Azofa
Azofa és la denominació de la comarca que s'estén des del sur de Valverde fins a La Pinada en l'illa d'El Ferro (Canàries), comprenent l'ala que va des del marge oriental de Nisdafe fins a la costa, i que ve a completar l'àrea de poblacions que s'establixen entorn al replanell central herreña.
Comprén un conjunt de caserius que a lo llarc de huit quilómetros, i en direcció nort-sur, es localisen de la següent manera: Tiñor, Sant Andrés, Les Roses, Els Plans, La Torre, La Laja-Tajace, Tajace d'Avall i Isora. L'altura mija d'estos caserius és superior als del marge nort de Nisdafe, puix oscila entre els 800 m s. n. m. de Isora i els 1050 m s. n. m. de Sant Andrés, ya casi en l'interior del replanell. Este últim és el poble més alt de l'illa.
El seu àmbit s'ha vist reduït i en freqüència s'utilisa més el nom de cada localitat que el del conjunt, puix en realitat s'ha trencat l'unitat comarcal des del punt de vista humà.[1]
Etimologia
[editar | editar còdic]El nom de Azofa es deriva, per extensió, de la font més important de l'illa, que està en les proximitats de Isora, a una cota d'uns 700 m s. n. m. Per la falta d'aigua en l'illa, el naixent va aplegar a tindre ordenances per a la seua conservació i aprofitament. A pesar d'açò, solament es tracta d'una típica font de almagre, una chicoteta capa impermeable que rezumaba l'aigua suficient per a paliar les dificultats dels veïns.
La denominació, segons indica l'historiador de el XVI Juan de Abreu Galindo, procedix de la veu aborigén Açof, que significava riu.
Geografia
[editar | editar còdic]
La part septentrional de Azofa s'estén des del sur de Valverde fins a la Hondura. Esta àrea presenta com a característica diferenciadora l'aflorament dels materials més antics de l'illa i l'escàs poblament. Al no haver segut recoberta l'alvertent per materials volcànics recents, l'erosió ha tingut més temps per a actuar, lo que unit a la forta pendent ha fet que es troben ací els majors barrancs herreños, entre els que destaca el de Tiñor.
En este tram norteny, que s'estén per uns cinc quilómetro al sur de Valverde, solament existix el núcleu de Tiñor.
A mig camí entre la capital insular i Tiñor es troba la Caldereta de Valverde, cràter volcànic d'orige explosiu, de forma elíptica i en eix major orientat en direcció noreste-suroest. Les seues dimensions són de 500 per 300 m i les seues parets de 50 a 100 m d'altura, s'eleven casi verticalment, solament suavisades pels derrubios.
La vall de la Hondura, a uns dos quilómetros al sur de Tiñor, constituïx un eixemple insòlit dins de la disposició general dels barrancs en les illes, puix s'estén paralelament a la costa i no radialment cap a ella. S'ubica entre La Cumbrecita, prominència de materials antics erosionats, i la série de cons volcànics recents de Sant Andrés.
Al sur de la Hondura comença l'àrea de major densitat de població de la comarca, fisiográficamente la divisòria la marca el malpaís de Solimán, conjunt de lavas modernes que prové del grup de cons volcànics situats al nort de Sant Andrés, i que s'estenen fins a la costa al sur de Timijiraque, despuix de vorejar La Cumbrecita.
Els principals núcleus de la comarca són Isora i Sant Andrés. Abdós compartixen els sols agrícoles de la comarca i la que té major humitat.
La part meridional de Azofa engloba a una série de caserius que s'estenen en disseminat, sense llímits clars entre cada u:Els Plans, La Torre, La Laja-Tajace, Tajace d'Avall, estos junts formen Isora. Més pròxims a Sant Andrés queden Les Roses i La Costera.
Al sur de Azofa, l'ala termina bruscament en una gran escotadura de forma semicircular: Les Plages.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Azofa» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.