Academicisme
.jpg)
En l'art, es parla d'una obra o obres acadèmiques quan en estes s'observen unes normes considerades «clàssiques» establides, generalment, per una acadèmia d'arts. Les obres acadèmiques solen fer gala d'una gran calitat tècnica. El antiacademicisme sol ser, en canvi, signe de rebelia i de renovació.
L'academicisme és una corrent artística que es desenrolla principalment en França a lo llarc de el XIX, i que respon a les instruccions de l'Acadèmia de Belles arts de París i al gust mig burgués, com a herència del Classicisme i resultat d'una mediació entre les bases del neoclassicisme i el romanticisme. L'academicisme fuig, aixina mateix, del realisme naturalista, açò és, dels aspectes més desagradables de la realitat.
S'utilisen els mateixos patrons repetidament, ya que no es busca una bellea ideal partint de les bellees reals, com és propi del Classicisme, que resulta ser un Idealisme en base en la realitat per la seua suma d'experiència. L'Academicisme basa la seua estètica en cànons establits i en la didàctica d'estos.
L'Acadèmia de Belles arts de París va fer dos referències en diferents significats:
1. Academicisme com a tendència artística: l'art acadèmic és una corrent artística conseqüència de l'èxit i influència de més teories educatives i estètiques de l'Acadèmia de Belles arts de París durant el XIX. Este model, fortament relacionat en l'estil Beaux Arts, va ser imitat en multitut d'acadèmies d'art imponent-se com a model oficial en bona part d'Europa i Amèrica.
2. Academicisme com a calificatiu: també es denomina art acadèmic a aquell la creació del qual és conseqüència directa de les doctrines d'una acadèmia contemporànea a l'artiste.
Les acadèmies varen nàixer per a suplantar el sistema corporatiu i artesanal del gremi d'artistes medieval, i tenien com a presupost bàsic l'idea de que l'art podia ensenyar-se a través de la seua sistematisació en un cos de teoria i pràctica plenament comunicable, minimisant l'importància de la creativitat com a contribució enterament original i individual. Valoraven més be l'emulació de mestres consagrats, venerant la tradició clàssica, i adoptaven conceptes formulats colectivament que tenien, ademés d'un caràcter estètic, també un orige i una finalitat ètics. Les acadèmies varen ser importants per a elevar l'estatus professional dels artistes, alluntant-los dels artesans i acostant-los als intelectuals. També varen eixercitar un paper fonamental en l'organisació de tot el sistema artístic mentres varen funcionar, puix ademés de l'ensenyança varen monopolisar l'ideologia cultural, el gust, la crítica, el mercat i les formes d'exhibir i difondre la producció artística, i varen estimular la formació de coleccions didàctiques que en el temps es varen convertir en l'orige de molts museus d'art. Esta vasta influència es va deure principalment a la seua estreta associació en el poder constituït dels Estats, sent per regla general vehículs de difusió i consagració d'ideals no només artístics, sino també polítics i socials.[1][2] Per això, des dels seus inicis per part de grups d'artistes que es varen mantindre al marge dels reduïts círculs acadèmics, varen estar rodejats de protestes i controvèrsia sobre lo que seria un art oficial, i les seues normatives restrictives i universalistas són considerades un reflex del absolutisme.[3][4]
Desenroll de l'estil acadèmic
[editar | editar còdic]Des de l'inici del debat Poussiniste-Rubeniste, molts artistes varen treballar entre els dos estils. En el XIX, en la reactivació del debat, l'atenció i els objectius del món de l'art varen passar a ser sintetisar la llínea del Neoclassicisme en el color del Romanticisme. Els crítics varen reivindicar la síntesis d'un artiste darrere un atre, entre ells Théodore Chassériau, Ary Scheffer, Francesco Hayez, Alexandre-Gabriel Decamps i Thomas Couture. William-Adolphe Bouguereau, un artiste acadèmic posterior, va comentar que el truc per a ser un bon pintor és vore "el color i la llínea com la mateixa cosa". Thomas Couture va promoure la mateixa idea en un llibre de la seua autoria sobre el método artístic, argumentant que sempre que es dia que un quadro tenia millor color o millor llínea era una borinotada, perque sempre que el color apareixia lluent depenia de la llínea per a transmetre-ho, i viceversa; i que el color era en realitat una forma de parlar de el "valor" de la forma.
Una atra evolució d'este periodo va ser l'adopció d'estils històrics per a mostrar l'época de l'història que representava el quadro, lo que es va denominar historicismo. La millor mostra d'això és l'obra del baró Jan August Hendrik Leys, que va influir posteriorment en James Tissot. També s'observa en el desenroll de l'estil Neo-Grec. També s'entén per historicisme la creència i la pràctica associades a l'art acadèmic de que es deuen incorporar i conciliar les innovacions de les distintes tradicions artístiques del passat.
En el món de l'art també es va prestar cada volta més atenció a l'alegoria en l'art. Les teories sobre l'importància de la llínea i el color afirmaven que a través d'estos elements un artiste eixercix control sobre el mig per a crear efectes sicològics, en els que es poden representar temes, emocions i idees. A mida que els artistes intentaven sintetisar estes teories en la pràctica, s'accentuava l'atenció sobre l'obra d'art com a vehícul alegórico o figuratiu. Se sostenia que les representacions en pintura i escultura devien evocar formes platòniques, o ideals, a on despuix de les representacions ordinàries s'entrevera alguna cosa abstracte, alguna veritat eterna. D'ahí la famosa musitación de Keats' "La bellea és veritat, la veritat bellea". Es desijava que els quadros anaren una "idée", una idea plena i completa. Se sap que Bouguereau va dir que no pintaria "una guerra", sino que pintaria "la guerra". Molts quadros d'artistes acadèmics són simples alegoria de la naturalea en títuls com Amanecer, Vespradeta, Vore i Assaborir, en els que estes idees estan personificadas per una sola figura nueta, composta de tal manera que posa de manifest l'essència de l'idea.
La tendència artística s'orienta també cap a un major idealisme, contrari al realisme, en el sentit de que les figures representades es fan més simples i abstractes -idealizadas- per a poder representar els ideals que representen. Es tractava de generalisar les formes de la naturalea i subordinar-les a l'unitat i el tema de l'obra.
Ya que l'història i la mitologia es consideraven jocs o dialècticas d'idees, un terreny fèrtil per a importants alegoria, utilisar temes d'estes matèries es considerava la forma més séria de pintar. Es valorava una jerarquia de gèneros, creada originalment en el XVII, en la que la pintura d'història-temes clàssics, religiosos, mitològics, lliteraris i alegóricos- se situava en el cim, a continuació les pintura de gènero, despuix el retrat, la naturalea morta i el paisage. La pintura d'història també es coneixia com "gènero gran". Les pintures d'Hans Makart són a sovint drames històrics més grans que la vida, i va combinar açò en un historicismo en la decoració per a dominar l'estil de la cultura vienesa de el XIX. Paul Delaroche és un eixemple tipificador de la pintura històrica francesa.
Totes estes tendències es varen vore influïdes per les teories del filòsof Hegel, qui sostenia que l'història era una dialèctica d'idees contrapostes, que finalment es resolien en síntesis.
Cap a finals de el XIX, l'art acadèmic havia saturat la societat europea. Se celebraven exposicions en freqüència, sent la més popular el Saló de París i, a partir de 1903, el Saló d'Autumne. Estos salons eren acontenyiments a gran escala que atreen a multituts de visitants, tant natius com a estrangers. Es tractava tant d'un acontenyiment social com a artístic: 50.000 persones podien visitar-ho un sol dumenge, i fins a 500.000 podien vore l'exposició durant els seus dos mesos de duració. S'exponien mils de quadros, penjats des de baix del nivell dels ulls fins al sostre, d'una manera que ara es coneix com "estil de saló". L'èxit d'una exposició en el Saló era un sagell d'aprovació per a un artiste, ya que permetia vendre la seua obra a un número cada volta major de coleccionistes privats. Bouguereau, Alexandre Cabanel i Jean-Léon Gérôme varen ser figures destacades d'este món de l'art.
Durant el regnat de l'art acadèmic, les pintures de l'época Rococó, que anteriorment gojaven de poca popularitat, varen tornar a ser populars, i temes utilisats a sovint en l'art rococó com Eros i Psique varen tornar a ser populars. El món de l'art acadèmic també admirava a Raphael, pel idealidad de la seua obra, preferint-ho de fet a Miguel Ángel.
L'art acadèmic en Polònia va florir baix Jan Matejko, que va establir l'Acadèmia de Belles arts de Cracovia. Moltes d'estes obres poden vore's en la Galeria d'Art Polac de el XIX en Sukiennice de Cracovia.
L'art acadèmic no només va tindre influència en Europa Occidental i Estats Units, sino que també la va estendre a atres països. L'entorn artístic de Grècia, per eixemple, va estar dominat per les tècniques de les acadèmies occidentals a partir de el XVII: açò es va fer evident primer en les activitats de l'Escola Jónica, i més vesprada es va accentuar especialment en les albors del Escola de Munich. Lo mateix va ocórrer en les nacions d'Amèrica Llatina, que, degut a que les seues revolucions seguien el model de la Revolució Francesa, varen tractar d'emular la cultura francesa. Un eixemple d'artiste acadèmic llatinoamericà és Ángel Zárraga de Mèxic.
Formació acadèmica
[editar | editar còdic]
Els jóvens artistes passaven quatre anys en rigorosa formació. En França, només els estudiants que aprovaven un examen i duyen una carta de recomanació d'un célebre professor d'art eren acceptats en l'escola de l'acadèmia, l'École dones Beaux-Arts. Els dibuixos i pintures de nuets, cridats "académies", eren els elements bàsics de l'art acadèmic i el procediment per a deprendre a fer-los estava clarament definit. En primer lloc, els estudiants copiaven gravats d'escultures clàssiques, familiarizándose en els principis del contorn, la llum i l'ombra. La còpia es considerava crucial per a la formació acadèmica; copiant obres d'artistes del passat s'assimilaven els seus métodos de creació artística. Per a alvançar al següent pas, i a cada u dels successius, els estudiants presentaven dibuixos per a la seua evaluació.
Si ho aprovaven, dibuixaven a partir de mòles d'escayola de famoses escultures clàssiques. Només despuix d'adquirir estes habilitats es permetia als artistes entrar en les classes en les que posava un model viu. La pintura no es va ensenyar en la École dones Beaux-Arts fins al cap de 1863. Per a deprendre a pintar en pinzell, l'alumne devia demostrar primer el seu domini del dibuix, que es considerava la base de la pintura acadèmica. Només llavors podia incorporar-se a l'estudi d'un acadèmic i deprendre a pintar. A lo llarc de tot el procés, els concursos en un tema predeterminat i un periodo de temps concret medien el progrés de cada estudiant.
El concurs d'art per a estudiants més famós era el Prix de Rome. El guanyador del Prix de Rome obtenia una beca per a estudiar en l'escola de la Vila Médici de Roma durant un màxim de cinc anys. Per a concursar, l'artiste devia ser de nacionalitat francesa, varó, menor de 30 anys i fadrí. Devia complir els requisits d'accés de la École i contar en el respal d'un professor d'art de renom. El concurs era agotador, en vàries etapes abans de la final, en la que 10 concursants es recloïen en estudis durant 72 dies per a pintar els seus quadros d'història definitius. El guanyador tenia assegurada una exitosa carrera professional.
Com ya s'ha dit, expondre en èxit en el Saló era un sagell d'aprovació per a un artiste. Els artistes solicitaven al comité encarregat de penjar els quadros una colocació òptima "en la llínea", és dir, a l'altura dels ulls. Una volta inaugurada l'exposició, els artistes es queixaven de que les seues obres estigueren massa altes. L'últim guany de l'artiste professional era ser elegit membre de la Académie française i tindre dret a ser conegut com a acadèmic.
Artistes lligats a l'Academicisme
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Academicisme [1] archivat en Wayback Machine.. Enciclopédia Itaú Cultural d'Arts Visuais. Atualizado em 29/12/2008
- ↑ Academic Art Style. Encyclopedia of Irish and World Art
- ↑ Schwarcz, Lilia Moritz. O Sol do Brasil: Nicolas-Antoine Taunay i les desventuras dels artistes francesos en la cort de d. João. São Paulo: Companhia dones Lletres, 2008. pp. 65-66
- ↑ Acadèmia d'Art de Roma. Encyclopedia of Irish and World Art
- Étienne Souriau, Diccionari Akal d'estètica, Madrit, Akal (Akal Diccionaris, 18), 1998, págs. 20-21. ISBN
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Academicisme.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «academicismo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.