Arqueologia clàssica
La Arqueologia clàssica és l'investigació arqueològica de les grans civilisacions mediterrànees de l'Antiga Grècia i l'Antiga Roma.
El terme s'usa habitualment front al d'Arqueologia sistemàtica, encara que també pot ser que nos referim als orígens de l'Arqueologia[1] o a l'Arqueologia grecorromana.
En este últim sentit, la Clàssica, com atres branques de l'Arqueologia, és una disciplina que té una metodologia[2] per a l'estudi de les societats mediterrànees antigues a partir de la cultura material, els texts i les senyes migambientals en l'àmbit del coneiximent de l'Arqueologia protohistòrica, l'Arqueologia grega i romana i l'Arqueologia de l'Antiguetat tardana.
En l'orige de l'Arqueologia, els arqueòlecs clàssics buscaven civilisacions antigues, ciutats magnífiques en grans edificis i tombes. L'Arqueologia Clàssica caldria considerar-l'en este cas com un primer pas a l'estudi científic dels restants materials de les cultures de l'Antiguetat, front a coleccionistes, expoliadores o simples curiosos, encara que al principi els métodos se semblen una miqueta.
Pero abans varen ser les troballes de Pompeya i Herculano. Els descobriments arqueològics de les ruïnes de les ciutats d'Herculano, en 1738, i de Pompeya, en 1748, varen permetre conéixer les obres de l'antiguetat romana, que sorprenien, i es donaven a conéixer per mig de gravats. Eixos descobriments es deixarien sentir en tot un moviment artístic conegut com Neoclassicisme, basat en elements pompeyanos i herculanos, en una nova pintura decorativa (Adam, en Anglaterra),[3] en fondos obscurs, en nimfas o en un atre tipo d'escenes en l'interior, arquitectura sotil i llaugera, inspirada en els estils pompeyanos; també esfinges, aixetas, animals fantàstics,...[4]
En el desig de recuperar les chafades del passat, es varen posar en marcha expedicions per a conéixer les obres antigues en els seus llocs d'orige. La que en 1749 va mamprendre des de França l'arquitecte Jacques-Germain Soufflot, va donar lloc a la publicació en 1754 de les Observations sur els antiquités de la ville de Herculanum,[5] una referència imprescindible per a la formació dels artistes neoclàssics francesos.[6] En Anglaterra, la Society of Dilettanti (Societat d'Aficionats) va subvencionar campanyes arqueològiques per a conéixer les ruïnes gregues i romanes. D'estes expedicions varen nàixer llibres com: Li Antichitá vaig donar Ercolano (1757-1792),[7] elaborada publicació finançada pel Rei de Nàpols (després, Carlos III d'Espanya), llibres que varen servir de font d'inspiració per als artistes d'esta época, a pesar de la seua escassa divulgació.
També cal valorar el paper que va eixercitar Roma com a lloc de cita per a viagers i artistes de tota Europa i inclús d'Amèrica. En la ciutat es visitaven les ruïnes, s'intercanviaven idees i cada cual anava adquirint un bagage cultural que duria de regrés a la seua terra d'orige.
Aixina mateix els descobriments en Palmira, en Baalbek i en Grècia fan alimentar l'interés i comença a conéixer-se la civilisació grega. També comencen les expedicions a Egipte, i en general es comencen a estudiar totes les época històriques. Escomença a conéixer-se la prehistòria, tot allò que correspon a un sentit romàntic, al gust per la ruïna, i al mateix temps es forma una nova consciència de l'evolució i de la relativitat històrica. També va haver molt interés per les peces arqueològiques com a element decoratiu en cases i palaus de tot lo món, lo que va propiciar també l'espoli i el coleccionisme,[8] i un mercat negre que seguix existint.
Aixina, els egiptòlecs[9] es varen especialisar en estudiar la civilisació del Antic Egipte, començant pel famós Jean-François Champollion. Un atre eixemple d'este tipo d'Arqueologia seria el descobriment de la tomba del faraó Tutankamon, localisada en el Valle dels Reis, en Tebas, per l'arqueòlec britànic Howard Carter en 1922.
L'Arqueologia clàssica examina sobretot la civilisació grega i la civilisació romana. Aixina, durant el XIX, l'arqueòlec alemà nacionalisat nortamericà Heinrich Schliemann va dirigir vàries expedicions a Grècia i a Turquia, prop de les costes del Mar Egeo. Schliemann va excavar primer en Hissarlik (Turquia), i va trobar lo que ell va supondre eren varis periodos de la gran ciutat de Troya, que havia segut descrita en la Ilíada. Schliemann també va excavar en Micenas buscant la tomba del caudillo grec Agamenón, que va dirigir nominalment la campanya aquea contra Troya.[10]
El seu estil d'investigació era poc delicat, ya que buscava el monument, el tesor, la peça especial; aixina, les seues excavacions eren ràpides, comprenien grans extensions de terreny i generalment eren insensibles a restants d'atres civilisacions o cultures o materials d'us domèstic, per lo que provocaven gran destrossa.
Molts uns atres arqueòlecs varen seguir a Schliemann i varen dur alvance investigacions més científiques en les vores de la Mar Egeo. L'Arqueologia clàssica contemporànea en Europa s'ha focalizado en objectius menys ambiciosos, buscant saber més de la vida quotidiana dels ciutadans comuns d'eixes grans civilisacions.[11]
Notes i referències
[editar | editar còdic]- ↑ Vegen-se "Història i teoria de l'arqueologia" i "Història de l'Arqueologia i del método arqueològic".
- ↑ Vore també "Metodologia arqueològica".
- ↑ És el tipo de disseny interior i d'arquitectura cridat Estil dels Germans Adam (Style of the Adam Brothers), més conegut com Adam Style. Dels tres germans, els més coneguts eren Robert i James.
- James Adam (1732 - 1794): arquitecte i dissenyador de mobles, fill, com Robert, de l'arquitecte, cantero i empresari escocés William Adam.
- ↑ Vore "Categoria:Criatures de la mitologia grega".
- ↑ Els autors són els francesos Jérôme Charles Bellicard (1726 - 1786), arquitecte i gravador, i Charles-Nicolas Cochin el fill (1715 - 1790), dibuixant i gravador, i el títul és Observations sur els antiquités de la ville de Herculanum, avec quelques réflexions sur la peinture et la sculpture dones anciens, et unix courte description de quelques antiquités dones environs de Naples (Observacions sobre les antiguetats de la ciutat de Herculano, en reflexions sobre la pintura i l'escultura dels antics, més una breu descripció d'antiguetats de l'entorn de Nàpols).
- Jérôme Charles Bellicard en Commons.
- Charles-Nicolas Cochin el fill en Commons.
- ↑ Art neoclàssic de França en Commons.
- ↑ Ottavio Antonio Bayardi:
- Prodromo delle Antichitá vaig donar Ercolano, de 1752, encara que en realitat els toms 3, 4 i 5 varen ser publicats en 1756.
- Reproducció en facsímil electrònic, en italià, en el lloc del Internet Archive.
- Catalogue degli antichi monumenti dissotterrati dalla riscoperta vaig donar Ercolano, de 1755.
- Reproducció facsimilar, en italià, en l'Internet Archive.
- El títul complet és Catalogue degli antichi monumenti dissotterrati dalla discoperta città vaig donar Ercolano per ordine della maestà vaig donar Carlo re delle Due Sicilie i vaig donar Gierusalemme, infant vaig donar Spagna, duca vaig donar Parma, i vaig donar Piacenza, gran principe ereditario vaig donar Toscana, composto i steso dona monsignor Ottavio Antonio Bayardi protonotario apostolico, referendario dell'una i dell'altra signatura i consultore de' sacri riti in Napoli MDCCLIV nella regio stamperia vaig donar S.M.
- Reproducció facsimilar, en italià, en l'Internet Archive.
- Li Antichità vaig donar Ercolano Esposte.
- Ottavio Antonio Bayardi (1695 - 1764): religiós i escritor italià.
- Prodromo delle Antichitá vaig donar Ercolano, de 1752, encara que en realitat els toms 3, 4 i 5 varen ser publicats en 1756.
- ↑ Vegen-se "Antiguetat (objecte)" i "Tenda d'antiguetats".
- ↑ Vore també "Egiptología".
- ↑ CERAM, C. W. (1949): Deus, tombes i sabio.
- ↑ Vegen-se "Categoria:Societat de l'Antiga Grècia" i Categoria:Societat de l'Antiga Roma.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Arqueología clásica» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.