Història i teoria de l'arqueologia
El naiximent de l'arqueologia és anterior al de la disciplina prehistòrica, quan els primers exploradors del passat es varen consagrar a l'estudi dels grans monuments de l'Antiguetat clàssica, l'antic Egipte i el Próximo Oriente, o, si no disponien de tan espectaculars vestigis, es varen dedicar al coleccionisme d'antiguetats. Abdós tendències varen contribuir al naiximent de l'arqueologia precientífica, al desenroll del método d'excavació i reconstrucció, al coneiximent de l'estratigrafia i a la creació de sistemes de classificació d'artefactes. Per no parlar de la creació d'un corpus gràfic tan valiós com els de David Roberts i Frederick Catherwood, o de la creació dels primers fondos museístics. Des de l'idea del anticuario i del historiador de les grans civilisacions antigues, fins a l'actualitat hi ha hagut una important evolució.
Del mit al logos en arqueologia
[editar | editar còdic]Lo cert és que durant tota la seua existència, el ser humà ha segut conscient de que tenia un orige, de que havia naixcut en algun moment del passat: tots els pobles, primitius o no, tenen tradicions sobre la seua pròpia creació. Curiosament, alguns, com els grecs o els hebreus, veuen en esta en ser humà com una degeneració d'un model superior, una entitat divina de la que el home seria una pobra imitació decadent o impura. En el cas dels hebreus, existix una promesa de redenció mesiánica, idea que ha passat a la tradició cristiana.
Un eixemple opost ho proponen filòsofs també clàssics que consideren a el home la mida de totes les coses (Protágoras de Abdera), el canvi de mentalitat és propi de la filosofia helenística. Diodoro Sículo, admetent en ser humà com un animal més, advertix que, pel estímul de la necessitat, la societat i el llenguage, s'alça sobre el restant fins a convertir-se en el rei de la creació, en resum, com l'últim escaló del progrés biològic. La mateixa idea és descrita en una admirable perspicàcia pel poeta romà Lucrecio:
L'idea del Home com a centre de l'univers es va transmetre, despuix de molt temps, als filòsofs humanistes:
El humanisme coincidix en les exploracions portugueses i espanyoles, la colonisació europea d'Amèrica i l'instalació de factories portugueses en Àfrica, que varen tindre una conseqüència secundària. Ciriaco Pizzecolli també conegut com Ciriaco d'Ancona o Ciríaco d'Ancona ( Ancona c.1391 – Crémona c. 1455), va anar un viager i coleccioniste d'antiguetats italià. Va ser dels primers humanistes de la Renaixença que va estudiar personalment els restants físics del món antic, i per tal motiu és recordat com el pare de l'arqueologia. Uns atres exploradorés varen dur objectes dels pobles que estaven coneixent, i certs estudiosos en seguida es percataron que atres objectes, molt pareguts, podien trobar-se entre les ruïnes antigues de la pròpia Europa (ferramentes tallades en pedra, armes de coure, joyes...). Les cultures recent descobertes eren considerades primitives, eren menyspreades, pero alguns europeus, en gran amplitut de mires, es varen donar conte de que en Europa, forçosament, va haver una fase pretérita en la que la cultura també era primitiva (entre ells, Ulisse Aldrovandi (1522-1605), de l'universitat de Bolonya, que suponia que estos objectes varen ser usats ans que el home descobrira el ferro; la seua ment era massa oberta per a l'época ya que va ser acusat d'hereje).
La Renaixença també és l'inici de l'activitat arqueològica pròpiament dita, encara que en un objectiu exclusivament enfocat a l'inspiració artística: Brunelleschi, el famós arquitecte, va ser un dels primers en excavar ruïnes romanes, Miguel Ángel, si no va participar, a lo manco va assistir a les excavacions de les Termes de Caracalla, quedant-se atònit davant el conjunt escultòric de Laocoonte, que va aparéixer entre les seues enrunes. En 1550, l'arquitecte Domenico Fontana, quan seguia la tradicional costum d'estudiar velles ruïnes romanes, va descobrir Pompeya, no obstant no va proseguir els seus treballs i la ciutat va tornar a caure en l'oblit fins a el XVIII.[notes 1]
Pompeya és, intrínsecament, un capítul a banda en el història de les excavacions, pero per sí mateixos, els treballs mampresos allí en els sigles XVII i XIX no suponen cap alvanç ni en el método ni en el concepte de l'arqueologia, per això deixarem als seus excavadors per a un atre artícul (que estiga més relacionat en la cultura clàssica i la història de l'art), inclós el mitificado Winckelmann.
En efecte, els treballs d'arqueologia clàssica no aportaven res nou perque es llimitaven a desenterrar grans monuments, pero no plantejaven cap problema nou sobre la verdadera prehistòria humana. És més, s'adaptaven perfectament a les idees religioses sobre el història del home, i més en el cas del cristianisme, ya que proporcionaven un context a la vida de Jesucristo i les seues discípuls. Per un atre costat, este tipo d'activitats es va estendre fòra d'Europa, despullant les àrees colonisades de les seues més rics tesors: obeliscs, ceràmiques, fresca, sarcòfecs, escultures, inclús edificis sancers, varen ser usurpats als seus verdaders amos per a enriquir els fondos de grans museus com el Louvre, el British, el Pergamon de Berlín o el Metropolitan de Nova York.
En l'àmbit espanyol, una de les primeres obres en la que s'escomencen a utilisar els restants arqueològics com a font d'informació històrica és Antiguetats cèltiques de l'illa de Menorca de Juan Ramis, publicada en 1818 i que constituïx el primer llibre en castellà íntegrament dedicat a la prehistòria.[1]
L'antiguetat del ser humà
[editar | editar còdic]Podem atribuir la ruptura en les idees religioses sobre la creació del ser humà a excepcionals figures de el XIX. Per eixemple, Charles Lyell, que havia publicat en 1833, els seus Principles of Geology, explicant en prou precisió el procés d'erosió i sedimentaació d'estrats i calculant l'edat de la Terra molt per damunt de les idees imperants en la data, a saber, la cronologia bíblica calculada per Ussher i la teoria catastrofista que reinterpretava el Diluvi Universal.[notes 2] El mateix any de la publicació del geólogo britànic, el belga Schmerling havia excavat la cova de Engis, en la regió de Lieja, demostrant que en el mateix estrat geològic hi havia restants de rinoceronts, mamuts i uns atres fòssilés (alguns humans, pero en molt mal estat) junt en útils de sílex. La revelació va ser tan increible que ni tan sols Lyell li va donar crèdit.
Quatre anys despuix, el francés Boucher de Perthes havia trobat astrals de pedernal en els terrats del riu Somme, a més de 20 metros de profunditat i en associació en fòssils d'elefant i atres animals extinguits. Va publicar les seues troballes en varis llibres, un dels quals va tindre certa repercussió en Londres. Varis aficionats es varen traslladar a Abbeville per a visitar la zona i varen colaborar en les excavacions de l'investigador francés; enterat dels detalls, Lyell claudicó i va aplegar a la conclusió de que la seua antiguetat era com a mínim de cent mil anys.
Açò ocorria en 1848, el mateix any en que es descobria el primer cràneu de Neandertal en Forbes Quarry (‘Pedrera de Forbes’), Gibraltar, no obstant, este fet va ser silenciat. Darwin ya havia desenrollat el seu Teoria sobre l'evolució, que no es va atrevir a publicar fins a 1859 en el llibre L'orige de les espècies. Per llavors un atre cràneu trobat en el vall Neander, en la localitat de Feldhofer, Alemània, havia eixit a la llum, i esta volta sí se li va donar publicitat, pero es va supondre que era una persona en greus malformacions. En 1866 nous restants varen ser trobats en la cova Trou de la Paulette (Dinant, Bèlgica), i s'assemblaven molt a les troballes d'Engis, Gibraltar i Düsseldorf. Quan, al poc temps, en 1871, Darwin va publicar L'orige del home, a on defenia el desenroll biològic humà des d'un animal similar al mona, ya s'havia aplegat a la convicció de l'existència d'una espècie extinguida de humà primitiu, el Home de Neandertal, cridat aixina en honor a la vall del riu propenc a Düsseldorf a on es varen trobar els restants més coneguts. La teoria es va corroborar en 1891, quan Eugène Dubois divulgava l'existència, en l'illa de Java, d'ossos d'una espècie més primitiva encara. En considerar-ho mitat home, mitat mona, el seu descobridor li va batejar com Pithecanthropus erectus (‘Home-mona que camina empinat’) i, encara que ara se sap que era completament humà, durant molt temps va ser equiparat a l'esclavó entre la nostra espècie i els primats superiors.
En esta fase, puix, es produïx un important ruptura que marcarà el devindre de la ciència prehistòrica: es reconeix l'enorme antiguetat de l'espècie humana (els historiógrafs solen elegir l'any 1859 com a punt d'inflexió), lo que planteja no pocs dilemes. El més important, potser, és el paper que va cobrant la ciència front a la religió. Perque la lluita de Lyell, Darwin, Schmerling, Boucher de Perthes i uns atres, és una lluita entre les creències religioses que ells mateixos tenien i les evidències científiques que ells mateixos comprovaven. Esta rivalitat entre ciència i religió no deu minimisar-se, puix es va estendre a tota la societat cultivada de l'época. No es tractava ya d'un problema d'interpretació històrica del passat, era molt més: en molts casos va ser utilisada en la finalitat de demostrar l'imparable progrés de la veritat científica. Era, en resum, una lluita maniquea entre dos supostes veritats absolutes, la religiosa i la científica.[2] Si comprenem açò, compenderemos el durísmo trance pel que varen tindre que passar molts dels investigadors de l'época, fins que per fi es va conseguir (molt més vesprada) compaginar abdós coses.
El descobriment del «Home Sol» per Eugène Dubois no va ser un fet aïllat en el història de la paleoantropologia, sino que està contextualizado en una série de troballes que, potser en el seu moment no varen tindre suficient significació, pero que, en el temps, han anat enaltint-se per la seua transcendència. La següent llínea del temps, que va des de la recuperació dels ossos del vall Neander, en 1856, fins a 1930 pot donar idea de lo que estem dient, a destacar, la troballa, en 1924 del primer australopiteco per Raymond Dart, el Chiquet de Taung (en Suràfrica), un homínit prehumano d'extraordinària antiguetat, que, com el cas del Home del Neandertal, no va ser assimilat per la comunitat científica fins a algun temps despuix.
<timeline> ImageSize = width:600 height:140 PlotArea = width:550 height:50 left:9 bottom:65 DateFormat = yyyy Period = from:1855 till:1930 TimeAxis = orientation:horisontal AlignBars = early ScaleMajor = unit:year increment:5 start:1855 Colors =
aneu:canvas value:rgb(1,1,0.85) aneu:Au value:ret legend:Australopitecos aneu:Ar value:teal legend:Anteneanderthales aneu:Ne value:purple legend:Neanderthales aneu:Mo value:darkblue legend:Humans_moderns
Legend = orientation:horisontal position:bottom BackgroundColors = canvas:canvas PlotData=
bar:a width:20 color:canvas width:20 align:center fontsize:S at: 1864 textcolor:Ne text: Cràneu_de_Neanderthal at: 1887 textcolor:Ne text: Mandíbula_de_Banyoles at: 1907 textcolor:Ar text: Mandíbula_de_Mauer at: 1923 text: Cràneu_de_Broken-Hill bar:b width:20 color:canvas width:20 align:center fontsize:S at: 1856 mark:(line, black) at: 1866 textcolor:Ne text: Trou_de_la_Paulette at: 1888 textcolor:Mo text: Cràneu_de_Chancelade at: 1914 textcolor:Ar text: Mandíbula_de_Eheringsdorf at: 1929 text: Mont_Carmelo bar:c width:20 color:canvas width:20 align:center fontsize:S at: 1856 mark:(line, black) at: 1872 textcolor:Mo text: Cràneu_de_Grimaldi at: 1891 textcolor:Ar text: Cràneu_de_Sol at: 1909 textcolor:Mo text: Cràneu_de_Combe-Capelle at: 1924 textcolor:Au text: Chiquet_de_Taung bar:d width:10 color:canvas width:20 align:center fontsize:S at: 1856 mark:(line, black) at: 1868 textcolor:Mo text: Cràneu_de_Cro-magnon at: 1886 textcolor:Ne text: Cràneu_de_Spy at: 1908 textcolor:Ne text: Tomba_de_la_Chapelle-aux-Saints at: 1929 textcolor:Ar text: Cràneu_de_Pequín
</timeline >
Cultures i tipos (naix l'evolucionisme)
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Evolucionisme (arqueologia).
Durant molt temps, l'arqueologia va alvançar solament per adicció o per les millores en les tècniques del treball de camp o de laboratori, pero sense plantejaments científics honests. D'ahí va sorgir el vell adagi: «Els arqueòlecs de camp excaven en el fem, els arqueòlecs de laboratori escriuen fem» (Paul Bahn). Efectivament, els especialistes en arqueologia i prehistòria es confonien perque cap de les dos disciplines havia segut definida, llevat en els aspectes pràctics. No hi havia un quadro filosòfic clar, s'excavava, a sovint, com un atre mig d'explotació colonial, o s'anteponia el prestigi personal de l'arqueòlec a la protecció del jaciment, es buscaven tesors i es despreciava lo quotidià.
Això sí, a través de la detallada definició dels artefactes arqueològics varen nàixer els tipos arqueològics; per mig de les seues similituts i diferències, l'arqueologia tradicional va deprendre a crear els primers models abstractes, els tipos i les cultures. Els tipos, a través de les seues relacions, de la seua idiosincràsia, de la seua absència o presència, del seu estil..., servien per a establir grups humans, és dir, cultures. Es va anar molt més allà, prenent un préstam de la paleontologia, es va desenrollar el concepte de «fòssil-guia», un tipo d'artefacte arqueològic que distinguiria l'idiosincràsia d'una cultura front a unes atres, de modo que la seua presència permet distinguir-les fàcilment. Les cultures es vinculaven a un temps i a un lloc, eren manifestacions equivalents als tipos, pero aplicables a pobles en traces peculiars, diferenciables que, generalment s'equiparaven a ètnias. D'esta manera la cultura arqueològica va devindre en ser lo mateix que la cultura material. No obstant s'entenien els canvis d'un modo simplista, un determinisme llineal teleológico: les lleis humanes conduïen indefectiblement al progrés. I el paradigma del progrés era Europa. D'un modo o un atre, els arqueòlecs havien trobat la justificació de l'orige de la seua cultura, de la seua suposta superioritat sobre el restant del món, en especial, la burguesia que, paradòxicament, recorria a les tradicions del passat per a explicar el seu ascens social i per a justificar les seues activitats com un benefici per a l'humanitat. És lo que es va donar en cridar la «teoria genealògica».[2]
Pioners en este terreny són els danesos Thomsen i Worsaae, creadors de l'idea de les tres edats de la Prehistòria (Edat de Pedra, edat de Bronze i edat de Ferro), completada per Lubbock (Paleolític i Neolític). Tot açò ocorria a mitan de el XIX (l'época de les grans revolucions burgueses); al mateix temps que Darwin, Lyell, Perthes i els descobridors del Home de Neandertal lliuraven les seues respectives batalles. Sense dubte varen ser unes décades prodigioses, no tant per a l'alvanç científic, quant per al canvi de mentalitat cap a la Prehistòria; pero també trists, perque es va demostrar que la ciència no era inocuo i que podia ser manipulada en fins espurios.
Poc despuix, l'anglés Pitt Rivers va desenrollar l'idea de que tot el material arqueològic podia ordenar-se segons les seqüències tipològiques. Afortunadament Pitt Rivers es esmeró en la seua tasca, incloent en les seues tipologies, no només objectes rars o valiosos, sino també eixemplars ordinaris i quotidians. Atres guanys d'este insigne investigador de túmulos i poblats britànics és que les seues excavacions eren eixemplars: duya un diari, realisava plans i perfils, dibuixos detallats i reconstrucció. Pot dir-se que Pitt Rivers va transformar l'ofici de anticuario en el d'arqueòlec i influiria decisivament en el desenroll d'un método científic d'excavació.
Ex Oriente lux (naix el difusionisme)
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Difusionisme (arqueologia).
L'arqueologia tradicional va nàixer en el marc d'una Europa colonialista, lo que va condicionar la seua forma d'interpretar els aspectes culturals. Els europeus en seguida varen assignar a certs punts geogràfics el paper de núcleus culturals difusores dels que partien totes les grans innovacions. És lo que es diu difusionisme.[notes 3] El difusionisme es va aplicar sobretot a moments posteriors al Neolític, este i atres innovacions posteriors es varen propagar pel món des d'allí (l'agricultura, la ganaderia, l'escritura, la roda, l'estat, etcétera), incloent els megalits, que serien pobres imitacions de les piràmides egipcíaques. El difusionisme va aplegar a extrems propis de les ciències amagades, o de les seudociencias, a les que han alimentat durant décades.
La fascinació per Orient, espolejada pels descobriments de Schliemann en Troya (1870) i en Micenas (1876), fa que l'arqueologia occidental tinga un quarto de sigle admirable en terres d'Orient Mig: en l'any 1900 sir Arthur Evans començava a excavar en Cnosos, desvelant la civilisació minoica; en 1903, en un treball ímprobo de seriaació, Flinders Petrie ordenava cronològicament mils de tombes egipcíaques de Naqada, Hu i Abidos, obtenint la primera seqüència de faraons de les dos primeres dinasties del antic Egipte.[3] En 1904, simultàneament, Ernesto Schiaparelli descobria la tomba de Nefertari i Pumpelly i Shmidt descobrien els kurganes escitas de les estepas de Turquestán en Annau; en 1906 Winckler excavava Hattusa, la capital dels Hititas; Angkor, l'antiga capital del Imperi Jemer, comença a ser estudiada per arqueòlecs francesos en 1907; en 1918 Thomson i Hall excavaven Eridu; en 1921 Anderson havia descobert Yang Shao Tsum, a el hora que Sahni treballava en Harappa i Banerji en Mohenjo-Daro que, en la contribució de Marshall en 1923, adquirien carta d'identitat com a breçol de la civilisació del Indo. Eixe mateix any el Illustrated London News anunciava que Lord Carnarvon i Howard Carter havien entrat en la tomba intacta del faraó Tutankamón. Fins a eixe mateix any, en que concloïa el protectorat britànic sobre Egipte, la mitat de lo excavat li'l quedava l'estat egipcíac i l'atra mitat els arqueòlecs, no obstant, no va ocórrer més i les peces de la fastuosa tomba varen quedar en el seu país d'orige. En fi, este pasmoso periodo es tanca en Leonard Woolley excavant les Tombes reals de Ur en 1926.
No és d'estranyar eixa desmesurada obsessió dels arqueòlecs pel difusionisme. No obstant, el difusionisme sembla una mera anècdota a causa de la falta de base epistemològica de l'arqueologia tradicional. Els grans descobriments se succeïen, pero no existia cap intenció, ni desig per desenrollar un corpus científic que sustentara tots estos alvanços. Inclús quan esta mentalitat va canviar, l'investigador es llimitava a acumular senyes (això sí, contemplant fins al detall més nimio), a classificar-los, a ordenar-los cronològicament i a desenrollar especulacions històriques fora del marc científic, sense formular hipòtesis (per supost sense contrastar-les), sense generar conceptes clars, sense generalisar, sense buscar lleis científiques. Era comú que primara el estrellato d'alguns investigadors, o d'alguns jaciments, en detriment de l'humiltat front a l'incapacitat científica o de la salvaguada del patrimoni. Pero va supondre, a lo manco, l'intent de crear un segon paradigma en esta disciplina, el difusionisme arqueològic.
Difusionisme contra evolucionisme
[editar | editar còdic]
Mentres els apabullantes descobriments en Oriente semblaven indicar que tota civilisació tenia un orige comú, a mitan de el XIX certs arqueòlecs americans varen començar a contradir en fets estes idees. Per eixemple Benjamin Norman, seguit per John Lloyd Stephens i Frederick Catherwood, varen donar a conéixer les ruïnes de Chichén Itzá en 1839 i d'atres ciutats del Yucatán en 1840. Des de llavors va començar un espoli vergonyós la culminació del qual seria l'adquisició dels terrenys (per 75 dólars) per part d'Edward Herbert Thompson en 1901, el qual es va dedicar a saquejar el seu patrimoni fins que el govern mexicà va poder evitar-ho, otorgant en 1924 l'excavació de la ciutat arqueològica a la direcció de Sylvanus Morley de l'Universitat de Harvard. Poc despuix, en 1939, es fundava l'Institut Nacional d'Antropologia i Història (INAH), en l'objecte de preservar i promoure el patrimoni històric i paleontológico de Mèxic.
Les exploracions es varen estendre cap als Vages, gràcies en gran part a la llabor del peruà Juliol César Tello que, a principis de el XX, va donar a conéixer, entre unes atres, la cultura Paracas i la cultura Chavín i va reivindicar l'envergadura cultural per a les cultures andinas equivalent a les mesoamericanas. Encara que destaque, pel seu caràcter més novelístic que científic, és resaltable el descobriment de Machu Picchu per Hiram Bingham en 1911.
Des de que John Lloyd Stephens va donar a conéixer els seus descobriments en el Yucatán en l'any 1841 (Incidents in Central America, Chiapas and Yucatan), fins que Juliol César Tello va difondre les primeres senyes sobre el lloc arqueològic de Chavín en 1919, varen tindre lloc atres troballes rellevants: com els de Cyrus Thomas en els Montículs de la vall del Ohio en 1887. En 1908 va ser descobert el cridat Pou de les Osamentas per George McJunkin, en Folsom (Nou Mèxic). Teoberto Maler divulgava les seues troballes sobre Yaxchilán en 1903 i, més vesprada, atres restants de la cultura maya. En 1906 el jaciment anasazi de Taula Verda va ser declarat parc nacional dels Estats Units i a l'any següent tot el Chaco de Nou Mèxic es va convertir en monument nacional. En 1916, Sylvanus Morley va descobrir el primer calendari maya en Uaxactún (Guatemala). Llavors, es va plantejar el problema de l'orige d'una série de civilisacions, com les americanes, que varen nàixer sense relació en les del restant del món, aïllades i que, a pesar d'això, varen alcançar nivells culturals equivalents. La conseqüència més immediata va ser que les teories del evolucionisme autòcton varen marcar un tant al difusionisme. Pero, mentres que per a uns, este difusionisme era pur i mer determinisme cuasi biològic, uns atres simplement veen un paralelisme no determinista, encara que sí, en part causalista multilineal, ramificado, arborescente i compatible en l'idea dels préstams culturals.
En el temps, certes zones del continent americà es varen demostrar especialment actives, especialment creatives, per lo que el difusionisme va acabar calant també, encara que per poc temps, en Amèrica, de la mà de Clark Wissler (1870-1947). No obstant, el difusionisme americà és molt més moderat que el del Vell Continent.
L'arqueologia cultural historicista
[editar | editar còdic]Al mateix temps que en l'Extrem Oriente es donava esta orgia arqueològica i en Amèrica es donaven conte del seu potencial, en Europa occidental es donaven passos decisius per al desenroll de l'arqueologia prehistòrica. Parlem sobretot de França, a on es va lliurar la batalla de l'estratigrafia per a determinar la seqüència del Paleolític. Poc abans de morir, en 1898, Gabriel de Mortillet havia establit la successió cultural en les següents fases: Achelense, Musteriense, Solutrense i Magdaleniense. Sobre esta base, excavant innumerables coves, Henri Breuil va refondre progressivament el quadro general del Paleolític, donant-ho per bo en 1932: a les cultures senyalades per Mortillet va afegir un Abbevillense, previ al Achelense; també va establir uns nivells anteriors al Solutrense, que va denominar Auriñaciense. Poc despuix Denis Peyrony, rival de Breuil, va enriquir la seqüència en el Châtelperroniense i el Gravetiense (abdós sorgits de la divisió del Perigordiense). Prèviament, els geólogos Bruckner i Penk, estudiant els depòsits del Danubio, varen establir en 1903 l'existència de quatre glaciacions cuaternarias que varen batejar en noms d'afluents d'este gran riu: Gunz, Mindel, Riss i Würm (Breuil es va afanyar a correlacionar les cultures en les quatre glaciacions).[notes 4]
-
Cova de Mes d'Azil, lloc epónimo del Aziliense. -
La Ferrassie dona nom a una facies Musteriense. -
Cova de Li Moustier, epónimo del Musteriense. -
La Micoque, que dona nom al Micoquiense.
Totes estes aportacions sorgixen d'una metodologia merament estratigráfica, pero a voltes carien de deontologia. Molts jaciments varen ser lliteralment buidats en una loca carrera per ser el primer en establir la seqüència. Breuil i Peyrony són l'eixemple més dramàtic del sacrifici de tonellades d'estrats tirats a les graveras, sense un moment de respir per a meditar. Era com un choc de trens en el que va semblar véncer Breuil, puix les seues teories varen prevaldre, pero, en realitat, tots eixim perdent, puix la cantitat d'informació que es va perdre jamai podria ser substituïda.
Recentment, un arqueòlec danés va definir esta ànsia per excavar per a vore qué passa com una malaltia que atacava a certs científics, la va cridar «la ràbia de l'arqueòlec».[4]
Esta era la trista realitat que va rodejar als hui afamados arqueòlecs francesos de principis de el XX. Per a ells, la Prehistòria no aplegava més allà de ser una mescla de Paleontologia i Història de les cultures. Cert que es va crear un cos enorme i coherent de coneiximents, pero la Prehistòria tenia una exigències molt superiors. Per això, a lo més que es va aplegar va ser a una successió llineal de cultures, unes despuix d'unes atres, dividint-se com a branques d'un arbre, caminant indefectiblement cap al progrés, cap a la llum. La descripció i la busca de similituts entre grups tipològics és molt important per a l'Arqueologia cultural, d'ahí l'interés en la taxonomia. Lo cert és que la major part de les innovacions tècniques de l'arqueologia (sobretot la prehistòrica) procedixen de l'escola historicista. No només parlem de la recopilació d'un impressionant registre, també dels procediments de treball. Pero este paradigma tradicional renunciava, generalment, a l'inferència i a la generalisació, per lo que els seus guanys són, casi tots, descriptivos, açò és, de molt baix nivell epistemològic; com molt s'alcança un nivell epistemològic mig, pero mai el més elevat.[5] El resultat és una série de conclusions estructurades de manera similar a la dels historiadors: són empíriques, narratives i ideográficas, és dir, sense possibilitat de verificació científica.
Pero en 1925 havia ocorregut un fet tan crucial com qualsevol descobriment arqueològic, l'australià Vere Gordon Childe editava «Dawn of the european civilization», que, en paraules de Glyn Daniel és «no només un llibre d'una incomparable erudición arqueològica, sino també un nou punt d'arrancada per a arqueologia prehistòrica».[6] En ell, desenrolla les seues teories sobre l'impacte Indoeuropeo en l'orige de la civilisació occidental. A pesar de les seues tendències marxistas, el tema va resultar molt delicat, si es té en conte la seua coincidència en l'ascens del fascisme. En qualsevol cas, Childe va realisar un anàlisis multidisciplinar de gabinet (de fet no era especialment destacable com a arqueòlec de camp) del problema indoeuropeo, analisant la llingüística, els moviments migratoris, les invasions, etc. Va repetir les seues estratègies multidisciplinar sobre el Neolític, més desenrollades en el camp teòric que en el pràctic, sent el creador de l'expressió Revolució Neolítica, com a contraposició a la Revolució industrial. Childe mai va renegar del difusionisme, pero sense aplegar a conclusions lunáticas com les que hem ejemplificado, és lo que s'ha cridat «difusionisme modificat». De fet, en explicar els canvis en les societats antigues, Childe assumia l'influència d'atres cultures. Els grans canvis, tals com la Revolució Neolítica, els va atribuir a algun foc d'irradiació.
-
Proto-Indoeuropeos en el
4.º mileni a. C. -
Indoeuropeos en el
ORD mileni a. C. -
Indoeuropeos en el
2.º mileni a. C. -
Indoeuropeos en el
ORD mileni a. C.
Observe's cóm les cultures no formen una unitat ni en la seua evolució ni en la seua difusió
A partir d'ara ya no es parlaria d'una simple successió de cultures: el model va canviar, les branques de l'arbre no creixien independents, es mesclaven unes en unes atres, s'entrellaçaven, es retortillaven i anaven cap a arrere a voltes. Es va produir la renovació teòrica de lo que s'ha donat en cridar Arqueologia Cultural Historicista: els arqueòlecs varen comprendre que les cultures s'influïen mútuament, pero també que competien i es solapaban; i que certs “estils” en els tipos d'artefactes eren una demostració d'enllaços socioculturals, migracions, invasions o processos de difusió cultural. Com diria Matthew Johnson, ya no només es tractava de crear una successió de cultures colocades unes sobre unes atres, substituint-se sense relació aparent entre elles, com en una torre o, millor, com en el horari d'una agenda; a partir d'ara també calia dibuixar mapes plens de taques en fleches que anaven d'ací per a allà.[7] Encara que Johnson no du el símil fins a les seues últimes conseqüències, els arqueòlecs semblarien caps d'estació organisant horaris i itineraris, pero no de trens, sino de cultures prehistòriques; ignorant per complet als passagers, als individus.
Arqueologia tecnològica
[editar | editar còdic]A falta d'alvanços epistemològics, l'arqueologia tradicional renunciava a indagar aspectes sicològics i socials de les cultures que estudiava, reconeixent que de fer-ho s'incorreria en una especulació completament vana. Pero despuix de la Segona Guerra Mundial varen poder favorir-se i reforçar el seu treball en l'ajuda de numerosos alvanços tècnics susceptibles de ser aplicats en Arqueologia: la sedimentología desenrollada per Wadell des de 1932; també era coneguda des dels anys 30, la datació per dendrocronología desenrollada per Andrew Ellicott Douglass i la palinologia, introduïda en les excavacions pels anglesos Hyde i Williams en 1944. La prospecció aérea es desenrolla en els 50 gràcies a la llabor del francés Roger Acache i l'anglés Osbert G. S. Crawford. La datació per 14C va ser desenrollada per William Libby entre 1945 i 1949; el refinament del sistema d'excavació cuadricular per coordenades cartesianas i seguint els estrats naturals, per part de Mortimer Wheeler en 1954,[8] les aportacions en la cronologia del Cuaternario (geomorfología cuaternarista), el descobriment de la cronologia isostática per a les plages fòssils; els descobriments paleoantropológicos de Louis Leakey des de finals dels 50; el desenroll de la tipologia lítica per François Brodes, l'introducció de càlculs matemàtics senzills.[notes 5] L'aplicació dels estudis de microfauna per Chevchenko i el primer estudi integral del mig ambiental en Star Carr (Anglaterra) per l'arqueòlec Grahame Clark, abdós en els anys 50... En general l'Arqueologia prehistòrica va desenrollar una série de procediments pràctics recolzats en els descobriments d'atres ciències més alvançades, casi totes procedents del camp de les Ciències naturals o, inclús, de l'Ingenieria.
No obstant, encara hui es veuen eixemples de l'intent de buidat total de jaciments pel mer fet de prestigiar tal o com regió, tal o com universitat, tal o cual equipe investigador. Encara és necessari recordar que l'arqueòlec, el prehistoriador, no és un excavador, és un investigador l'objectiu primordial del qual és la protecció d'un patrimoni arqueològic que no li pertany. L'excavació deu ser l'últim recurs, el principal, pero no el primer:
Les tendències actuals
[editar | editar còdic]Actualment el historicismo cultural sobreviu en moltes zones del globo, si ben matisat i influït per la renovació constant de la teoria arqueològica. Hui dia, este paradigma ya s'atrevix a realisar inferència sobre estructures econòmiques en els periodos més antics de la Prehistòria i, a mida que esta alvança, ya s'inclouen també deduccions socials i, inclús, espirituals, encara que, en este àmbit, com diria Gabriel Camps, «campa l'especulació». L'émfasis principal dels moderns seguidors d'este paradigma és l'establiment d'una cronologia precisa, concentrar-se en la minuciositat del treball de camp (l'excavació, la tipologia, la tecnologia, en fi, les senyes empíriques, en una impressionant panoplia de ciències auxiliars). Igualment en l'àmbit de l'antropologia física, se centren en descripcions precises de cada mida o cada coeficient òsseu, fugint de les generalisacions, lo que conduïx a la multiplicació de les subespecies humanes perfectament situades cronològica i culturalment, pero mal relacionades genèticament.
A partir dels anys 60, el panorama va començar a canviar, apareixent més enfocaments científics, molts dels quals tenien pretensions nomotéticas que, mal o ben enfocades, varen beneficiar i varen enriquir les perspectives epistemològiques de l'Arqueologia i la Prehistòria. La prova radica que ya hi ha, per fi, manuals universitaris que no es llimiten a explicar la mecànica del treball arqueològic, o la simple successió de cultures, atrevint-se a enfrontar-se als problemes d'interpretació teòrica dels resultats. El desenroll de la teoria arqueològica ha carrejat l'impossibilitat de comprendre totes les tendències, sent unes clarament majoritàries («archaeological mainstreams») i unes atres molt localisades («archaeological minorities»), lo que no els lleva valor epistemològic, pero sí dificulta el seu accés.
La renovació del Historicismo: el Paradigma de Vores
[editar | editar còdic]La Nova Arqueologia anglosaxona
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Arqueologia procesual.
La Arqueologia procesual, també cridada Analítica o Nova arqueologia naix en l'àmbit anglosaxó en els anys 60, encara que té precedents. El seu màxim exponent és el nortamericà Lewis Binford seguit dels britànics David L. Clarke i, ya en les últimes décades de el XX, Colin Renfrew; la seua extensió és àmplia: Estats Units, Regne Unit, Austràlia, Holanda, països escandinaus... La arqueologia procesual es manifesta obertament en contra del historicismo arqueològic per la seua falta d'inquietut científica i per la carència d'un enfocament o paradigma explícit. De fet, l'arqueologia procesual defén l'aplicació del Método científic, a voltes d'un modo molt rígit, propi de les Ciències naturals i per l'enorme influència de l'Antropologia social i dels plantejaments de la Filosofia analítica, tant anglosaxona com de l'Escola de Viena.
.jpg){kind=link}
Per un atre costat, la nova arqueologia, o com vullga calificar-li-la, definix els grups humans com sistemes culturals complets i oberts, subjectes als estímuls del mig ambient. La cultura d'estos grups té una série d'elements immaterialés i uns atres materialés; estos últims són els que es conserven en els jaciments. Nutrint-se de les teories antropològiques socials, els procesualistas dividixen cada sistema cultural en subsistema (el número dels quals i concepció depén de l'investigador) que comprenen aspectes: econòmics, tecnològics, sicològics, espirituals i organisatius. Tots ells es interrelacionan en l'entorn, adaptant-se per a assegurar la subsistència del grup.
Ya que en els jaciments només conservem restants de la cultura material, esta deu ser estudiada com un reflex subsidiari de tot el sistema cultural. Per tant, l'enfocament del seu anàlisis deu anar dirigit a assignar un paper a cada restant arqueològic, per a que represente cada u dels subsistema (traducibilidad). D'esta manera, seria possible reconstruir els subsistema desapareguts a partir de les chafades que deixen en la cultura material. Per a això, és dir, per a recuperar els aspectes immaterials, cal amprar l'inferència antropològica. Lo mal és que este tipo de procediment inductivo és eficaç mentres que els restants són més complets, estan millor contextualizados i, especialment, si són més recents. Quan el context és relativament complet, és factible inferir aspectes econòmics, socials, espirituals i, inclús, ideològics...
En Amèrica i Austràlia, ademés de molts països del Tercer Món, s'ha mantingut una continuïtat cultural entre els primitius actuals, o indígenas, i els seus antepassats prehistòrics. Açò facilita l'inferència i l'extrapolació etnològic. En canvi, en Europa hi ha un profunt hiat (periodo sense sedimentaació), sobretot, respecte a l'Edat de Pedra. A pesar d'això l'arqueologia procesual ya ha calat en el Paleolític del Vell Món a el hora que ha fracassat en la seua aplicació a jaciments complexos que comprenen periodos històrics (clàssics, medievals, etc. ). Pero a on les induccions analítiques han alvançat ostensiblement és en l'investigació dels periodos de la Prehistòria posteriors a l'Edat de Pedra (no és lo mateix aplicar el procediment a una flecha Hopi que a una full de llorer solutrense; pero si parlem de la revolució Neolítica, o del fenomen megalític, la cosa canvia).
Despuix de l'inferència, és necessària la verificació. Ací és a on més crítiques ha rebut la nova arqueologia; puix, encara que es postula com a seguidora de les ciències dures, els seus procediments de contrastaació de hipòtesis són prou dèbils. Realment es basen en l'anomenada «Teoria de Nivell Mig» desenrollada per Binford i que, simplificant molt, es pot explicar com una extrapolació de les senyes etnogràfics als arqueològics. Despuix de décades d'ensajos, la realitat ha proporcionat alguns encerts, pero s'ha demostrat que el procediment de Binford aplega a ser massa reduccionista en la majoria dels casos.
L'Arqueologia estructuralista: el Paradigma de Leroi-Gourhan
[editar | editar còdic]L'Arqueologia marxista moderna
[editar | editar còdic]El marxisme, des dels seus inicis, naix molt lligat a la creació d'una teoria d'alt nivell que explique l'evolució històrica. No és rar, puix, que haja segut aplicat a la Prehistòria.[9] Els treballs de Marx a penes feyen referència als periodos primitius, tant per l'época en la que els va escriure (a mitan de el XIX a penes se sabia res de les etapes preliterarias de l'humanitat), com el lloc en el que es va inspirar, el que millor coneixia, l'Europa de la Revolució industrial. No obstant Engels va fer un intent d'acostar-se al món primitiu en el seu llibre «L'Orige de la família, la propietat privada i l'estat» (1884). El seu acostament va ser merament especulatiu i en escàs fonament. El seu interés és més testimonial que científic.
Sol dir-se que Gordon Childe és un dels primers arqueòlecs marxistes, pero el seu marxisme és més ideològic i personal que epistemològic. En realitat la Arqueologia Marxista va començar a desenrollar-se en fonament despuix de la Segona Guerra Mundial, tant en països comunistes com capitalistes. especialment en França. Figures com W. Raczkowski en Polònia; el chec Robert Malina (heretat en Estats Units), els russos Sergei A. Semenov o Leo S. Kleijn i el chinenc Jia Lampo. D'orige occidental, Maurice Godelier, Marshall Sahlins (en la seua primera etapa) o Jonathan Friedman, són alguns dels seus principals representants.
Agricultura + Ganaderia N L ___________ ___________/ A A / C | I Propietat Colectiva—>Excedents de producció M A __________________ _______________________/ I O / I T | N O Necessitat d'un control de l'excedent T R NACE LA AUTORIDAD O I | D Sorgiment de conflictes interns A / D D / I l'autoritat li la classe dominant fa hereditària s'unix ________________ ____________________/ / | Modo de Producció COMUNIDAD DOMINADA Asiàtic (a partir de | Godelier) Classe explotada
Els seus principis fonamentals es basen, llògicament, en l'aplicació del Materialisme històric: Les formacions socials humanes tenen un orde regit per les relacions de producció. Estes, en el seu conjunt, formen l'anomenada Infraestructura de la societat. Puix be, l'infraestructura establix la consciència del ser humà, el seu psicologia, la seua organisació jeràrquica, jurídica i política, és dir, la seua Superestructura (i no al revés, com sostenien atres quadros teòrics sobre les societats humanes).
La poderosa influència de la Infraestructura sobre la Superestructura és fonamental, pero no necessàriament determinista o mecanicista (tal concepte depén de les diferents tendències dins del marxisme). Per una atra part, dins de la Infraestructura, les relacions de producció són lo més important, ya que, en el seu sen, es desenrolla la dialèctica, el conflicte intern que, en resumides contes, és el motor de l'Història.
És dir, els desequilibris, les asimetria, les crisis dins de les relacions socials de producció són les causes que provoquen els canvis, les innovacions, les regressió, lo que sol denominar-se progrés. En una societat contemporànea capitalista, la lluita de classes és el fenomen dialèctic que estimula els canvis històrics. Pero en la Prehistòria, els causants varen ser uns atres.
Tècnicament, per al paradigma marxiste, durant la Prehistòria hi ha dos grans episodis: el primer seria el cridat Comunisme primitiu, el segon és el Modo de Producció Asiàtic (abdós separats per lo que Gordon Childe va denominar Revolució neolítica). Per als arqueòlecs marxistes ha segut factible establir les causes de la dialèctica interna dins de les relacions de producció del Modo de Producció Asiàtic, ya que este posseïx indicadors tals com l'autoritat, la riquea, la guerra, l'esclavitut i, en resumides contes, l'explotació d'uns per uns atres.
El major problema al que s'han enfrontat ha segut trobar el motor del canvi en el Comunisme Primitiu, puix este, generalment ha segut vist com un sistema relativament estable i coherent. No obstant, en les últimes décades, numerosos investigadors han conseguit desbaratar l'image idílica de que les societats primitives són harmòniques; al contrari, s'està veent que totes elles tenen contradiccions degudes factors que fins ara havien segut difícils de percebre: la jerarquización per sexe i edat, la dualitat caça-recolecció (ya que la caça sol ser més prestigiada, pero la recolecció és més constant i eficaç, en lo que realment s'estava plantejant ya, des del Paleolític una teoria del valor treballe), els problemes d'integració social, la pròpia evolució biològica i la poderosa influència del entorn ambiental que, a fi de contes, es convertix en el mig de producció per excelència.[10]
L'Arqueologia postprocesual
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Arqueologia postprocesual.
En els anys 1980, un nou moviment va sorgir en l'arqueologia anglosaxona. Els seus protagonistes varen ser Michael Shanks, Christopher Tilley, Daniel Miller i, sobretot Ian Hodder. Degut a que qüestionaven el procesualismo o Nova arqueologia i a que es basaven en presuposts postmodernos, varen rebre l'etiqueta de Arqueologia postprocesual. A diferència del procesualismo, reneguen de la capacitat d'alcançar veritats absolutes per mig del Método científic, assegurant que cada investigador porta a terme el seu treball, no només des d'un paradigma, sino també fortament influït per les seues circumstàncies personals i la seua experiència vital i laboral. Per lo tant, neguen a l'Arqueologia la capacitat de seguir el camí de les ciències dures.
En efecte, si considerem que en l'arqueologia de camp cada fenomen és singular', per més que compartixca en atres certes traces comunes i, sobretot, si acceptem que cada jaciment és únic, el seu estudi, la seua excavació mai pot ser equiparada a un experimente de laboratori, puix és un procés destructiu i irrepetible. L'arqueologia es convertix, llavors, en un procediment relatiu el método del qual no només consistix en analisar els restants procedents d'una excavació, sino també les actitutés i opinions que suscita. Este enfocament és radicalment opost al procesualismo, ya que reconeix que cada membre de l'equip pot, deu, brindar la seua diferent interpretació dels fets, construint el passat intersubjetivament.
¿Quin benefici pot reportar açò? En primer lloc, l'enriquiment del debat teòric, que s'estava esclerotizando de nou; en segon lloc, deixar pas a interpretacions alternatives que fins al present havien segut marginades per la jerarquia científica oficial impregnada de masclisme, academicisme, racisme, europeocentrisme o neocolonialisme;... poden ser posats en dubte i discutits sense que hi haja asimetria institucionals. Els postprocesualistas ataquen al Método científic com un enfocament dictatorial impost per Occident i que, a voltes, antepon el progrés a la deontologia. La protecció del patrimoni cultural i arqueològic d'un poble, d'una regió, es convertix en un més dels seus fins. Els postprocesualistas defenen que la moral deu controlar a la ciència, inclús, que deu servir-se d'ella per a conseguir els seus objectius de justícia i igualtat.
Al marge del punt de vista ètic o crític, defenen la validea de les ciències blanes, com el Història, i inclús neguen la suposta superioritat de les ciències mal anomenades exactes. Curiosament, els estudis postprocesualistas no carixen de mèrit científic. Paradòxicament, sugerixen que el protocol deu seguir-se lo més fidelment possible: els procediments científics deuen ser respectats perque l'experiència indica que el método permet alvançar (no sempre en la direcció adequada). Encara que això no fa que s'elimine el relativisme: en açò no accepten el falsacionisme popperiano, es pot contrastar una hipòtesis favorablement moltes voltes, i, per supost, no basta una negativa per a refutarla. Açò no vol dir que tot valga.
Pel relativisme i a la crítica de les jerarquia, el postprocesualisme és, a sovint, una etiqueta que es coloca a tot arqueòlec que es rebela contra el sistema. La qual cosa és un error, puix hi ha molts que seguixen paradigmes marxistes, feministas, en favor dels drets dels indígenes... Ademés, la llibertat interpretativa ha conduït a multitut d'escoles locals, dins d'este paradigma, si be, casi totes elles compartixen un nou acostament al Historicismo Cultural (cauteloso, això sí), gràcies a que este dispon de ferramentes de treball de camp, per a periodos remots, més potents que el procesualismo, més enfocat este a l'interpretació teòrica i a l'etnologia, i no a la Història.
Vore també
[editar | editar còdic]Notes
[editar | editar còdic]- ↑ PONS, B. (ed.). 2018. Antiguetats cèltiques de l'illa de Menorca, de Joan Ramis i Ramis (1818). Menorca: Institut Menorquí d'Estudis, Consell Insular de Menorca.
- ↑ 2,0 2,1 (pàgina 11)
- ↑ Encara que el treball va ser eixemplar, basat en la tipologia ceràmica, Petrie es va excedir en datar la primera dinastia (entorn als 5 510 a. C.): (pàgines 32-33)
- ↑ (pàgina 62)
- ↑ Fernández Martínez, op. cit., pàgina 228
- ↑ (pàgina 76)
- ↑ (pàgina 35)
- ↑ "El perfeccionament dels sistemes d'excavació arqueològica ha tingut lloc llunt de la Zona Mediterrànea i Orient Mig, a on era costum «proporcionar monuments i inscripcions sense refinament inútils". Són paraules de (pàgina 150). En canvi, els investigadors nortamericans, o del nort de l'Europa atlàntica (a on els grans vestigis monumentals són més be rars), es varen esforçar per trobar el mig d'extraure dels seus "senzills" jaciments tota l'informació possible; entre ells va destacar, com acabem de mencionar, Mortime Wheeler, que en el seu bagage britànic, va aplicar les idees del seu mestre Pitt Rivers, pero depurant-les extremadament en les ruïnes de la ciutat pakistaní d'Harappa: (pàgina 243 i )
- ↑ (pàgines 247-260)
- ↑ (Pàgines 81)
Referències
[editar | editar còdic]
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Historia y teoría de la arqueología» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "notes", pero no es trobà una etiqueta <references group="notes"/>