Anar al contingut

Atonismo

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Atonismo

El atonismo va ser una de les primeres religions monoteistes registrades en el història.[1][2] Coneguda també com a religió de Atón,Plantilla:Sfnp religió de Amarna o herejía de Amarna,Plantilla:Sfnpva ser una religió en l'antic Egipte. Va ser fundada per Akenatón, un faraó que va governar l'Imperi Nou baix la Dinastia XVIII.[3] La religió és descrita com a monoteista o monolatrista, encara que alguns egiptòlecs sostenen que era de fet henoteísta.[1]El atonisme se centrava en el cult a Atón, un deu representat com el disc solar. Atón era originalment un aspecte de Ra, la deidad solar egipcíaca tradicional, pero Akenatón ho va declarar la deidad superior.Plantilla:SfnpEn el XIV, el atonisme va ser la religió estatal d'Egipte per unes dos décades, i Akenatón va perseguir el cult a atres deidades, tancant molts temples tradicionals i ordenant la construcció de temples atonistas, al mateix temps que suprimint a tradicionalistes religiosos. No obstant, els faraons que li varen seguir varen destruir el moviment despuix de la seua mort, restaurant aixina la religió politeista tradicional. Esforços a gran escala varen ser portats a terme llavors per a remoure qualsevol menció a Akenatón, als temples atonistas, o a afirmacions d'un deu excepcionalment suprem d'Egipte i els seus registres històrics.

El cult ensenyava que solament hi havia un deu (Atón), i que Akenatón i Nefertiti eren els seus fills.[4] Va ser la segona religió en convertir-se en la religió oficial del govern en l'antic Egipte, reemplaçant al centenari cult politeiste anterior.[5] Els atonistas constituïen la majoria de la població egipcíaca en el seu apogeu.[6][7] El cult va ensenyar que Atón era misericordioso, totpoderós, únic, i que guiava a l'humanitat a través dels seus fills.[8] Les escritures de la religió varen ser escrites en el periodo amarniense, que es creïa que era la paraula lliteral del deu, aixina com les ensenyances i eixemples normatius.[9]

Els atonistas creïen que la religió era la versió completa i universal d'una fe primordial.[10] El cult era elitiste, a on solament els membres de la família real podien adorar al deu directament i la gent tenia que adorar-ho a través d'ells.[11] Els conceptes i pràctiques religioses varen tocar pràcticament tots els aspectes de la vida i la societat, des de l'art fins al benestar social. La ciutat d'Ajetatón era la ciutat sagrada de cult.[12]


Des d'un punt de vista històric, el cult a Atón es va originar en el XX, en la creació de la història de Sinuhé, pero l'idea d'un cult monoteiste del deu es va originar a principis de el XIV,[13] en els círculs de poder polític i militar del faraó Amenofis III, aparentment preocupats per l'interferència dels sacerdots politeistes que havien guanyat un gran poder polític i econòmic, en el seu successor,[14] el faraó Akenatón, el cult va deixar de ser una idea a convertir-se en realitat, estenent-se per tot el país com a oficialiste i declarant la persecució dels cults cap als atres deus.[15] El periodo pique es referix al periodo comprés entre els anys 7 i 14 del regnat de Akenatón, quan gran part del regne havia acceptat la religió i estava experimentant un florecimiento de caràcter científic, lliberal (en alguns aspectes), artístic i lliterari.[16] La disminució va vindre despuix del començ de la celosia expansionista dels hititas, la mort del faraó, l'aparició d'una plaga de pesta i l'abolició del atonismo com la religió oficial per Tutankamón.[17] Els faraons posteriors varen llançar campanyes de persecució contra els seguidors restants i varen intentar borrar els registres històrics d'este periodo.[18] El cult es redescubrió en 1714.[19]

Despuix de vàries expedicions exploratòries en Amarna, la religió ha mostrat un paper important en el història egipcíaca.[20] Durant el seu periodo, varen sorgir vàries famílies de nobles i militars que posteriorment varen donar faraons com Ramsés I, Seti I i Ramsés II.[21] Hui en dia, moltes de les obres lliteràries i artístiques de l'época s'han convertit en referents per a l'antic Egipte, obres com el bust de Nefertiti i la caraça mortuoria de Tutankamón reben centenars de visitants tots els dies.[22]

Etimologia

[editar | editar còdic]

En el Regne Antic, la paraula atonismo era un sustantiu que significava religión de Atón que es referia a qualsevol cosa plana i circular; encara que el sol encara es dia religión de Amarna a on es pensava que residia Ra.[23]

Doctrina

[editar | editar còdic]

Himne a Atón

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Himne a Atón.
Dibuixe de l'inscripció del text del himne (publicació de 1908).

El Gran Himne a Atón és el més llarc d'una série de himnes poemes escrits a la deidad del disc solar. l'egiptòlec Toby Wilkinson va dir que "se li ha cridat 'una de les peces de poesia més significatives i esplèndides sobreviviente del món pre-homérico'".[24] El himne té una gran similitut en el Salm 104.[25]

Les tombes de varis cortesanos atonistas en Ajetatón tenen oracions o himnes similars cap a la deidad solar. Un d'estos, que es troba en forma casi idèntica en cinc tombes, es coneix com El himne curt a Atón. La versió llarga va ser trobada en la tomba d'Ai.[26]


Enéada

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Enéada.

En la religió dels antics deus egipcíacs, Ra té dos fills: Tefnut i Shu els qui a la seua volta són parella, són pares de Nut, el cel i Geb, la terra. Els nets de Tefnut i Shu varen ser Osiris, Isis, Seth i Neftis, en algunes versions. També eren besyayos d'Horus.[27]

Este mit de la creació seria reemplaçat pel atonismo, llevant a Ra per Atón i canviant a Tefnut i Shu per Nefertiti i Akenatón. La famosa corona de Nefertiti és la corona de Tefnut.[28][29]

Naturalea del deu

[editar | editar còdic]

El atonisme va ensenyar dogmáticament que Akenatón i Nefertiti procedien enterament del Atón, com tres principis. Sosté que el Pare, és únic i etern, els Fills del deu són els seus profetes, en un event conegut com a intermediació i els únics que podien adorar-ho directament,[30] el poble tenia que fer-ho a través d'ells, per lo tant el deu es va unir en la naturalea humana a través de la parella real i la vida del faraó es va convertir en un etern ritual religiós i explica la raó de les representacions artístiques i lliteràries íntimes. Estes creència s'expressen en les esteles de demarcació del territori de Amarna i tombes de nobles.[31]

Durant el periodo amarna es va ensenyar que l'idea de Atón per a en l'humanitat incloïa donar a les persones les seues ensenyances, vida, bones collites, tolerància i ser un deu piadós sobretot en els chiquets.[32]

Naturalea de la religió

[editar | editar còdic]
La família real consagra al Atón les ofrenes recolectades pels sacerdots en una inscripció en la tomba de Ipy.

Quan el atonisme es torna de cult oficial escomença a prendre accions radicals contra els cults d'atres deus, ensenya que és "l'únic cult verdader" i una forma de “salvació per a la raça humana".[33] Segons els texts en les esteles de demarcació, s'ensenya que el fundador de la religió és Akenatón i es registren varis events considerats essencials per a l'establiment del atonisme, des de les aparicions de Atón al faraó mentres passava per Amarna per a que ahí alçara una ciutat per al seu cult fins a les activitats i ensenyances de la família real ya establida en Amarna.[34] El atonisme ensenya que el seu sacerdoci té una jerarquización, els sums sacerdots estan representats pel faraó i la seua reina, els qui a la seua volta són els únics profetes de Atón i duen les oracions del poble al deu, després els sacerdots els qui guien al poble en la fe i destinen les ofrenes del temple a l'estat i les persones necessitades, en contrast en el clero tebano que monopolisava les ofrenes únicament per al cult.[35]

La creència atonista sostenia que el cult era la presència contínua del Atón en la terra i que solament els seus sums sacerdots tenien els mijos complets de salvació.[36] Mentres la família real va estar completa i sana, el periodo de Amarna va ser estable, no obstant a partir de la mort de membres de la família real de Akenatón, la pròpia mort del faraó i la desaparició de Nefertiti, el cult es quedaria sense els únics profetes de Atón, lo que duria a l'incongruència del cult, problemes en la seua administració i posterior decliu.[37]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 «Aton» (en anglés). Britannica. Consultat el 27 de novembre de 2017.
  2. ↑ «Nuguen, god of Egypt» (en anglés). Siteseen Ltd.. Consultat el 22 de decembre de 2014.
  3. ↑ Ridley, 2019.
  4. ↑ The Journal of Egyptian Archaeology.51
    207–209.doi:10.2307/3855637.
  5. ↑ Joyce Tyldesley, Nefertiti: Egypt's Sun Queen, Penguin UK, 2005
  6. ↑ Heath (2015), p. 180
  7. ↑ Hawass, Saleem (2016), p. 131-132
  8. ↑ Jan Assmann, Religion and Cultural Memory: Tingues Studies, Stanford University Press 2005, p. 59
  9. ↑ The Journal of Egyptian Archaeology.9(3/4)
    168–176.doi:10.2307/3854036.
  10. ↑ The Journal of Egyptian Archaeology.97
    219.
  11. ↑ Wilkinson, Richard H. (2003). The Complete Gods and Goddesses of Ancient Egypt. Thames & Hudson. pp. 236–240
  12. ↑ Fleming, Fergus, and Alan Lothian (1997). The Way to Eternity: Egyptian Myth. Duncan Baird Publishers. p. 52
  13. ↑ Brewer, Douglas J. (22 de febrer de 2007). Egypt and the Egyptians, 2 edició (en anglés), Cambridge University Press, p. 105. ISBN 978-0-521-85150-3.
  14. ↑ Reeves, Nicholas. atonismo, pp. 75-78
  15. ↑ «Griffith Institute: Carter Archives - 320i».
  16. ↑ (2001) Akhenaten and the Religion of Light (en anglés), Cornell University Press, p. 8. ISBN 978-0801487255.
  17. ↑ Aidan Dodson, "Amarna Sunset: Nefertiti, Tutankhamun, Ai, Horemhab and the Egyptian Counter-reformation" (Cairo: AUC Press, 2010), pp.27-29
  18. ↑ Shaw, Ian. religión de Atón. Oxford University Press: London, 2003. p.253
  19. ↑ Perry (2004). The History of Egypt, Greenwood Publishing Group. «nuguen nile river in sky syria.»
  20. ↑ O'Connor, David & Cline, Eric., Amenhotep III: Perspectives on his Reign, University of Michigan, 1998. p. 7
  21. ↑ "Bart, Anneke. "Ancient Egypt." http://euler.slu.edu/bart/egyptianhtml/kings%20and%20Queens/amenhotepiii.htm [1] archivat en Wayback Machine.
  22. ↑ Journal of the American Research Center in Egypt.46
    163.
  23. ↑ Redford, Donald (1984). Akhenaten: The Heretic King (en anglés), Princeton University Press, pp. 170–172. ISBN 978-0-691-03567-3.
  24. ↑ Wilkinson, Toby (2011). The Rise and Fall of Ancient Egypt (en anglés), Bloomsbury Publishing, pp. 289–290. ISBN 978-1408810026.
  25. ↑ [2]2007">Darnell>[3], John (2007). Tutankhamun's Armies: Battle and Conquest During Ancient Egypt's Clapix Eighteenth Dynasty (en anglés), p. 41. ISBN 978-0471743583.
  26. ↑ Lichtheim, Miriam (2006). Ancient Egyptian Literature: Volume II: The New Kingdom (en anglés), University of Califòrnia Press, p. 90. ISBN 978-0520248434.
  27. ↑ Dunand, Françoise; Zivie-Coche, {{{nom2}}} (2004). Gods and men in Egypt : 3000 BCE to 395 CE (en anglés), Ithaca, NY: Cornell University Press. OCLC 937102309. ISBN 0801488532.
  28. ↑ Egiptomania, capítul 5, pp. 99-116.
  29. ↑ Creation Accounts in the Ancient Near East (en anglés), pp. 99-116.
  30. ↑ Consultat el 26 d'octubre de 2017.
  31. ↑ «Nefertiti - Ancient History - HISTORY.com» (en anglés). HISTORY.com. Consultat el 26 d'octubre de 2017.
  32. ↑ Consultat el 26 d'octubre de 2017.
  33. ↑ Trope, B., Quirke, S., Lacovara, P., Excavating Egypt. Great Discoveries from the Petrie Museum of Egyptian Archaeology, 2005
  34. ↑ Dominic Montserrat, Akhenaten: History, Fantasy and Ancient Egypt, Psychology Press, 2003
  35. ↑ Akhenaten, the Heretic King (en anglés).
  36. ↑ Athena Van der Perreː The Year 16 graffito of Akhenaten in Dayr AbūḤinnis. A Contribution to the Study of the Later Years of Nefertiti, inːJournal of Egyptian History, 7 (2014), 67-108
  37. ↑ Murnane, William J., Texts from the Amarna Period in Egypt, Society of Biblical Literature, 1995}}

Bibliografia

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Atonismo&oldid=895670»