Bésties marines en la cartografia dels sigles XVI a el XVIII
Les bésties marines en la cartografia dels sigles XVI a el XVIII simbolisaven tant la vastedad desconeguda dels oceans com els temors i mits de l'época. Estes ilustracions no solament servien com a decoració, sino que reflectien la percepció cultural i religiosa de la mar, alimentada per relats mitològics, texts religiosos i tradicions orals dels navegants.[1]
Orígens i influències culturals
[editar | editar còdic]
Les representacions de criatures marines en la cartografia de l'Edat Moderna tenen les seues raïls en diverses tradicions culturals que varen influir en la percepció dels oceans i els seus misteris. La mitologia grega, per eixemple, va aportar models a través d'obres com L'Odissea i l'Ilíada, a on apareixen figures com les sirenes, que encarnaven tant l'atracció com el perill de l'mar. Per la seua banda, els relats bíblics varen introduir figures com el Leviatán, mencionat en l'Antic Testament, interpretat com un símbol del caos i el mal en un món dominat pel misteri de les profunditats.
Ademés, les tradicions orientals, especialment les llegendes babilòniques i àraps, també varen deixar la seua chafada en la creació d'estos bestiarios, aportant elements de fantasia i exotismo que varen enriquir l'iconografia marítima. Estes imàgens no solament reflectien la fascinació per lo desconegut, sino també el temor cap a lo inexplorado, en un periodo marcat per l'exploració marítima i l'expansió colonial. Els mapes de l'época, per tant, combinaven coneiximent geogràfic i creències culturals, mostrant una visió del món en la que lo real i lo mític convivien en les vastes extensions de l'oceà.[2]
Criatures representatives
[editar | editar còdic]
En els mapes de l'Edat Mija i el Renaixença, algunes de les criatures marines més destacades incloïen al Leviatán, comunament representat com una jagantesca serp marina o dragó, simbolisant el caos i el mal inherents als oceans desconeguts. El Kraken, una criatura emblemàtica de la mitologia nòrdica, era descrit en enormes tentàculs i associat en calamars jagants capaços d'afonar embarcacions sanceres. Les sirenes, en tors de dòna i coa de peix, fascinaven i aterrorizaban als navegants, els qui creïen que la seua vora seductor els guiava a la perdición. Una atra criatura singular era l'Aspidochelone, una béstia colossal que adoptava la forma de ballenes o tortugues jagantes, conegudes per ser confoses en illes flotants; estes es conectaven en històries com la llegenda de San Brandán.[3]
Les sirenes eren criatures que advertien un lloc perillós i en l'actualitat li les seguix prenent com a referència per a advertir sobre possibles perills, ya que en 1819, l'inventor francés Cagniard de la Tour va batejar com "sirène" a l'alarma que va dissenyar per a evacuar fàbriques i mines en cas d'accident, situacions llamentablement freqüents en l'época. Va elegir este nom inspirat en les sirenes de la mitologia grega, que simbolisaven un presagie de perill. Encara que puga semblar contradictori, ya que la vora de les sirenes era mortal per als mariners —com ho descriu Homero en L'Odissea quan Ulises es nuga al màstil per a resistir la seua seducció—, Cagniard va invertir este simbolisme: la seua sirena no era una vora fatal, sino una advertència anticipada. En l'obra homérica, les sirenes prometien coneiximent total, lo que va influir en l'inventor per a crear un dispositiu que, llunt de conduir a la perdición, alertara sobre un perill imminent.[4]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Revista National Geographic (digital).
- ↑ AURA. Revista d'Història i Teoria de l'Art.(18)ISSN 2347-0135.doi:10.56991/a.18.1196.Consultat el 2024-11-28.
- ↑ Investigacions Geogràfiques.(91)ISSN 2448-7279.doi:10.14350/rig.57881.Consultat el 2024-11-25.
- ↑ van donen Broecke, Marcel (1996-01-01). History and development of Ortelius’ atles Theatrum Orbis Terrarum, BRILL, pp. 23–45. ISBN 978-90-04-61339-3.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Bestias marinas en la cartografía de los siglos XVI al XVIII» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.