Alfa 2-antiplasmina
La alfa 2-antiplasmina (α2-antiplasmina o inhibidor de la plasmina) és una glucoproteína de cadena simple que pertany a la família de les serinas. Funciona com serina proteasa inhibitora, una enzima que inactiva a la plasmina (proteïna que intervé en el procés de la coagulació), encara que esta no és la seua única funció posat que pot produir també l'inhibició de la quimotripsina (situant-se el lloc d'unió entre els aminoàcits 404 i 405) i a la tripsina. La seua acció enzimàtica és vital en el procés de fibrinolisis i en la degradació d'atres proteïnes. el gen que codifica a la α2-antiplasmina és coneguda com a Plantilla:Gen.[1]
L'inhibició de la plasmina es realisa per mig de la creació d'un complex entre les dos proteïnes (complex PAP), unió que es realisa en dos passos: en primer lloc es dona l'interacció entre la part C-terminal de l'alfa 2-antiplasmina i la plasmina (l'interacció principal es dona entre les lisinas de la antiplasmina i els distints dominis de la plasmina); procedint-se despuix a l'unió entre l'aminoàcit 376 de l'alfa 2-antiplasmina, que forma part del seu centre actiu, i el 741 de la plasmina (unió entre una arginina i una serina). En cas que la concentració de la plasmina siga molt elevada, una atra proteïna, l'alfa 2-macroglobulina, complix la mateixa funció unint-se a la plasmina per a inhibir-la. Durant la formació de coàguls l'alfa 2-antiplasmina pot unir-se també de manera directa a la plasmina per a inhibir-la, este procés es realisa en la mediació del factor XIII de coagulació i els enllaços es donen entre l'aminoàcit 14 de l'alfa 2-antiplasmina i el 303 de la plasmina.
L'alfa 2-antiplasmina és secretada principalment pel fege pero, en investigacions recents, s'ha descobert que la seua secreció pot donar-se en atres llocs com per eixemple en el sistema nerviós central, en els renyons o en l'intestí. Una volta generada és expulsada al plasma, ya que es tracta d'una proteïna extracelular.
Pel seu paper en la coagulació, qualsevol alteració de la seua estructura o un canvi en la seua presència (excés o deficiència) pot produir greus problemes com a desórdens del sagnat o trombóticos, etc. En casos molt infreqüents, apareix una deficiència de α2-antiplasmina. L'inhibició anormal de la α2-antiplasmina comporta a una tendència al sagnat.
La α2-antiplasmina interactua en la plasmina[2][3] i la proteïna elastasa de neutrófilos.[4][3]
Estructura
[editar | editar còdic]
L'alfa 2-antiplasmina està formada per l'unió covalente de 491 aminoàcits. L'estructura d'esta proteïna pot subdividirse en tres seccions: de l'aminoàcit 1 al 27 es troba la seqüència senyal, del 28 al 39 el propèptid; zona que és eliminada per l'acció de la prolil-endopeptidasa FAP, enzima de la família de les endopeptidases, donant lloc a la conformació madura de la proteïna; i finalment el restant de la cadena, de l'aminoàcit 40 al 491.
L'alfa 2-antiplasmina és una glucoproteína, formada per l'unió de glúcits a la cadena proteica. En la seua estructura poden trobar-se N-glucosilaciones en els aminoàcits 126, 295, 209 i 316 a on es dona l'unió de 4 N-acetilglucosamina a asparaginas. També posseïx una unió de dos cisteína en posicions 70 i 143 per mig d'un pont disulfuro.
La proteïna, en una de les seues conformació més habituals, té una massa de 54,566 Dona (Dalton). La seua concentració en el plasma sanguíneu és d'aproximadament 70 μg/ml i la cantitat diària sintetisada uns 2.1 mg/kg. Ademés, la vida mija de l'alfa 2-antiplasmina és d'uns 2.6 dies.[5]
Funció
[editar | editar còdic]Funció antifibrolítica
[editar | editar còdic]La α2-antiplasmina és un inhibidor de les peptidasas de serina, concretament li la considera el principal inhibidor de la plasmina. Per tant, intervé principalment en el procés de fibrinólisis, inhibint la degradació de les rets de fibrina dels coàguls, de la que és responsable la plasmina. Per tant, és també un antifibrinolítico.
D'esta funció són responsables tres dominis funcionals de la α2AP: un primer lloc de anclaje a la plasmina o al seu precursor inactiu, el plasminógeno; un centre actiu que s'unix per mig d'una interacció de tipo covalente a la serina catalítica de la plasmina o del seu precursor; i un lloc d'unió per mig de reticulación a la ret de fibrina. D'esta manera, la α2AP desenrolla la seua activitat en el plasma sanguíneu, a on competix per a unir-se al plasminógeno en la fibrina i inhibix directament l'activitat enzimàtica de la plasmina en unir-se covalentemente al seu centre actiu. Açò ocorre per mig de la formació d'un complex estable entre l'enzima i el seu inhibidor, siga en suspensió en el plasma o en la ret de fibrina.[6]
Mecanisme de reacció[6]
[editar | editar còdic]La formació del complex plasmina-antiplasmina ocorre en dos passos:[7]
- Primerament, sis lisinas de l'extrem C-terminal de la antiplasmina interaccionen de manera no-covalente en uns motius d'unió a lisina, LBS per les seues sigles en anglés (lysine binding sites), els dominis Kringle (1 a 5) de la plasmina. No obstant, segons ha revelat la recent cristalisació de les estructures natives del plasminógeno, esta unió tan solament ocorreria en la seua variant Lys, mentres que en la seua variant Glu l'unió seria independent dels motius LBS.
- A continuació, es produïx l'unió covalente entre la arginina en posició 376 de la antiplasmina en el residu de serina del centre actiu de la plasmina. Esta unió implicaria l'escissió del centre actiu i provocaria un canvi conformacional en la serina.[8]
Açò resulta en la formació d'un complex macromolecular entre abdós proteïnes i en l'inhibició de l'activitat fibrolítica de la plasmina.[6]
Atres funcions de la α2-antiplasmina
[editar | editar còdic]No obstane, la capacitat proteolítica de la plasmina no es llimita exclusivament a la fibrina, sino que té la capacitat per a hidrolizar la majoria de proteïnes extracelulares i, per tant, es creu que podria estar implicada en atres processos biològics més allà de la degradació de coàguls. Ergo la α2AP podria, com a inhibidor de la plasmina, influenciar numerosos processos en múltiples teixits, no solament la sanc.
Aixina mateix, s'ha observat que en el sistema nerviós central la antiplasmina estimula el creiximent i ramificació de les dendritas en les neurones situades en l'hipocamp.[9]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Entrez Gene: SERPINF2 serpin peptidase inhibitor, clade F (alpha-2 antiplasmin, pigment epithelium derived factor), member 2».
- ↑ J. Biol. Chem..UNITED STATES:254(18)
- 9291–7.ISSN 0021-9258.
- ↑ 3,0 3,1 J. Biol. Chem..UNITED STATES:262(13)
- 6055–9.ISSN 0021-9258.
- ↑ J. Biol. Chem..UNITED STATES:257(16)
- 9849–54.ISSN 0021-9258.
- ↑ «SERPINF2 - Alpha-2-antiplasmin precursor - Homo sapiens (Human) - SERPINF2 gene & protein» (en en). www.uniprot.org. Consultat el 26 d'octubre de 2017.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 Blood.127(5)
- 538–545.ISSN 0006-4971.doi:10.1182/blood-2015-09-670117.Consultat el 26 d'octubre de 2017.
- ↑ FEBS Letters.142(1)
- 111–114.ISSN 1873-3468.doi:10.1016/0014-5793(82)80230-5.Consultat el 26 d'octubre de 2017.
- ↑ Structure.8(4)
- 397–405.doi:10.1016/S0969-2126(00)00121-0.Consultat el 26 d'octubre de 2017.
- ↑ Journal of Neurochemistry.126(1)
- 58–69.ISSN 1471-4159.doi:10.1111/jnc.12281.Consultat el 26 d'octubre de 2017.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Alfa 2-antiplasmina» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.