Anar al contingut

Arquitectura tallada en la roca en Índia

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Barabar Caves - Inside Sudama Cave (9227379552).jpg
Les parets casi perfectes de les coves de Barabar es varen excavar en la roca dura i es varen polir fins a conseguir un efecte espill ca. 250 a. C., data de les inscripcions d'Ashoka.[1]
Archiu:AJANTA CAVES - C.SHELARE (2).jpg
Cova 19, Ajanta, una sala chaitya de el Plantilla:DC
Archiu:Kailasha Temple, Ellora.jpg
Temple de Kailāsantātha o Kailash, cova 16 de les coves de Ellora, obra de Krishna I (r. 756-773 CE), del Imperi rashtrakuta

La arquitectura tallada en la roca de l'Índia, també arquitectura rupestre, es referix a les construccions excavades o esculpidas en coves, grutas o parets rocoses per les civilisacions antigues de l'Índia, la més variada i que es troba en major abundància en eixe país que en qualsevol atre país del món.[2] l'arquitectura tallada en la roca és la pràctica de crear una edificació tallant en la roca natural sòlida, retirant la roca que no forme part de l'edificació, fins que l'única roca que quede conforme els elements arquitectònics de l'interior excavat. L'arquitectura índia tallada en la roca és en la seua majoria de naturalea religiosa.[3][4]

Hi ha més de 1500 edificacions conegudes tallades en la roca en el país, la majoria adornades en exquisites talles de pedra i moltes d'elles alberguen obres d'art d'importància mundial. Eixes edificacions antigues i medievals representen guanys significatius de l'ingenieria estructural i de l'artesania.[5]

En l'Índia, les coves han segut considerades des d'antic com a llocs sagrats, condició que varen mantindre les coves engrandides o fetes per el home, tan sagrades com les coves naturals. El santuari en totes les edificacions religioses índies, inclús en les independents, era dissenyat per a tindre en ell la mateixa sensació que en una cova, sent generalment dependències chicotetes i obscures, sense llum natural.[6] L'arquitectura més antiga en roca es troba en les coves de Barabar, en l'estat de Bihar, que varen ser construïdes al voltant de el sigle a. C. i dedicades personalment per Ashoka ca. 250 a. C..[7] Ya mostren un nivell sorprenent de habilitat tècnica, sent la roca de granit extremadament dura tallada segons formes geomètrica i polida per a obtindre un acabat tipo espill.[8] Originalment, provablement hi hauria edificacions de fusta associades que s'haurien deteriorat en el temps i de les que no queden restants. S'han trobat numerosos relleus en roca, escultures en relleu tallades en les cares de roca, fòra de les coves o en atres llocs.


Provablement per la caiguda en el sigle a. C. del Imperi maurya i a les persecucions del budisme baix Pushyamitra Sunga, molts budistes es varen mudar a la replanell del Decán baix la protecció de la dinastia Andhra, canviant aixina l'esforç de construcció de coves cap a l'Índia occidental: un enorme esforç per crear coves religioses (generalment budistes o jainistas) va continuar fins a el sigle a. C., que va culminar en les coves de Karla o les coves de Nasik.[8] Eixes coves generalment varen seguir una planta absidial disponent una estupa en la part posterior per a les chaityas, i una planta rectangular en celes circumdants per als viharas.[8] Numerosos donants varen proporcionar els fondos per a la construcció d'estes coves i varen deixar inscripcions donativas, inclosos alguns llaics, membres del clero, funcionaris governamentals i inclús estrangers com Yavanas (indogriegos), que representen aproximadament el 8% de totes les inscripcions.[9]

Històricament, els artesans duyen alvance elements del disseny de la fusta en els seus temples tallats en la roca: hàbils artesans tallaven les roques per a imitar la textura, les vetes i l'estructura de la fusta. Els temples més antics inclouen les coves de Bhaja, les coves de Karla, les coves de Bedse, les coves de Kanheri i algunes de les coves de Ajanta. Les relíquies trobades en eixes coves sugerixen una conexió entre lo religiós i lo comercial. Se sap que els misionero budistes haurien acompanyat als comerciants en les concorregudes rutes comercials internacionals a través de l'Índia. Alguns dels temples de coves més suntuosos, encarregats per comerciants adinerats, incloïen pilars, arcs i elaborades fronteres. Es varen fer durant el periodo en que el comerç marítim va prosperar entre l'Imperi romà i el surest asiàtic.[10]

La construcció de coves desapareixeria despuix de el Plantilla:DC, possiblement pel sorgiment del budisme Mahayana i a l'intensa producció arquitectònica i artística associada en Gandhara i Amaravati.[8] La construcció de coves reviurà breument en el Plantilla:DC, en talles més sofisticades, en els magnífics guanys d'Ajanta[11] i d'Ellora. El temple monolític de Kailash es considera el cenit d'este tipo de construcció, l'últim i més espectacular temple excavat en la roca.[12]

Finalment les coves desapareixeran de forma generalisada quan el hinduismo va reemplaçar al budisme en el subcontinent, i els temples exents es varen fer més freqüents.[7][8] Varen continuar alguns eixemples en coves fins a el XII, pero l'arquitectura tallada en roca es va convertir en casi totalment de naturalea estructural. És dir, les roques es varen tallar en blocs i es varen usar per a construir edificacions independents.

L'arquitectura tallada en roca també es va desenrollar en l'aparició de baoris en l'Índia, que daten de 200 a 400 d. C.[13] Posteriorment, es va portar a terme la construcció de pous en Dhank (550-625) i estanys escalonats en Bhinmal (850-950).[13]


Cuevas naturals primerenques

[editar | editar còdic]
Archiu:Sattapanni.jpg
Cova Saptaparni, lloc de retir de Buda

Les coves més antigues utilisades pels humans eren coves naturals que ocupaven o usaven per a una varietat de propòsits, com a santuaris i refugis. Les evidències sugerixen que les coves varen ser ocupades per primera volta, i llaugerament alterades, durant els periodos paleolític i mesolítico, fins a aproximadament 6000 a. C.. Eixos canvis no són considerats com a arquitectura. Els eixemples primers varen incloure la decoració de roques colgantes en dissenys tallats en la roca.[14] Els refugis rocosos de Bhimbetka, ara declarats com Patrimoni de l'Humanitat per l'UNESCO, estan ubicats en la vora de la replanell del Decán, a on la forta erosió ha deixat massius afloraments de arenisca. Els investigadors han trobat ferramentes primitives i pintures rupestres decoratives fetes per humans en les moltes coves i grutas de l'àrea.[15]

Durant l'época de Buda (ca. 563/480 o ca. 483/400 a. C.), els monges budistes també tenien la costum d'usar coves naturals, com la cova Saptaparni, al suroest de Rajgir, Bihar.[16][17] Molts creuen que va ser el lloc en el que Buda va passar algun temps abans de la seua mort,[18] i a on es va celebrar el primer concilie budiste despuix de la mort de Buda (paranirvana).[16][19][20] El mateix Buda també va usar la cova de Indrasala per a la meditació, començant una tradició d'usar coves, naturals o fetes per el home, com a retirs religiosos, que duraria més d'un mileni.[8]

Cuevas artificials de l'Índia oriental (sigles III-II a. C.)

[editar | editar còdic]
Archiu:Lomas Rishi entrance.jpg
La famosa porta tallada de Lomas Rishi, en una de les coves de Barabar, datada ca. 250 a. C., que mostra els primers relleus mauryas coneguts.

En el sigle a. C., va començar a desenrollar-se l'arquitectura índia en la roca, iniciant-se en les coves de Barabar, hui en l'estat de Bihar, ya altament sofisticades i patrocinades per l'estat, dedicades personalment per Ashoka al voltant de l'any 250 a. C..[7] Estes coves artificials mostren un elevat nivell de competència tècnica, havent segut tallada l'extremadament dura roca de granit de forma geomètrica i polida fins a obtindre un acabament similar a un espill.[8] Hi ha una atra cova en l'estructura i qualitats de poliment de les coves de Barabar, pero sense cap inscripció, la cova de Sitamarhi, a 20 km de Rajgir i a 10 km al suroest d'Hisua, també datada en l'época de l'Imperi maurya. És més chicoteta que les coves de Barabar, medix solament 4.91x3.43 m, en una altura de sostre de 2.01 m. L'entrada també és trapezoidal, com en les coves de Barabar.[21]

Finalment, les coves jainitas de Sò Bhandar en Rajgir, datades generalment en els sigles II-IV, compartixen una àmplia estructura que recorda a les coves de Barabar, en algunes chicotetes àrees de polida irregular, lo que du a alguns autors a sugerir que realment pogueren ser contemporànees, i inclús anteriors, a les coves de Barabar, i que serien un precedent i un pas evolutiu cap a estes.

Al surest de Bihar, les coves de Udayagiri i Khandagiri, parcialment naturals i parcialment artificials, es varen excavar prop de la ciutat de Bhubaneswar, hui en l'estat d'Odisha. Les coves estan situades en dos tossals adjacents, Udayagiri i Khandagiri, mencionades com Kumari Parvat en l'inscripció Hathigumpha. Són una série de coves finament tallades i ornadas construïdes durant el sigle a. C.[22] Es creu que la majoria d'eixes coves varen ser excavades com a blocs residencials per als monges jainistas durant el regnat del rei Kharavela.[23] Udayagiri significa «tossal de l'amanecer» i té 18 coves, mentres que Khandagiri té quinze coves.[24]

Vore també

[editar | editar còdic]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Ashoka in Ancient Índia by Nayanjot Lahiri p. 231
  2. ↑ «History of Architecture – Early civilizations». historyworld.net. Consultat el 18 de decembre de 2006.
  3. ↑ Kamiya, Takeo. «Introduction to Indian Architecture». indoarch.org. Archivat des d'el original, el 6 de novembre de 2006. Consultat el 18 de decembre de 2006.
  4. ↑ Nangia, Ashish. «Indian Roc-cut Architecture by Ashish Nangia». www.boloji.com. Archivat des d'el original, el 14 de giner de 2010. Consultat el 17 d'octubre de 2009.
  5. ↑ «10 most amazing ancient roc cut structures in Índia». Wondermondo.
  6. ↑ Michael, George (1988). The Hindu Temple, Chicago, Illinois: University of Chicago, pp. 69, 82. ISBN 0-226-53230-5.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 Chandra, Pramod (2008), South Asian arts, Encyclopædia Britannica.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 8,6 Buddhist Architecture, Lee Huu Phuoc, Grafikol 2009, p.97-99
  9. ↑ Buddhist architecture, Lee Huu Phuoc, Grafikol 2009, pp. 98–99
  10. ↑ Keay, John (2000). Índia: A History, New York: Grove Press, pp. 103, 124–127. ISBN 0-8021-3797-0.
  11. ↑ «Ajanta Caves» (en en).
  12. ↑ Rajan, K.V. Soundara (1998). Roc-cut Temple Styles', Mumbai, Índia: Somaily Publications, pp. 9–10, 23, 160–161. ISBN 81-7039-218-7.
  13. ↑ 13,0 13,1 Livingston & Beach, xxiii
  14. ↑ «Prehistoric Roc Art». art-and-archaeology.com. Consultat el 17 d'octubre de 2006.
  15. ↑ «Roc Shelters of Bhimbetka». Consultat el 20 de decembre de 2006.
  16. ↑ 16,0 16,1 Paul Gwynne. seu8nDwAAQBAJ&pg=PA51 World Religions in Practice: A Comparative Introduction, Wiley, pp. 51–52. ISBN 978-1-118-97228-1.
  17. ↑ Jules Barthélemy Saint-Hilaire (1914). The Buddha and His Religion, Trübner, pp. 376–377.
  18. ↑ Digha Nikaya 16
    • Archivat el 31 de agost de 2018 archivat en Wayback Machine., Maha-Parinibbana Sutta, Last Days of the Buddha, Buddhist Publication Society
  19. ↑ Kailash Chand Jain (1991). Lord Mahāvīra and His Claves, Motilal Banarsidass, p. 66. ISBN 978-81-208-0805-8.
  20. ↑ Chakrabartia, Dilip K. “Rājagriha: An early historic site in East Índia”. World Archaeology 7 (3): 261–268. doi:10.1080/00438243.1976.9979639.
  21. ↑ Gupta, The roots of Indian Art, p.194-
  22. ↑ Bhargava, 2006, p. 357.
  23. ↑ Krishan, 1996, p. 23.
  24. ↑ Pandya, 2014, p. 6.

Referències

[editar | editar còdic]
L'artícul de la Wikipedia en anglés arreplega les següents referències:
  • Dehejia, V. (1972). Early Buddhist Roc Temples. Thames and Hudson: London. ISBN 0-500-69001-4.
  • Rajan, K.V. Soundara (1998). Roc-Cut Temple Styles. Somaiya Publications: Mumbai. ISBN 81-7039-218-7


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Arquitectura_tallada_en_la_roca_en_Índia&oldid=873280»