Arslan Tash

Arslan Tash (del turc Arslan, lleó + Taş, pedra), l'antiga Hadāla teua, és un jaciment arqueològic en el nort de Síria, en la governació d'Alep, situada a uns 30 km a l'est del Éufrates i propenca a la ciutat de Kobane (Ain al-Arab).

Història

La ciutat va ser el centre d'un regne arameo de l'Edat del Ferro, que va ser conquistat pels assiris en el IX El lloc inclou un palau assiri tardà, un santuari d'Ishtar i d'un temple helenístico. L'assentament està rodejat per una muralla les portes de la qual estan adornats en lleons de pedra.

De la ciutat se sap que va ser anexionada a Asiria en l'any 857 a. C. per obra de Salmanasar III, despuix d'una expedició militar que va culminar en la deportació del mateix rei Ahuni. De la seua fase d'autonomia queden algunes escultures, entre les que està una estela en l'image del deu de la tempestat que cavalca un bou i blande un raig, obra del mateix taller de la série de Suhi i Katuwa de Karkemish.

Les inscripcions demostren que, a pesar del nom arameo, la ciutat va estar baix gestió luvita. Al començament de el XI pertany el desenroll en la conformació de la ciutat baixa, l'anell semicircular de murs, la ciutadella desplaçada sobre el Éufrates i els grans lleons com a decoració i vigilància de les portes.

Despuix de la conquista asiria de Arslan Tash, es va convertir en la residència del governador Shamsi-ilu (durant el regnat de Tiglatpileser III). Allí es va construir un palau proveït de pintures per a celebrar les empreses del governador.

Arqueologia

Erro al crear miniatura:

Mapa dels apartaments privats en el palau assiri.

El lloc de Arslan Tash va ser estudiat per primera volta en 1836 per una missió dirigida per Francis Rawdon Chesney. La primera excavació de el XIX va ser dirigida per l'arqueòlec francés François Thureau-Dangin pel museu del Louvre en dos breus campanyes en 1928.

En 2007 i 2008 els treballs d'excavació varen ser recomençats en les campanyes realisades per un equip conjunt de l'Universitat de Bolonya i de la Direcció general d'antiguetats i museus de Síria, dirigida per Anas al-Khabour i Sheila Carter. Cada sessió durava una semana i l'última també va incloure un treball geofísico.

Les excavacions varen confirmar l'identificació de la ciutat de Hadāla teua, coneguda per fonts asirias, de la que pronte va ser treta a la llum la muralla de planta rectangular, en tres portes i un palauet assiri provincial datable de mitan de el VIII Junt al palauet va ser descobert un edifici, del com es varen extraure numeroses llastres ebúrneas de decoració i parts del mobiliari, del tipo de les trobades per Austen Henry Layard i William Kennett Loftus en Nimrud i per Paul-Émile Botta en Khorsabad i que més vesprada Richard David Barnett va atribuir a dos escoles diferents; la primera fenicia i la segona del nort de Síria).

Les peces de marfil

Erro al crear miniatura:

Placa de marfil.

Els descobriments més importants de Arslan Tash són les peces de marfil d'extraordinària calitat artística que es varen trobar durant l'expedició de 1928, dins d'un palau més antic que el palau del periodo neoasirio, que data de el IX . Segons la llei de l'época varen ser repartits entre el Museu Arqueològic d'Alep i el Museu del Louvre, llevat la part que es va acabar en el mercat clandestí (provablement a causa de les excavacions no autorisades) i que està repartida entre vàries atres museus.

Els marfil trobats en Arslan Tash (que varen acabar donant nom a l'estructura que els havia tingut sepultats durant tants sigles: Edifici dels marfil) pertanyen a abdós escoles. En efecte, allí apareixen també les escenes de tipo egipcíac i les composicions heràldiques ben equilibrades en bajorrelieve, típiques de la tradició fenicia (en temes com els genis alados que subjecten el papir sobre el que està Maat, o el jove Horus ent moltons alados), com el relleu més alt i cromàtic de Síria septentrional, documentat ací per un sola llastra, que representa en este cas específic a un dignatario. Els estudiosos han individualisat entre estos marfil testimonis d'una tercera escola, sursiria, en provable sèu en Damasc. Es tracta de variants de tipo fenicio, en composicions menys elegants i formes més bastes. L'atribució en este cas es voria confirmada per un fragment ebúrneo no esculpido que du la dedicatòria en arameo al senyor Haza-el, potser identificable en un sobirà de Damasc contemporàneu de Salmanasar III. Si aixina fora, el lot constituiria, com els de Nimrud i Khorsabad, part d'un botí obtingut pels assiris durant la conquista de Síria i reunit en el centre provincial de Khadalu. Açò confirmaria l'importància de la ciutat com alvançada, importància ya testimoniada per la presència en el lloc d'un temple de la deesa Ishtar del que provenen estàtues de lleons, de bous i de divinitats de pur estil assiri.

Els amulets de Arslan Tash són trossos més menuts l'autenticitat dels quals es disputa.

Relleus de les portes

Els relleus de Arslan Tash són bajorrelieves de hòmens i animals en les portes de la ciutat i del temple. La datació dels relleus és confusa, encara que un conté una inscripció de Tiglatpileser III del Imperi neoasirio.

Bibliografia

• VV.AA. (1988). «Arslan Tash i l'expansió de la potència síria», Arqueologia de les ciutats perdudes, Barcelona: Planeta De Agostini. ISBN 84-395-0686-4.