Anar al contingut

Arqueologia procesual

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

La arqueologia procesual o arqueologia de sistemes, a sovint coneguda baix la denominació anglesa de New Archaeology o Nova Arqueologia en espanyol, com a intent d'emular atres ciències que els varen servir d'inspiració (la Nova Antropologia o la Nova Geografia) és una escola arqueològica anglosaxona els orígens de la qual estan en la publicació, en 1958, del llibre Method and Theory in American Archeology, de Gordon Willey i Philip Phillips. En ell expressaven el seu paradigma científic en la següent frase: «L'arqueologia americana o és antropologia o no és res»., d'esta manera assumien que els objectius de la disciplina arqueològica deurien ser idèntics als de l'antropologia cultural.

No obstant el verdader impuls de l'arqueologia procesual va vindre dèu anys més vesprada de la mà de dos investigadors, el nortamericà Lewis Binford[1] i el britànic David L. Clarke.[2] No obstant, esta concepció estaria desdibuixant el rol d'algunes dònes que també varen participar activament d'este moviment, en especial Sally Binford, esposa de Lewis Binford durant la década de 1960, qui és considerada per alguns investigadors una cofundadora de la Nova Arqueologia.[3] Si be l'Arqueologia procesual ha tingut una gran influència en tot lo món, el seu desenroll va partir dels Estats Units en els anys 60 i 70, havent rebut un important impuls per part de molts arqueòlecs llatinoamericans i britànics.

França és, potser el reducte a on menys influència ha tingut, puix els francesos posseïxen una escola pròpia de prehistoriadores que, sense dubte, es va sentir durament atacada per les idees de la «La arqueología americana o es antropología o no es nada»., lo que no va ajudar a vore les inqüestionables virtuts d'esta escola; al contrari es va produir una reacció de rebuig que solament trea a relluir els seus defectes.[4]


Matthew Johnson dona, per una atra part, una explicació realment convincent sobre per qué la arqueología procesual va tindre menys seguidors en Europa. En primer lloc, nos aclarix que en les universitats nortamericanes, la disciplina arqueològica sol associar-se als departaments d'Antropologia cultural, a on és important la base teorética i s'aprecia molt l'epistemologia; en canvi, en Europa, els arqueòlecs són casi tots prehistoriadores associats a departaments de Història, de fet, la majoria dels europeus considera que no hi ha una ruptura clara entre Història i Prehistòria, sino un procés continu i desigual, d'ahí la concepció més historicista de la disciplina. En segon lloc, els arqueòlecs americans són, en la seua majoria, d'ascendència europea, i consideren els jaciments arqueològics com a part de pobles aliens, en este sentit posa un eixemple molt ilustrativo:

Nueva Arqueología
pàgina 48

Seguint en l'explicació, el panorama que veuen els europeus és molt diferent, puix el llegat arqueològic és part d'un passat propi, que a sovint és amprat per a recalcar peculiaritats locals, regionals o nacionals (un italià mai renegaria del mausoleu de Teodorico, per més que ho construïra un dels pobles bàrbars que varen destruir l'Imperi romà, ya que ho considera una aportació a la seua identitat). En tercer lloc, molts dels procediments de la arqueología de sistemas tenen sentit en Arizona, a on és possible conectar restants antics en pobles indígenes; eixos mateixos procediments es desbaraten davant la mezcolanza de troballes en el subsol de Salamanca (per posar un eixemple). No obstant, este mateix autor incidix que la New Archaeology ha tingut certa influència, tant major, quant més antics són els jaciments: és més fàcil trobar algun seguidor del procesualismo en Atapuerca que en Itálica (realment, és més que provable escoltar discussions teoréticas en una excavació paleolítica, pero estes seran més rares quan cal excavar una vila romana, puix allí primarà un enfocament històric-artístic).[5]

Problemes de la Nova Arqueologia

[editar | editar còdic]

A partir de 1960 i principis de 1970 la Nova Arqueologia tenia el problema de que no existia unanimitat respecte a la seua naturalea i la seua alcanç.[6] La Nova Arqueologia va inhibir el desenroll de l'arqueologia en voler subsumirla dins de l'antropologia i les ciències naturals.[6] David Clarke es basava en les idees procedents de l'estadística, la geografia i les ciències de l'informació.[7]


Molts dels temes de el XIX estan per redescubrir, encara que els enfocaments tradicionals també tenen les seues desventages, com per eixemple que es prescindix d'ells, tal com succeïx entre la Nova Arqueologia i la normativa de l'arqueologia.[8][9][10]

Este mateix punt de vista apareix en arqueología procesual, d'Ian Hodder, les idees principals de la qual respecte al periodo anterior de la Nova Arqueologia són que la cultura material estava constituïda significativament, era necessari que l'individu formara part de les teorias de la cultura material i del canvi social, i que el víncul més estret de l'arqueologia és la història.[11]

Significats culturals i context

[editar | editar còdic]

Les transformacions culturals incidien en les relacions entre els restants materials i el comportament dels seus productors.[12] Estes transformacions varen ser denominades per Michael B. Schiffer com a arqueología de sistemas, que demostraven l'importància de les transformacions culturals.[11] Este fet no supon cap amenaça per a l'arqueologia.[13]

A mida que aumenta la duració i intensitat de l'ocupació d'un jaciment arqueològic, aumenta també l'organisació i el moviment dels rebuigs.[13] La cultura material no és el reflex directe del comportament humà, sino la transformació de dit comportament humà.[13]

La semblança entre objectes aumentava a mida que s'incrementava l'interacció interpoblacional.[13] En les fronteras entre els grups ètnics de Baringo es va comprovar que va haver major interacció ètnica a mida que va haver una menor semblança estilística. Abdós descobriments es varen interpretar en la Nova Arqueologia com la forma de generalisar i enunciar la llei de la correlació entre el caràcter distintiu de la cultura material i el grau de reciprocitat negativa intergrupal.[14] D'esta manera, a major competitivitat, major marcació dels llímits de la cultura material.[14]


Lewis R. Binford va sugerir que la correlació general entre la complexitat del ceremonial funerari i la complexitat de l'organisació social és un atre cas en el que es va posar de manifest que la cultura material és un reflex dels enterraments.[15] A raïl d'un estudi sobre pràctiques funeràries, Parker Pearson va demostrar que dites generalisacions no consideraven la transformació cultural de la relació entre els enterrament i les persones.[16] Inclús una societat diferenciada pot optar per enterrar igualitariamente als morts.[17]

El status social en les etapes inicials del desenroll d'una societat jerarquizada va poder haver-se exagerat i naturalizado en la mort, i en etapes posteriors, la variabilitat funerària va negar la jerarquia social.[17]

En les pràctiques funeràries, estes generalisacions són poc convincents i la cultura material és un reflex indirecte de la societat humana.[17] És en este moment quan s'escomença a entrevore les idees, creències i significats entre la gent i les coses.[17] L'enterrament són reflex de la societat, i depén, en les demés formes, de les actituts de dita societat.[17]

Crítica a l'arqueologia historicista europea

[editar | editar còdic]

La filosofia procesual era una reacció contra la arqueologia prehistòrica europea, la base de la qual era fonamentalment la Història de la cultura, sobretot de la cultura material. En paraules de David L Clarke, l'arqueologia europea historicista era:

«…una ciència empírica i indisciplinada carent d'un esquema de treball sistemàtic i ordenat basat en models i regles de procediment clarament definits i manifests; carir, ademés d'un cos teòric central capaç de sistematisar les regularitat implícites en les seues senyes de tal manera que els residus excepcionals que distinguixen cada pas puguen ser fàcilment aïllats i fàcilment valorats»
Arqueologia analítica, pág XII

En opinió dels membres d'esta escola, l'arqueologia europea era un caos i els seus practicants es llimitaven a una llabor empírica, descriptiva i taxonómica, científicament desfasada i excessivament lligada a la cronologia estratigráfica. Els vells arqueòlecs no recorrien al método científic, sino que es basaven en una àmplia formació humanística, diletante, sense objectius concrets, i, per lo tant, aliens al Método científic.


Cal aclarir que estes crítiques, a voltes feroces, tenien cert fonament, i varen anar un beneficiós revulsiu per a les escoles arqueològiques europees. Pero hi ha certs atacs sumament injusts, quan no tendenciosos. Alguns arqueòlecs de l'escola procesual no dubtaven en ocultar els guanys dels seus colegues d'atres escoles, en l'objecte de desprestigiar-los. L'eixemple més sagnant és el del propi Binford, que despuix d'unes duríssimes crítiques a François Brodes, no va dubtar en prendre les senyes arreplegades pel prehistoriador francés, acceptant inclús la tipologia heróclita i empírica que este havia usat per a classificar-los, i després elaborar una teoria pròpia sobre el Musteriense, basada, com diem, en informacions de segona mà a les que va aplicar exhaustius càlculs estadístics (anàlisis factorial). Este estudi, casi completament teòric (puix mai va excavar en França i va realisar els treballs presuponent que determinats tipos líticos servien per a funcions concretes, sense haver-ho comprovat), va donar com resultat una série de hipòtesis de treball que Binford no va verificar en senyes del Paleolític europeu, sino que extrapoló a estudis propis sobre les tribus Nunamiut d'Alaska. Actualment, els resultats de les investigacions de Binford han segut pràcticament descartats (les modernes tècniques trazalógicas han demostrat que la funció dels tipos líticos no va ser assignada correctament; de fet vàries funcions diferents eren realisades en un mateix tipo, i, al mateix temps, varis tipos varen realisar la mateixa funció; lo que invalida completament els estudis de Binford), mentres que la seriaació de Vores seguix servint de referència en molts estudis.

Els arqueòlecs procesuales atribuïxen als prehistoriadores europeus que, en lloc de contrastar hipòtesis científiques, tinguen una fe cega en les afirmacions especulatives de grans figures de prestigi i en les troballes dels jaciments estelars.

Per als procesuales, els arqueòlecs historicistas carixen d'hipòtesis de treball, de paradigma científic o problemàtica explícita, que es llimita a acumular el màxim de senyes possibles, a sovint com a mers tècnics (no científics) en sondejos estratigráficos d'una extensió insuficient; descrivint fins al més minúscul detall (a voltes, sense saber per qué), elaborant aixina una taxonomia excessivament depenent de la tipologia lítica i de la tipologia cultural (per cridar-la d'alguna manera); en l'únic objectiu de conéixer les coordenades cronològiques. Segons la seua opinió, la prehistòria historicista tradicional ni confirma ni refuta, solament classifica i descriu, oblidant-se de la verdadera essència de les societats humanes, que reduïxen a una colecció d'artefactes-fetiche.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Binford, Lewis Roberts (1988). En busca del passat: dessifrant el registre arqueològic, Barcelona: Editorial Crítica, pp. 283. ISBN 9788474233421.
  2. ↑ Clarke, David L. (1984). Arqueologia analítica, Barcelona: Edicions Bellaterra, Societat Anònima, pp. 470. ISBN 9788472900400.
  3. ↑ Springer New York.
    3623–3629.doi:10.1007/978-1-4419-0465-2_288.
  4. ↑ (1982) Qu'est-ce que l'archéologie?: essai sur la nature de la recherche archéologique, París: Payot, pp. 238. ISBN 2228129704.
  5. ↑ Johnson (juny de 2000). Archaeological Theory. An Introduction, 1ª edició, Editorial Airel, Societat Anònima, pp. 284. ISBN 8434466236.
  6. ↑ 6,0 6,1 Hodder, 1988, «El problema», p. 13.
  7. ↑ Clarke, David L. (1968). Analytical archaeology, Londres: Methuen, pp. 684. ISBN 9788472900400.
  8. ↑ Flannery, Kent V. (1967). Culture History V. Cultural Process: A Debat in American Archaeology, Scientific American, pp. 119-122.
  9. ↑ American Antiquity.28(2)
    217-225.doi:10.2307/278380.
  10. ↑ American Antiquity.31(2)
    203-210.doi:10.2307/2693985.
  11. ↑ 11,0 11,1 (14 de giner de 1982) Symbols in Action: Ethnoarchaeological Studies of Material Culture, Cambridge University Press, pp. 244. ISBN 9780521241762.
  12. ↑ Schiffer, Michael B. (1976). Behavioral Archaeology: First Principles, Nova York: University of Utah Press, pp. 289. ISBN 9780874804850.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 Hodder, 1988, «El problema», p. 14.
  14. ↑ 14,0 14,1 American Antiquity.44(3)
    446-454.
  15. ↑ Binford, Lewis R. (1971). «Mortuary Practices: their Study and their Potential», Approaches to the Social Dimensions of Mortuary Practices, Memoirs of the American Archaeology Society, pp. 112.
  16. ↑ Hodder, Ian (1982). «Mortuary Practices, Society and Ideology: an Ethnoarqueological Study», Symbolic and Structural Archaeology, Cambridge University Press, pp. 188. ISBN 9780521035507.
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 17,3 17,4 Hodder, 1988, «El problema», p. 15.

Bibliografia

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Arqueologia_procesual&oldid=895546»