Marc Chagall

Marc Chagall

Marc Chagall, registrat en nàixer com Moshe Segal (Мойше Сегал) o Movsha Játskelevich Shagálov (Мовшa Хацкелевич Шагалов); en ídish, מאַרק שאַגאַל (Moishe Segal); en bielorús, Марк Захаравіч Шагал (Mark Zajáravich Shagal) i en rus, Марк Захарович Шагал (Mark Zajárovich Shagal) (Liozna, Imperi rus, 7 de juliol de 1887-Saint-Paul de Venç, França, 28 de març de 1985), fon un pintor bielorús i francés d'orige judeu.

Biografia

Va nàixer en Liozna, Governació de Vítebsk (hui en Bielorússia) Marc Chagall era el major de nou germans. El llinage familiar, Shagal, és una variant del llinage Segal, que en una comunitat judeua solia dur-se en una família levítica. El seu pare, Khatskl (Zachar) Shagal, treballava per a un comerciant d'arencs, i la seua mare, Feige-Ite, venia comestibles en la seua casa. El seu pare treballava arduament, carregant pesats barrils, i guanyava 20 rublos al més (el salari promig en l'Imperi rus era de 13 rublos al més).

Una de les principals fonts d'ingressos de la població judeua de la ciutat provenia de la fabricació de roba que es venia en tot l'Imperi rus. També fabricaven mobles i diverses ferramentes agrícoles.  Des de finals de el XVIII fins a la Primera Guerra Mundial, el govern imperial rus va confinar als judeus a viure en la Zona d'Assentament, que comprenia les actuals Ucrània, Bielorússia, Polònia, Lituània i Letònia, i que corresponia casi exactament al territori de la Mancomunidad de Polònia-Lituània, que va ser ocupada per la Rússia imperial a finals de el XVIII. Açò va conduir a la creació de pobles-mercat judeus (shtetls) en tota l'actual Europa de l'Est, en els seus propis mercats, escoles, hospitals i atres institucions comunitàries.

Chagall va escriure de chiquet: «A cada pas em sentia judeu; la gent m'ho feya sentir».  Durant un pogrom, Chagall va escriure: «Els fanals estan apagats. Assente pànic, sobretot davant dels escaparats dels carniceros. Allí es veuen vedells vius tendits junt a les astrals i gavinets dels carniceros». Quan alguns pogromniks li varen preguntar : «¿Judeu o no?», Chagall va recordar haver pensat: «Tinc les bojaques buides, els dits sensibles, les cames dèbils i sedientas de sanc. La meua mort seria inútil. ¡Quànt desijava viure!».  Chagall va negar ser judeu, lo que va dur als pogromniks a cridar: «¡Molt be! ¡Vagen-se!».

En l'Imperi rus d'aquella época, als chiquets judeus no se'ls permetia assistir a escoles regulars i les universitats els imponien un cupo. El seu moviment dins de la ciutat també estava restringit. Per lo tant, Chagall va rebre la seua educació primària en l'escola religiosa judeua local, a on va estudiar hebreu i la Bíblia. Als 13 anys, la seua mare va intentar matricular-ho en una escola secundària regular, i ell va recordar: «Pero en eixa escola no accepten judeus. Sense dubtar-ho un instant, la meua valenta mare es va acostar a un professor». Li va oferir al director 50 rublos per a que ho deixara assistir, la qual cosa va acceptar.

Un punt d'inflexió en la seua vida artística va aplegar quan va vore per primera volta un companyer dibuixant. Quan Chagall li va preguntar al seu companyer de classe cóm havia deprés a dibuixar, el seu amic li va respondre: "Veu a buscar un llibre en la biblioteca, idiota, elegix qualsevol dibuix que t'agrade i copia-ho". Pronte va escomençar a copiar imàgens de llibres i l'experiència li va resultar tan gratificant que va decidir que volia ser artista.

En 1906, va descobrir l'estudi de Yehuda (Yuri) Pen, un artiste realiste que dirigia una escola de dibuix en Vítebsk. Al mateix temps, els futurs artistes El Lissitzky i Ossip Zadkine també varen ser alumnes de Pen. Per la seua joventut i a la falta d'ingressos, Pen es va oferir a ensenyar-li gratuïtament. No obstant, despuix d'uns mesos en l'escola, Chagall es va donar conte de que el retrat acadèmic no li convenia.

Goodman senyala que durant eixe periodo en la Rússia Imperial, els judeus tenien dos maneres d'incorporar-se al món de l'art: una era «ocultar o negar les seues raïls judeues» i l'atra —l'elegida per Chagall— era «valorar i expressar públicament les seues raïls judeues» integrant-les en l'art. Per a Chagall, eixa era també la seua forma de «autoafirmación i expressió de principis».

El biógraf de Chagall, Franz Meyer, explica que, donades les conexions entre el seu art i la seua joventut, «l'esperit jasídico seguix sent la base i la font d'aliment del seu art».

Alguns dels seus treballs més importants són El llogaret i yo (1911), El violiniste vert (1923-1924, Museu Guggenheim, Nova York), El natalici (1915), Soledad (1933, Museu d'Art de Tel Aviv). Els quadros de Chagall s'han aplegat a vendre per més de 6 millons de dólars, i també les seues #litografia han alcançat un considerable valor.

cal destacar la seua estància en la Costa Brava, concretament-l'obra titulada El violiniste celest.

En 1964, per encàrrec de Charres de Gaulle, Marc Chagall va pintar el sostre de l'Òpera de París. En 1977, va ser condecorat en l'orde de Legió d'Honor de França.

En 1981, va rebre el Premi de la Fundació Wolf de les Arts de Jerusalem.

Va morir a l'edat de 97 anys i està enterrat en el poble de Saint-Paul de Venç, prop de Niça, junt a la seua esposa Valentina Bródskaya (Vava) i el seu cunyat.

Trayectòria

En 1907, Marc Chagall es muda a San Petersburgo, a on es va vincular a l'escola de la Societat de Patrocinadors de l'Art i lloc en el que va estudiar baix la tutoria de Nikolái Roerich. Entre 1908 i 1910, va estudiar en l'escola de Elizaveta Zvántseva baix la tutoria de Léon Bakst. Durant la seua estància en Sant Petersburgo, va descobrir el teatre experimental i l'obra d'artistes com Paul Gauguin. Chagall va permanéixer en Sant Petersburgo fins a 1910, visitant en freqüència Vítebsk, a on va conéixer a Bella Rosenfeld.

En 1910, Chagall es va traslladar a París per a desenrollar el seu estil artístic. L'historiador d'art i curador James Sweeney senyala que quan Chagall va aplegar per primera volta a París, el cubisme era la forma d'art dominant, i l'art francés encara estava dominat per la perspectiva materialista de el XIX, pero Chagall va aplegar de Rússia en «un ric dò per al color, una resposta fresca i descarada al sentiment, un gust per la poesia senzilla i un gran sentit de l'humor», afig. Estes nocions eren alienes al París de llavors, i com a resultat, el seu primer reconeiximent no va provindre d'atres pintors, sino de poetes com Blaise Cendrars i Guillaume Apollinaire. Va forjar amistat en atres artistes de vanguarda com, Guillaume Apollinaire, Robert Delaunay i Fernand Léger. En París, es va matricular en la Académie de la Palette, una escola d'art vanguardiste a on varen impartir classes els pintors Jean Metzinger, André Dunoyer de Segonzac i Henri Li Fauconnier, i també va trobar treball en una atra acadèmia. Passava el seu temps lliure visitant galeries i salons, especialment el Louvre; entre els artistes que va aplegar a admirar es trobaven Rembrandt, els germans Li Nain, Chardin, van Gogh, Renoir, Pissarro, Matisse, Gauguin, Courbet, Millet, Manet, Monet, Delacroix i uns atres. Va ser en París a on va deprendre la tècnica del gouache, que va utilisar per a pintar escenes bieloruses. També va visitar Montmartre i el Barri Llatí. Va continuar pintant motius i temes judeus dels seus recorts de Vítebsk, encara que va incloure escenes parisenques, en particular la Torre Eiffel, junt en retrats. Moltes de les seues obres eren versions actualisades de pintures que havia realisat en Rússia, transpuestas a claus fauvistas o cubistes.

En 1914, va retornar a Vítebsk per a casar-se en la seua promesa, Bella Rosenfeld, a qui havia conegut en 1909. En començar la Primera Guerra Mundial, va permanéixer en el seu poble natal. En 1915, es va casar en Bella i el següent any varen tindre una filla a la que varen cridar Anada.

Chagall es tornaria un participant actiu en la Revolució russa de 1917, per lo que va ser nomenat Comissari d'Art per a la regió de Vítebsk, a on va fundar l'Escola d'Art de Vítebsk en 1919. No obstant, per la càrrega burocràtica del lloc de director en l'Escola i a les desavenències en Kazimir Malévich, professor de l'Escola, es va mudar a Moscou en 1920 i després a París en 1923.

En l'ocupació alemana de França durant la Segona Guerra Mundial i la deportació dels judeus als camps d'extermini nazis, Marc Chagall va tindre que abandonar París. En l'ajuda del periodiste nortamericà Varian Fry, es va mudar a la Vila Air-Bel en Marsella ans que Fry li ajudara a escapar de França, a través d'Espanya i Portugal. En 1941, els Chagall es varen instalar en Estats Units.

Va retornar definitivament a França durant l'autumne de 1947, a on va assistir a l'inauguració de l'exposició de les seues obres en el Museu Nacional d'Art Modern.

Art de Chagall

Artícul principal → Anexe:Obres de Marc Chagall.

Marc Chagall es va inspirar en les costums de la vida en Bielorússia i va interpretar molts temes bíblics, reflectint aixina la seua herència judeua. En els anys 1960 i 1970 es va involucrar en grans proyectes destinats en espais públics o en importants edificis civils i religiosos.

L'obra de Chagall està conectada en diferents corrents de l'art modern. Va formar part de les vanguardes parisenques que varen precedir la Primera Guerra Mundial. No obstant, la seua obra es queda sempre en els llímits d'estos moviments i tendències emergents, incloent el cubisme i el fovismo. Va estar molt conectat en l'Escola de París i els seus exponents, com Amedeo Modigliani.

En les seues obres abunden les referències a la seua chiquea, encara al preu d'evitar les problemàtiques experiències que despuix va viure. Les seues obres comuniquen la felicitat i l'optimisme a aquells que les observen per mig d'intensos i vívidos colors. Chagall agradava de colocar-se a sí mateixa, a voltes junt en la seua dòna, com a observador del món, un món de colors vist a través d'un vitral. Molts consideren que La crucifixió blanca (i els seus rics i intrigants detalls) és una denúncia del règim de Stalin, de l'holocaust nazi i de tota l'opressió contra els judeus. Chagall va cultivar durant més de huitanta anys un art inspirat en l'amor, els recorts, les tradicions bieloruses i judeues, els acontenyiments històrics o les fites artístiques dels que va ser testic i, en moltes ocasions, protagonista.

Estils i tècniques artístiques

Color

Segons Cogniat, en tota l'obra de Chagall durant totes les etapes de la seua vida, eren els seus colors els que atreen i captaven l'atenció de l'espectador. En els seus primers anys, la seua obra estava llimitada per l'émfasis que posava en la forma i els seus quadros mai donaven l'impressió de ser dibuixos pintats. I afig: «Els colors són una part viva i integral del quadro i mai són pasivamente plans o banals, com una ocurrència tardana. Esculpen i animen el volum de les formes... es permeten vols de fantasia i invenció que afigen noves perspectives i tons graduats i mesclats...». Els seus colors ni tan sols intenten imitar la naturalea, sino sugerir moviments, plans i ritmes".

Era capaç de transmetre imàgens impactants en només dos o tres colors. Cogniat escriu: «Chagall no té rival en esta capacitat de donar una vívida impressió de moviment explosiu en l'us més simple dels colors...» A lo llarc de la seua vida, els seus colors varen crear una «atmòsfera vibrant» que es basava en «la seua pròpia visió personal.»

Tema

Dels recorts de la vida a la fantasia

Els primers anys de Chagall li varen deixar una «poderosa memòria visual i una inteligència pictòrica», escriu Goodman. Despuix de viure en França i experimentar l'ambient de llibertat artística, la seua «visió es va disparar i va crear una nova realitat, que es basava tant en el seu món interior com en l'exterior». Pero varen ser les imàgens i els recorts dels seus primers anys en Bielorússia els que sustentarien el seu art durant més de 70 anys.

Segons Cogniat, hi ha certs elements en el seu art que han permaneixcut permanents i s'han vist a lo llarc de la seua carrera. Un d'ells és l'elecció dels temes i la forma de retratar-los. «L'element més evidentment constant és el seu dò per a l'alegria i la seua compassió instintiva, que inclús en els temes més sérios li impedix dramatisar...» Els músics han segut una constant durant totes les etapes de la seua obra. Despuix del seu primer matrimoni, «els amants s'han buscat, s'han abraçat, s'han acariciat, han surat en l'aire, s'han trobat en corones de flors, s'han estirat i s'han abalançat com el melodioso passage dels seus vívidos somis diürns. Els acróbates es contorsionan en la gràcia de flors exòtiques en l'extrem dels seus tallos; les flors i el fullage abunden per doquier» Wullschlager explica les fonts d'estes imàgens:

Per a ell, els pallassos i acróbates sempre es varen assemblar a les figures de les pintures religioses... L'evolució de les obres de circ... reflectix un enturbiamiento gradual de la seua visió del món, i els artistes de circ varen passar a ser el profeta o l'sabio de la seua obra, una figura en la que Chagall va bolcar la seua ansietat a mida que Europa s'enfosquia i ya no podia confiar en la lumiére-vaig llibertar de França com a font d'inspiració.

Chagall va descriure el seu amor per la gent del circ:

¿Per qué em commouen tant els seus maquillages i caraces? En ells puc alvançar cap a nous horisons... Chaplin intenta fer en el cine lo que yo intente fer en els meus quadros. Potser siga l'únic artiste actual en el que podria dur-me be sense tindre que dir una sola paraula.

Els seus primers quadros eren a sovint de la ciutat a on va nàixer i va créixer, Vítebsk. Cogniat senyala que són realistes i donen l'impressió d'experiència de primera mà en captar un moment en el temps en acció, a sovint en una image dramàtica. En els seus últims anys, com per eixemple en la «série de la Bíblia», els temes eren més dramàtics. Conseguia mesclar lo real en lo fantàstic, i combinat en el seu us del color les imàgens eren sempre a lo manco acceptables, si no impactants. Mai va intentar presentar una realitat pura, sino que sempre va crear les seues #atmòsfera a través de la fantasia. En tots els casos, el «tema més persistent de Chagall és la vida mateixa, en la seua simplicitat o en la seua amagada complexitat... Presenta per a nostre estudie llocs, persones i objectes de la seua pròpia vida».

Temes judeus

Despuix d'absorbir les tècniques del fauvisme i el cubisme (baixe l'influència de Jean Metzinger i Albert Gleizes) Chagall va ser capaç de mesclar estes tendències estilístiques en el seu propi estil folklòric. Va donar a l'ombrosa vida dels judeus jasídicos els «matisos romàntics d'un món encantat», senyala Goodman. Combinant els aspectes del Modernisme en el seu «llenguage artístic únic», va conseguir captar l'atenció de crítics i coleccionistes de tota Europa. En general, va anar la seua infància en una ciutat de províncies bielorusa lo que li va proporcionar una font contínua d'estímuls imaginatius. Chagall es convertiria en un dels molts emigrants judeus que més tart es convertirien en artistes de renom, tots ells havent format part de «les minories més numeroses i creatives de Rússia», senyala Goodman.

La Primera Guerra Mundial, que va terminar en 1918, havia desplaçat a casi un milló de judeus i destruït lo que quedava de la cultura provinciana dels shtetl que havia definit la vida de la majoria dels judeus d'Europa de l'Est durant sigles. Goodman senyala: «La torba de la societat judeua tradicional va deixar en artistes com Chagall poderosos recorts que ya no podien alimentar-se d'una realitat tangible. En el seu lloc, eixa cultura es va convertir en una font emocional i intelectual que existia únicament en la memòria i l'imaginació... Tan rica havia segut l'experiència, que ho va sostindre durant el restant de la seua vida.» Sweeney afig que «si se li demana a Chagall que explique els seus quadros, respondria: 'No els entenc en absolut. No són lliteratura. Són només disposicions pictòriques d'imàgens que m'obsessionen...»

En 1948, despuix de retornar a França des d'Estats Units despuix de la guerra, va vore per sí mateixa la destrucció que la guerra havia dut a Europa i a les poblacions judeues. En 1951, com a part d'un llibre commemoratiu dedicat a ochenta y cuatro artistes judeus assessinats pels nazis en França, va escriure un poema titulat «Per als artistes massacrats: 1950», que va inspirar quadros com la Cançó de David (vejau la foto):

Veig el fòc, el fum i el gas; pujant al núvol blau, tornant-la negra. Veig el pèl arrancat, les dents arrancades. M'abrumar en la meua paleta rabiosa. Em pare en el desert davant montons de botes, roba, cendra i femta, i musito la meua Kaddish. I mentres m'alce de les meues pintures, el David pintat descendix fins a mi, arpa en mà. Vol ajudar-me a plorar i a recitar capítuls dels Salms.

Lewis escriu que Chagall «seguix sent l'artiste visual més important que ha donat testimoni del món dels judeus d'Europa de l'Est... i sense donar-se conte es va convertir en el testic públic d'una civilisació ara desapareguda». Encara que el judaisme té #inhibició religioses sobre l'art pictòric de molts temes religiosos, Chagall va conseguir utilisar les seues imàgens fantàstiques com una forma de metàfora visual combinada en imagineria folklòrica. El seu «Violiniste en la teulada», per eixemple, combina un ambient folklòric de poble en un violiniste com a forma de mostrar l'amor judeu per la música com alguna cosa important per a l'esperit judeu.

La música va eixercitar un paper important en la configuració dels temes de la seua obra. Encara que més tart va aplegar a amar la música de Bach i Mozart, durant la seua joventut va estar influenciat sobretot per la música de la comunitat jasídica en la que es crie. L'historiador de l'art Franz Meyer senyala que una de les principals raons de la naturalea poc convencional de la seua obra està relacionada en el hassidismo que va inspirar el món de la seua infància i joventut i que, de fet, s'hi havia imprés en la majoria dels judeus d'Europa de l'Est des de el XVIII. Escriu: «Per a Chagall esta és una de les fonts més profundes, no d'inspiració, sino de certa actitut espiritual... l'esperit hassídico seguix sent la base i la font d'alimentació del seu art.» En una charrada que Chagall va donar en 1963 durant la seua visita a Estats Units, va comentar algunes d'eixes impressions.

No obstant, Chagall tenia una relació complexa en el judaisme. Per un costat, considerava que els seus antecedents culturals judeus bielorusos eren crucials per a la seua imaginació artística. Pero per molt ambivalent que fòra en la seua religió, no podia evitar recórrer al seu passat judeu per a obtindre material artístic. D'adult, no era judeu practicant, pero a través de les seues pintures i vidrieres, va intentar contínuament sugerir un «mensage més universal», utilisant temes tant judeus com a cristians.

Durant uns dos mil anys una reserva d'energia nos ha alimentat i sostingut, i ha omplit les nostres vides, pero durant l'últim sigle s'ha obert una brecha en esta reserva, i els seus components han escomençat a desintegrar-se: Deu, la perspectiva, el color, la Bíblia, la forma, la llínea, les tradicions, les anomenades humanitats, l'amor, la devoció, la família, l'escola, l'educació, els profetes i el propi Crist. ¿Acàs yo també he dubtat en els meus temps? He pintat quadros al revés, he decapitat a persones i les he disseccionat, escampant els péntols per l'aire, tot en nom d'una atra perspectiva, un atre tipo de composició pictòrica i un atre formalisme.

També es va esforçar per distanciar la seua obra d'un únic enfocament judeu. En l'inauguració del Museu Chagall de Niza va dir: «La meua pintura no representa el somi d'un poble, sino el de tota la humanitat».

Llegat de Chagall

Els seus treballs es poden trobar en l'Òpera de París, en la Plaça del Primer Banc Nacional en el centre de Chicago, en la Metropolitan Opera House de Nova York, en la catedral de Reims (França), en la catedral de Fraumünster en Zuric (Suïssa) i en l'iglésia de Sant Esteban en Magúncia (Alemània).

El Centre d'Art que du el seu nom en Vítebsk va ser fundat en 1992 en l'edifici a on va habitar la seua família. Dit museu solament té còpies del seu treball, puix durant els temps soviètics va ser considerat persona senar grata i no es varen reunir eixemplars de les seues obres.

Segons el crític d'art Robert Hughes, Marc Chagall és “l'artiste judeu per excelència del sigle XX.” Henry Miller ho va cridar «un poeta en ales de pintor».

En 1978, el pintor hispà-argentí Enrique Sobisch realisa en gran èxit, en Buenos Aires, una exposició de més de 100 obres en homenage a Chagall, que este va agrair personalment.

L'editorial barcelonesa Penya-segat va publicar en 2004 el seu llibre de memòries, escrit originalment en rus i publicat en París en 1931 en traducció de la seua esposa, Bella Chagall.

El director de cine Hayao Miyazaki va realisar una escena en #reminiscència de l'obra de Marc Chagall en la seua película Majo no Takkyūbin.

Obres de Chagall en Espanya

Tradicionalment poc conegut pel coleccionisme espanyol, Chagall conta ara en una rellevant presència en Espanya, principalment per l'obertura del Museu Thyssen-Bornemisza en Madrit (quatre olis, datats entre 1913 i la década dels 30). Ademés de la citada pintura en Toser de Mar, es mencionaven atres quatre en coleccions espanyoles: un bodegón de flors en Galícia (colecció de Novacaixagalicia); la pintura Homme Fleurie (1976), del Museu Universitat de Navarra, en Pamplona; una obra en la colecció de Juan Abelló, i un atre bodegón de flors es conservava en Madrit, en el Palau de Llíria (Colecció de la Casa d'Alba); s'ha comentat que despuix del decés de la duquesa Cayetana va ser subastat en Londres.

Obres de Chagall en Israel

La série de vitrales de Chagall, coneguda com Les finestres de Jerusalem, va ser instalada en la sinagoga del Centre Mèdic Hadassah en Jerusalem i representa a les dotze tribus d'Israel. Este proyecte ha segut considerat una de les contribucions artístiques més importants al art religiós modern en Israel. Aixina mateix, obres de Chagall formen part d'importants coleccions en el país, com el Museu d'Israel en Jerusalem.

Museus dedicats a la seua obra

• Museu Marc-Chagall (Niça), fundat en 1973 en Niça, essencialment en obres d'inspiració religiosa.
• Museu Marc-Chagall (Vítebsk), fundat en 1992.

Bibliografia

• Antanas Andrijauskas, Litvak Art in the Context of the École de Paris [2] archivat en Wayback Machine.. Library of Vilnius Auction, Vilnius, 2008. ISBN 978-609- 8014-01-3.
• Chagall, Marc (1947). The Works of the Mind: The Artist, Chicago: University of Chicago Press. OCLC 752682744.
• Sidney Alexander, Marc Chagall: A Biography G.P. Putnam's Sons, New York, 1978.
• Monica Bohm-Duchen, Chagall (Art & Idees) Phaidon, London, 1998. ISBN 0-7148-3160-3
• Marc Chagall, My Life, Peter Owen Ltd, London, 1965 (republished in 2003) ISBN 978-0-7206-1186-1
• Susann Compton, Chagall Harry N. Abrams, New York, 1985.
• Sylvie Forestier, Nathalie Hazan-Brunet, Dominique Jarrassé, Benoit Marq, Meret Meyer, Chagall: The Stained Glass Windows. Paulist Press, Mahwah, 2017.

• Benjamin Harshav, Marc Chagall and His Claves: A Documentary Narrative, Stanford University Press, Pal Alt, 2004. ISBN 978-0-8047-4214-6
• Benjamin Harshav, Marc Chagall on Art and Culture, Stanford University Press, Pal Alt, 2003. ISBN 0-8047-4830-6
• Aleksandr Kámenski, Marc Chagall. Un artiste de Rússia, Trilístnik, Moscou, 2005 ISBN 5-89480-086-2 (rus)
• Aleksandr Kamensky, Chagall: The Russian Years 1907–1922., Rizzoli, New York, 1988 (Abridged version of Marc Chagall, An Artist From Russia) ISBN 0-8478-1080-1
• Comrades: 1917 – Russia in Revolution (en en), Brown and Company. ISBN 0-316-58698-6.
• Aaron Nikolaj, Marc Chagall., Rowohlt Verlag, Hamburg, 2003 (In German)
• Gianni Pozzi, Claudia Saraceni, L. R. Galant, Masters of Art: Chagall, Peter Bedrick Books, New York, 1990. ISBN 978-0-8722-6527-1
• V.A. Shishanov,Vitebsk Museum of Modern Art – a History of Creation and a Collection 1918–1941, Medisont, Minsk, 2007.
• Jonathan Wilson, Marc Chagall, Schocken Books, New York, 2007 ISBN 0-8052-4201-5
• Jackie Wullschlager, Chagall: A Biography Knopf, New York, 2008
• Ziva Amishia Maisels & David Glasser, Apocalypse: Unveiling a Lost Masterpiece by Marc Chagall, Ben Uri Gallery and Museum, 2010
• Shishanov, V.A. Polish-language periodicals about Marc Chagall (1912–1940) / V. Shishanov, F. Shkirando // Chagall's collection. Issue 5: materials of the XXVI and XXVII Chagall readings in Vitebsk (2017–2019) / M. Chagall Museum; [editorial board: L. Jmelnítskaya (chief editor), I. Vóronova]. – Minsk: National Library of Belarus, 2019. – P. 57–78. (rus)

Enllaços externs

• Commons
• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Marc Chagall.
• Marc Chagall en Viquidites.
• Pàgina web del Museu de Marc Chagall.
• Passió segons Chagall (Страсти по Шагалу): curtmetrage d'animació de 2006, en guion i direcció de Andréi Mélnikov (Андрей Мельников).