Anfisbena

Anfisbena

Anfisbena en un escut.

La anfisbena (del llatí: amphisbaena i este del grec: ἀμφίσβαινα ‘que va en dos direccions’, de amfis, ‘abdós costats’ i bainein, ‘anar’) és una criatura mitològica representada com una serp en un cap en cada extrem del seu cos. En la mitologia grega, l'Anfisbena havia naixcut de la sanc que goteó del cap de la gorgona Medusa quan Perseo va volar sobre el desert libio en ella en la seua mà. L'eixèrcit de Catón la va trobar llavors en la seua marcha junt en atres serps. L'anfisbena s'alimentava dels cadàvers que quedaven arrere. Poetes com Nicandro, John Milton, Alexander Pope, Jorge Luis Borges, Lupe Rumazo i Lord Alfred Tennyson han mencionat a l'anfisbena, i com a criatura mitològica i llegendària ho han fet Lucano, Plinio el Vell, Isidoro de Sevilla i Thomas Browne, desacreditant este últim la seua existència.

Existixen figures similars en atres mitologia, com les centroamericanas precolombinas i les africanes, en significats diferents. Este animal apareix en numerosos bestiarios europeus medievals, situant-se-li casi sempre en Àfrica.

Una novela d'Henri de Régnier de 1912 du per títul Amphisbène. És citada igualment per Jorge Luis Borges en el seu Manual de zoologia fantàstica (1957), en El llibre dels sers imaginaris (1967) i en el seu conte There llaure more things, de El llibre d'arena.

Apariència

Serp bicéfala de la mitologia asteca similar a l'anfisbena.

Les descripcions més antigues de l'anfisbena la descriuen bàsicament com una serp (potser una boa d'arena índia) pero en un cap en cada extrem. Aixina, Plinio el Vell afirmava en el seu Naturalis Història (I):

L'anfisbena té caps bessones, és dir una també al final de la coa, com si no li bastara en abocar verí per una boca.

No obstant, representacions medievals i posteriors la mostren a sovint en dos o més pates escamadas, en concret pates de pollet, i ales en plomes. Alguns inclús la representaven en banyes en el cap davanter i chicotetes orelles redones en l'atrassera, o en banyes en abdós. Estes banyes eren llargues i curvats cap a arribes o llaugerament en espiral. Mentres alguns bestiarios medievals la mostraven en el segon cap al final de la seua coa, uns atres ho feyen en dos «colls» d'igual tamany, per lo que no podia determinar-se quin era l'atrassera. Moltes descripcions de l'anfisbena dien que els seus ulls lluïen com vés-les o llampades, pero el poeta Nicandro sembla contradir açò descrivint-la com «sempre en ulls nuvolats». També dia que «en cada extrem descolla una barbeta roma, cada una llunt de l'atra».

Thomas Browne, referint-se a les descripcions clàssiques, detallava:

Mentres una plorava l'atra reïa, mentres una callava l'atra parlava, mentres una estava desperta l'atra dormia; aixina s'afirma en tres eixemples notables de Petrarca, Vicencio i la Història d'Escòcia de Buchanan.

Habilitats

• Regeneratives — si l'anfisbena era tallada en dos péntols, abdós parts podien tornar a juntar-se.
• Claus venenosos — l'anfisbena és venenosa, com indica Plinio el Vell: «L'anfisbena té caps bessones, és dir una també al final de la coa, com si no li bastanse en abocar verí per una boca».
• Duplicidad eficaç — els seus caps poden realisar més d'una tasca al mateix temps, com explica Sir Thomas Browne: «... mentres una plorava l'atra reïa, mentres una callava l'atra parlava, mentres una estava desperta l'atra dormia; aixina s'afirma en tres eixemples notables de Petrarca, Vicencio i la Història d'Escòcia de Buchanan».

• Velocitat — segons algunes fonts, l'anfisbena pot moure's molt ràpidament i, en el cas de les que no tenien pates, podia esgolar-se en abdós direccions, com indica Isidoro de Sevilla: «Pot moure's en la direcció de cada cap en un moviment circula». El poeta Nicandro, no obstant, la descriu com a «llenta de moviment».
• Rodar — subjectant les mandíbules dels seus dos caps o agarrant el coll d'una en la boca de l'atra, l'anfisbena podia rodar com un rogle de manera semblant al Uróboros, i aixina era representada per artistes medievals.
• Sanc calenta — a diferència de la majoria de les serps, l'anfisbena aparentment no es vea afectada per la fredor, com indica Isidoro de Sevilla: «Única entre les serps, l'anfisbena apareix en el fret».

Referències en heràldica

Ademés d'una criatura llegendària referida pels historiadors antics i un mònstruo de la mitologia grega, la anfisbena és un terme heràldic indicant, per eixemple, en el blasón de Gwilt: «sobre un sotuer or, entrellaçada en dos anfisbenas azurés en llengües gules una rosa en puntes i llavors púrpuras». És dir, una rosa en espines i pétals púrpures entrellaçats per anfisbenas blaves de llengües roges, en una X groga en el fondo.

Vore també

• Uróboros
• Serp bicéfala

Bibliografia

• Jonathan Hunt (1998). Bestiary: An Illuminated Alphabet of Medieval Beasts (1.ª ed.). Hong Kong: Simon & Schuster. ISBN 0-689-81246-9.
• Dave's Mythical Creatures and Plaus - Amphisbena (accedit el 3 de maig de 2005).