Anar al contingut

Pierre-Auguste Renoir

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Pierre Auguste Renoir, uncropped image.jpg
Pierre-Auguste Renoir

Pierre-Auguste Renoir (pronunciación en francés: /pjɛʁ oɡyst ʁənwaʁ/; Llemoges, Alt Vienne; 25 de febrer de 1841-Cagnes-sur-Mer, Alps Marítims; 3 de decembre de 1919)[1] va ser un pintor francés impressioniste, que en la segona part de la seua carrera es va interessar per la pintura de cossos femenins en paisages, inspirats a sovint en pintures clàssiques renaixentistes i barroques.[2][3][4]

Renoir oferix una interpretació més sensual de l'impressionisme, més inclinada a lo ornamental i a la bellea. No sol incidir en lo més asprós de la vida moderna, com a voltes varen fer Édouard Manet o Vincent Van Gogh. Va mantindre sempre un peu en la tradició; es va posar en relació en els pintors de el XVIII que mostraven la societat galant del Rococó, com Antoine Watteau.

En les seues creacions mostra l'alegria de viure, inclús quan els protagonistes són treballadors. Sempre són personages que es divertixen, en una naturalea agradable. Se li pot emparentar per això en Henri Matisse, a pesar dels seus estils distints. Va tractar temes de flors, escenes dolces de chiquets i dònes i sobretot el nuet femení, que recorda a Pedro Pablo Rubens per les formes grosses. Sobre el seu estil i tècnica es nota en ell un fort influix de Camille Corot.

Renoir posseïx una vibrant i lluminosa paleta que fa d'ell un impressioniste molt especial. La naya, L'engrunsadora, Ball en el Moulin de la Galette, Almorzar de remeros i Les grans banyistes són les seues obres més representatives.

Biografia

[editar | editar còdic]

Infància

[editar | editar còdic]

Naixcut en el sí d'una família humil, va anar el sext dels sèt fills del sastre Léonard Renoir i la costurera Marguerite Merlet.[5][6] En 1844, els Renoir es varen traslladar a París,[5][6] en a on el pare esperava millorar la seua situació econòmica.[5] En 1848, va començar a assistir a una escola religiosa dirigida pels Germans de les Escoles Cristianes. Donada la seua gran habilitat per al solfeig, els seus mestres ho varen incloure en la #coral de jóvens varons de l'iglésia de Saint-Eustache, dirigida pel compositor Charles Gounod. En 1854, va abandonar els seus estudis en l'escola i va ser enviat al taller dels germans Lévy en la finalitat de que deprenguera sobre l'art de la pintura en porcelana. Segons Edmond Renoir, el seu germà menor, el seu desig de forjar una carrera artística era ya apreciable des de la seua chiquea, quan Auguste dibuixava sobre les parets en trossos de carbó. L'aprenent va ser prenent el gust a l'ofici: en finalisar el dia, carregant un cartó més gran que ell, acodia a cursos gratuïts de dibuix. Tot açò va durar dos o tres anys. Demostrava un ràpit progrés i, despuix d'uns mesos d'aprenentage, se li va confiar la realisació de treballs regularment assignats als obrers experimentats, lo que li va valdre més d'una burla. Émile Laporte, un dels obrers dels Lévy, practicava per gust la pintura a l'oli i li va permetre al jove fer us de les seues teles i els seus colors.[6] Despuix d'examinar la primera pintura a l'oli de Auguste Renoir en la modesta morada dels Renoir sobre el carrer Argenteuil, Laporte va aconsellar als seus pares que li permeteren estudiar l'art de la pintura, puix li augurava un prometedor futur com a pintor.[7] Auguste Renoir mai va vore un impediment en els seus orígens humils, i afirmava que d'haver naixcut en un entorn d'intelectuals, hauria necessitat anys per a despullar-se de les seues idees i conseguir vore les coses tal com eren.[8]

En l'ampli pati del Louvre, d'a on els Renoir no vivien llunt, el chicotet Auguste Renoir jugava a policies i lladres en atres chics. Per a ell era completament natural entrar en l'antic palau real convertit en célebre museu despuix de la Revolució, en a on en freqüència ingressava en les galeries d'escultura antiga per a permanéixer allí durant hores. No obstant, les expedicions del chicotet Renoir no es llimitaven a les afores del Louvre. La seua sensació orgànica i casi física ―que es remontava a la seua chiquea― de formar part de la ciutat deixarà una chafada en el seu treball artístic. Renoir vea bellea en els angosts carrers del París medieval, en la abigarrada arquitectura gòtica, en les venedores del mercat que mai duyen corsé, i per això mateixa sofria davant la destrucció del vell París. La seua infància i joventut varen coincidir en el començ de l'era de la modernisació i de les grans #reconstrucció de la ciutat.[8]

Joventut

[editar | editar còdic]

En 1858, a l'edat de 17 anys, pintava palmitos i coloreaba escuts d'armes per al seu germà Henri, gravador heràldic.[9] Provablement en 1859, va treballar durant algun temps en la casa Gilbert, sobre el carrer Bac, a on pintava persianas de paper traslúcido que feyen les voltes de vitralés en les rudimentàries capellas dels misioneros. Durant eixos anys, va comprar per a us professional el material necessari per a la pintura a l'oli i va fer els seus primers retrats. Entre els archius del Louvre, es conserva l'autorisació, en data de 1861, que li va ser otorgada per a copiar quadros en les sales del museu.[10] En 1862, Renoir va aprovar l'examen d'ingrés a l'Escola de Belles arts. Al mateix temps, freqüentava un taller lliure en el que ensenyava Charles Gleyre, professor d'aquella institució.[9][10]

Durant esta etapa, va conéixer en el taller de Gleyre a aquells que serien els seus millors amics i companyers en l'art a lo llarc de tota la seua vida.[10] Allí es va forjar una sòlida amistat entre ell, Claude Monet, Frédéric Bazille i Alfred Sisley, que a sovint anaven a pintar junts a l'aire lliure en el bosc de Fontainebleau.[9] Bazille seria el primer en convocar als seus companyers a reunir-se en un grup. No obstant, açò no va ocórrer sino fins al cap de la seua mort en combat durant la guerra franc-prusiana, de modo que el jove Bazille mai va tindre l'oportunitat d'expondre junt al restant del grup i rebre el títul de «impressioniste». Renoir contava que havia segut justament ell qui havia dut a Sisley al taller del seu mestre, encara que és possible que no estiguera en lo cert i que Sisley haguera aplegat allí pel seu conte. Renoir va obtindre sobreixents resultats en els concursos obligatoris de dibuix, de perspectiva, d'anatomia i de semblança, lo que demostrava de modo irrefutable lo fructífer dels seus anys de treball en el taller de Gleyre.[10]

El periodo d'estudi en Gleyre no es va prolongar massa. En 1863, tots els membres del grup es varen vore obligats a deixar el taller pel seu tancament, encara que Jean Renoir, fill de Auguste, estima que el seu pare va deure abandonar-ho inclús abans, ya que no tenia diners per a pagar els seus estudis. Va començar llavors una etapa de pobrea, pero també de noves trobades, descobriments en la pintura i noves amistats.[11]

Delacroix i Manet: primeres influències artístiques

[editar | editar còdic]

A diferència d'alguns dels seus amics, que defenien l'estudi a partir de la naturalea, Renoir va trobar una gran font d'inspiració en el Louvre i particularment en el treball d'Eugène Delacroix. La mort de Delacroix, en 1863, va fer comprendre a la jove generació d'artistes francesos l'importància que para ells tenia la pintura del gran romàntic. Renoir va reconéixer en el treball de Delacroix alguna cosa que li resultava especialment propenc.[11]

En 1863, un important acontenyiment va sacsar la vida artística de la capital francesa. Per orde de Napoleón III, es va obrir, al marge del Saló de París oficial, el Saló dels Rebujats, en a on Almorzar sobre l'herba d'Édouard Manet va causar un gran impacte. A partir de llavors, el seu nom es va associar en el concepte d'art modern. A mitan de la década de 1860, Manet freqüentava el Café Guerbois, sobre el carrer Gran-dones-Batignolles (actual avinguda de Clichy). La presència de Manet va atraure al Guerbois a artistes, escritors i crítics simpatisants de les idees de l'art modern.[11] Fins a allí varen aplegar també Renoir i els seus amics, que havien abandonat la Marge Esquerra.[12]

Vida quotidiana i primeres fonts d'inspiració

[editar | editar còdic]

La vida en París no era fàcil per al jove artiste. A falta de diners, l'ajuda dels seus amics va ser de gran importància per a Renoir, qui, sense vivenda estable, en ocasions residia en la casa de Monet, en atres en Sisley. Bazille, de millor posició econòmica que els seus camarades, va arrendar un taller en el que pogueren treballar tots junts.[12]

Per supost que en la regió parisenca d'aquell llavors també podien trobar-se llocs per a pintar a l'aire lliure. Renoir no viajava massa llunt lloc que caria dels mijos per a fer-ho, pero en les afores de la capital francesa no escassejaven les fonts d'inspiració. Tant és aixina que havia segut allí, entorn al poble de Barbizon, que va sorgir l'escola pictòrica del mateix nom, de la que Renoir i atres impressionistes se sentien hereus directes. Els motius del bosc de Fontainebleau eren inagotables i allí es trobaven els llocs de treball preferits de Renoir i els seus amics. Monet i Renoir pintaven el riu Sena, prop del pont de Chatou, allí a on, en mig d'una multitut d'illots, en La Grenouillère, Alphonse Fournaise va obrir el restaurant que es va convertir en un dels llocs predilectes dels futurs impressionistes. En freqüència Fournaise rebujava el pagament de Renoir. En 1863, els germans Goncourt varen mencionar en el seu Diari l'alberc de Marlotte en la seua sala vulgar pintada sense gust, lloc que Renoir va representar després cap a 1866 en El cabaret de la mère Anthony.[13]

Daten de la mateixa época El matrimoni Sisley (1868) i el Retrat de William Sisley (1864), pare de l'artiste. Renoir i Bazille es varen pintar recíprocamente en el taller que compartien. Renoir representava en freqüència a Jules li Cœur, a qui en ocasions visitava en Marlotte. Alguns especialistes de l'obra de l'impressioniste consideren inclús que el personage de peu en El cabaret de la mère Anthony no és Sisley, com es creu habitualment, sino Li Cœur.[14]

Lise Tréhot: la seua primera musa

[editar | editar còdic]

Li Cœur va conseguir per a Renoir una série de demanats de retrats que terminarien convertint-se en la seua principal font d'ingressos. No obstant, el que potser haja segut l'impacte més important de li Cœur sobre l'obra de Renoir va consistir que va ser a través d'ell que l'artiste va conéixer a la seua primera musa, Lise Tréhot, germana de l'amiga de li Cœur.[14]

Lise va posar per al pintor entre 1865 i 1872, es va convertir en la seua amiga i en el primer model d'eixe món particular que l'artiste començava a crear. Lise va aplegar a erigir-se com el cànon de bellea femenina per al Renoir d'eixe llavors. Renoir devia posseir un autèntic dò de la posada en escena ya que tots els seus quadros posteriors evoquen un espectàcul teatral. Durant la seua joventut, quan Lise era la seua única actriu, va intentar capturar en els seus propis llenços les experiències artístiques de tots els seus mestres, des del periodo clàssic fins a l'art modern. La apoteosis d'esta etapa anaren les obres pintades en l'esperit de Delacroix. Va ser justament gràcies al llegat del gran romàntic que la generació d'artistes a la que Renoir pertanyia va assimilar les adquisicions dels seus precursors.[14]

En 1870, va pintar Odalisca (Dòna d'Alger). Per a això, va vestir a Lise en sedas fines i un brocat oriental centellante d'or, va cobrir el seu cabellam en un plomall taronja i la va rodejar de luxosos tapissos. Dos anys despuix, en 1872, l'artiste va reprendre el tema, pero el nom que va donar a la seua obra designava el seu objecte en suma sinceritat: Interior d'harem en Montmartre (Parisino vestides com a algerines). Lise va posar novament para dit quadro, pero per última volta. El mateix any, va contraure matrimoni en l'arquitecte Georges Brière de l’Isle, amic de li Cœur.[15]


Abans de conéixer a Lise, en 1864, havia expost un dels seus quadros en el Saló, en el Grand Palais. En ell es mostrava a Esmeralda, personage de la célebre novela de Víctor Hugo Nostra Senyora de París, ballant en la seua cabra al voltant d'una fogata que allumenava tot un poble d'pícaro. Renoir va destruir l'obra immediatament despuix de l'exposició. A l'any següent, es varen expondre en el saló el Retrat de William Sisley i un paisage. Per lo general, les obres dels futurs impressionistes no eren admeses en el Saló, pese a les peticions fetes al jurat per Camille Corot i Charles-François Daubigny, paisajista de la vella generació. No obstant, Renoir no sentia despreci pel Saló. En 1867, el jurat va rebujar Diana caçadora. En canvi, Lise en parasol va ser exhibida allí en 1868. També La banyista en el grifón i Odalisca (Dòna d'Alger) es varen fer d'un lloc en el Saló en anys subsecuentes.[15]

Madurea

[editar | editar còdic]

Guerra franc-prusiana i la Societat Cooperativa

[editar | editar còdic]

El 18 de juliol de 1870, la tranquilitat de la vida quotidiana va conéixer un abrupte final: França va entrar en guerra en Prusia. Renoir, que res sabia sobre cavalls, va ser destinat a la cavalleria i enviat al depòsit de remonta, primer en Bordeus i després en Tarbes. El capità de la cavalleria estava molt satisfet en els progressos del pintor. La seua filla era una apassionada de la pintura i l'artiste li donava classes i, a la seua volta, pintava el seu retrat. No obstant, este idili va terminar tristament puix Renoir va emmalaltir de gravetat i va passar un temps en l'hospital de Bordeus. En març de 1871, va ser desmovilizar i va retornar a París, al Barri Llatí, a on abans de la guerra tenia arrendat un departament en Bazille i després en Edmond Maître, músic i amant de la pintura. Allí va saber de la mort de Bazille, que li va afectar més que la guerra en sí mateixa. L'etapa del Renoir ginet va trobar una prolongació en la seua obra. En 1873, va pintar Passejada a cavall en el bosc de Boulogne.[15]

El Saló oficial va rebujar el seu quadro, que seria finalment expost en el Saló dels Rebujats, organisat darrere del Grand Palais. Este episodi va acabar en les ilusions de Auguste Renoir respecte d'un possible compromís en el Saló oficial, principalment perque és en eixe periodo que madura en ell i entre els seus camarades la convicció de la necessitat d'oficialisar la seua pintura en una exposició pròpia. L'unió dels artistes, en la que ya havien fantaseado Bazille i Pissarro a fins de la década de 1860, finalment es va concretar.[16]

El persistent rebuig sofrit per Renoir i els seus camarades per part del jurat Saló oficial els dificultava vendre les seues obres. Devien exhibir els seus quadros en algun costat, pero no tenien en on. El afamado fotógraf Gaspard-Félix Tournachon els va prestar el lloc que necessitaven per a expondre en el número 35 del bulevar de les Capuchinas. Els amics varen decidir cridar a la seua associació «Societat Anònima Cooperativa d'Artistes, Pintors, Escultors, Gravadors, etc.». Varen acordar que cada membre de la societat contribuiria en la dècima part dels ingressos obtinguts per la venda de les seues obres.[17]

La primera exposició impressionista

[editar | editar còdic]

Primera exposició impressionista (1874)


Desijaven reunir la major cantitat de participants possible per a l'exposició. Edgar Degas va enviar invitacions a James Tissot i Alphonse Legros, abdós artistes francesos radicats en Londres, per a que expongueren en ells. També Manet va ser invitat, pero rebujaria la proposta. D'acort a certa versió, Manet hauria expressat que no expondria mai junt a Paul Cézanne, pero Renoir plantejava l'assunt de manera alguna cosa distinta: segons ell, Manet no trobava raó per a exhibir el seu treball en ells, els jóvens, sent que la seua obra sí era acceptada en el Saló oficial. Finalment ni Manet, ni el seu amic Fantin-Latour, ni Tissot, ni Legros varen participar en l'exposició. A pesar d'això, el grup d'amics va conseguir convocar a vintinou artistes, que varen presentar 165 obres.[17]


Si be la majoria dels crítics europeus i nortamericans es va burlar de l'exposició, aplegant a calificar-la de «còmica» i a incriminar als seus participants de voler declarar la guerra a la bellea, les seues repercussions varen ser particularment reverberantes. Encara que no va tindre èxit comercial, l'image de cada impressioniste començava llentament a perfilar-se. Renoir va exhibir sis quadros i un pastiç. La ballarina, La parisino (o La dama de blava), grans teles per a les que havia posat Henriette Henriot, actriu de l'Odèon, i La naya ―també cridat El prosceni― varen captar l'atenció del públic. En esta última obra, Nini es va convertir en la representació del retrat de Renoir: cap alusió a la seua situació, al seu caràcter o al seu humor, solament l'encant de la seua pell de porcelana, dels seus llavis subtilment maquillados i del seu elegant vestit, en suma, de la gràcia fugitiva de la parisino.[17]

Montmartre i noves amistats

[editar | editar còdic]

La primera exposició dels impressionistes va coincidir en el moment d'afirmació de la visió de pintor de Renoir. Esta etapa de la seua vida va estar marcada per un succés significatiu: en 1873, es va mudar a Montmartre, en a on residiria fins a 1884 en el número 35 del carrer Saint-Georges. L'artiste seria fidel a eixe barri fins al fi dels seus dies, puix allí trobaria els seus motius a l'aire lliure, els seus models i inclús la seua família. També va ser per eixos anys que Renoir va forjar noves amistats que conservaria pel restant de la seua vida. El marchant Paul Durand-Ruel va ser una d'elles. Va començar a comprar les seues obres en 1872 i, si be en ocasions es trobava a la vora de la fallida, mai va abandonar als impressionistes a la seua sòrt. Quan caria dels mijos per a comprar els seus quadros, ajudava a Renoir entregant-li certa cantitat de diners al més.[18]

En 1875, en una infructífera venda portada a terme en el Hotel Drouot en la que varen participar Renoir, Monet, Sisley i Berthe Morisot, un funcionari de la Direcció de #Aduana cridat Victor Chocquet va comprar alguns quadros de Renoir. D'esta manera va començar una atra llarga amistat. Chocquet li va encarregar de colp i repent el retrat de la seua esposa. El funcionari va ser un dels primers en percebre que Renoir i els seus camarades eren els hereus directes de l'art de el XVIII. Per la seua banda, Renoir considerava a Chocquet el més gran coleccioniste d'art de tot el país.[18]


Els anys vixcuts en Montmartre, al voltant de la década de 1870, provablement hagen segut els més benaventurats en la vida artística de Renoir. El jardincito descuidat en les rodalies del seu taller de la carrer Cortot, arrendat en 1875, li va proporcionar més d'un motiu a l'aire lliure que varen promoure la realisació de les seues millors pintures d'esta etapa. El mateix jardí, en a on regularment es trobava en algun amic seu, es va convertir en objecte de representació en el seu quadro El jardí del carrer Cortot en Montmartre. Allí va pintar La vela, L'engrunsadora i Ball en el Moulin de la Galette, una de les seues teles més célebres. Renoir va trobar la seua font d'inspiració just al costat de la seua casa, sobre el mateix carrer Cortot, en el restaurant del Moulin de la Galette.[18]

En Montmartre l'artiste va conéixer a Anne, que es convertiria en el seu model en numerosos llenços; a Angèle, que ho va ajudar a arrendar el jardí en el que es trobava l'engrunsadora pintada en el quadro del mateix nom; i, per últim, a Margot que va aparéixer per primera volta en Ball en el Moulin de la Galette, en a on li la veu ballant en un espanyol alt, Pedro Vidal de Solars i Cárdenas, un atre amic de Renoir. Més alvance, Margot posaria per a toda una serie de llenços, entre els que sap destacar La tassa de chocolate, acceptada en el Saló en 1878, en el títul de Café. Afligida per una malaltia incurable, Margot va fallir en 1879 i el seu decés va causar un profunt impacte en el pintor.[19]



En 1876, en ocasió de la segona exposició dels impressionistes, Renoir va exhibir principalment retrats, degut a que era justament en ells que l'artiste intentava guanyar-se la vida. Els seus amics li presentaven a potencials clients. Junt a alguns vells aficionats al seu treball, varen començar a comprar els seus quadros financers com Henri Cernuschi i Charles Ephrussi. Eugène Murer, amo d'un restaurant sobre el bulevar Voltaire, va encarregar a Renoir i a Pisarro la tasca de pintar la seua sala. Cada dimecres, un gran grup d'artistes sopava debades en el seu restaurant.[19] Aixina mateix, va consignar a Renoir retrats, entre ells el seu i el de la seua germana.[20] En setembre de 1876, va ser invitat per l'escritor Alphonse Daudet a passar un més en la seua residència de Champrosay, a on Renoir va retratar a la també escritora Julia Daudet.[21][22]

En 1879, el pintor va conéixer al diplomàtic Paul Bérard, que també es va convertir en el seu amic i mecenes. En 1877, en la tercera exposició dels impressionistes, Renoir va expondre més de vint obres, entre les que es trobaven paisages pintats en París, a la vora del Sena, fòra de la ciutat i en el jardí de Monet, estudis de rostres, de dònes i de rams de flors, els retrats de Sisley, de l'actriu Jeanne Samary, de l'escritor Alphonse Daudet i del polític Eugène Spuller, L'engrunsadora i Ball en el Moulin de la Galette. En les etiquetes d'alguns d'estos quadros es podia llegir: «Propietat de Georges Charpentier». La vinculació de Renoir en la família Charpentier va jugar un paper determinant en el seu destí. L'artiste va treballar asiduamente per a satisfer els demanats dels Charpentier.[20]

Aline Charigot: la seua futura esposa

[editar | editar còdic]

Per a la sèptima exposició dels impressionistes en 1882, Renoir va expondre vinticinc llenços gràcies a l'iniciativa de Paul Durand-Ruel, qui li va prestar els seus propis quadros. Eixe mateix any, el pintor va començar a preocupar-se per perdre l'èxit que havia alcançat en els Salons, puix ara tenia una família que mantindre. L'història del seu matrimoni havia començat al voltant de l'any 1880. Per eixes dates, apareix cada volta més freqüentment en els dibuixos i pintures de Renoir el rostre d'una jove de galtes redones i nas llaugerament respingona. En ocasions, el rostre es deixa vore entre la flota de la plaça Clichy, deixant una sensació de fugaç felicitat. Atres voltes, la seua presència s'endevina en l'image de la chicona apanollada llegint, o be en la flexible silueta d'una jove pujant-se a una barca. En L'almorzar dels remeros, de 1881, la jove apareix representada de perfil en la part inferior esquerra del llenç, en un capell adornat en flors a la moda i sostenint un pekinés entre abdós mans.[20]

El seu nom era Aline Charigot; en 1880 tenia 21 anys. Renoir la va conéixer en la cremería de la senyora Camille, front a la seua casa, sobre el carrer Saint-Georges. Aline vivia en la seua mare just al costat i es guanyava la vida com costurera. La mútua atracció entre ells era evident. Jean Renoir afirmava que el seu pare havia començat a pintar a la seua mare molt abans de conéixer-la. En efecte, en numerosos quadros, com La primera eixida (1876-1877), el seu model era similar a Aline. Als seus quaranta anys, l'artiste semblava haver trobat una nova joventut.[20]

Viages i reconeiximent internacional

[editar | editar còdic]

En 1881 i 1882, Renoir va canviar moltes voltes de lloc de treball, els que quedarien plasmats en les seues pintures com a paisages. Continuaria pintant sobre les màrgens de Sena, en Chatou i en Bougival, llocs tan apreciats per ell que ho varen dur a rebujar l'invitació del crític Thédore Duret per a viajar a Anglaterra. No obstant, en 1881 va visitar Argèlia per primera volta acompanyat per Frédéric Samuel Cordey. D'allí du El camp de bananes i La festa àrap. Després, va viajar a Itàlia, també per primera volta, en a on va conéixer Milà, Venècia i Florencia. De tornada en el sur de França, Renoir va treballar en Cézanne, pero va contraure grip i neumonia en L’Estaque. Una volta curat, va retornar a Argèlia en març de 1882. En maig d'eixe any, sempre en Aline en ment, va tornar a París. Va ser el començ d'una nova etapa en la seua vida. La manutenció d'una família exigia mijos, pero feliçment el seu treball rendia fruts: rebia molts encàrrecs de retrats.[23]

Entre els seus clients figurava el seu vell amic Paul Durand-Ruel. El marchant li va consignar els retrats dels seus cinc fills, tres panels en el tema de la dansa i muralés en la seua residència. En 1883, en el bulevar de la Madeleine, Durand-Ruel va montar la primera exposició exclusivament dedicada a Renoir, en la que es varen expondre setanta obres. A pesar de no haver segut molt exitós en la venda de les pintures dels impressionistes, el marchant va decidir obrir una galeria en Nova York. Durant la década de 1880, Renoir va conéixer al fi l'èxit. Va treballar en els encàrrecs d'adinerats financers, entre els que es trobaven la propietària dels Grans Almagasens del Louvre i el senador Étienne Goujon. Les seues pintures es varen exhibir en Londres, Brusseles i en la Sèptima Exposició Internacional de Georges Petit (1886).[23]

Per aquells anys, l'artiste va viajar molt. En freqüència pintava en les plages de Normandia. Va recórrer les illes de Guernsey i Jersey junt a Aline i Paul Lhote. En març de 1885, va nàixer Pierre, el seu primer fill. Va pagar al mege que va assistir el part pintant flors en les parets del seu departament.[23] En autumne, els Renoir varen partir a Essoyes, en Champaña-Ardenas, el llogaret natal de Aline, en a on Renoir va realisar varis esbossos de la mare del seu fill alletant. Un any més tart, va pintar a partir d'ells Maternitat (Aline i Pierre).[24]

El periodo ingresco

[editar | editar còdic]

En la vida artística de Renoir, la década de 1880 va resultar agitada. En les seues conversacions en Ambroise Vollard, mencionava aquella sensació d'atzucac que havia sorgit cap a 1883. La seua insatisfacció sobre l'antiga manera impressionista va dur al pintor a adoptar un nou estil. Sentia que no sabia ni pintar ni dibuixar. Deprimit, va destruir toda una serie de llenços. En esta difícil etapa, Jean-Auguste-Dominique Ingres va acodir en el seu auxili. L'obra de Renoir durant esta década s'emmarca dins de lo que comunament es coneix com el «periodo ingresco». Es tracta d'una tendència perceptible en tots els seus quadros d'esta etapa: un dibuix més net i un traçat de major precisió, en una clara plasticidad, aixina com l'ocupació de colors locals. D'algun modo, esta tendència es deixa vore ya en L'almorzar dels remeros i encara més en Maternitat i en Els paraigües. Este últim quadro, pintat en dos moments distints ―començat en 1881 i finalisat en 1885― atesta l'evolució de l'estil de l'artiste: suau i impressioniste en la part dreta, dur i lacónico en la part esquerra.[24]


En Normandia, en 1884, Renoir va pintar el retrat de les tres filles de Paul Bérard: La vesprada dels chiquets en Wargemont. Deixant de costat la purea de la llínea i de la forma típica de Ingres, este llenç posseïx el caràcter propi del Renoir d'este periodo. La seua gama de blaves i roses remet a la pintura rococó i a el XVIII. S'inspirava en Jean-Honoré Fragonard i Antoine Watteau, la pintura del qual havia admirat des de la seua infància. La seua gran composició En el jardí, de 1885, va marcar la seua despedida de la festa permanent de la Grenouillère i del Moulin de la Galette. Va deixar arrere la pinzellada temblorosa i les vibracions de la llum i de l'ombra. En el nou quadro de Renoir, tot és seré i estable.[24]

Matrimoni

[editar | editar còdic]

El 14 d'abril de 1890, l'artiste va contraure matrimoni en Aline en l'Ajuntament del IX districte de París. Jean, el segon fill de la parella, va nàixer en 1894.[24] Gabrielle Renard, una prima de Aline, va viajar d'Essoyes a la capital francesa per a ajudar-los en les tasques domèstiques. Va aplegar a la casa dels Renoir quan Pierre ya era major, per lo que la seua principal preocupació va ser Jean. Els habitants de Montmartre es varen acostumar a vore a Gabrielle duent Jean sobre la seua esquena. Més alvance, es convertiria en una de les models predilectes de l'artiste.[25]

El pintor mai va gojar de molt bona salut. En les seues cartes es troben freqüents mencions a malalties respiratòries, que ho varen mantindre llarc temps postrat en el llit. En 1888, en Essoyes, va tindre el seu rostre parcialment paralisat a causa d'una neuràlgia.[25] En aquell mateix lloc, un dia de pluja en l'estiu de 1889, Renoir va caure de la seua bicicleta i es va fracturar el braç dret.[25][26] Afortunadament, com a conseqüència d'una fractura anterior, l'artiste ya havia deprés a pintar en la mà esquerra. No obstant, en esta ocasió varen aparéixer dolors que dificultaven el seu treball. El mege de la família li va diagnosticar un reumatisme incurable desencadenat per la caiguda. A lo llarc dels últims vint anys de la seua vida, Renoir va deure sofrir permanents dolors. Aixina i tot, a pesar de la fragilitat del seu estat, la seua fantàstica sigau de vida i passió creadora no s'apagaven.[25]

Durant eixes mateixes dos décades, Renoir va viure també algunes grans alegries. En 1901, va nàixer Claude, el seu tercer fill, que prendria el lloc de Jean, ya creixcut, com a model. En 1900, va ser nomenat Cavaller de la Legió d'Honor i més tart, en 1911, Oficial. París, Londres i Nova York varen ser escenaris d'exposicions que varen coronar el triumfo de la seua pintura. En 1904, en la Segona Exposició del Saló d'Autumne li va ser dedicada una sala completa.[27]


Per aquells anys, la família viajava del bulevar de Rochechouart en París a la costa mediterrànea i a menuts pobles del sur de França en busca de condicions climàtiques que beneficiaren la salut de l'artiste.[27]

Trasllat al Midí

[editar | editar còdic]

En 1903, es va traslladar en la seua família a Cagnes-sur-Mer, ya que el clima de la regió era més favorable al seu estat de salut. Despuix d'haver conegut vàries residències en el caixco antic, Renoir va adquirir el Domaine dones Collettes, en una ala a l'est de Cagnes, per a salvar les venerables oliveres l'ombra de les quals admirava i que un potencial comprador amenaçava en destruir.[26] Aline Charigot va fer construir allí l'última casa del seu marit, a on passaria els seus últims dies baix el sol del sur, ben protegit pel seu inseparable capell. Viu allí en la seua esposa Aline i els seus fills, aixina com en els seus sirvientes, a sovint també en molts amics, que ho ajuden en la seua vida quotidiana, preparen els seus llenços i els seus pinzells. Les obres d'este periodo són essencialment retrats, nuets, bodegones i escenes mitològiques. Les seues pintures són lluentes, el seu material pictòric més decorregut, gana en transparència. Cossos femenins redons i sensuals lluïxen en vida. Pero el reumatisme deformante ho va obligar paulatinament, cap a 1905, a deixar de caminar.[28] En la seua propietat pintava en un estudi que va erigir en el seu jardí en 1916, pocs anys abans de la seua mort.[29]

Renoir és ara una personalitat important en el món de l'art occidental, expon en tota Europa i Estats Units, participa en els Salons d'Automne de París. La llibertat material que va adquirir no li va fer perdre el sentit de la realitat i el seu gust per les coses senzilles, va seguir pintant en l'univers rústic del Domaine dones Collettes. Prova noves tècniques, i en particular es dedica a l'escultura, animat pel marchant d'art Ambroise Vollard, encara que les seues mans estan deformades per la artritis reumatoide.[30]

El pintor Lucien Mignon va ser íntim amic de Renoir en Cagnes-sur-Mer i va estar influït pel seu estil.[31] També va tindre com a amics propenc a Ferdinand Deconchy.[32]

Últims anys

[editar | editar còdic]

Gabrielle seguia posant per al pintor, aixina com unes atres models que s'havien tornat casi part de la família. Una dels seus últimes models seria una jove apanollada cridada Andrée, en qui Jean es casaria més tart, despuix de la mort del seu pare. En els últims anys de la seua vida, Renoir va abraçar l'idea d'una gran composició feta de nuets. En 1887, havia terminat el seu quadro Les grans banyistes, l'estil de les quals, un poc dur a la manera de Ingres, és característic del seu treball en aquell moment.[27] Apareixen nuets femenins en Gran nuet (Nuet sobre els almohadones) (1907),[33] Banyiste secant-se la cama (cap a 1910),[34] Despuix del bany (1912),[35] El juí de Paris (1913-1914),[36] Les banyistes (1918-1919),[37] etc. En els anys, es va arraïlar en ell el gust per una pintura decorativa, inspirada en els grans italians.[27]


En 1915, la mort de Aline va sumir a Renoir en la soletat. Els seus fills Pierre i Jean varen ser ferits durant la Primera Guerra Mundial. Renoir seguix, a pesar de tot, pintant fins a la seua mort en 1919. Hauria demanat, en el seu llit de mort, un llenç i pinzells per a pintar el ram de flors que hi havia en l'ampit de la finestra. En tornar-li els pinzells a l'enfermera per última volta, es diu que va dir: «Crec que escomence a entendre alguna cosa al respecte».[38]

Renoir va fallir víctima d'una neumonia en el Domaine dones Collettes el 2 de decembre de 1919, quan acabava de finalisar la seua última naturalea morta.[27][39]

En un principi, va ser enterrat junt a la seua dòna en l'antic cementeri del castell de Niza i, dos anys i mig despuix, el 7 de juny de 1922, els restants del matrimoni Renoir varen ser traslladats al departament de Aube a on varen reposar. ara en el cementeri de Essoyes, com havien desijat Renoir i la seua dòna. Des de llavors, Pierre i Jean, i més tart les cendres de Dido Renoir, la segona esposa de Jean, compartixen el seu lloc de sepeli.[40]

Escultures en colaboració

[editar | editar còdic]

De 1913 a 1918, en colaboració en Richard Guino, un jove escultor d'orige català que li varen presentar Aristide Maillol i Ambroise Vollard, va crear un conjunt de peces importants: Vénus Victrix, li Jugement de Pâris, la Gran Laveuse,[41] li Forgeron.[42]

L'atribució d'estes obres colaboratives va ser revisada xixanta anys despuix de la seua creació, despuix d'un llarc procés iniciat en 1965 per Michel Guino, fill de Richard i ell mateix escultor, que va treballar per a donar a conéixer l'obra del seu pare. Despuix d'un anàlisis minuciós de les peces, els processos que varen regir la seua creació i l'audiència de molts artistes, Richard Guino va ser reconegut com coautor en 1971 per la tercera sala civil del tribunal de París i açò va ser establit definitivament pel Tribunal de Cassació en 1973. L'historiador de l'art Paul Haesaerts precisa ya en 1947 en Renoir sculpteur:[43] «Guino mai va anar simplement un actor llegint un text o un músic interpretant mecánicamente una partitura […]. Guino es va implicar en cos i ànima en l'acte creatiu. Inclús podem dir en certea que si ell no haguera estat allí, les escultures de Renoir no haurien vist la llum del dia. Guino era indispensable». La demanda interposta pel fill de Guino no va ser interposta «contra» Renoir, reducció que es transmet en certs texts o artículs periodístics que es referixen al «assunt». Es tractava de contribuir a desvelar l'excepcional història d'este procés de creació per a recuperar l'aportació original de Guino a l'obra escultòrica, inicialment oculta per Vollard. Guino transpone tècniques: passem de la pintura de Renoir a l'escultura de Guino, l'esperit de la pintura es trasluce en l'esperit de l'escultura. Transmutació comprovada entre dos artistes. El fenomen va poder conseguir-se gràcies a la seua amistat i la seua intensa comunitat de punts de vista. El pintor davant els seus llenços i l'escultor treballant l'argila de Collettes. És este punt únic i rar lo que caracterisa a estes obres.

Despuix d'haver interromput la seua colaboració en Guino, treballa en l'escultor Louis Morel (1887-1975), originari de Essoyes. Junts fan terracotas, dos ballarines i un flautiste.

Cites

[editar | editar còdic]
Per a mi, un quadro deu ser alguna cosa amable, alegre i bell, sí, bell. Ya hi ha massa coses desagradables en la vida com per a que nos inventem més.
Pierre-Auguste Renoir (1841-1919)


La meua existència ha segut exactament ho contrarie de lo que deuria haver segut […] M'han representat com un revolucionari a mi, que soc el més chapado a l'antiga de tots els pintors.[44]
Pierre-Auguste Renoir (1841-1919)

Obres destacades

[editar | editar còdic]

El cabaret de la mère Anthony (1866)

[editar | editar còdic]

És un Oli sobre llenç, que es troba en l'actualitat en el Nationalmuseum (Estocolm, Suècia).[10] En una gran tela de dos metros d'alt, en a on Renoir va pintar una escena de la vida real. En l'obra, realisada en la casa de la Mère Anthony, es reconeix a Alfred Sisley de peu i a Camille Pissarro d'esquenes. L'home sense barba és Frank Lamy. En el fondo, d'esquenes, es pot distinguir a la senyora Anthony i en primer pla a l'esquerra, a la criada Nana. Es tracta d'una notable composició: les figures de la cambrera i de l'home assentat, tallades pels costats de la tela, i el grup de personages que formen casi un semicírcul, creen una sensació d'espai real. A partir de llavors, els amics de Renoir figuraran sempre en els seus quadros. La coloració de la seua pintura encara no s'ha tornat clara, a l'estil dels impressionistes, sino que més be recorda als tons betunosos de Gustave Courbet o s'assembla als colors parduzcos del grup d'Henri Fantin-Latour, que a la seua volta evoquen les velles fotografies de el XIX.[14]

Passejada a cavall en el bosc de Boulogne (1873)

[editar | editar còdic]

Oli sobre llenç, 261 × 226 cm, Kunsthalle (Hamburc, Alemània).[54] Va ser l'esposa del capità Darras, Madame Henriette Darras, la que va posar per a la figura de la bella amazona i el fill de l'arquitecte Charres Li Cœur per a la del chicon montat en el póney. Este quadro revela dos traces típiques de l'estil de Renoir.[15] En primer lloc, l'artiste no va poder resistir l'encant de la parisino, la pell de la qual no reflectix la llum, en l'elegància del vel negre i de la rosa subjecta en el trage del mateix color del vel. En segon, una gama de colors molt clars fon les figures del primer pla en el paisage en un tot armonioso.[16]

La naya (1874)

[editar | editar còdic]
Artícul principal → La naya.


Oli sobre llenç, 80 × 63,5 cm, Courtlaud Institute Gallery (Londres, Regne Unit).[12] El crític d'art Philippe Burty va escriure al respecte que «la figura fingida i impasible de la dama, les seues mans enguantadas de blanc, una de les quals sosté uns bessons i l'atra s'ofega en la muselina del mocador, el cap i el bust de l'home que es gira, són fragments de pintura tan dignes d'atenció com d'elogi.» Renoir escampava sobre la tela per primera volta una onada armoniosa i lliure de color clar en una composició digna de les lliçons dels mestres clàssics.[66] El quadro evoca vagues #reminiscència a les composicions de Caravaggio, pero més encara a El balcó d'Édouard Manet. Renoir havia deprés d'ells i va fer el seu propi camí.[18]

Ball en el Moulin de la Galette (1876)

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Balle en el Moulin de la Galette.


Oli sobre llenç, 131 × 175 cm, Museu de Orsay (París, França).[59] Com sempre, els personages del seu quadro són amics propencs. A la dreta, en la chicoteta mesita, es reconeix a Frank Lamy, Norbert Gœneutte i Georges Rivière; entre els ballarins, Lestringuez i Paul Lhote. En el centre, en primer pla, apareixen dos germanes, Estelle i Jeanne, que Renoir havia conegut en Montmartre de la mateixa manera que la majoria dels seus models d'eixos anys. L'artiste va pintar una escena coneguda pels habitants del barri: la d'un ball en el Moulin de la Galette. La vivacitat del seu estil i les taques de llum i ombra creen una atmòsfera alegre i natural.[19] Georges Rivière, en el seu artícul per al periòdic L'impressioniste, va abordar este llenç des d'una perspectiva més be inesperada:


Paisage de Bretanya (1902)

[editar | editar còdic]

En l'obra de Renoir es confirma que va viajar pel territori gal. És evident que cada paisage li donava noves possibilitats de creació. Va ser Bretanya, regió al noroest de França, abans identificada com a península Armórica o Terra de la Mar, la que va inspirar a Renoir en Paisage a Bretanya, obra que forma part del acervo de Museu Soumaya. En l'obra l'artiste utilisa distints tons de vert, utilisant certs tocs de roig viu els quals contrasten de manera harmònica en la composició. La seua obra és un registre de lo bell de la vida quotidiana.

Eponimia

[editar | editar còdic]

L'asteroide (6677) Renoir va ser nomenat aixina en el seu honor.[77]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «Efemérides de hui 3 de decembre de 2024: ¿Qué va passar el 3 de decembre?» (en és). Antena 3 Notícies. Consultat el 2024-12-04.
  2. ↑ (1966).Els grans pintors i les seues obres mestres. Seleccions del Reader´s Digest.Mèxic:
    158-161.
  3. ↑ (1985) Genis de la pintura, Bogotà: Cinc, p. 726.
  4. ↑ Feist, Peter H (1990). Pier-Auguste Renoir 1841-1919. Un somi d'harmonia, Benedikt Taschen Verlag GmbH, pp. 96p. ISBN 3-8228-0217-4.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 Daulte, François (1974). Auguste Renoir (en francés), Plantyn/Delta/Kluwer, p. 94.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 Bade 2005, p. 5
  7. ↑ Bade 2005, pàg. 5-6
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 Bade 2005, p. 6
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 Fezzi, Elda (1985). Tout l'œuvre peint de Renoir : période impressionniste 1869-1883 (en francés), París: Flammarion, p. 123. ISBN 9782080112224.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 10,5 Bade 2005, p. 9
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 Bade 2005, p. 15
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 Bade 2005, p. 22
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 Bade 2005, p. 30
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 14,3 Bade 2005, p. 33
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 15,3 15,4 Bade 2005, p. 38
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 Bade 2005, p. 40
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 17,3 Bade 2005, p. 44
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 18,3 18,4 Bade 2005, p. 55
  19. ↑ 19,0 19,1 19,2 Bade 2005, p. 63
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 20,3 20,4 Bade 2005, p. 64
  21. ↑ «Madame Daudet | artehistoria.com». www.artehistoria.com. Archivat des d'el original, el 27 d'octubre de 2021. Consultat el 2021-10-27.
  22. ↑ «Madame Alphonse Daudet-Auguste Renoir | Musée d'Orsay». www.musee-orsay.fr. Consultat el 2021-10-27.
  23. ↑ 23,0 23,1 23,2 Bade 2005, p. 66
  24. ↑ 24,0 24,1 24,2 24,3 Bade 2005, p. 73
  25. ↑ 25,0 25,1 25,2 25,3 Bade 2005, p. 76
  26. ↑ 26,0 26,1 Renoir, Jean (1981). Pierre-Auguste Renoir, mon père (en francés), París: Éditions Gallimard, p. 506. ISBN 978-2070372928.
  27. ↑ 27,0 27,1 27,2 27,3 27,4 Bade 2005, p. 78
  28. ↑ Pierre-Auguste Renoir, L'Amour avec mon pinceau, Fayard/Mille et unix nuits, 2009.
  29. ↑ «El taller de Renoir». archive.wikiwix.com. Consultat el 2022-09-20.
  30. ↑ Renoir et els familiers dones Collettes, Conservation dones musées, 2008.
  31. ↑ « Mignon, Lucien », in: Pierre Cabanne et Gérard Schurr, Els Petits Maîtres de la peinture (1820-1920), Els éditions de l'amateur, 2014.
  32. ↑ Émeric Pinkowicz [préface], Catalogue de l'exposition "Paysages" de Ferdinand Deconchy. Peintre et ami de Renoir, du 5 juin au 8 novembre 2021, Cagnes-sur-Mer, Musée Renoir de Cagnes-sur-Mer, 2021.
  33. ↑ 33,0 33,1 Bade 2005, p. 70
  34. ↑ 34,0 34,1 Bade 2005, p. 74
  35. ↑ 35,0 35,1 Bade 2005, p. 75
  36. ↑ 36,0 36,1 Bade 2005, p. 77
  37. ↑ 37,0 37,1 Bade 2005, p. 79
  38. ↑ Jean Renoir, Pierre-Auguste Renoir, mon père.
  39. ↑ Crepaldi, Gabrielle (2008). Renoir, Espanya: Random House Mondadori/Electa.
  40. ↑ «Tombe Auguste Renoir – Essoyes | I-monumen» (en fr-fr). i-monumen.net. Consultat el 2022-09-20.
  41. ↑ Martigny, Fondation Gianadda, parc de sculptures..
  42. ↑ Renoir sculpteur ? Emmanuelle Héran, catalogue de l'exposition Renoir au XXe siècle, Galeries nationales du Grand Palais, Paris.
  43. ↑ Éditions Hermès, Bruxelles, 1947..
  44. ↑ A. González Prieto, Renoir. Grans Mestres de la pintura. Barcelona, 2006 ISBN 978-84-9820-360-8
  45. ↑ Bade 2005, p. 17
  46. ↑ Bade 2005, p. 11
  47. ↑ Bade 2005, p. 10
  48. ↑ Bade 2005, p. 8
  49. ↑ Bade 2005, p. 16
  50. ↑ Bade 2005, p. 13
  51. ↑ Bade 2005, p. 18
  52. ↑ Bade 2005, p. 14
  53. ↑ Bade 2005, p. 19
  54. ↑ 54,0 54,1 Bade 2005, p. 20
  55. ↑ Bade 2005, p. 21
  56. ↑ Bade 2005, p. 24
  57. ↑ 57,0 57,1 Bade 2005, p. 35
  58. ↑ Bade 2005, p. 26
  59. ↑ 59,0 59,1 Bade 2005, p. 29
  60. ↑ Bade 2005, p. 27
  61. ↑ 61,0 61,1 Bade 2005, p. 36
  62. ↑ Bade 2005, p. 25
  63. ↑ 63,0 63,1 Bade 2005, p. 42
  64. ↑ Bade 2005, p. 41
  65. ↑ Bade 2005, p. 47
  66. ↑ 66,0 66,1 Bade 2005, p. 48
  67. ↑ Bade 2005, p. 49
  68. ↑ Bade 2005, p. 50
  69. ↑ 69,0 69,1 69,2 Bade 2005, p. 61
  70. ↑ Bade 2005, p. 57
  71. ↑ Bade 2005, p. 53
  72. ↑ Bade 2005, p. 58
  73. ↑ Bade 2005, p. 59
  74. ↑ Museu Soumaya (2015). «Impressionisme», Museu Soumaya, Mèxic D.F.: Fundació Carlos Slim, p. 214.
  75. ↑ Bade 2005, p. 68
  76. ↑ Bade 2005, p. 69
  77. ↑ «(6677) Renoir» (en anglés). Minor Planet Center. Consultat el 2025-09-25.

Bibliografia

[editar | editar còdic]

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Pierre-Auguste_Renoir&oldid=851789»