Alegoria del Bon i del Mal Govern
 |
Est artícul o secció sobre art necessita ser wikificat en un format adequat a les convencions d'estil de L'Enciclopèdia en valencià . Per favor, edita-lo per a complir en elles. No elimines est avís fins que ho hages fet. ¡Colabora ! Per ara no estem classificant els artículs per a wikificar per art. Per favor, tria una categoria d'artículs per wikificar d'. |
La Alegoría del Buen y el Mal Gobierno és una pintura mural feta en el XIV[1] en el Palau Públic de Siena, Itàlia. Els germans Lorenzetti, Pietro i Ambrogio, varen realisar esta obra dins del context de la pintura gòtica. L'importància d'esta obra radica que és una de les poquísimas manifestacions artístiques que s'ix del marc religiós cristià representant temes profans. Açò va supondre una ruptura conceptual i temàtica en la tradició gòtica anterior.
Context històric
[editar | editar còdic]El gòtic té el seu orige en França cap a la segona mitat de el XII. En els seus començos coexistix en l'epílec del romànic. El distanciament entre estos dos estils es produïx a raïl d'una série de canvis econòmics, socials, polítics i ideològics. El primer d'estos canvis va ser el produït en l'aument de la població europea. A este aument cal sumar-li la situació de bonança climàtica ocorreguda. Estos dos fets varen favorir el poblament de nous territoris aixina com la sembra i roturaació de noves terres. A conseqüència d'estos nous núcleus de població es va produir el renàixer urbà.
l'art gòtic, com tal pròpiament dit, coincidix temporalment en la plenitut i la crisis de l'Edat Mija. Cal tindre en conte puix que el XIII va ser un dels moments més dinàmics del periodo medieval des d'un punt de vista tant històric, com a social i econòmic. Eixa situació canviant va desencadenar finalment en la terrible [[crisis del sigle XIV|crisis de el XIV]].
Un dels métodos més comuns per a indicar la diferència entre l'art romànic i el gòtic, consistix en centrar-se en allò que reflectix cada u. D'esta manera mentres que l'art romànic reflectix una societat ruralizada de guerrers i llauradors, el gòtic és coincidente en el màxim desenroll de la cultura urbana a on apareix la burguesia, les universitatés i el florecimiento de les órdens religioses (el Cister, franciscanos i dominicos), aixina com l'accentuació dels conflictes i la dissidència (tumults populars, herejías, desenroll i crisis escolàstica, Cisma d'Occident). Un atre aspecte importantíssim que no cal oblidar és tot lo relacionat en la Pesta negra i la Guerra dels Cent Anys. Este món tan canviant només pot entendre's en térmens d'una mutació fonamental. Este gran canvi, en l'àmbit de la historiografia, és denominat la transició del feudalisme al capitalisme.
Els sigles inicials del gòtic suponen canvis estilístics acusats respecte al periodo romànic. Els gusts estètics es varen modificar, ya que la burguesia va impulsar una sensibilitat de caràcter realiste. Esta sensibilitat va acabar per concretar-se en un llenguage plàstic naturaliste, com va ocórrer, per eixemple, en la proliferació dels retrats en la pintura dels primitius flamencs. Este llenguage va supondre ademés una metamorfosis de la percepció religiosa gòtica fent-la més humana, emotiva i dinàmica. Esta transformació que hui es pot entendre sense massa dificultats, en el seu moment va estar sembrada de tensions i oposicions.
Tradicionalment per a subrallar les diferències entre el romànic i el gòtic, es recorre als contactes detectables en el camp arquitectònic o en les arts figuratives. Encara que això resulte molt útil i efectiu, no cal deixar de costat l'àmbit iconográfico ya que també és revelador. En este periodo hi ha canvis profunts en la mentalitat dels hòmens que són els que acaben incidint en el camp de les formes. Pot afirmar-se que estes transformacions en el camp de l'art obedixen directament a les que viu la societat contemporànea. Les formes artístiques s'adapten ràpidament a les noves exigències i influïxen a la seua volta en la colectivitat. És un fenomen de fluix-refluix o acció-reacció en el que és difícil, per no dir impossible, delimitar responsabilitats.
L'arquitectura, la pintura, l'escultura i totes les restants arts en general, a pesar de rebre el calificatiu de gòtiques, tenen a voltes molt poc en comú d'unes zones a unes atres. És per això que el terme gòtic siga més adequat per a definir l'época en sí que les realisacions artístiques sorgides dins d'ella. Parlar de gòtic supon acceptar des d'un principi la vigència d'un terme que, de ser estrictes, deuríem rebujar pel seu vacietat. L'arquitectura i l'art que des de mediats de el XII comença a desenrollar-se en Europa no és en modo algun el dels godos, i pot afirmar-se que Vasari va estar poc afortunat en falcar l'apelatiu. No obstant, també podem admetre com a cert que l'eficàcia de les paraules es medix per la seua vigència, i en este cas concret esta la té, encara que òbviament no calga oblidar que ha segut omplit de contingut en el pas del temps. El gòtic és, en definitiva, l'art de l'Europa baix medieval. És un art en absolut uniforme, a on les diferències i els contrasts entre les zones nort i sur són molt acusats. En els primers sigles destaquen dos models: el de l'illa de França i el toscano. Entorn a ells i dins de la dinàmica centre-perifèria es desenrolla l'art d'atres països. Este fet serà explicable moltes voltes a partir de les coordenades del colonialisme cultural.
La crisis de el XIV i la Pesta negra
[editar | editar còdic]
La crisis de el XIV és un periodo que pot considerar-se com de crisis secular o crisis general. Especialment si nos centrem en l'àmbit europeu. Temporalment comprendria el tram final de l'Edat Mija, tenint el seu apogeu cap a l'any 1400. Les terres eren la base econòmica de l'época i es varen tornar improductives per diversos motius. Entre ells cal destacar l'agotament dels sols, les variacions climàtiques en pluges intenses que varen provocar inundacions i la falta de tècniques agrícoles adequades. Açò va propiciar que la situació econòmica es tornara insostenible. El millor reflex d'esta situació són les grans hambruna ocorregudes. Ademés dels morts directes que va haver, estes hambruna varen generar un carpiment generalisat de la població que va quedar exposta a contraure malalties. Abandó de l'economia rural i concentració de la població, en condicions miserables, en les grans ciutats són característiques d'este periodo.
En estes condicions, en Itàlia comencen a morir un número elevat de persones. Poquísimo temps despuix, en 1348, els primers síntomes clars d'una infecció massiva es manifesten. L'explicació és que els navío vinguts d'Orient transporten rates infectades que, a través de les seues puces, transmeten la bactèria a la població humana. Si tenim en conte l'importància d'este país en l'entramat de les rutes comercials, deduïm immediatament el motiu pel que esta pesta va ser tan devastadora numèricament parlant. Com ya hem dit esta malaltia és del tipo infecte-contagiosa lo que llamentablement favorix la seua expansió. La pesta té vàries formes de manifestar-se: bubónica (infecció a través de la puça o rata, inflamació de ganglis), neumónica (contagi a través de l'aire infectat, d'una persona a una atra) i septicémica (la bactèria es multiplica en la sanc infectant tot l'organisme). Els síntomes més típics que la caracterisen són febra, nàusees, sigau i cansanci.
Es calcula que esta epidèmia va arrancar la vida a uns 25 millons de persones aproximadament en Europa. Es va ser estenent des del nort d'Europa fins a la mar Mediterrànea i al mateix temps des de Constantinopla fins a Gran Bretanya. El continent va tardar molt en recuperar-se demogràficament del colp ya que va haver dos nou brots en 1360 i 1371. La població d'Europa en 1340 ascendia a uns 74 millons de habitants va passar a contar únicament en uns 50 millons en 1450. Encara que la pijor part ya havia passat, la malaltia va permanéixer endèmica en la població durant vàries decenes d'anys més. A partir de 1670, any de la gran pesta de Londres, la malaltia va ser desapareixent gradualment.
En l'àmbit artístic, els conseqüents temors de l'época varen quedar fidelment plasmats en les representacions de la Dansa de la Mort. En elles, un esquelet que representava la mort azarosa es duya dansant a jóvens i adults, rics i pobres, És dir, no feya distincions de tipo social o religiós puix la pesta no entenia de classes. En el llenguage dels símbols esta época canvia la percepció del cos humà aixina com l'image que teníem de la bellea i de la mort. L'esquelet és la forma de recordar-nos que més allà dels rols socials, tots nosatres estem constituïts per les mateixes coses. L'esquelet ademés pot aparéixer en l'estòmec obert i els budells penjant, lo que reflectix una atra part més de la nostra realitat constitutiva, l'interior del cos humà és en tots els casos alguna cosa desagradable a la vista.
No obstant i com ha ocorregut en moltes ocasions a lo llarc de l'història, el final de la crisis va provocar un efecte positiu per a la societat europea. Va supondre una renovació del decadent sistema feudal. Els llaços feudals i la rigidea estamental, característics del periodo anterior, varen ser debilitant-se paulatinament. Es va produir l'introducció del pensament modern, caracterisat pel fet de que el ser humà és més conscient de la seua participació i incidència en la realitat. La pròpia realitat passa a ser analisada en el método científic, predominant este sobre la fe. La nova espiritualitat, sense deixar de tindre les seues traces pròpies, es presenta d'una forma molt més racionalisada, desplaçant al teocentrisme medieval imperant.
Autors
[editar | editar còdic]L'autoria correspon a tres pintors italians, els germans Lorenzetti, Pietro i Ambrogio.
Característiques generals
[editar | editar còdic]Donen gran importància a les pintures murals. La seua pintura presenta una gran riquea cromàtica, blaves intensos, rojos profunts, grocs, roses que no són naturals. Els colors s'adapten a la psicologia dels personages. Presenta un marcat naturalisme en la representació d'un espai tridimensional per mig del sombreado. Esta característica trenca en els colors plans heretats de les vidrieres gòtiques. També busquen el naturalisme en l'expressió del sentiment dels personages que representen. Tracten d'expressar els estats anímics per mig del gest. D'esta manera de la mateixa manera que passa en la varietat cromàtica, l'actitut busca l'aproximació a l'ànima del personage. Desenrollen un marc real en paisages urbans o rurals a on superponen les figures. Una característica principal de l'Escola de Siena és la seua dolçor i elegància, i la busca de la bellea pura concentrada.
Les figures es caracterisen per la seua monumentalitat, pero a la seua volta també ho fan per una elegància i una gràcia commovedores.
Influències directes
[editar | editar còdic]Giotto vaig donar Bondone
[editar | editar còdic]_-_WGA23920.jpg){kind=link}
Coneixem, per les cròniques dels seus contemporàneus, la gran revolució que va supondre la seua nova concepció artística, que es pot considerar com a precursora de les innovacions que canviaran la marcha de la pintura occidental en la Renaixença. En les seues obres s'aprecia el gran estudi que Giotto havia realisat sobre la naturalea. De fet és el gran iniciador de l'espai tridimensional. En ell es passa de les planes i simbòliques figures de l'Art Bizantí a atres modelades i individualisades en perspectiva. Un atre aspecte important que cal reconéixer-li és que va ser capaç de dotar a les seues representacions de volum i pes.
Duccio vaig donar Buoninsegna
[editar | editar còdic]
Va ser el fundador de l'Escola de Siena. La majoria de les seues obres, com les de tots els seus contemporàneus, són de caràcter religiós. Les seues composicions denoten el seu especial interés en el realisme del detall i en la representació de lo anecdòtic. Presenta una gran habilitat en la composició i la seua calitat decorativa és destacable. La seua principal diferència respecte al model bizantí que seguia, residix en l'intensitat emocional de la seua obra, major que en el cas bizantí.
Simone Martini
[editar | editar còdic]
Va ser sense dubte l'atre gran mestre de l'escola sienesa. La seua formació va estar molt directament relacionada en Duccio i els seus seguidors. Aixina i tot presenta un pas alvance respecte al seu mestre en el camí cap a la Renaixença. A diferència d'este, va mostrar un gran interés per l'introspecció sicològica dels personages i els efectes de perspectiva. Va fer un us decorativista de la llínea i del color. Les seues composicions una volta més estan dotades de delicadea i elegància. Les seues obres presenten per tant una harmonia i un refinament dignes de menció.
Pietro Lorenzetti
[editar | editar còdic]Naix en Siena en 1280. Els inicis de la seua formació varen córrer a càrrec de Duccio vaig donar Buoninsegna. Més alvance completaria els seus estudis en Giotto i Simone Martini en el gran taller de la Basílica de Sant Francisco d'Assís. Esta curiosa combinació de mestres i estils li va dur a desenrollar un llenguage figuratiu totalment autònom i original. El seu estil podria resumir-se com una síntesis majestuosa de l'art sienés i el llenguage de Giotto. Este tipo de mescles i innovacions només estan a l'alcanç d'uns pocs afortunats.
Lorenzetti va pintar en Assís i despuix es va traslladar a Siena, a on en 1329 va pintar la gran Pala del Carmine. En esta obra resulta imprescindible citar la Font del profeta Elías. En ella veem a una carmelita que agarra aigua d'una espècia de font en una gerra. La sensibilitat del pintor per les qualitats materials dels elements naturals i pels relatius efectes òptics és impressionant. En alguns detalls podríem dir que l'image s'assembla més a una fotografia que a una pintura. Per posar un eixemple, podríem destacar l'increible realisme en el que plasma el moviment de l'aigua. La majoria de les seues obres religioses estan en iglésies de Siena, Arezzo, i Assís.
En la colaboració del seu germà Ambrogio va eixecutar en l'any 1335 les fresca, hui perduts, de la frontera del Ospedale vaig donar Santa María allà Scala. De 1335 a 1342 va treballar en la catedral de Siena, a on va pintar la Natividad de la Verge. Esta és l'última obra documentada de Pietro Lorenzetti. Llamentablement no es té més notícies d'este autor a partir de 1347 per lo que es creu que és molt provable que morira durant la pesta de 1348.
Ambrogio Lorenzetti
[editar | editar còdic]Va nàixer provablement en 1290. Va ser un pintor italià de l'escola de Siena. Era el germà menor de Pietro Lorenzetti. L'apogeu de la seua activitat artística es va desenrollar entre els anys 1317 i 1348. De la mateixa manera que ocorre en el seu germà, es creu que va morir durant l'epidèmia de pesta.
La seua formació artística la va rebre de mans de Duccio vaig donar Buoninsegna. L'obra coneguda més antiga que se li atribuïx és una Madonna en chiquet de 1319. Una volta completada la seua formació es va mudar a Florencia a on va ingressar en la confraria dels meges i especieros. En aquella época corresponia també als pintors. Simone Martini va resultar ser un personage clau en la vida de Ambrogio. En aquell moment Simone Martini estava considerat com un dels millors pintors vius. Ademés de ser el seu amic personal, va anar el seu mestre i va marcar clarament l'estil de Ambrogio. La principal diferència residix que l'estil final de Ambrogio sempre va ser més naturaliste per l'influència del seu primer mestre.
En les seues pintures, Ambrogio fon en gran encert la grandiositat en els menuts detalls. La combinació d'ensenyances rebudes fa que l'estil tan personal d'este autor no puga ser totalment paralel al de l'escola sienesa. Per este motiu en un principi va ser poc comprés i els seus començos no varen ser molt exitosos. El punt d'inflexió en la seua carrera com a pintor va ser provocat per les bones recomanacions que el seu amic Simone Martini feya d'ell. El seu èxit va ser tal que va aplegar a treballar en la cort papal de Aviñón.
Quan va tornar a Siena, va treballar en les fresca de la seua Palazzo Pubblico en un cicle narratiu de tema civil i polític. L'obra va ser realisada entre 1338 i 1340 en tres dels murs del denominat Saló dels Nou. Estes fresca constituïxen una de les obres mestres del Prerrenacimiento. Es tracta del primer conjunt pictòric medieval en el que es desenrolla un tema civil, en un clar programa propagandístic. Apareixen representats una série d'ambients en paisages tant rurals com a urbans, donant com resultat una obra d'absoluta novetat en el panorama artístic de l'época.
Repercussió
[editar | editar còdic]Llamentablement la nova proposta artística iniciada pels germans Lorenzetti no va tindre clars continuadores. Els tallers de Siena varen preferir repetir els seus temes de Vérgens i sants aristocràtics. El motiu de que prengueren esta decisió respon, més allà de qualsevol suposició, a l'àmbit econòmic. Nos trobem en un periodo en el que la religió té una presència i una importància incalculables, per lo que la clientela que demande eixe tipo d'obres és simplement illimitada. A finals de el XIV l'art polsos tenia dos camins dels que només podia triar un. Podia o escomençar de nou l'estudi de la naturalea o seguir en l'ambient en que li havien format Duccio i Simone Martini.
A pesar de que la seua repercussió immediata no fora massa destacable, és innegable que hi ha certes qualitats dignes d'admiració com la delicadea conceptual, l'elegància compositiva o l'exquisitez cromàtica. Un atre fet que cal saber apreciar és el relacionat en el horrible situació vixcuda durant esta etapa històrica. Este periodo va estar marcat per les guerres, les lluites internes, les conjuracions i els alçament, la fam i la pesta. Per això no es pot oblidar l'enorme mèrit que supon que l'art estiguera dotat d'esta delicadea i amor per una bellea refinada.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- WHITE, John. Art i arquitectura en Itàlia 1250-1400,1989, 1.ª Edició.
- BORSOOK. Ambrosio Lorenzetti el diamant dl art, Editorial Sadea Sanson.
- COSTA, Ricardo dona. Um espelho de príncips artístic i profà: a representação dones virtuts do Bom Governo i vos vícios do Mau Governo nos afrescos de Ambrogio Lorenzetti (c.1290-1348) - análise iconográfica. In: Utopia i Praxis Llatinoamericana. Revista Internacional de Filosofìa Iberoamericana i Teoria Social. Maracaibo (Veneçola): Universitat del Zulia, vol. 8, n. 23, octubre de 2003, p. 55-71. http://www.ricardocosta.com/artigo/um-espelho-de-principes-artistico-i-profà-representacao-dones-virtuts-do-bom-governo-i-vos
- PIJOAN, José. Summa Artis, història general de l'art gòtic sigles XIII, XIV i XV, Editorial: Espasa/Calp.
- ESPAÑOL, Francesca. L'Art Gòtic I. Història de l'Art.
- ESPAÑOL, Francesca. L'Art Gòtic II. Història de l'Art.
- Skinner, Quentin (2009), L'artiste i la filosofia política. El Bon Govern de Ambrogio Lorenzetti, Madrit: Editorial Trotta-Fundació Alfonso Martín Escudero (Introducció de Eloy García); ISBN 978-84-9879-033-7
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ (1 de novembre de 1998) Dictionary of World Biography, Routledge, pp. 595–. ISBN 978-1-57958-041-4.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Alegoría del Buen y del Mal Gobierno» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.