Anar al contingut

Pla de les Nacions Unides per a la partició de Palestina

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:PartitionPlan1947.PNG
Pla de les Nacions Unides per a la partició de Palestina

El 29 de novembre de 1947 l'Assamblea General de les Nacions Unides, reunida en Nova York, va aprovar la Resolució 181, la qual recomanava un Pla de Partició en Unió Econòmica per a resoldre el conflicte entre judeus i àraps en la regió de Palestina, que es trobava en eixos moments baix administració britànica. El pla de la ONU proponia dividir la part occidental del Mandat en dos Estats, un de judeu i un atre àrap, en un àrea, que incloïa Jerusalem i Belén, baix control internacional.[1][2]

La Part I del Pla estipulava que el Mandat terminaria lo abans possible i que el Regne Unit es retiraria a més tardar l'1 d'agost de 1948. Els nous Estats començarien a existir dos mesos despuix de la retirada, i com molt l'1 d'octubre de 1948. El Pla pretenia abordar els objectius i reivindicacions contraposts de dos moviments enfrontats, el nacionalisme palestí i el nacionalisme judeu (o sionisme).[3][4] El Pla també demanava l'unió econòmica entre els Estats proposts i la protecció dels drets religiosos i de les minories.[5] Les organisacions judeues varen colaborar en l'UNSCOP durant les delliberació, i els dirigents àraps palestins varen boicotejar dites negociacions.[6]


Els detractors del pla varen considerar que el pla propost era prosionista, en assignar el 56 %[7] de la terra a l'Estat judeu, a pesar de que la població àrap palestina duplicava a la població judeua.[8] El pla va ser celebrat per la majoria dels judeus presents en Palestina[9] i acceptat en reticències per l'Agència Judeua per a Palestina.[6][10]Els líders sionistes, en particular David Ben-Gurión, varen considerar l'acceptació del pla com un pas tàctic i un punt de respal per a una futura expansió territorial sobre tota Palestina.[11][12][13][14]l'Alt Comité Àrap, la Lliga Àrap i atres dirigents i governs àraps la varen rebujar, ya que ademés de que els àraps formaven una majoria de dos terços, posseïen la majoria de les terres.[15][16]També varen manifestar que no estaven disposts a acceptar cap forma de divisió territorial,[16] argumentant que violava els principis d'autodeterminació nacional de la Carta de la ONU, que otorgava als pobles el dret a decidir el seu propi destí.[6][17] Varen anunciar la seua intenció de prendre totes les mides necessàries per a impedir l'aplicació de la resolució.[18][19] Posteriorment, va esclatar una guerra civil en Palestina i el pla no es va dur a la pràctica.[20]

Creació del pla

[editar | editar còdic]

l'Organisació de les Nacions Unides va nomenar un Comité Especial per a Palestina en la missió de resoldre la disputa entre judeus i àraps de Palestina, l'UNSCOP, compost per representants d'onze països. Per a garantisar la neutralitat d'este comité, es va decidir que cap de les grans potències estiguera representada. Despuix de varis mesos d'auditories i enquestes sobre la situació en Palestina, la UNSCOP va emetre un informe oficial el 31 d'agost de 1947. La majoria dels països de la comissió (Canadà, Checoslovàquia, Guatemala, Holanda, Perú, Suècia i Uruguay) va recomanar la creació de dos estats separats, un d'àrap i un atre judeu, en Jerusalem baix administració internacional. Austràlia es va abstindre, i el restant dels països de la comissió (Índia, Iran i Yugoslàvia) va recolzar la creació d'un únic estat que incloguera abdós pobles.

El 29 de novembre de 1947, l'Assamblea Plenària de la ONU —baix presidència del brasiler Osvaldo Aranha— va votar el pla de partició recomanat per la UNSCOP, sent el resultat final de 33 vots a favor, 13 en contra i 10 abstencions, al mateix temps que va fer ajusts en els llímits proposts entre els dos estats. La partició tindria efecte a partir de la retirada dels britànics. La resolució no contemplava cap disposició per a eixecutar el Pla, la qual cosa va tindre conseqüències a la llarga, ya que no va ser possible aplicar-la. Els Estats Units i l'Unió Soviètica varen estar entre els qui varen votar en favor de la resolució.

Votació de la resolució

[editar | editar còdic]
Archiu:UNGA 181 Map.png
  •  Vots a favor
  •  Vots en contra
  •  Abstencions
  •  Absents
  •  No membres de la ONU

    • Els 33 països (58 %) que varen votar a favor de la resolució 181 varen ser: Austràlia, Bèlgica, Bielorússia, Bolívia, Brasil, Canadà, Checoslovàquia, Costa Rica, Dinamarca, República Dominicana, Equador, Estats Units, Filipines, França, Guatemala, Haití, Holanda, Islàndia, Llibèria, Luxemburc, Nova Zelanda, Nicaragua, Noruega, Panamà, Paraguay, Perú, Polònia, Suècia, Suràfrica, URSS, Ucrània, Uruguay i Veneçola.

    Els 13 països (23 %) que varen votar contra la Resolució 181 varen ser: Afganistan, Aràbia Saudita, Cuba, Egipte, Grècia, Índia, Iran, Iraq, Líban, Pakistan, Síria, Turquia i Yemen.

    Els països que es varen abstindre varen ser 10 (el 18 %): Argentina, Colòmbia, Chile, República de China, El Salvador, Etiopia, Hondures, Mèxic, Regne Unit i Yugoslàvia. Tailàndia va estar absent en la sessió plenària.


    Llavors, quan a penes havia començat la descolonización d'Àfrica, 57 estats eren membres de les Nacions Unides (actualment són 193). El major bloc ho constituïen els 20 estats iberoamericans, seguit dels països àraps i islàmics (dèu), els de Europa Occidental (huit) i els comunistes (sis).

    La majoria (13) dels 20 països iberoamericans va votar a favor de la partició. Sis països es varen abstindre i solament un (Cuba, baix la presidència de Ramón Grau Sant Martín) va votar en contra.

    Els dèu països àraps o islàmics varen votar unànimement en contra.

    Cinc estats comunistes varen votar a favor de la partició, en l'abstenció de Yugoslàvia.

    Mapa de la resolució

    [editar | editar còdic]
    Archiu:United Nations, Palestine plan of partition (FL27965163 2651448).jpg
    Pla de Nacions Unides de partició de Palestina.
    En blau, territori assignat a Israel, dividit en tres regions.
    En taronja, territori assignat a Palestina, també dividit en tres regions.
    En blanc, com un enclavament dins de Palestina, Jerusalem i el Corpus separatum, mandat internacional donada la seua importància religiosa.[21]

    El Comité Ad Hoc sobre la Qüestió Palestina de l'Organisació de les Nacions Unides va publicar un mapa original en 1947, MAP. NO. 103, UN PRESENTATION 599, com un anex a la resolució 181 (II) —A/RES/181—, mapa que es basa en l'Estudi de Palestina d'edició de 1946, tal i com s'indica en la part inferior del mateix.[22]

    Les fronteres propostes per este comité ___protected_title_3___ de la ONU, que devien haver entrat en vigor en 1948, es varen redefinir despuix del fi de la guerra àrap-israelita de 1948, que va començar el mateix dia de la retirada britànica de la regió. La resolució havia segut acceptada pels dirigents judeus, pero rebujada per les organisacions paramilitars sionistes i pels àraps en el seu conjunt.[23]

    Reaccions al pla

    [editar | editar còdic]

    La majoria dels habitants judeus varen celebrar el pla per a la creació d'un estat judeu, pero varen criticar la falta de continuïtat territorial del mateix, dividit en tres zones separades per vèrtiços que ho feyen molt poc viable (i difícil de defendre), de la mateixa manera que el territori assignat als àraps. Els líders àraps es varen opondre al pla argumentant que violava els drets de la població àrap, la qual en eixe moment representava el 67 % de la població total (1 237 000 habitants), criticant ademés que la major part del territori (el 54 %, incloent el desert del Néguev, que suponia el 45 % de la superfície de tot el país) s'adjudicava a l'Estat judeu, que consistia en el 33 % de la població.


    l'Irgún de Menájem Beguin i el Leji (conegut pels seus opositors com el Stern Gang), que havien lluitat contra els britànics, varen rebujar el Pla de Partició. Beguin va advertir que la partició no duria la pau perque els àraps atacarien el chicotet Estat d'Israel, i va declarar: «___protected_title_1___»[24] Beguin estava convençut de que la creació d'un estat judeu permetria l'expansió territorial «despuix de derramar molta sanc».[25]

    Segons el historiador israelita Simha Flapan, és fals que els sionistes acceptaren la partició de Palestina com un compromís, abandonaren les seues ambicions de fer-se en tota Palestina i reconegueren el dret dels palestins a tindre el seu propi Estat. Flapan afirma que, segons les seues investigacions, l'acceptació va ser solament una maniobra tàctica per a impedir la creació de l'Estat palestí i expandir els territoris assignats a l'Estat judeu per les Nacions Unides.[26]

    A penes dos semanes despuix d'aprovar-se la resolució de l'ONU, en una reunió pública celebrada el 17 de decembre, la Lliga Àrap va aprovar una atra resolució que rebujava frontalment la de la ONU i en la que advertia que, per a evitar l'eixecució del pla de partició, ampraria tots els mijos al seu alcanç, incloent l'intervenció armada. L'amenaça àrap, que finalment es va complir, no va tindre cap resposta per part de Nacions Unides.

    El Regne Unit es va negar a aplicar el pla de partició, argumentat que era inacceptable per a les dos parts implicades. Quan el ministre d'Assunts Exteriors Ernest Bevin va rebre la proposta de partició, va ordenar de colp i repent que no s'imponguera als àraps,[27][28] i el Pla va ser arduamente debatut en el Parlament. Ademés, el Regne Unit va rebujar compartir l'administració de Palestina en les Nacions Unides durant el periodo de transició recomanat pel pla, i va abandonar Palestina el 15 de maig de 1948, data en que expirava el mandat britànic i un dia en acabant de que David Ben Gurión llegira la Declaració d'independència d'Israel en el Museu d'Art de Tel Aviv (alvançada un dia de l'eixida de l'alt comissari britànic per a que no coincidira en el sabbat). En eixa mateixa sessió del Consell del Poble es va aprofitar per a derogar les lleis repressives i antiinmigratorias del Mandat Britànic, que llimitaven l'immigració de judeus a Palestina.


    Unes semanes abans de la votació del Pla de Partició, en una entrevista publicada en el periòdic egipcíac Akhbar el-Yom l'11 d'octubre de 1947, el secretari general de la Lliga Àrap, Azzam Pachá, va llançar esta advertència: «Personalment, espere que els judeus no nos obliguen a la guerra, perque seria una guerra d'extermini i de terrible matança, comparable als estralls dels mongoles i a les Creuades.»[29] Esta declaració ha segut a sovint datada incorrectament el 15 de maig de 1948, i utilisada com a prova de que els àraps planejaven aniquilar l'Estat d'Israel.[29] El futur cap de la resistència palestina, Ahmed Shukeiri, va afirmar que l'invasió tindria com a objectiu «l'eliminació de l'Estat hebreu» i l'universitat islàmica d'El Caire va proclamar la guerra santa contra el sionisme.

    Fòra de Palestina i del món àrap, el naiximent de l'Estat judeu va trobar un respal favorable generalisat, tant en Occident com en el bloc de l'Est. En la nit del 15 de maig de 1948, menuts cossos expedicionarios dels eixèrcits d'Egipte, Transjordania, Síria, Líban i Iraq varen creuar les fronteres i varen començar l'invasió del Estat d'Israel. La primera guerra àrap-israelita havia començat.

    Events posteriors

    [editar | editar còdic]

    El Pla de Partició en Unió Econòmica no es va portar a terme en els dies posteriors a la resolució del 29 de novembre de 1947, com lo havia previst l'Assamblea General.[30] Açò va ser seguit per brots de violència en la Palestina del Mandat Britànic, entre palestins (tant judeus com a àraps), coneguts com la guerra civil del mandat de Palestina. En acabant de que Alan Cunningham, l'Alt Comissionat de Palestina, abandonara Jerusalem el matí del 14 de maig, l'eixèrcit britànic també es va retirar de la ciutat. Els britànics varen deixar un buit de poder en Jerusalem i no varen prendre mides per a establir el règim internacional definit per les Nacions Unides per a Jerusalem.[31] A la mijanit del 14 de maig de 1948, el Mandat Britànic va expirar,[32] i Gran Bretanya va retirar les seues forces. Una miqueta abans, el Consell del Poble Judeu s'havia reunit en el Museu de Tel Aviv (hui conegut com a Saló de l'Independència) i havia aprovat una proclamació, declarant ___protected_title_0___.[33] La guerra àrap-israelita de 1948 va començar en l'invasió o intervenció de Palestina per part d'eixèrcits expedicionarios de varis Estats àraps el 15 de maig de 1948.[34]

    La resolució 181 com a base jurídica per a l'Estat palestí

    [editar | editar còdic]

    En 1988, l'Organisació per a la Lliberació de Palestina va publicar la Declaració d'Independència de Palestina basant-se en la Resolució 181, argumentant que la resolució seguix proporcionant llegitimitat internacional al dret del poble palestí a la sobirania i l'independència nacional. Varis acadèmics han escrit en apoyo de esta opinió.[35][36]


    Una solicitut d'opinió consultiva de l'Assamblea General, la Resolució ES-10/14 (2004), va citar específicament la Resolució 181(II) com a «resolució pertinent» i va preguntar a la Cort Internacional de Justícia (CIJ) per les conseqüències jurídiques de les resolucions pertinents del Consell de Seguritat i de l'Assamblea General. El juge Abdul Koroma va explicar l'opinió majoritària: «La Cort també ha sostingut que el dret a la lliure determinació, com a dret establit i reconegut en el dret internacional, s'aplica al territori i al poble palestí. En conseqüència, l'eixercici de dit dret otorga al poble palestí el dret a un Estat propi, tal com es va contemplar originalment en la Resolució 181 (II) i es va confirmar posteriorment». En resposta, el professor Paul De Waart va afirmar que la Cort havia posat definitivament fòra de tota dubta la llegalitat del Mandat Palestí de la Societat de Nacions de 1922 i del Pla de Partició de la ONU de 1947.cita requerida

    Restrospección

    [editar | editar còdic]

    En 2011, Mahmoud Abbas va declarar que el rebuig àrap de 1947 al Pla de Partició de les Nacions Unides per a Palestina va ser un error que esperava rectificar.[37]

    Commemoració

    [editar | editar còdic]

    Evocant este succés, un carrer del barri Katamon de Jerusalem es diu Kaf-tet benovember (Carrer 29 de Novembre). El 29 de novembre de 2022, un monument realisat per l'escultor Sam Philipe es va inaugurar en el cim d'un tossal de Netanya per a commemorar el 75.º aniversari del Pla de Partició de Palestina de la ONU.[38] La data també commemora el Dia Internacional de Solidaritat en el Poble Palestí.

    Vore també

    [editar | editar còdic]

    Referències

    [editar | editar còdic]
    1. ↑ The Yearbook of the United Nations.Nacions Unides.(1947-48 Part 1: United Nations. Section 2: The General Assembly. Chapter D: Second regular sessió)Consultat el 31 de maig de 2024.
    2. ↑ Resolució 181 de les Nacions Unides sobre el futur govern de Palestina, 29 de novembre de 1947
    3. ↑ Quandt, William Baver; Quandt, William B.; Jabber, {{{nom3}}}; Jabber, {{{nom4}}} (1973-01-01). The Politics of Palestinian Nationalism (en en), University of Califòrnia Press. ISBN 978-0-520-02372-7.
    4. ↑ Molinaro, Enrico (2009). The holy plaus of Jerusalem in Middle East peace agreements: the conflict between global and state identities, Sussex Academic Press. OCLC 298782231. ISBN 978-1-84519-335-5.
    5. ↑ «A/364(SUPP)». undocs.org. Consultat el 2024-06-11.
    6. ↑ 6,0 6,1 6,2 «The Question of Palestine and the United Nations».
    7. ↑ «BBC NEWS». news.bbc.co.uk. Consultat el 2024-06-11.
    8. ↑ Middle Eastern Studies.43(2)
      259–293.ISSN 0026-3206.Consultat el 2024-06-11.
    9. ↑ «[1]». Consultat el 2024-06-11.
    10. ↑ (2022) The 1947 Partition Pla, Cambridge University Press, pp. 93–101. ISBN 978-1-108-48684-2.
    11. ↑ Internet Archive, Michael (1990). Imperial Israel : the history of the occupation of the West Bank and Gaza, London : Bloomsbury. ISBN 978-0-7475-0489-4.
    12. ↑ «Benny Morris's Shocking Interview» (en en). History News Network. Consultat el 2024-06-11.
    13. ↑ Morris, Benny (2008). 1948: A History of the First Arab-Israeli War (en en), Yale University Press. ISBN 978-0-300-12696-9.
    14. ↑ Flapan, Simha (1987). The Birth of Israel: Myths and Realities (en en), Pantheon Books. ISBN 978-0-394-55588-1.
    15. ↑ Rogan, Eugene (2012-08-30). The Arabs: A History – Third Edition (en en), Penguin Books Limited. ISBN 978-0-7181-9683-7.
    16. ↑ 16,0 16,1 Morris, Benny (2008). 1948: A History of the First Arab-Israeli War (en en), Yale University Press. ISBN 978-0-300-12696-9.
    17. ↑ Hadawi, Sami (1991). Bitter Harvest: A Modern History of Palestine (en en), Olive Branch Press. ISBN 978-0-940793-76-7.
    18. ↑ The Journal of Military History.63(3)
      754–755.ISSN 0899-3718.doi:10.2307/120539.Consultat el 2024-06-11.
    19. ↑ Best, Antony; Hanhimäki, Jussi M.; Maiolo, {{{nom3}}}; Schulze, {{{nom4}}} (2014). Introduction, 3 edició, Routledge. doi:10.4324/9781315739717-1. ISBN 978-1-315-73971-7.
    20. ↑ Galnoor, Itzhak; Gal-Nûr, Yi???q (1995-01-01). The Partition of Palestine: Decision Crossroads in the Zionist Movement (en en), SUNY Press. ISBN 978-0-7914-2193-2.
    21. ↑ Mapes Milhaud. «Pla de partició de Palestina (1947)».
    22. ↑ Ad Hoc Committee on the Palestinian Question. «PLAN OF PARTITION WITH ECONOMIC UNION proposed by the Ad Hoc Committee on the Palestinian Question» (en en). «Annex A to resolution 181 (II) of the General Assembly, dated 29 November 1947»
    23. ↑ López García, Bernabé (2000). El món árabo-islàmic contemporàneu. Una història política, primera edició, Editorial Síntesis, pp. 203-204. ISBN 84-7738-488-6.
    24. ↑ «in the war ahead we'll have to stand on our own, it will be a war on our existence and future.___protected_title_2___The Revolt___protected_title_3___la bisecció de la nostra patría és illegal. Mai serà reconeguda.___protected_title_4___the bisection of our homeland is illegal. It will never be recognized.___protected_title_5___In The Underground: Writings and Documents___protected_title_6___, Tom 4, pág. 70.
    25. ↑ 'Aviezer_Golan & Shlomo_Nakdimon, Begin, Jerusalem, 1978, pág. 172, citat en Shima Flapan, The Birth of Israel: Myths And Realities, Pantheon Books, Nova York, 1988, pág. 32.
    26. ↑ Flapan, Simha. The Birth of Israel: Myths and Realities, Pantheon, 1988, ISBN 0-679-72098-7, págs. 8-9.
    27. ↑ Morris, Benny. «1948: A History of the First Arab-Israeli War» (en anglés). Yale University Press. Consultat el 25 de giner de 2014.
    28. ↑ Louis, William Rodger. «Ends of British Imperialism: The Scramble for Empire, Suez, and Decolonization» (en anglés). I.B.Tauris. Consultat el 25 de giner de 2014.
    29. ↑ 29,0 29,1 Tom Segev, The makings of history / The blind misleading the blind, Haaretz, 21 d'octubre de 2011. Accés 25 de giner de 2014. (en anglés)
    30. ↑ Galnoor (2012). The Partition of Palestine: Decision Crossroads in the Zionist Movement, State University of New York Press. ISBN 978-0-7914-2193-2.
    31. ↑ Gelber, Yoav (2004). Ḳomemiyut ṿi-Nakbah: Yiśraʼel, ha-Falasṭinim o-medinot ʻArav, 1948, Devir. ISBN 978-965-517-190-7.
    32. ↑ «Web - Termination of British mandate in Plaestine 14/15 May». web.archive.org. Consultat el 2025-03-17.
    33. ↑
    34. ↑ «Cablegram from the Secretary-General of the League of Arab States to the Secretary-General of the United Nations - Wikisource, the free online library» (en en). en.wikisource.org. Consultat el 2025-03-17.
    35. ↑ (2002) Palestine and international law: essays on politics and economics, McFarland & Company. ISBN 978-0-7864-1191-7.
    36. ↑ Hillier (1998). Sourcebook on public international law, Cavendish Publ. ISBN 978-1-85941-050-9.
    37. ↑ «[2]». Consultat el 2025-03-17 (en en).
    38. ↑ «אנדרטת שופר החירות בנתניה: 75 שנה להחלטת האו"ם ההיסטורית - וואלה מקומי» (en he). וואלה. Consultat el 2025-03-17.

    Bibliografia

    [editar | editar còdic]
    • Arieh L. Avneri (1984). The Claim of Dispossession: Jewish Land Settlement and the Arabs, 1878-1948. Transaction Publishers. ISBN 0-87855-964-7
    • Ben-Dror, Elad (2016). Ralph Bunche and the Arab-Israeli Conflict: Mediation and the UN 1947–1949,, Routledge. ISBN 978-1138789883.

    Ben-Dror, Elad (2022). UNSCOP and the Arab-Israeli Conflict: The Road to Partition. London: Routledge. ISBN 978-1032059631.

    • Bregman, Ahron (2002). Israel's Wars: A History Since 1947. London: Routledge. ISBN 0-415-28716-2
    • Fischbach, Michael R. (2003). Records of Dispossession: Palestinian Refugee Property and the Arab-Israeli Conflict. Columbia University Press. ISBN 0-231-12978-5
    • Khalaf, Issa (1991). Politics in Palestine: Arab Factionalism and Social Disintegration, 1939-1948. SUNY University Press. ISBN 0-7914-0707-1
    • "Palestine." Encyclopædia Britannica. 2006. Encyclopædia Britannica Online School Edition. 15 May 2006 <http://school.eb.com/eb/article-45071>.


    Referències

    [editar | editar còdic]


    Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Pla_de_les_Nacions_Unides_per_a_la_partició_de_Palestina&oldid=952167»