El seu nom prové de la paraula quechua "chacu", que fa referència a un tipo de caça que practicaven històricament les comunitats indígenes de la regió.[1]
Orográficamente constituïx la partix nort de la planura chaco-pampeana que es caracterisa per un relleu de formes prou planes. Es desenrolla per baix de la cota de 500 m s. n. m. i presenta una suau pendent general cap al surest. Presenta zones deprimides com el Pantanal o els Esteros del Iberá.
El clima i la topografia del Chaco varien a lo llarc del territori, per la qual cosa s'ha fet la següent classificació:
Chaco humit i subhúmedo: es caracterisa per tindre un clima subtropical càlit. Les pluges tenen una major diversitat biològica. La majoria dels rius del Gran Chaco es troben en esta regió.
Chaco semiárido: és una planicie que ocasionalment presenta en la zona nort la presència de rius o estanys.
Chaco àrit: és la zona més seca de tota la regió. La seua vegetació està constituïda per xerófilas i xares.
Chaco serrà: dins de la seua vegetació s'alternen boscs en espècies subtropicales (com els quebrachos) en pasturages.
Encara que cultivat des dels primers assentaments espanyols en el XVI, el Chaco Suramericà va albergar solament àrees agrícoles aïllades i molt menudes fins a la década de 1970 (Morello et al. 2005). Des de llavors, els mercats cada volta més globalizado i els preus creixents dels grans varen contribuir a disparar la taxa d'expansió agrícola, en 16 % del sol baix cultiu a l'any 2000.
