp. 57, 116. ISBN 978-0-304-70075-2.
  14. ↑ «Press Release Announcing O. S. Recognition of Israel (1948)» (en en). National Archives. Consultat el 2023-04-24.
  15. ↑ Ian J. Bickerton (2009) The Arab-Israeli Conflict: A History Reaktion Books, p. 79
  16. ↑ «Truman Library: Press Release, January 31, 1949. Truman Papers, Official File. OF 204-D: Jewish State, 1948-1949.». web. archive. org. Archivat des d'el original, el 7 de decembre de 2017. Consultat el 2023-04-24.
  17. ↑ Consultat el 2023-04-24.
  18. ↑ «Displaced Persons» (en en). encyclopedia. ushmm. org. Consultat el 2023-04-24.
  19. ↑ Schwartz, Adi. All I Wanted was Justice, Haaretz.
  20. ↑ Andree Yadid. «The Forced Migration of Jews from Arab Countries and peace» (en anglés) (PDF). Historical Society of Jews from Egypt. Consultat el 24 d'abril de 2023.
  21. ↑ Malka Hillel Shulewitz, The Forgotten Millions: The Modern Jewish Exodus from Arab Lands, Continuum 2001, pp. 139 and 155.
  22. ↑ «Blue and White Pages | Documenting the History of Israel». museum. imj. org. il. Consultat el 2023-04-24.
  23. ↑ Marcals, Richard A.. “Zionism's enigmatic design innovator”. The Jerusalem Post (Magazine Edition): 7ff.
  24. ↑ «Blue and White Pages | Documenting the History of Israel». museum. imj. org. il. Consultat el 2023-04-24.

Plantilla:Listref

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Culla, Joan B., La terra més disputada: El sionisme, Israel i el conflicte de Palestina. Madrit, Aliança, 2005. ISBN 978-84-206-4728-9

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Declaració_d%27independència_d%27Israel&oldid=1092344»