Anticlinal
Un anticlinal és un plegue de la corfa terrestre que presenta els estrats més antics en el seu núcleu.[1][2] Es formen pels efectes tectónicos de la dinàmica terrestre.
Es denomina «antiforma» o «plec antiforme» al plec convexo (forma de ∩ o ∧); normalment s'usa en lloc del terme anticlinal quan no se sap l'orde cronològic de la successió sedimentaria. Aixina mateix, es denomina «fals anticlinal» o «sinclinal antiforme» quan un sinclinal (plec en els estrats més recents en el núcleu) ha segut invertit per la tectónica, mostrant llavors la concavidad cap a dalt (antiforma).[1][2]
Es denomina «anticlinorio» a l'estructura antiformal regional composta per una successió d'anticlinals i sinclinals més menuts.[2]
Etimologia
[editar | editar còdic]De la preposició grega anti > enfront, opost i del verp klino> inclinar, desplaçar-se cap a avall; és dir, inclinament divergent, perque els flancs s'inclinen, buzan, en direccions opostes. Plec que té en el núcleu els materials més antics.
Descripció estructural
[editar | editar còdic]
L'anticlinal és una deformació en plec format en rocas dispostes en estrats que resulta d'esforços tectónicos de tipo divers. En general, un plec anticlinal pot produir-se per pressions tangencials, per esmonyida o corriment, per intrusió o eyección de materials des d'àrees més profundes, o per deformacions verticals del substrat. Llevat en estos dos últims casos, el plec representa una reducció de l'àrea ocupada inicialment pels estrats i sol requerir l'existència d'un material plàstic en la base dels estrats plegats. En el cas de les deformacions verticals del substrat a causa de moviment de blocs, els esforços en la cobertura són distensivos. Igualment són distensivos en els plecs formats per intrusió o eyección de materials plàstics més profunts, els quals acaben constituint el núcleu del plec.
Un anticlinal es compon, en una secció travessera, de flancs i charnela. Els flancs estan composts pels estrats que buzan en sentits oposts. Quan el plec està format per estrats de diferent competència i plasticidad els flancs poden presentar discordanças en el buzamiento per variacions de la potència dels estrats més plàstics que, pressionats en els sinclinalés i en les parts a on hi ha major compresìón, tendixen a acumular-se cap a les zones del flanc, a on la pressió és menor.
La charnela és el lloc a on es produïx la curvatura del plec o, si es vol, el lloc a on els flancs es troben. La charnela sofrix tensions distensivas com a conseqüència de la curvatura, de manera que tendix a obrir-se en fallas normals. Per esta causa la charnela és el punt més dèbil del plec, el lloc per a on, l'erosió ataca l'anticlinal que pot aplegar a obrir-se abans de concloure els esforços tectónicos que ho configuren originant un relleu invers, que naix ya invertit. Quan el plec abriga un material plàstic no estratificado de gran potència, la charnela no es percep en eixa capa, es parla llavors de núcleu del plec.
El pla axial dividix el plec longitudinalmente en dos mitats tallant la charnela per la clave. El pla axial, definix el eix del plec, de manera que la seua trobada en el pla horisontal tangente a la clau de la charnela representa el nivell d'eix que habitualment no es correspon en el de culminació del plec. La llínea que unix els punts més alts del plec es denomina llínea de crestas . El nivell d'eix o de culminació pot variar a lo llarc del plec. Es parla llavors d'elevació o descens del nivell d'eix. Quan el descens és curt i s'encaixa entre dos elevació es parla de ensilladura perque el seu perfil recorda el d'una cadira de montar. En els extrems del plec el buzamiento dels estrats es dispon en forma de semicírcul, a modo d'un quarto de taronja, és la terminació o tancament periclinal (del grec peri> entorn).
Un anticlinal pot originar un atre plec que naix d'un dels seus flancs, es produïx llavors una digitación. El ràdio del plec, el seu esgambi, i també la seua llongitut i altura són variables, aixina podem trobar des de replecs l'esgambi dels quals a penes supera algunes decímetros i la seua altura algun centímetro (micropliegues), fins a plecs de vàries decenes de km d'esgambi i centenars de metros d'altura teòrica de la deformació. Igualment podem trobar plecs d'alguns decímetros de llongitut i plecs de vàries decenes de km.
El radi de curvatura de l'anticlinal pot conservar-se de modo que el plec conserva sempre la mateixa forma, es diu llavors que el plec és similar, encara que este tipo de plecs és més teòric que real quan es tenen en conte totes les dimensions de l'anticlinal. Quan els estrats del plec mantenen la seua potència independentment de la seua posició parlem de plecs isopacos, quan no la conserven es parla de plecs anisopacos, que és el cas més usual per les raons que més dalt s'han comentat. Quan no és possible diferenciar els estrats es parla de antiforma. Quan una estructura dominantemente positiva té grans dimensions i acusats replecs parlem d'un anticlinorio. Convé no confondre estos térmens en l'anticlinal pròpiament dit.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Mattauer, Maurice (1976 [1973]). Les deformacions de la corfa terrestre. Edicions Omega, S.A. Métodos. 524 págs. Barcelona, 1976 ISBN 84-282-0440-3 Pág. 94 [Els deformations dones materiaux de l'ecorce terrestre. Hermann. Methodes. 493 págs. ISBN 2-7056-5721-5]
- ↑ 2,0 2,1 2,2 RACEFN Glossari de Geologia.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Anticlinal» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.