Antiga Confederació Suïssa
La Antiga Confederació Suïssa va ser la precursora de la Suïssa moderna. La Eidgenossenschaft suïssa (confederació) va ser una federació de nexes dèbils entre menuts Estats casi independents que varen existir des de finals d'el XIII fins a 1798, quan va ser invadida per Napoleón I, que la va transformar en l'efímera República Helvètica.
Història
[editar | editar còdic]Confederació dels III cantones
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Confederació dels III cantones.
El núcleu de l'Antiga Confederació Suïssa va ser una aliança entre les comunitats de les valls dels Alps centrals per a facilitar la realisació d'interessos comuns, com el comerç lliure, i per a assegurar la pau entre rutes comercials importants a través de les montanyes. La Carta Federal de 1291, firmada per les comunitats rurals d'Uri, Schwyz i Unterwalden, es considera tradicionalment el document fundador de la Confederació, encara que pot ser que existiren aliances similars algunes décades abans.[1]
Creiximent de la Confederació
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Expansió de l'Antiga Confederació Suïssa.
Este pacte inicial es va ser ampliant gradualment en aliances adicionals entre les ciutats de Lucerna, Zuric i Berna. L'estranya unió de comunitats rurals i urbanes, totes en l'estatus de reichsfreiheit (dependència directa de l'Emperador) dins del Sacre Imperi Romà Germànic, va tindre com a conseqüència la pressió dels ducs i reis d'Habsburgo, que anteriorment havien dominat la major part d'eixes terres. En el transcurs de molts combats contra els eixèrcits d'Habsburgo, els suïssos varen eixir victoriosos i inclús varen conquistar les àrees rurals de Glaris i Zug, que varen passar a ser membres independents de la Confederació.[1]
Des de 1351 fins a 1481, esta Confederació dels Huit cantones (en alemà Acht Orte) va consolidar la seua posició. Les ciutats membre varen estendre els seus territoris a costa dels comtes locals veïns, principalment comprant drets judicials, encara que a voltes també per la força. La Confederació en conjunt es va expandir a través de conquistes militars. Argovia va ser conquistada en 1415, Turgovia en 1460. En abdós ocasions, els suïssos es varen aprofitar de la debilitat dels ducs d'Habsburgo.
A finals d'el XIV i començos d'el XV es varen produir la Batalla de Sempach (1386) i la de Näfels (1388), en les que es varen enfrontar els confederados i els Habsburgo; la Guerra antiga de Zürich (1440-1446), entre els confederados i el poble de Zuric en armes; i la Guerra de Borgoña contra Berna (1474-1477), en la que va ser derrotat el Duc de Borgoña Carlos l'Intrèpit.
En 1477 cinc cantones: Zuric, Berna, Lucerna, Soleura i Friburgo, varen formar una lliga per a protegir-se contra els tumults de les comunitats rurals. Pero Uri, Schwyz, Unterwalden i Zug, sèus d'eixes insurrecció, varen protestar contra l'admissió de Lucerna en la nova lliga, perque havia existit des de 1332 un acort entre elles i eixe cantón de que no entraria en una nova lliga sense el seu consentiment. També protestaven contra l'admissió de Soleura i Friburgo, per a impedir una preponderancia de les ciutats sobre els elements rurals. En l'interval de 1478 a 1481 les disensiones varen aplegar al seu apogeu. Finalment es va celebrar una reunió de la Dieta Federal en decembre de 1481, en Stans, quan la seua antagonisme va créixer. La Dieta estava a punt de dissoldre's sense acort quan el 22 de decembre el retor de Stans, Heini am Grund, va irrompre en un mensage del futur sant patró suís Nicolás de Flüe, reconegut tant per protestants suïssos com per catòlics, que va restaurar la pau entre les parts enfrontades, va evitar la guerra civil —conseguint el milacre de la reconciliació— i va fer tècnicament possible la realitat de la pàtria comuna suïssa.[2]
En el sur, Uri va portar a terme una expansió territorial que culminaria finalment —despuix d'un ardu procés— en la conquista del Tesino en 1515. Cap d'estos territoris va passar a ser membre de la Confederació, sino que es varen convertir en bailías, regions administrades comunalmente per molts cantones.
Al mateix temps, els huit cantones varen incrementar gradualment la seua influència sobre les ciutats i regions veïnes per mig d'aliances adicionals. Cert número de cantones varen establir pactes en Friburgo, Appenzell, Schaffhausen, l'abadia i la ciutat de Sant Gal, Biel, Rottweil, Mulhouse i uns atres. Estos aliats, cridats els Zugewandte Orte, varen passar a estar fortament associats a la Confederació, pero no varen ser acceptats com a membres plens.
La Guerra de Borgoña va propiciar l'expansió en nous membres. Friburgo i Soleura varen ser acceptats en 1481. En la Guerra Suaba contra l'emperador Maximiliano I d'Habsburgo, els suïssos varen tornar a conseguir victòries i varen quedar fòra de la llegislació imperial. Les ciutats prèviament associades de Basilea i Schaffhausen es varen unir en 1501 a la Confederació com a resultat directe del conflicte. Appenzell seria en 1513 el decimotercer membre. Esta Confederació de tretze cantones (Dreizehn Orte) va constituir l'Antiga Confederació Suïssa fins a 1798.
L'expansió militar de la Confederació es va detindre per la derrota en la batalla de Marignano de 1515. Solament Berna i Friburgo serien capaços de conquistar Vaud en 1536 al Ducado de Saboya (invadit per França en la Guerra italiana de 1536-1538), que va passar en la seua major part al cantón de Berna, encara que una menuda part va passar al domini de Friburgo.
Conflictes confessionals
[editar | editar còdic]La Reforma va causar en Suïssa la divisió confessional entre els cantones.[1] Zuric, Berna, Basilea, Schaffhausen, aixina com els associats Biel, Mulhouse, Neuchâtel, Ginebra i Sant Gal es varen convertir al protestantisme, mentres que el restant de la Confederació i el Valais varen seguir sent catòlics. En Glaris, Appenzell, els Grisones i en la majoria de bailías coexistien abdós confessions. Appenzell es va dividir en 1597 en dos semicantones: el protestant Cantón d'Appenzell Rodas Exteriors i el catòlic Cantón d'Appenzell Rodas Interiors.
La divisió confessional els va dur a la guerra civil —les Guerres de Kappel— que varen separar les aliances en potències estrangeres de les dos faccions, pero la Confederació com a conjunt va continuar existint. Les polítiques exteriors comunes varen ser bloquejades. En la Guerra dels Trenta Anys, els profunts desacorts religiosos entre els cantones la varen mantindre neutral i al marge de la devastación. En la Pau de Westfalia, la delegació suïssa baix la direcció de Johann Rudolf Wettstein va conseguir el reconeiximent formal com a Estat independent separat del Sacre Imperi Romà Germànic.
Les diferències socials i l'absolutisme creixent en els cantones urbans durant l'Antic Règim de Suïssa varen ser causa de varis tumults populars. L'alçament de 1653, durant la depressió posterior a la Guerra dels Trenta Anys, va desencadenar la Guerra llauradora suïssa de 1653 en els territoris de Lucerna, Berna, Basilea, Soleura i Argovia. El tumult va ser esclafat en l'ajuda d'atres cantones.
Les diferències religioses es varen ser accentuant per discrepàncies econòmiques. Els cantones suïssos centrals, predominantment catòlics, estaven rodejats de cantones protestants en una economia floreciente, que es va ser industrialisant paulatinament. Els cantones políticament dominants eren Zuric i Berna, abdós protestants, pero en les agències de la Confederació els cantones catòlics tenien la supremacia des de la segona guerra de Kappel de 1531. Un intent de reestructurar la Confederació en 1565 per iniciativa de Zuric va ser bloquejat per l'oposició catòlica, lo que va originar la Primera Batalla de Villmergen en 1656, que va guanyar el bando catòlic, cimentant el statu quo. Pero els problemes permaneixien irresueltos i varen entrar en erupció novament en 1712 en la Segona Batalla de Villmergen. Esta volta els cantones protestants varen guanyar i varen passar a dominar la Confederació. No obstant, no es va poder implantar una reforma completa: els interessos individuals dels tretze membres eren diversos, i els governs absolutistas dels cantones resistien tots els intents de centralisació per a introduir una administració federal o una burocràcia moderna. La política exterior va permanéixer fragmentada.
En 1798 la Confederació va ser invadida per les tropes de Napoleón I. Va sucumbir en una resistència insignificant davant els eixèrcits aliats. L'antic règim de l'Antiga Confederació Suïssa va ser reemplaçat per la República Helvètica per orde de Napoleón.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 Schwabe & Co.: Geschichte der Schweiz und der Schweizer, Schwabe & Co 1986/2004. ISBN 3-7965-2067-7. En alemà.
- ↑ Sant Nicolás de Flüe, un gran polític que s'alimentava només de la Eucaristía
- Este artícul conté una traducció derivada de «Antigua Confederación Suiza» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.