Apocalipsis (gènero lliterari)

Apocalipsis (gènero lliterari)

Apocalipsis representat en frescs tradicionals ortodoxos cristians en el monasteri de Osogovo, Macedònia del Nort

Apocalipsis (en grec antic: ἀποκάλυψις [apokalypsis] ‘revelació, divulgació’) és un gènero lliterari en el que un ser sobrenatural revela misteris còsmics o el futur a un intermediari humà. Els mijos de mediació inclouen somis, visions i viages celestials, i solen presentar imàgens simbòliques extretes de la Bíblia hebrea, estudis cosmológicos i històrics (pessimistes), la divisió del temps en periodos, numerologia esotèrica i afirmacions d'èxtasis i inspiració. Casi tots estan escrits utilisant pseudónimo, alegant com a autor a un personage venerat de sigles anteriors, com ocorre en el Llibre de Daniel, redactat durant el II pero que du el nom del llegendari Daniel.

l'escatologia, del grec eschatos, últim, es referix a les expectatives sobre el fi de l'era actual, i l'escatologia apocalíptica és l'aplicació de la cosmovisión apocalíptica al fi del món, quan Deu castigarà als malvats i recompensarà als fidels. Un apocalipsis sol contindre molt material escatológico, pero no és necessari. Per eixemple, el batisme de Jesús en l'evangelio de Mateo pot considerar-se apocalíptico en el sentit de que els cels s'òbrin davant la presència d'un mediador diví (la coloma representa l'esperit de Deu) i una veu comunica informació sobrenatural, pero no hi ha cap element escatológico.

Els estudiosos han identificat eixemples del gènero des de mediats de el II fins a el II de nostra era, i es troben eixemples en la lliteratura persa i grecorromana, aixina com en la judeua i cristiana. L'únic cas clar en la Bíblia judeua (Antic Testament) són els capítuls 7-12 del Llibre de Daniel, pero hi ha molts eixemples d'obres judeues no canòniques; el Llibre del Apocalipsis és l'únic apocalipsis del Nou Testament, pero es troben passages que reflectixen el gènero en els evangelios i en casi totes les epístoles paulinas autèntiques.

Definició i història

La paraula "apocalipsis" ha aplegat a utilisar-se popularment com a sinònim de catàstrofe, pero la paraula grega apokálypsis, de la que deriva, significa revelació. John J. Collins ho definix com "un gènero de lliteratura revelatoria en un marc narratiu, en el que una revelació és mediada per un ser d'un atre món a un receptor humà, revelant una realitat transcendent que és al mateix temps temporal, en el sentit de que preveu la salvació escatológica, i espacial, en la mida en que implica un atre món sobrenatural". Més vesprada, Collins va refinar la seua definició afegint que el apocalipsis "pretén interpretar les circumstàncies terrenals presents des de la perspectiva del món sobrenatural i del futur, i influir tant en l'enteniment com en el comportament de l'audiència per mig de l'autoritat divina".

El gènero del apocalipsis judeu i cristià va florir entre 250 a. C. i 250 d. C., pero els seus antecedents es remonten a molt abans, en les tradicions profètiques i sapienciales judeues (per eixemple, Ezequiel 1-3 i Zacarías 1-6) i en les mitologia del Antic Orient Pròxim, que han deixat un llegat simbòlic (per eixemple, la mar com a símbol del caos en Daniel 7 i Apocalipsis 13:1). El dualisme zoroástrico també pot haver eixercitat cert paper. Les raons del seu auge són obscures, pero sembla haver una conexió en temps de crisis, com la persecució dels judeus en el II, reflectida en l'última visió de Daniel, o la destrucció del Temple en l'any 70 d. C., reflectida en 4 Esdras i 2 Baruc.

Característiques

Les Sèt trompetes

Les revelacions apocalípticas es transmeten normalment a través de somis i visions (el món antic no distinguia entre ells), àngels i viages celestials. Servixen per a conectar dos conjunts d'eixos: l'eix espacial, que té a Deu i al regne celestial dalt i al món humà avall, i l'eix temporal del present i el futur.

La revelació demostra aixina que Deu governa el món visible, i que els dies actuals conduïxen a un temps final en el que es farà justícia divina i el govern de Deu es farà visible. Les imàgens mítiques, en raïls en texts de la Bíblia hebrea i riques en significat simbòlic, són una característica important del gènero.

Atres característiques són el trascendentalisme, la mitologia, els estudis cosmológicos i històrics pessimistes, el dualisme ( incloent una doctrina de dos edats i la divisió del temps en periodos), la numerologia (per eixemple, el "número de la béstia" en el Apocalipsis), les afirmacions d'èxtasis i inspiració i l'esoterisme.

En l'excepció del Apocalipsis de Juan, els autors d'obres apocalípticas varen publicar els seus llibres baix pseudónimo. El Llibre de Daniel, per eixemple, va ser escrit durant el II pero va prendre el nom del llegendari Daniel per al seu protagoniste. És possible que es recorreguera al seudonimato per a garantisar l'acceptació de les noves obres, per a protegir als autors reals de represàlies o perque els autors havien experimentat lo que creïen autèntiques revelacions del famós personage del passat o s'identificaven en ell i afirmaven escriure en el seu nom.