Eridu
Eridu o Eridú va ser una antiga ciutat del sur de Mesopotamia, a 24 quilómetros al sur d'Ur, en l'actual jaciment arqueològic de Tell Abu Shahrein. En la seua fundació, possiblement es trobara a poca distància del golf Pèrsic; no obstant, actualment, pels sediment transportats pels rius Tigris i Éufrates, la llínea de costa es troba a varis quilómetros al sur.
Lo més provable és que en época sumeri la ciutat estiguera unida a l'estuari per mig de canals i segons les epopeyas babilòniques, hauria segut la primera ciutat creada en el món:
no havia segut creat un arbre
no havia segut feta una casa
no havia segut feta una ciutat
i les terres eren mar
quan Eridu va ser creada.
Eridu va ser la ciutat més meridional del conglomerat de Mesopotamia i important centre de cult al deu de l'aigua, Enki.
En juliol de 2016, l'Unesco, va elegir el lloc arqueològic del tell Eridu com Patrimoni Mixt de la Humanitat, com "part dels vestigis arqueològics d'assentaments sumeri en la Baixa Mesopotamia, que varen florir entre el tercer i quart milenis a.C. en la delta pantanoso format pels rius Éufrates i Tigris."[2]
Història
[editar | editar còdic]Segons la tradició sumeri Eridu era la més antiga de les ciutats de Mesopotamia, en la localisació de les quals el deu Marduk havia creat el món. L'antiguetat de la ciutat va ser demostrada pels arqueòlecs a lo llarc de el XX, havent-se datat els nivells més baixos (nivell XIX) de l'excavació entorn al 4900 a. C., a principis del periodo del Obeid.[3]
En esta primera etapa, els restants ceràmics mostren un paper significatiu de Eridu en la regió. Cap al 3800 a. C. (nivell VI) la ciutat contava en un important temple i un cementeri del que s'han descobert unes mil sepultures. La ciutat va participar de l'unitat cultural marcada pel periodo del Obeid, la qual va comprendre tot l'Oriente Pròxim.[3]
A finals d'este periodo, es mostren signes de decliu, com la deterioració del temple de la ciutat. L'activitat econòmica va quedar relegada i el montícul de la ciutat va quedar dedicat casi en exclusiva al temple i a vivendes per als sacerdots i sacerdot. Eridu va ser quedant eclipsada per la veïna ciutat d'Ur.[3]
Cap a l'any 2500 a. C., durant el periodo dinàstic arcaic un governant, tal volta de la primera dinastia de Ur, va construir un gran palau en Eridu, i a finals de el III mileni a. C., durant el regnat d'Amar-Sense, es va construir un gran zigurat en la ciutat, la qual seguia sent un important centre religiós en l'imperi de la tercera dinastia de Ur.[3]
En els primers sigles de el II mileni a. C. els governants d'Isin, que vivia un moment d'esplendor, varen reparar el temple i provablement varen buscar algun tipo de tesor, ya que s'han trobat túnels excavats en el temple. Durant el regnat d'Hammurabi (1792-1750 a. C.) el cult va ser traslladat definitivament a Ur. Mil anys despuix, durant el regnat de Nabucodonosor II de Babilonia (605 a. C. - 562 a. C.) el temple va ser parcialment restaurat, despuix de la qual cosa, va quedar finalment abandonat, caent en la ruïna.[3]
Cultura
[editar | editar còdic]En Eridu s'han trobat 19 nivells, tretze d'ells atribuibles al periodo del Obeid. Ya en els nivells més baixos del jaciment (V mileni a. C.) es varen trobar restants d'una chicoteta capella d'atobó sobre la qual, en el mateix emplaçament, es varen ser construint edificacions cada volta majors segons passaven els sigles. Segons la pràctica habitual sumeri, per a construir un nou temple es reblia l'anterior d'arena i s'elevava el terreny fins que quedara completament cobert; el nou s'edificava sobre el montícul format. La denominació de "temples" d'estes primeres construccions és controvertida, ya que és discutible que el seu us anara exclusivament religiós;[4] si ben el procediment "ritual" de substitució d'una capella per una atra sembla indicar un caràcter sagrat. En el nivell VI (3800 a. C., finals del periodo Obeid) l'edifici ya adquirix proporcions monumentals. Les excavacions semblen demostrar que el temple d'este nivell va ser l'últim que es va construir, aplegant a estar en un important estat de ruïna sense que anara reconstruït.[3]
Contemporàneu a este últim temple va ser un cementeri situat en la perifèria del jaciment, gràcies als restants del qual han pogut conéixer-se alguns hàbits funeraris d'eixa etapa. Els cadàvers es colocaven tombats boca dalt sobre la terra i rodejats per murs de rajola formant un rectàngul, el qual despuix es reblia de terra. En les sepultures podia haver fins a dos adults, a voltes acompanyats per un chiquet i inclús per gossos, possiblement mascotes. Els cossos eren adornats en joyes i en la sepultura s'introduïen peces de ceràmica i a voltes trossos de carn i menuts animals. Les traces dels cossos va demostrar característiques paregudes a les dels actuals habitants d'Iraq, si ben hi havia un major percentage de prognatisme. Provablement l'enterrament anara practicat únicament d'algun tipo d'èlit de la ciutat, pels bens que contenen la majoria de les sepultures i al número relativament chicotet d'estes, en comparació a atres establiments contemporàneus i al tamany de la ciutat.[3]
Pese a açò, no es coneix l'organisació social de Eridu. Alguns arqueòlecs han propost que es va tractar d'una societat igualitaria formada per unitats domèstiques independents,[5] si be hi ha diverses mostres de l'existència d'una incipient jerarquia.[3]
Arquitectura
[editar | editar còdic]
El núcleu urbà de Eridu era el temple de Enki, cridat "Casa de l'Aqüífer" (escritura cuneïforme: I2.ZU.AB; sumeri: i2-abzu; acadio: bīla teua apsû), que posteriorment seria cridat "Casa de les Aigües" (cuneïforme: I2.LAGAB×HAL; sumeri: i2-engur; acadio: bīla teua engurru). El seu nom es referix al regne de Enki ("senyor de les aigües").[6] El seu consorte Ninhursanga tenia un temple propenc a Obeid.[7]
Durant el periodo III d'Ur, Ur-Nammu construiria un zigurat sobre els restants de temples anteriors.
Casa de l'Aqüífer
[editar | editar còdic]| Nivell | Data (a. C.) | Periodo | Tamany (m) | Nota |
|---|---|---|---|---|
| XVIII | 5300 | - | 3×0.3 | Parets "dormides" |
| XVII | 5300–5000 | - | 2.8×2.8 | Primera cella |
| XVI | 5300–5000 | Obeid Antic | 3.5×3.5 | |
| XV | 5000–4500 | Obeid Antic | 7.3×8.4 | |
| XIV | 5000–4500 | Obeid Antic | - | No s'han trobat estructures |
| XIII | 5000–4500 | Obeid Antic | - | No s'han trobat estructures |
| XII | 5000–4500 | Obeid Antic | - | No s'han trobat estructures |
| XI | 4500–4000 | Obeid | 4.5×12.6 | Primera plataforma |
| X | 4500–4000 | Obeid | 5×13 | |
| IX | 4500–4000 | Obeid | 4×10 | |
| VIII | 4500–4000 | Obeid | 18×11 | |
| VII | 4000–3800 | Obeid | 17×12 | |
| VI | 4000–3800 | Obeid | 22×9 | |
| V | 3800–3500 | Uruk Antic | - | Solament restants de plataforma |
| IV | 3800–3500 | Uruk Antic | - | Solament restants de plataforma |
| III | 3800–3500 | Uruk Antic | - | Solament restants de plataforma |
| II | 3500–3200 | Uruk Antic | - | Solament restants de plataforma |
| I | 3200 | Uruk Antic | - | Solament restants de plataforma |
Mitologia
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Mitologia sumeri.
Segons la llista Real Sumer, els primers reis mitològics, successors del regnat del cel, són els de Eridu.
Una de les cosmogonias de la mitologia sumeri —denominada actualment cosmogonia de Edigu— diu que la matèria primordial de l'univers estava formada per les aigües dolces i salades, personificadas en Apsu i Tiamat, els qui donaran a llum al Cel i a la Terra, els quals, a la seua volta, engendrarien a tots els grans deus.[3]
Un atre mit de Eridu contava que Adapa, guardià de la ciutat, era un dels sèt sabio, als quals la tradició sumeri atribuïa poders extraordinaris. Era un mortal de linaje diví, i com els héroes grecs, es mantenia entre el llindar dels dos móns. En una ocasió, quan peixcava en el llac, el vent va bolcar la seua embarcació, despuix de la qual cosa l'sabio va maldir contra "les ales del vent", deixant-li paralisat durant sèt dies. Davant açò, Anu, deu del cel, flama al culpable per a jujar-ho. Ans que Adapa es presentara davant ell, Enki li prepara, advertint-li de que es mostre humil i no accepte prendre res que li oferixquen. Finalment Adapa es presenta davant Anu i est li oferix el "aliment de la vida" que dona el seu poder als deus. L'sabio ho rebuja seguint el consell de Enki, davant la qual cosa Anu llança una sonora carcallada. Si haguera consumit l'aliment de la vida l'efecte en ell haguera segut el contrari que en els deus.[3]
L'escritor Zecharia Sitchin en el seu llibre titulat "El llibre perdut de Enki" nomena a esta ciutat com a lloc de residència de l'escriga Endubsar, (cap 1 pàgina 7)
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Roaf, Michael (1992). Mesopotamia i l'Antic Orient Mig, Madrit: Edicions Foli, S.A., pp. 51. ISBN 84-7838-167-8.
- ↑ «The Ahwar of Southern Iraq: Refuge of Biodiversity and the Relict Landscape of the Mesopotamian Cities» (en en). Unesco. Consultat el 17 de juliol de 2016.
- ↑ 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 Leick, Gwendolyn (2002). «Eridu», Mesopotamia: l'invenció de la ciutat, Barcelona: Rubí.
- ↑ Margueron, Jean-Claude (2002). «El temple davant l'història», Els mesopotámicos, Madrit: Càtedra.
- ↑ Charvát, Petr
- ↑ Green, Margaret Whitney (1975). Eridu in Sumerian Literature. Chicago: University of Chicago, p. 180–182.
- ↑ P. Delougaz, A Short Investigation of the Temple at Al-'Ubaid, Iraq, vol. 5, p. 1-11, 1938.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Eridu.- Reconstruction of Temple at Eridu. Massart. (en anglés). Consultat el 7 d'agost de 2012.
- Recent photos of Eridu (2008). The British Museum. (en anglés). Consultat el 7 d'agost de 2012.
- El problema sumeri [1] archivat en Wayback Machine..
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Eridu» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.